L'home del foc. El tercer o quart de carrera, potser el dos i mig ja que la cosa es va allargar un tant. Toxicologia, un alberg de valència i gent que la palma dormint amb una estufa en marxa. La cosa crema malament i s'allibera monòxid de carboni, punt i final.

CO pels col·legues, i al final tot es resumeix en que el monòxid s'uneix amb més facilitat a l'hemoglobina que l'oxigen i les artèries no transporten res massa útil per a la vida. Son etern. Portada de diaris.

Per poc no ens convertim en carn de canyó, treball de carrera per ambientòlegs, potser biòlegs o alguna branca sanitària, metges, infermers/eres, veterinaris,...

Paranoia, fred desmesurat potser degut a una ingestió mínima de calories, material desconegut, poca confiança i més paranoia. Llenya i foc. Plàstic, fum negre i compostos tòxics. Potser cianurs, clorhídrics,...?

¿Que et penses que en surt quan cremes un plàstic,... amor i teletubbies?

Mitjanit passada, els braços s'adormen, mala posició, la sang no raja com toca. Llum i escalfor acaricien les nostres cares. Caliu. La cosa sembla que marxa si no fos per...

...joder quin mal de gola. Irritació.

Què passa?

Els led's dels frontal il·luminen els pocs metres cúbics del refugi. Boira.

Boira? Què joder... fum. El foc apagat i del tronc només en surt un fum dens que ho impregna tot. Les parets, la roba, els nostres pulmons i la sang.

2x2 quaranta-set?

Sembla que les neurones resten intactes.

Els gats s'ho ensumen i s'aparten del nostre camí. Ens veuen i ràpidament fugen com un llamp, amb tot de records d'històries en ment que sentien quan eren joves. Històries que els explicaven els més vells sobre anys foscos on més d'un cop, massa sovint fins i tot, els seus companys felins acabaven venuts com a conills.

Venuts i rostits!

I ara de nou, la fi s'acosta. Els veus, ens veuen. Al creuar-nos les mirades coincideixen un instant desencadenant l'esgarrifança de la por que els recorre la columna vertebral fins al cervell on es dispara el tret de sortida... fuig! El rostre de la fam és aquí i no hi ha temps a perdre. Dubtar és acabar a la cassola i no hi ha moment de relaxació possible. Ni quan mengem. I tot i que duran aquests moments potser és quan hi ha menys perill, és quan la tensió disminueix, i fins i tot els més valents s'acosten amb prudència, res no canvia, ja que per molt que un s'alimenti, la carn és la carn i se'ns veu a la cara que fa temps que no la tastem.

Els gats ho tenen clar. Ens temen i és difícil agafar-los, o passar-los amb la roda per sobre, però sempre n'hi ha algun de més atrevit, agosarat, curiós,... i llavors: Nyac!

Tranquils gats, tranquils que en uns dies tot haurà acabat!

Dos dies i marxem... Sta Llogaia d'Alguema 0.9km. Girona.

I llavors?

Un cartell blau amb marques grogues? Un de verd en direcció contrària... ¿D'on ve i va a parar més enllà de St. Pere de Rodes?... Necessiteu el comodí del google?.

Així dons, i veient que la resposta cau uns 1300km a l'oest d'aquest cartell, la idea de començar l'aventura amb una mica menys d'un kilòmetre no sembla tant depriment. I no pel fet de pedalar i pedalar al sol amb alforges hores i hores, buscant l'auto suficiència, si no pel fet de suar i suar, anar brut i brut duran dies i dies.

Vint-i-tres dies exactament, tot i que el fet de sortir de davant de casa directament en bicicleta per creuar Catalunya i Espanya no et provoqui la mateixa sensació que començar un viatge travessant algun tros de mar amb avió. És com si de camí a l'aeroport el cervell s'anés preparant per la moguda, que tancat a 8000m ja no hi hagués possibilitat de tornar fins a la data establerta. Ja no hi hagués marxa enrrera. ¡Anem de viatge, d'aquí unes hores estarem a "tumar pel cul", flipa!...

Ara la bici està a punt, les alforges mig carregades i Diumenge a primera hora serà marxar cap a Girona com aquell que va fer una volta a Requesens vint o vint-i-cinc vegades més llarga.

