Hi ha coses difícils d'aconseguir, com per exemple, trobar dues dones que vulguin tenir sexe amb tu, i entre elles, alhora sense pagar. Una altre d'aquestes coses que també se'm va resistint dia a dia, és la maleïda foto de l'estrella polar amb totes les altres estrelles girant al seu voltant.

Vall Ter, pujada al refugi i forat. Poc a poc l'igloo va agafant forma, tot i que també es va fent palpable la idea d'estar excavant la nostre pròpia tomba, al anar foradant sota un parell de metres cúbics de neu. De cop, el sostre cedeix i dos individus desapareixen fins a la següent primavera apareixent com una flor després del llarg hivern... seria romàntic i tot si no fos pel dolor i els caos associat.

Hores més tard el sol s'amaga i la temperatura comença a baixar. Sopar i dormir, amb alguna foto tot i que la cosa no és massa productiva fins a l'endemà, que sobre les deu, comença la pujada a Bastiments. En resum gent, sol i poca crema protectora mentre que, pas a pas es va progressant sobre una neu bastant dura fins al cim. Més fotos i tornada.

Com a "curiositat" el cotxe no es mou degut al gel acumulat sota les rodes fins que uns xavals ens donen un cop de mà empenyent... ¡si haguéssim tingut una corda i un parell de politges!

...hem de fer més fotos, així tot i que el llibre sigui molt curt, hi podré posar un extra de material fotogràfic per emplenar-lo fins a una mida decent, posar-hi algun passa temps, una sopa de lletres o un mots creuats per entretenir més al personal i allargar el tema.

Són idees...

Paraules: Aconcagua, Mendoza, MAM, liofilitzat, asexual, ameba, potabilitzadores, magnesi, diarrea, tercermundista, pancho, penetració-anal-amb-un-piolet (aquesta seria la xunga i podria resseguir el contorn de la sopa de lletres).

També hi podria posar sudokus ara que estan de moda. Tot de quadrats on poguessis posar els números que et sortissin de la polla per tal que el resultat total fos 6962. Si fas un quadrat de 9x9 i subquadrats de 9, simplement seria repetir el mateix número a tots els llocs: 6962/9... no té cap puta gràcia però la gent s'hi trencaria el cap.

La tarda passa tot llegint el manual de primers auxilis i la guia d'Argentina, per anar pensant on anirem després, fins que arriba l'hora de sopar. A la tenda menjador aprofitem per parlar amb un guia local i fer-nos una idea de l'atac al cim... temperatures de 20ºC sota zero, pallissa de la muerte, diu que abans d'arribar al cim ja estàs fins a la polla de tot, que al baixar has d'anar al lloro per no liar-la, perdre't o simplement seure sobre una pedra i engegar-ho tot a la merda... flipa.

Un cop hem sopat ens retirem a la tenda per acabar de preparar quatre coses que demà toca marxar-la. Últim "vicio" a la psp.

20/12/07

La nit no ha sigut massa bona, tot i que al final he pogut fer un cop de cap un tant llarg. Són les 8h i poc i la idea seria aixecar-se ja per començar a recollir i anar pujant a nido de Cóndores. Sudem i seguim dormint. Al final aixequem el cap a quarts de deu, esmorzem i fem les motxilles amb la calma per acabar sortint del camp base a la 13h.

El camí ja el coneixem, tot i que ara el faig acompanyat de l'mp3 per tal de tenir algun estímul duran la l'ascenció.

La cosa avança i pugem ràpid. A les 18h som al camp d'alçada 2 on tenim el material que havíem portat dies enrrera. Un cop instal·lats la cosa és preparar el sopar... ara estem a 5500m i la meva FC és de 75 ppm amb la saturació d'oxigen al 73%.

Aquí dalt tot el líquid que necessitem prové d'una clapa de neu que hi ha a uns metres de la tenda. Un cop alimentats d'una mica de sopa de pollastre i uns macarrons amb tomata toca sobar-la de nou, la foto de la posta de sol pot esperar a demà.

