Tothom ha dit algun cop als seus pares, o parents més propers, que s'en anava d'acampada, amb setze o divuit anys per tajar-la amb l'excusa de l'excursionisme. Per pillar un "pilotasu" de la muerte mentre tothom pensava que el seu nen/a era molt sa i feia esport. Escapar per trobar un bon lloc on drogar-se tranquil.
El problema ve quan sembla que hi ha gent que no ho supera, que no deixa l'esport per seguir pillant, o per seguir xutant-se.
Ja sé que l'esport és una merda i el que va dir que és "sa" s'hauria d'agafar i tirar al mar lligat de mans i peus després d'una bona pallissa: sues, et canses, et costa respirar, tens agulletes, lesions, pots morir atropellat, per una caiguda,... És un munt de merda que no té cap mena de recompensa excepte veure com millores una mica al llarg de molt de temps, d'esforç infinit, i potser de vegades pel "globo" de la sensació aquella de "falta de sucre" que t'entra després d'una bona pallissa... però el que és indignant és que algú cobri per drogar-se pel sol fet de ser l'elit mundial de quelcom.
Sang plena de glòbuls vermells, hormones de cavall, entrecots en vena,... i ¿una bala entre cella i cella què? Putus yonkis!!! Vaig a les olimpíades: hormones del creixement, al tour: clenbuterol, al mundial d'escalada: cocaïna, a l'Everest: oxigen a manta, jugo al "fúmbol": pastis diverses i cafeïna,... sóc l'elit de l'esport però si no vaig "puesto" no rendeixo i perdo, no aguanto i m'hauré de fer mosso o similar perquè no serveixo per una merda!!!