Viatge? Més aviat sembla una excursió fins a Galizia, si no fos per la tornada amb Ryanair a Reus. Tot i que veritablement no sé si em canso més pensant en pedalar tota l'anada o tindre que tornar de Reus a Figueres, parant a Sants a canviar de "tren".

Vas un dia pel bosc, i de sobte et trobes un pou... "Joder un pou!", i amb aquell esperit curiós i aventurer, que ha permès la evolució de la nostre espècie fins a finals del segle XX, abans de que la ignorància fos recompensada i s'establis dins les aules del nostre país, el que et passa pel cap és:

-Ostres tu, quina profunditat deu tenir?

Com ho puc saber? Salto i ho veig per dins?, obrint de nou la porta a la selecció natural. Agafo un fil i el deixo caure amb una pedra lligada a l'extrem per després comptar la seva longitud? Hi tiro un gat i segueixo el meu camí?

Dons bé, suposem que agafem un gat que ronda pels voltants. El llancem i sentim un "pluf" o "xaf", en funció de si el pou acaba en aigua o està sec. Calculant el temps que passa podem deduir-la (la profunditat).

Per exemple, agafem el gat i el deixem caure, amb amor, des de l'inici del pou, i escoltem el pluf o xaf, 5 segons més tard...

Per una banda el gat cau amb un moviment rectilini uniformement accelerat (MRUA), amb una acceleració de 9.8 metres/segon cada segon, a causa de la gravetat. Per l'altre el so viatja a una velocitat constant de 340m/s, seguint un moviment rectilini uniforme (MRU). És a dir, en els 5 s que comptem el gat cau de forma accelerada i el so del pluf o xaf, puja pel pou a 340 m/s tota la estona.

Com que la profunditat del pou és la mateixa tant de pujada com de baixada (caiguda), tenim un sistema de dues equacions on el temps de caiguda serà t i el de pujada 5-t (o al revés):

Nutrients bàsics per a una festival punkarra, de droga i alcohol, per terres basques:

- Patates de pernil, doritos, estrelles, boca bits, els fantasmets cabrons,...
- "Crusants", donuts, bollicaos,...
- Empanades, napolitanes, red bull i similars pels 680km de viatge amb cotxe d'anada i els respectius de tornada.
- Olives
- Cafè soluble.
- Pasta i puré amb tonyina per fer algun àpat decent.
- 500g de gas.
- Aigua (una mica)
- Anticongelant del cotxe.
- Gasolina per si no fem prou amb el gas... i encenedor.

L'alè a cafè, la fortor a fum de tabac que desprenia la seva roba, les "ulleres" sota els ulls que demostraven un cansament crònic i la carpeta amb la calculadora sota el braç el delataven. Era el nou professor de matemàtiques sense cap mena de dubte... I aquest cop la cosa semblava fàcil, aquest individu feia temps que estava buit, que estava mort per dins. Les il·lusions, l'esperança, la transformació social a través de l'esperit crític i el pensament, tot havia desaparegut i ja no en quedava rastre. Allò que donava sentit al seu treball ja no hi era, i ara al seu interior no quedava res més que depressió i una cadena que el lligava a un futur absurd, fosc, monòton i infinit.

El que no comprenien els alumnes és perquè tenia una destral al seu costat...

Avui la que m'han dit (els alumnes) ha estat bona...

...els nois i noies no estudien i no comprenen res perquè jo no imposo ordre, aplicant la autoritat. Per tant l'alumne és un ignorant, a causa de que no fa res a classe ni a casa, i ell no té cap mena de responsabilitat davant aquest fet ja que la culpa és meva per no castigar-los, i obligar-los a estar atents.

Algú en dóna més?

Una altre pregunta oberta... d'un "home de ciències" a un home/dona de lletres, i més concretament de dret.

Si a la comunitat europea hi ha llibertat de circulació de persones i mercaderies entre els països que en forment part, perquè la guàrdia civil o els gendarmes m'han de parar un cop a la setmana, o cada quinze dies, per preguntar-me d'on vinc, a on vaig i a què fer, quan canvio de vessant d'Albera?

Es pensen que si un es dedica a passar droga, o a posar bombes a hospitals i guarderies els hi ho diria?

- Buenos días, donde se dirige usted?

- ...hola senyor "picoleto" anava a fer saltar un parell d'edificis. Fa un bon dia avui per vessar una mica de sang, oi?

- Oh, si si, es verdad... siga por favor.

Poden posar-se sense cap mena d'impediment, d'aquesta manera, en la meva intimitat?