Ibuprofeno pel mal de cap. La cosa és simple, ja hi som, tot allò pel que hem lluitat tants de mesos està davant nostre alhora que augmenta la percepció del risc, de la duresa de tot plegat. Desfer neu, fred, hipòxia, un altre camp d'alçada entre mig amb porteig. Totes les comoditats de les que disposem són les que hem pujat a la nostre esquena, i que, amb la paranoia de portar poc pes, són molt reduïdes.

Aquí com a màxim hi podrem estar 6 dies o fins que s'acabin les tres bombones de gas que hem pujat. Suposo que després ho deixarem amb pic o sense. És dur motivar-se constantment, l'apatia degut a la falta d'oxigen és palpable, i més quan et trobes en un lloc tant hostil. La vista des de la porta de la tenda és brutal... imagina't des de el cim.

Si aguantem les nits bé, tenim bon temps, aguantem quinze hores caminant a -20 ó -30ºC segurament podrem arribar al punt més alt de l'hemisferi sud.

Ja hi som!

Qualsevol esforç et deixa sense alè. Joder, si abans ja era dur dormir amb tot de merdes dins del sac perquè no es congelessin ara a sobre toca dormir amb botins.

21/12/07

Un altre dia de relax.

Divendres 21, avui mentre jo m'aixeco sobre les 10h, em poso el polar, les botes i surto de la tenda per anar a buscar neu per beure, milers de individus cel·lebren l'últim dia de classe i es preparen per tornar a casa a celebrar el nadal. A estudiar pels exàmens del Gener! Hijos de puta!!

Potser encara queda algun ambientòleg de ressaca al acabar el curs un dia abans que la resta...

-¿Qué hay en la habitación 101?

-Sabes muy bien lo que hay en la habitación 101. Todo el mundo sabe lo que hay en la habitación 101.

De nou la afició de Telecinco pel feixisme, i més concretament pel del llibre 1984, ha sigut la inspiració per a crear la "criatura" que en breu tots podrem veure als nostres televisors, asseguts còmodament des de el nostre estimat sofà.

Després de "Gran Hermano", on ni es va intentar dissimular el títol simplement copiat de la obra de George Orwel, ara és el torn de "La Caja", al estil de la "habitación 101", on, i perdó pels que no hagin llegit el llibre, finalment el pensament lliure és eliminat, vencent, destruint la poca humanitat que tenia el protagonista, atrapant-lo dins del partit fins a la seva mort.

Fet això, ara el dubte és què més es podrà inventar, o més ben dit copiar, aquesta cadena de televisió per tal de seguir mantinguen el nivell de "telebasura" que tant els ha costat aconseguir. ¿Potser una guerra infinita entre tres superpotències, execucions de presos en públic, un programa on es neteja el cervell dels participants per acabar-los disparant un tret a la nuca?
No sé, però moltes més idees aprofitables del llibre no es poden treure... Tot i que potser la cosa pot anar més enllà, obrir horitzons cap a altres autors com Kafka, Dostoievski, o qualsevol autor soviètic que s'acabés suïcidant, per inspirar-se.

Agafar algú, un tiu normal del carrer, exposar-lo a alguna malaltia desconeguda i incurable per anar gravant com la seva família l'hi fa el buit, com va entrant en un pou de depressió i solitud fins a acabar amb la seva miserable vida... ¡Joder, podria ser el nou furor de la programació!

Mama de gran vull una cresta... una puta cresta de pam, o de metro, o...,o,... de pollastre! Amb plomes grogues i bec. I que la gent es pregunti perquè vaig travessar una carretera. I se'n faci un e-mail, una entrada de bloc, una "peli": Que si plovia, que si era la carretera que es movia, que si res d'allò va existir i simplement era un somni, que si era per morir sol sota la pluja,.... fart de LSD. Sorprenent al personal per no quedar-me tancat dins una nau, menjant, beguen, esperant la mort per acabar congelat i arrebossat dins de qualsevol supermercat, en mans de qualsevol família que m'acabarà llençant, en part, a les escombraries.

