Vas per andorra i a part de trobar alcohol, tabac i preservatius tirats de preu et trobes óssos! Joder, óssos de coloraines, com els de goma però amb metàl·lics i enormes... ¿i tu, com t'ho fas per passar el control de l'aduana?

Miro de nou la pantalla de l'ordinador. Llegeixo una altre vegada tot allò que he escrit i que cada cop em sembla un munt de merda més gran amb algun punt digne de penjar més endavant. A la meva dreta la lluna segueix el seu camí, mentre, sota els peus, descansa una llauna buida de voll-damm. A l'esquerra una taula amb un dvd, a sobre, el teulat amb una làmpada i un pis més per sobre...

Pedaços, pedaços,... merda, merda i més merda. Em noto massa espès per fer alguna cosa mitjanament decent mentre pel meu cap només passen tres miserables idees:

Odio els hippies, vaig massa serè i per fi he viscut un terratrèmol en directe.

Pel que fa el primer tema no és la idea de hippie com a ésser mitològic, sinó el hippie com a persona, com a individu amb qui has de tractar per obligació i menjar-te part de les seves paranoies mentre el fàstic et corrou per dins, la ràbia, les ganes de dir-l'hi... "xapa la puta boca". ¿Que me estás contando, tio?".

La segona suposo que seria el que toca estant de colònies, però veient la penya que es guanya la vida amb el lleure, penya que curra nens, els roba, viola o coses d'aquestes ser una mica alcohòlic no sembla res massa greu. Segurament si fos pare preferiria abans un monitor que l'hi fot al whisky a les nits que no pas un altre que fa fotos als nens despullats.

Per últim el terratrèmol... flipes. Borratxo, mirant una peli amb algun hippie al voltant, i de cop tot tremola. Primer penses que és el tema que puja, després veus la penya flipant com tu i el primer que et passa pel cap és... ¡la puta casa ha rebentat!

Ràpidament aixeques el cap i el treus per la finestra, buscant nens encesos pels aires, la casa en flames, crits i dolor,... Sorprès descobreixes que tot segueix tranquil i fosc

Els dies van succeint-se.
Cada instant que passa és un instant menys que et queda de condemna a la casa de colònies. La idea no canvia, el mètode si, tot i que el lleure segueix igual de terminal que fa unes setmanes. Aquella idea de mercenari cada cop és més obvia, ja ni s'amaga ni s'intenta dissimular, mentre la merda comença a desbordar-se. La gràcia de tot plegat: segueixes aprenent coses noves tot i que fa temps que la feina ja no t'aporta res més que més hores de son, de lectura, d'alcohol i pel·lícules.

Una d'aquelles fotos fàcils de fer i que, tot i que no saps mai com quedarà, el resultat normalment és "interessant". És com aquells dibuixos que es fan doblegant un full, o una cartolina, posant-hi després unes gotetes de pintura de diferents colors (o no) en el centre (a la línia que ha quedat marcada al doblegar-lo), per després tornar-lo a tancar.
Finalment aixafes el paper una mica, i al obrir-lo tens una figura indeterminada, simètrica i de coloraines amb la qual pots fardar de "lo artista" que ets.
En aquest cas dius a la càmera que vols fer la foto duran uns segons i mentre la "pel·lícula" es va "cremant" la mous una mica. Amunt, avall, aquí, allà,... buscant alguna llum potser...
Cal dir que normalment aquestes fotos es fan de nit, o en llocs foscos, ja que sinó el resultat final seria molt semblant al que pot veure algú, dos dècimes de segons abans de ser atropellat per un tràiler de nit, a qualsevol carretera del món.

N-II sobre les onze de la nit. Poc a poc veus com s'acosta. Com es va aproximant en el temps que trigues a recórrer els centenars de metres que us separen, conduint un tant per sobre del límit de velocitat.
La tens davant, la creues i penses: ¿Paro?

¿M'aturo i robo la cadira de plàstic de la puta?