Què polles ha de preguntar un policia "a on vaig i a què fer". Els importa una merda si vaig a treballar, de festa o comprar un vibrador per estimular-me la pròstata a l'altre costat de Pirineus!

...fins que el sud (Catalunya per a la majoria) no deixi de dir "França" a l'altre costat d'Albera, i fins que el nord no deixi de trobar catalans parlant "español" al sud, no anirem enlloc.

No es tracta de tenir una idea centralista (imperialista... "una grande y libre") del país aixecant senyeres, o estelades, a les Balears, València, Aragó, Andorra i a l'atre costat de Pirineus, tot escoltant els Segadors i els Esquirols, però tampoc cal dinamitar d'aquesta manera la feina que fan molts dia a dia al "nord".

Cada regió que faci el que vulgui, que esculli on pertany, però per mi ja podríem començar a "taladrar" tot ponent per desenganxar-nos de "Madrid" (la resta ja vindran si volen).

¡Tenim primera i el gas a punt, simplement cal que deixin en pau l'embragatge d'una vegada!

Una pregunta oberta que fa alguns dies que em roda pel cap.

Em veig repetint una i altre vegada a l'aula: Heu d'estudiar, aprendre!... per a ser en un futur metges, enginyers, mecànics, lampistes, biòlegs, perruquers, administratius, advocats,... per a no tenir una feina de merda on quan vulguin us fotin al carrer i no tingueu res més que un "miserable" títol d'ESO (o ni això).

Però que no depenem dels caixers/es del supermercat, dels treballadors/es del Mc donnald's o el tele-pizza, dels escombriaires,...?

Una altre; És millor una bona "professional" en un bar de carretera, amb un sou cada mes, o un arquitecte a l'atur? O girem la pregunta; Perquè una noia de Vic (per dir quelcom) opta per prostituir-se, davant el fet de tindre que pagar-se una carrera, no tenen decathlons o mercadonas a la ciutat?

Personalment sempre he tingut clar que cal estudiar per arribar a fer una feina que "t'agradi" i et permeti viure amb una certa "qualitat", però si un xaval no vol estudiar... tampoc cal que tothom tingui un títol de batxillerat o de grau mig per acabar servint copes en un bar, o fer de "segurata" a la porta, per ser monitor de lleure. Al final simplement acabem degradant els títols. Abans una carrera era un nivell superior, ara casi casi les regalen i si no tens dos o tres màsters no vas "enlloc".

A més quants dels nostres antics companys de col·legi ho van deixar córrer aviat i ara els veus amb un cotxe, fills, treballant en alguna botiga,...? Estudies dos, cinc, deu anys més i en el present els problemes per "viure" són iguals o superiors.

I al final el que sembla és que sigui simplement un mercenari del capitalisme, de l'estat, preparant dia a dia els nous esclaus que mantindran el sistema amb els seus sous hipotecats. Estudieu per a tenir una bona feina, juas juas juas!

I la educació, el coneixement, la capacitat de pensar que ens fa individus lliures, on és?

Els focus d'ignorància que dèiem abans canvien? Un dia es desperten pensant que tot plegat és una merda i giren la seva dinàmica, absorbint coneixement en comptes d'anar-lo repel·lint?

Són éssers lliures o peons del sistema fins a la seva fi, que van repetint les dinàmiques destructives que van aprendre de petits, sense tenir consciència d'ells mateixos?

Pots ser ignorant i lliure més enllà del conformisme, de l'efecte narcòtic de l'estupidesa?

Sóc jo el gilipolles narcisista?

I més enllà del debat connotatiu de les paraules, un pot ser més "dur" o "tou", permeable a les idees, i ràpid en el processament i elaboració de respostes, però amb la intenció d'assimilar uns conceptes, en funció de les capacitats de cadascú, i anar millorant en el futur (faig moltes faltes, i poc a poc intento fer-ne menys pel motiu que sigui). Amb "focus d'ignorància"em refereixo al que "no sap" i que tampoc vol fer res per canviar-ho (faig moltes faltes i em suda la polla).

Focus d'ignorància.

Que un focus d'ignorància no sàpiga dividir per deu a sisè de primària, et dóna una mica d'informació per veure per on pot anar el seu futur. Que un de primer d'ESO trigui un quart d'hora per entendre que pi val 3,14... (amb infinits decimals), i que és el valor que sempre apareix al dividir la longitud d'una circumferència pel seu diàmetre, dóna a conèixer la seva "duresa mental".