Un putu pollastre enorme, de vint-i-cinc metres com a mínim, capaç de doblegar el món al meu gust i conquerir-lo. Capaç d'alliberar totes les aus del planeta. De lluitar i vèncer en Godzilla.

¡Prous granges, prous parcs eòlics, aiguamolls i zones humides ja!

Que la gent tremoli davant nostre i s'avergonyeixi de tenir objectes, peces de roba fetes de plomes. Que siguin castigats per això mentre nosaltres lluïm "jacketes" fetes amb les seves pells. Un super-pollastre amb el poder de canviar la realitat al seu gust, rajos làser, visió de raigs X, un mestre en les arts marcials... Alpinistes i "snobs" tremoleu!

Uuuuuuuuhoooooooooooooohhh...! ZAS! Cap fora, amputació, patada ninja!

Sang i destrucció en mesures desproporcionades, gore de serie B en pro de la llibertat avícola mentre els governs van caiguen un darrera l'altre, fins a no quedar cap mamífer sobre la capa de la terra!

Probablement?

Tinc que deixar de pensar, de ser por, dubte. ¿Que et tira enrere, el fet d'estar sol, el fet d'allunyar-te de l'alcohol que et manté serè?

Drogues, diners que no tens, objectes inerts que supuren esperances, il·lusions, somnis,... ¿això és tot?, ¿aquest és el nostre camí?, Una bona mentida ben toveta i suau amb la que poder anar donant cops de cap a les parets, mentre tot es manté inalterable.
Tanta és la seguretat que ens dóna un feix de bitllets dins dels nostres pantalons, un mòbil, o qualsevol merda electrònica que sense aquests no fem un pas a la nostra vida.

¿Què es necessita per donar el primer pas, per deixar el poc que tens enrere per un temps, i plantar cara al dubte, al dolor, la solitud, la gana,... siguent lliure uns instants? Maleïda i desesperadament lliure.

Algunes dones, normalment les parelles o companyes sentimentals, responen que la mida "no importa" davant de la eterna pregunta que els fan els homes sobre el seu màxim exponent de virilitat,... amb l'increïble resultat que n'hi ha que s'ho creuen.
És més, si algun home s'ho ha cregut en algun moment de la seva trista vida, des de aquest bloc també l'hi farem la següent pregunta:

¿I els reis mags, que t’han portat aquest nadal?

...Posats a dir gilipollades tirem per les grosses, no?

Nois, la mida importa, i si no pensem en el següent cas pràctic. Per un moment imaginem que caminant per la selva ens segresta un grup terrorista radical per a la alliberació del kiwi salvatge, i ens deixen escollir entre dos mètodes diferents per fer-nos "entendre" el seu punt de vista sobre aquesta fruita verda i peluda, per una banda podem optar en ser penetrats analment per una oliva "rellena" de tonyina o, en l'altre cas, per un carbassó de la hòstia... ¿cal pensar-se molt la resposta?, ¿La mida importa?, ¿Has descobert que et mola ser la part passiva de la relació?

I un cop deixat clar aquest primer punt... ¿n'hi ha prou mesurant-te-la pel llarg?

Del pal...eh..., ¿i a tu, uhmmm... quant et fa?... ¿Et sobra molt de "catxo"?

En altres paraules, 12, 15, 17, 22 centímetres és un bon punt de referència per a la comparació, tinguent en compte les tres dimensions de "l'element". ¿És el mateix una "carroteta" llarga que una bona albergínia de igual longitud?

