Els gats s'ho ensumen i s'aparten del nostre camí. Ens veuen i ràpidament fugen com un llamp, amb tot de records d'històries en ment que sentien quan eren joves. Històries que els explicaven els més vells sobre anys foscos on més d'un cop, massa sovint fins i tot, els seus companys felins acabaven venuts com a conills.

Venuts i rostits!

I ara de nou, la fi s'acosta. Els veus, ens veuen. Al creuar-nos les mirades coincideixen un instant desencadenant l'esgarrifança de la por que els recorre la columna vertebral fins al cervell on es dispara el tret de sortida... fuig! El rostre de la fam és aquí i no hi ha temps a perdre. Dubtar és acabar a la cassola i no hi ha moment de relaxació possible. Ni quan mengem. I tot i que duran aquests moments potser és quan hi ha menys perill, és quan la tensió disminueix, i fins i tot els més valents s'acosten amb prudència, res no canvia, ja que per molt que un s'alimenti, la carn és la carn i se'ns veu a la cara que fa temps que no la tastem.

Els gats ho tenen clar. Ens temen i és difícil agafar-los, o passar-los amb la roda per sobre, però sempre n'hi ha algun de més atrevit, agosarat, curiós,... i llavors: Nyac!

Tranquils gats, tranquils que en uns dies tot haurà acabat!