Fins a quin punt has d'entendre una cosa quan només cal que la sàpigues? Pi és pi, com l'os llarg de la cama es diu fèmur, i 2+2 són 4. Si vols entendre d'on surt el número agafa set circumferències, o mil, mesures la seva longitud i les divideixes pels respectius diàmetres. Quantes dosis de 3,14 necessites?

Pi_vena_quadrat... o era el radi?

Una cosa és aprendre a diferent ritme, l'altre passar de tot, estar orgullós de la teva ignorància i, a sobre, queixar-te de que no comprens, mentre xucles als del teu voltant cap al mateix pou d'estupidesa.

A veure si un dia trobo el capítol dels simpsons on apareix el concepte i us el passo a classe...

Espectacle de foc a la fira Triumvirat de l'Escala.

¿De què serveix saber que l'altura d'un triangle rectangle és la mitjana proporcional entre els dos segments en què aquesta divideix la hipotenusa?

¿I que un catet és la mitjana proporcional entre la hipotenusa i la projecció del catet sobre d'aquesta?

¿Què polles és una "mitjana proporcional",... es fuma?

No, és la arrel enèssima del producte de n quantitats! És a dir, si tens dos números, la mitjana proporcional és la arrel quadrada del producte dels dos nombres. Si en tens tres, és la arrel tercera del producte del tres.

I Tales, Pitàgores...

Aquesta si, el quadrat de la hipotenusa és la suma dels quadrats dels catets!

Uoooooooooo...

I al final, ¿per què dèiem que servia tot plegat?

¿Ens fa més feliços, ens rebaixa el preu de la gasolina, ens ajuda a lligar, és una cosa que poses al currículum o al facebook? Vas al súper, compres dos kilos de peres a 3€/kg, pagues amb un bitllet de 10€, i et tornen 0.50€ de canvi. ¿Et queixes o marxes tot content a berenar?

¿El quadrat del preu per kilo de peres és la suma del quadrat del canvi i el quadrat del que has pagat?

3-al-quadrat-és-igual-a-10-quadrat-més-0.5-quadrat.

3x3=9, 10x10=100, 0.5x0.5=0.25... 9=100.25 ¿?

¿Ho demostrem gràficament?


¿Us esperàveu la pera i el canvi?

¿Se't desperta el cervell o aquell dia estaves malalt i no vas anar a classe?, ¿Recordes on va anar a parar el títol que et van donar alguns anys més tard?

¿Vols dos utilitats de tot això?

- Calcular la distància horitzontal d'un telefèric coneixent la longitud del cable i l'alçada.

- Aprovar l'exàmen.

La lletra del DNI.

Segur que molts de vosaltres, cada dia abans d'anar a dormir, es pregunta quina és la funció de la lletra que hi ha al costat del número de DNI. 18352676-X

¿Què diantre deu voler dir la X?

Dons bé, aquesta lletra s'assigna en funció d'un algorisme, per tal de detectar errors en la escriptura de la xifra. És a dir si agafem el número del "nostre" DNI i el dividim per 23, el residu que apareix es correspon a una lletra.

¿Quin problema apareix després?, la calculadora o l'excel ens dóna decimals, per tant de residu poc... així que per fer-ho ràpid i no posar-nos en el compromís de recordar allò que vam aprendre a primària: ¡una calculadora que diu el residu!

Calculadora Wiris: http://calculadora.edu365.cat/wiris/ca/index.html

Premem "divisió euclidiana", posem el número de DNI, el 23 a l'altre costat i "clickem" a l'igual. Apareixen tres punts i el valor del residu a continuació.

Amor platònic.

¿Recordes com n'era de suau?

El color del seu cabell, dels seus ulls, els seu cos esvelt. Les carícies, les paraules a cau d'orella, aquella mirada penetrant,... com tot va anar pujant de to. Els petons, la llengua aspre i aquell perfum intens. La temperatura, el desig, la ment ennuvolant-se, l'erecció cada cop més gran. Un dit, els crits, com es defensava, la penetració i com de cop va rebentar deixant simplement una massa de vísceres sanguinolentes al terra, mentre encara subjectaves el seu coll entre les teves mans i l'esfínter et comprimia el penis.

Pobre gat.