¿Serveix d'alguna cosa aquest valor en una conversa entre diferents mascles passats un tant de voltes, on al final tothom es queda igual, mentre queda al aire aquella imatge de pel·lícula porno on penses que deu ser molt complicat per al protagonista, portar una vida normal amb tanta matèria "entre-cames"? ¿Hi ha alguna manera de sortir de dubtes d'una vegada per totes més enllà del "pi-erre-quadrat-per-alçada"?

Dons sí, més enllà dels metres i els peus de rei, dels pams, de que si la mà queda així o m’arriba al melic... la cosa és tant fàcil com emplenar un got de "cubata" d'aigua, penetrar-lo, i veure quin és el volum d'element líquid que queda dins al final. Un cop fet, es posen els gots de costat i ja es poden treure conclusions. Si es vol més presició es pot agafar una proveta i mesurar-ho en centímetres cúbics.

Potser Arquimedes no pensava en això al desenvolupar al seu principi, i tampoc seria un bon exemple per posar a classe de física, però que collons... funciona.

George Orwell en el seu llibre "1984", parlava d'un futur controlat pel "gran hermano", on un règim totalitari vigilava constantment els seus ciutadans, aplicant un màxim nivell de repressió i censura a qui mostrés el més mínim pensament "lliure".

Qui ho diria que només alguns anys després, tot aquell món de "ciencia-ficció" ja ens està envoltat, ens està atrapant, i no a mans de fatxes repressors (que no n'hi ha pocs), si no pels mateixos ciutadans que, lliurement, decideixen formar part de la "gran xarxa", escampant a tort i a dret les seves dades personals, sense pensar ni un instant qui hi pot accedir i amb quina finalitat.

Si que és molt bonic parlar amb el teu col·lega, trobar amiguets de primària, penjar fotos, dir què t'agrada i compartir idees,..., però ¿que passarà quan et busqui el teu "jefe", un gos d'esquadra, un jutge, o qualsevol personatge amb un mínim de poder i certa "curiositat" per saber qui ets, què fas i per on et mous?

La guerra és pau
la llibertat és la esclavitud
la ignorància és la força

Assegut en el plató miro una altre vegada la meva família que es troba situada just davant meu, asseguda en el seu lloc corresponent, mentre la presentadora segueix amb les seves preguntes a les que jo només haig de contestar si és cert o falç, a canvi de pasta. A canvi de zeros que es van afegint al darrera de la xifra inicial, a mesura que augmenta el nivell d'intimitat de cada qüestió.

És tant simple que sorprèn que hi hagi gent que perdi al intentar mentir. Putus gilipolles!, els pregunten alguna cosa massa personal, es caguen a sobre i al enganxar-los mentint perden tota la pasta alhora queden en evidència igualment.
Jo, personalment, crec que la cosa és tant fàcil com explicar-los alguns d'aquells racons més foscos, que he anat acumulant al llarg de tota la meva miserable vida sense manies. Simplement la veritat. Total, que em busquin amb la pasta que guanyaré!. Per l'altre, suposo que el paper de la meva família és aguantar tota la meva merda, confirmar tot allò que ja suposaven o, en el pitjor dels casos, intentar no plorar mentre el seu estimat fill va quedant brutalment desbudellat per un ésser que no coneixen de res.

Sigui el que sigui m'importa una merda. Per ser sincers, m'importa tot una merda, el que passi per la ment de la presentadora amb el seu rol de "estirada gilipolles", el que pensin els meus parents, i com no, la idea que es faci de mi tota aquesta escòria que veu el programa. Totes aquestes rates que segueixen en els seus caus, amb la seva pròpia merda ben enterrada, podrint-se en la seva misèria.

Ja tindran temps de venir a llepar-me el cul quan estigui forrat!

Deixa el tabac, beu cafè que no mata tant.

Per un país de cafeïnòmans, som-hi!

¿Sabeu que un "Hummer" pesa 3 tones i gasta 25l de gasolina cada 100km (1 litre cada 4km)?

