Cada record, vivència, imatge, situació, moment, aventura, història, instant,... cada cop que és rebuscat i reviscut per la nostra ment és modificat. Manipulat. Recordat de manera diferent i emmagatzemat amb alguna variant. Alterat. Distorsionat per l'autoconvenciment, l'autoengany, la distorsió voluntària o no del passat, la lliure interpretació del nostre cervell o l'acció d'agents externs com ara l'entorn, les versions donades per les nostres amistats, familiars, coneguts, actors del moment,... fins que al final d'aquell fet tangible, veraç, ja no en queda res!
Vaig fer aquella truita de patates a l'Argentina? Vam pujar aquell cim? Ens vam enrotllar a les muralles de Girona? Era a Paris que anàvem a comprar vodka al "paki" del costat de l'hotel?
Què queda del meu passat, del meu jo actual, si no puc recordar les coses? Si les que recordo ja no són certes i tot és una mena de somni absurd? Un matrix de segona on en comptes de despertar d'un somni manipulat, a mesura que avances per la realitat tot es torna un somni difús...
Quan recordo algun dels meus viatges, davant el dubte, sempre sé que tinc les llibretes que porto a sobre, per fer el balanç del dia, al calaix de l'armari. Quan rebusco entre la merda del meu bloc puc recordar els moments de picat a l'ordinador i el catalitzador del text força ràpidament, els detalls de les nits i els dies passats, per tant són fets que haurien de ser relativament reals un cop passat el filtre de la meva subjectivitat. Una mena de "memento" de baix pressupost a la catalana.
Però què queda de la resta? Veritablement va existir aquell anell de la sala del cel? Aquell V.I.P. que va estar molts anys a la meva cartera i que, el dia que va tocar cercar-lo a la caixa metàl·lica dels records, ja no hi era? Hi havia sigut mai?
Els dos que "éreu" amb mi aquella nit encara el teniu per demostrar que tot no va ser una technoparanoia alcohòlica? Vosaltres encara el guardeu o ens vam influenciar tant els uns als altres que ho vam acabar imaginant tot?
Aquell concert dels Not Available a Pedret?
Tu dius que el control dels mossos va ser a barraques i jo al "festa conèixer" de la UdG... en què quedem?
Mirar enrere espanta, em crea pànic, i no pel fet de veure que el meu camí cap a la fi eterna és inevitable, sinó perquè quan penso en les meves vivències ja no sé ni si són reals. Ja no sé si el passat que he tingut, i que he guardat com un dels tresors més preuats amb tots els moments i experiències, són certs o un simple engany. Una mentida producte de la distorsió. Un vulgar somni que per casualitat recordes un cop despertes!
La meva vida ha estat real?
Ara mateix aquells puntals que fixàveu els records en el temps ja no existiu en el meu present, per tant tots els dubtes es converteixen en preguntes retòriques que només alguna foto aleatòria que reapareix d'alguna caixa abandonada, calaix, àlbum analògic, web perduda que encara apareix als navegadors, pot respondre o semireafirmar.