Vull trencar-li la puta cara a algú. Així amb naturalitat, vas pel carrer, veus un individu i "plas" l'hi rebentes la boca. Sense fer-ne cap drama.

¿Us ho imagineu?

Veure'l allà, sense que ni es pugui imaginar el que l'hi ve a sobre. L'adrenalina, sentir com el temps s'atura, com els segons es fan minuts mentre la distància es redueix. Sentir com el puny es tenca, el colze retrocedeix amb un moviment relaxat, sense gaire esforç, girant lleugerament el tronc mentre et vas acostant a la víctima fins que de cop tot agafa velocitat. El braç s'accelera, el colze et passa pel costat de la cara i just abans de sentir la seva pell contra el teu puny tot s'endureix: dits, avantbraç, bíceps, espatlla. El teu cos convertit en una arma dura i contundent buscant dolor i destrucció, fins que en una sisena part de segon tot té lloc. Alliberes l'aire que contenien els teus pulmons, sents l'artell impactar en la carn de l'altre, la pressió, i com poc a poc aquesta disminueix a mesura que les seves dents cedeixen, mentre tot ho impregna una escalfor líquida amb regust metàl·lic.

Plas.

Bé, enteneu-me, sóc conscient que això no estaria bé, que és desagradable i algú s'ho pot prendre malament, de no "fer-ne cap drama" vull dir que tampoc estic tant sonat com tots aquests tarats fills de puta que roben la escopeta del seu pare, per rebentar a tot Déu que troben pel carrer. Joder s'ha d'estar molt girat i jo no ho estic pas tant. És més, si hi hagués alguna manera d'evitar el dolor i la sang ja ho faria, però de moment no en conec cap. És a dir, no sé cap manera de rebentar la cara a algú sense causar-li un dany físic i alguna que altre hemorràgia, i en part per això em sap greu fer-ho.

¿Com saps si aquell a qui esculls s'ho mereix?, ¿Com saps que no estàs atonyinant a un pobre desgraciat que no ha trencat mai cap plat, que no molesta a ningú i es porta bé amb tothom?
Joder amb la colla de desgraciats que hi ha al món ja seria mala llet fotre la pota d'aquesta manera!

Estic segur, i ara mateix posaria la mà al foc, que si apallisséssim a qualsevol persona del carrer, la primera que trobéssim, tindríem més d'un 90% de possibilitats de que, al ser agredida, la víctima ràpidament tindria en ment algun punt fosc de la seva vida que podria donar sentit a aquell fet, convertint el dolor en alguna cosa merescuda i amb significat, diga-l'hi "karma", i no és que ara vulgui fer-me el súper heroi i em vulgui justificar, però això tampoc ho veuria tant "dramàtic".

En altres paraules, l'acte en si ja no seria tant malvat si l'escollit a "l'atzar" fos un cabronàs que pega a la seva dona, al seu fill, és una força de l'autoritat,... però clar, no és que tots els cabrons del món portin un tatuatge al front, un anell al dit gros o un "llacet" al cap per a reconèixer-los. I per això tinc el dubte. Aquella por a "l'error", ja que llavors la cosa no estaria "tant" bé.

Però això ja ho sabíeu i ara no cal que us feu els sorpresos. Des de un primer moment ja us he dit que no estic sonat, que sé que tot això està bastant lluny dels límits de la ètica, i que no és cap acte de crueltat irracional i primitiva. I tot i que en tingui moltes ganes s'ha de pensar amb calma. Calcular-ho tot per mirar de provocar el menor dany possible davant aquest desig que sento. Parlant en termes generals ja m'enteneu, de la pallissa i el fet de tenir que recollir les dents del terra la víctima no se'n salva, però si es fa amb serenitat es pot intentar que els danys col·laterals per a la societat siguin mínims. Buscar l'equilibri entre el que un es mereix i el que "l'hi cau del cel". Com si tanquéssim un cercle de males accions. Causes dolor-reps dolor. Fi. Aquesta recta de violència que algú va començar es tenca i s'emmagatzema en el passat, ja no hi ha venjança o ràbia associada que s'ha de descarregar sobre algú altre, així evitant dibuixar una nova recta paral·lela a totes les que ja hi ha obertes en el present i que no portaria enlloc.

La paraula amb el temps ha anat perdent valor. S'ha prostituït, i ara que algú et doni la "seva paraula" en qualsevol tema, conflicte o fet no és cap garantia de res. Total les paraules, el que es diu, se les emporta el vent, es perd i no en queda res.