La veritat és que no deixa de ser una tonteria que he tret mirant un programa de TVC que es diu "Quèquicom?", buscant un vídeo per passar a batxillerat, però la veritat és que et quedes amb la boca oberta quan veus que el presentador es gasta 100€ per emplenar-ne el dipòsit...

¡Si veus un hummer, carda-l'hi quatre pedres al vidre, rebenta-l'hi les rodes!... no pot ser que un gilipolles es carregui així el món simplement per "fardar". Per fer-se-la semblar més llarga del que la té en realitat!

Formatejar el PC sempre és un "marrón" del mil, tot i que alhora, una nova oportunitat per netejar tota la merda que havies anat acumulant a l'ordinador i començar de zero, sistema operatiu inclòs. Windows, liniux, XP, vista, 32 o 64 bits,... ¿quin programa vull que sigui el que em "putegi" fins el següent \Format C:; fins que al voler fer una partició de disc se'n vagi tot a la merda.

La veritat és que tot té els seus problemes.

L'XP no té media center (excepte el XP media center), la tecnologia de processador doble nucli (core duo, athlon x2) no s'aprofita en sistemes de 32bits, els sistemes de 32bits no detecten més de 3.5GB de RAM, el vista de 64bits no està traduït al català (fillsdeputa!), si el windows no es tradueix l'office tampoc ho fa, el linux té el seu rotllo però no has de buscar històries per activar-lo (freeware),...

Finalment la idea (davant un core duo 6600 i 4GB de RAM) és un vista ultimate de 64 bits, partit amb un ubuntu (també 64 bits) i el "virtual box" al mig per no tindre que anar reiniciant davant tonteries, tot i que aquest hem sembla que només carrega iso's, ja sigui des de USB o CD/DVD (encara no s'ha provat).

El següent problema són els drivers, la veritat és que el tema és bastant pelut, tot i que programes com "everest" t'ajuden un tant al saber què polles tens dins del PC. Altres aplicacions com el "driver genius" també ajuden però em sembla que porten més mals de caps que no pas avantatges. Finalment si no hi ha nassos de trobar res, la única solució és obrir la "caixa" o "torre" i mirar a dins per saber que has de buscar després al google,... sempre i quan ja tinguis bé la configuració del Wi-Fi o targeta de xarxa.

En aquest punt ja tenim S.O, drivers, tot funciona, fem una còpia de seguretat de tot plegat amb el mateix "driver genius" o "norton ghost" (per si la liem de nou ) i ja toca emplenar i emplenar el disc dur de porno i programes.

Pel porno només falten codes i plugins, fàcils de treure d'internet (els de "shark007" xuten força bé), però els programes és un altre tema. L'office és la crema, tot i que l'openoffice va igual de bé, si no fos pel problema que de vegades dona al obrir els seus arxius amb office.

Un cop ja podem fer treballs de l'institut/facultat, veure pelis i connectar-nos a internet la resta va a gust de consumidor. Adobat's, gravadors de CD/DVD, antivirus, gestors de correus, jocs,... tot i que després de provar i "desprovar" hi ha coses que poden estalviar-nos problemes.

Per protegir el PC de forma gratuïta l'antivirus "avast" va bastant bé i està en català, que es pot complementar amb l"spybot" pel que fa a "spyware" i merdes similars, i/o amb l"ad-aware".

El "Glary utilities" és un programa senzillot que detecta i arregla errors del sistema, neteja el registre,... també molt pràctic.

Si el que vols és veure TDT, amb la corresponent tarja de TV, el "progDVB" funciona bastant bé i té menys problemes que el "media center" de windows .

Altres coses útils que podem trobar és una unitat virtual de CD per obrir iso's sense tindre que anar gravant discs (Alcohol 52%, Virtual clonedrive,...), programes per fer "backups" de pel·lícules en DVD (dvdshrink, anyDVD,...),... De programes i aplicacions n'hi ha mil tot i que el problema principal, és que a tu et funcionin com toca sense deixar-t'hi mitja vida configurat-les o fent-les funcionar.