Freno el cotxe, baixo i carrego al maleter aquesta cadira blanca que sempre està aquí, de dia, de nit, plogui, faci sol,... i que ja sembla que el món no seria el mateix si no hi fos.
Aquella cadira que cada cop que hi passes de nit la veus il·luminada per les llums del cotxe mentre penses: ¿I si la pillo?, ¿Ningú mai ha pensat en emportar-se'la?

Quina pu-tada, no?

Potser són ganes de tocar els nassos, ganes de posseïr un trocet més de la cultura que ens envolta o simplement un fetitxisme desconegut que aflora cada cop que veig aquella cadira, sola a peu de carretera, on qui sap què hi ha passat, què s'hi hi ha assegut i què hi ha regalimat.

El "suzuka" va morir fa mesos. Concretament la setmana santa d'aquest dos mil vuit tornant de Gavarnie, en un intent d'escalar en gel, a l'altura de Narbonne sobre la mitjanit.

Mesos més tard has estat venut i amb la tercera part del que n'he tret he comprat un knockando del 1982. Un whisky que va ser destil·lat el mateix any que vaig néixer, que va ser posat a la seva ampolla rectangular tot just fa uns cinc anys i que espera a ser obert i begut (amb moderació) en algun moment especial en record de tots aquells moments en què, més que un cotxe, el samurai semblava una casa on s'hi feien sopars, s'hi dormia, s'agafaven velocitats desorbitades per un 1300cm3 de 75C.V.,...

Moment de nostàlgia.

Sempre és agradable mirar enrrera i recordar. Maleïdament agradable amb aquella sensació que sempre t'atrapa i et xiuxiueja a cau d'orella que "abans tot era millor." Més simple. De mirar fotos que t'hipnotitzen des de les estanteries amb totes aquelles "batalletes" més o menys "èpiques" de la joventut ja cicatritzades, de rebuscar entre els calaixos i trobar tot de merdes guardades amb una cura increïble,... veure que t'envien un mail on de cop trobes tot de fotografies de gent que feia anys que no veies i dubtaves que encara focin vius, que tinguessin el mateix aspecte o un somriure a la cara. La veritat és que tal i com està el pati sembla mentida trobar gent amb aquella vitalitat que desbordàvem anys enrrera, tot i que com sempre suposo que tot depèn d'on et trobes i cap on vas. Del moment en què et fas la foto.

Tant hipòcrita com aquell sopar que sempre es deixava a l'aire quan et trobaves antics companys de primària per la universitat. Ara des de darrera una pantalla de pc, via internet. Com una gran web de contactes que et torna a unir virtualment amb aquell amor platònic de l'infància. Amb aquell "polvo" que et va quedar pendent anys enrrera. ¡Joder com n'està de bona ara!

Atrapat de nou en un cercle viciós tecnològic el despertar torna a ser dolorós, tot i que no tant com el camí que et condueix a la sortida. El que saps que et traurà d'allà mentre suspeses si t'interessa seguir donant voltes o escapar, en funció del que estiguis disposat a arriscar o perdre.

Massa sovint obres els ulls un dia i descobreixes que dels teus porus només supura aquella apatia social que t'empeny a ser un ésser de sofà presa de l'entreteniment. D'un sedentarisme que et consumeix fins a degradar-te al nivell d'un enciam que l'única funció que té a la vida és la d'integrar-se a la societat consumista actual, tant bon punt troba una feina, per tal de tenir el poder necessari per adquirir alguna cosa que et faci sentir millor, buscant aquella falça esperança de felicitat que t'aporta la novetat, amb la il·lusió de que potser alguna cosa canviarà proporcionalment a la quantitat d'euros que has esquitxat.

Esclau de l'entreniment ja no cal que et preocupis de massa més. Simplement gaudeix.

Desbordat per l'oci que t'envolta al final fins i tot perds la poca llibertat que et quedava alhora que el cervell s'apaga.
Lentament El "mono" apareix de nou tot i els litres d'alcohol i les quantitats de marihuana que posseïxes. Un capritxet de tant en tant no fa mal però no és el que busques. Necessites tornar-te a sentir viu.