Que tu dius que jo he dit què...? ¿Està escrit en algun lloc tot això?

Però ara fins i tot la lletra escrita no val res. Tampoc té cap valor. Ara mateix un text, un escrit és com una conversa, es diu, es fa i tot i que en queda alguna cosa física, tangible, per nosaltres no val res. Ens comuniquem tant per escrit que al final es diuen les mateixes bejenades mitjançant les cordes vocals com per un teclat o bolígraf. Es passa pels testicles, pel fetge, per l'estómac, el múscul aquell que bombeja sang al penis i ara no recordo com es diu, i cap a la gola o al dit. De qualsevol múscul o òrgan al món exterior evitant el peatge del cervell.

L'envio, no l'envio, l'envio, no l'envio...? Total! No has ni de mirar, botó verd i a la merda!

I amb tot això a on arribo és que fins i tot l'eina que amb què es transmet el coneixement, es comparteix informació, idees, l'espai que estimula la creativitat de tot de gent anònima, de vegades amb certa genialitat però sense anar més enllà del "hobbie", fins i tot això ho estic prostituint.

Joder, acabes de sopar i cap al bloc a veure si surt alguna cosa. Com el que es desperta i es masturba abans de fer res més. No t'ha de venir ni de gust, simplement ho fas per vici convertint-ho en una rutina fastigosa perquè duran un temps ho feies i t'hi vas "enganxar".

Begudes "energètiques" amb menys cafeïna per beure de dia quan-no-estàs-de-festa-fotent-te-fins-el-cul. Llaunes de begudes "energètiques" un 32% més grans per superar la tolerància que has anat agafant a les nits, i els posteriors dies de ressaca que tocava treballar, estudiar o escalar-la, i amb prou feines podies obrir els ulls. Ties que no estan-gens-malament, que s'amaguen al arribar l'estiu per sorpresa, abans d'haver-se pogut preparar fotent-se llesques de pa de motlle integral pel cul. Més ties que joder-que-bona-que-estan menjant galetetes de blat de moro per no tindre que alimentar-se, en el significat clàssic de la paraula, i poder seguir igual de "massisses". Un tiu tot darrera menjant les mateixes galetetes que les ties i així obrir mercat entre els homes, que es podrien sentir massa-mariquilles al menjar el mateix que els pollastres i les dones. Un vell que recorre milers de kilòmetres per visitar un nadó, que duran tot el viatge d'anada penses que el vol violar, i al final només en treus un munt de tonteries de com les coses bones de la vida superen de llarg les negatives, mentre es ven una marca que segurament fa servir cadàvers de nadons i vells triturats, com a ingredient secret un cop van tindre que eliminar-ne de la recepta la "coca". Dones cuinant, comprant, netejant i fent tot allò que s'espera que faci una dona a la seva vida, mentre s'avalen les propietats de les cremes pels cops ja que ,"la majoria del hematomes te'ls fas a casa!".

Suposo que és perquè no neteges, compres i cuines prou bé... potser no necessitaries tant de "trompocid" si t'hi miressis una mica més, joder!

Suposo que una persona que sopa "croquetes", mitja ampolla de chardonay, un got de whisky del mateix any que va néixer per postres, i parla de pagar per follar-se un senglar mort al seu bloc, seria un mal exemple de cara a fer una classe sobre hàbits saludables a batxillerat...

...i ja em diràs que haig d'explicar...

-Hola nois i noies, em veieu? Dons no heu de ser com jo!

Vinga, al pati!

... "¡a la mierda joder!"

I és que una trentena llarga de kilòmetres en bicicleta és com un petit "reset" en el cervell, com un parell de parells de cubates sense deixar-te fet una merda a l'endemà, una mica més mort per dins, exceptuant les neurones que ja és un dany fix, sigui per la toxicitat de l'etanol o per la falta de sucre de la pallissa del mil que t'acabes de fotre i et deixa mig "grogui".

Així dons metre a metre es va metabolitzant, expulsant, regalimant per barbeta, esquena, impregnant el buff, tota la merda que et consumeix, i el que en queda al final és que tots estem fins el coll. Tot els somnis que supuràvem, que bullien dins nostre poc a poc van desapareixent convertint-nos en alguna cosa manejable i conformista. Llavors alguns es rendeixen, alguns ho accepten, altres lluiten a la seva manera, d'altres van passant per les diferents fases en una mena de bucle infinit... és complex, però ¿què més pots fer que buscar-te una addicció dins aquest món de merda que et supera? Que buscar alguna cosa que t'aporti control, ja sigui un animal, un entrecuix depilat, un hobbie o una arma,...