Nois, noies, homes, dones, éssers d'altres planetes que visiteu aquest bloc,... perdut enmig de l'Empordà encara queda algun cartell d'aquella enginyosa campanya de trànsit que tant va aportar a la nostre seguretat viària, a aquest bloc, i que a falta d'una foto va deixar incomplet, amb un mal regust de boca, aquell escrit del tretze d'octubre de l'any passat.

Si estàs conduint mira la carretera!

Sort que era un vestit llarg... si arriba a ser una mica més curt em sembla que encara estaria traient sang pel nas, amb la ment tenyida d'aquell negre embriagador.

Com la història del nen que un dia va amb el seu pare al circ i veu l'elefant. Un elefant enorme de milers de quilos, trist, presoner només d'una cadena i una estaca minúscula que podria arrencar sense cap dificultat, però que viu atrapat sense cap mena d'esperança.

-¿Pare, perquè l'elefant no prova de fugir si només ha de tibar una mica la cadena per arrencar-la?

-Per què després de provar-ho constantment de petit va pensar que era impossible trencar-la, i ja no ho intenta creient que és inútil.

Però,... i si l'elefant ho prova, queda lliure i surt corrents per la ciutat aixafant i tirant a terra tot allò que troba al seu camí, sembrant el caos, la destrucció i encara perd el poc que tenia. ¿Seria culpa del desig, de l'entorn, de l'estímul que fa reaccionar l'animal, de qui l'ha portat a on no correspon,...?

Potser l'elefant simplement no vol la llibertat per evitar tot això, per evitar destruir allò que l'impulsa a ser lliure.

L'efecte narcòtic de la digestió es suma al de les copes de vi que acompanyaven el dinar. Al del "xupito" que sempre et porten al demanar el compte, mentre el teu cervell intenta assimilar que et toca treballar en uns minuts i busques quelcom per emplenar aquell parell de quarts, massa llargs per no fer res, i massa curts per anar a fer un cop de cap al sofà, al cotxe, o contra una paret i engegar-ho tot a la merda.

Poc a poc, adormit, navegant en el mar de la serenitat, aconsegueixes arrossegar-se fins a la primera cafeteria que recordes que tenia un cafè mitjanament decent, alhora que descobreixes que s'ha de ser molt "capullo" per treballar un diumenge, i que encara hi ha gent que no s'ha venut al capital.

Retorn al punt de partida amb la feina afegida de recollir els trossos d'il·lusió i esperança que et guiaven i ara estan per terra. Menys temps, menys opcions. Els dos bars més propers estan plens de "cambrers" gilipolles. El següent és una fleca i de l'altre vas plegar engegant el "jefe" a la merda. Els minuts passen i la cosa es complica fins que descobreixes un nou "local" al mig de tot plegat.

Poc a poc, tímidament, la cantonada de vidre, blanca per dins es va acostant, obre les portes i t'engoleix.

-Hola, algun cafè una mica fort...?

-¿eh?

-Ca-fé. ¿Només en teniu una varietat?... com que teniu cinquanta milions de tes diferents a les estanteries.

No, només un tipus de cafè, el típic guarro de bar i servit amb la "olla" de la foto que no saps com agafar-la per no cardar-t'ho tot al damunt, mentres et preguntes si veritablement hi ha algú al darrera que cobra per dissenyar aquesta merda o simplement ho fa un mono amb algun cromosoma de més.

Nou any nova via a la esquerra de tot del sector. Bastant bruta a la part de dalt (pedres que es mouen). Ni idea del grau ja que la cosa està bastant desentrenada, els tortells i l'alcohol pesen i la fred als dits tampoc ajuda. Curteta però amb uns primes passos finets.

Whisky & tortells
Potser entre 6a/6b ¿?