Conformisme des de un sofà en els millors dels casos: "si un problema té solució no et preocupis, si no en té no et preocupis tampoc". ¿Això és tot?

He parlat algun cop de la teoria del "teletubbie fins el cul de coca-cola"?

De l'impuls aquell que de tant en tant apareix buscant desesperadament una mica de contacte humà, davant del fet de trobar-te sol massa sovint. Aïllat de tot amb un conjunt de vincles virtuals, d'hipocresia o parasitisme. Sense importar les conseqüències a mig-llarg termini. És com un xute d'afecte, una dosis per anar tirant.

I llavors?

Dependència?

Molts hi hem passat, d'altres hi passen ara mateix i encara més hi passaran tard o d'hora. És difícil tallar amb tot plegat abans d'acabar "desquiciat". Aquí tornaríem a les addiccions per a superar una altre addicció. Tot plegat bastant dens. ¿Talla i segueix?

Perquè davant d'això, si un no hi pot fer res desapareix tota responsabilitat? La llibertat que agafes davant la falta de llibertat és un producte de la organització social que ens envolta, del que s'aprèn a l'escola, i ens allibera de tota culpa?

Nen si vols alguna cosa parla, no cremis cotxes ni et droguis quan tothom passi de tu... has de ser crític, responsable i conèixer que tot té conseqüències tard o d'hora.

Una foto d'Islàndia, concretament una de Reykjavik. Feia temps que volia escriure alguna cosa del viatge, penjar alguna foto, però tot era bastant espès, com el despertar després d'una intensa nit de cervesa islandesa i "brennivín", d'atropellar xais o practicar durant hores l'RCP a la cartera.

Perquè si una cosa té, o tenia Islàndia abans de que el món se'n anés a prendre pel cul a causa de quatre mal parits, és que tot era desmesuradament car, com el doble d'aquí, i l'alcohol ho era encara més. Suposo que en part per evitar una alcoholització massiva de la població davant la falta de "coses per fer" en una illa d'uns 3 hab/km2.

El viatge en si interessant. No sé ben bé que n'espera un d'aquesta illa al mig del no res, entre Europa i Amèrica, a quatre pams del pol nord, però podríem dir que el setembre és una època de transició no massa bona per anar-hi, ja que no hi ha cap dels dos atractius principals: ni el sol de mitjanit, ni les aurores boreals.

Al final resumint tindríem una quinzena de dies ennuvolats, de plugims esporàdics i de espais enormes, salvatges amb rius massa cabalosos com per arriscar-se a creuar-los amb un "zusuka" d'un miler de kilos i dos pams d'alt. De menjar coses rares i amenaçades. De descobrir que "temporada baixa" vol dir "tancat, busca't la vida", i de coses pendents per fer, cosa que obliga a tornar-hi tard o d'hora.

"... amb el meu anglès de merda arribo a entendre que fins a l'octubre no hi ha aurores i que la pista que porta a les coves gelades de Kverkfjöll està tancada. De cop, en un instant veig com mig viatge se'n va a la merda i això que tot just acaba de començar.

Sortint de la oficina d'informació ens dirigim a un Bónus, els "Lidl" o els "Dia" d'Islàndia. Pillem quatre coses bàsiques per alimentar-nos i algun Skyr (una mena de iogurt dens típic de la illa). De nou al càmping agafem un parell de bombones de gas, que la gent ha deixat al tornar al seu país, i en comprem alguna altre per si un cas. També robem quatre fregalls, espècies i derivats que volten per la zona de cuinar.

Dinar, desmuntar la tenda i cap al Blue Lagoon.

Després de seguir la carretera de Grindavík i passar pel costat de la central geotèrmica, aparquem i entrem a les instal·lacions termals. És un dissabte a la tarda, no fa massa bon temps però un cop dins l'aigua tot passa a un segon pla, o tercer, quart,... L'aigua està entre tèbia i cremant, d'aquell desagradable que notes com et cous, amb un color blau opac que no et deixa veure res que estigui a més d'un pam de la superfície. Fem quatre fotos i seguim cap a Selfoss.

El càmping on fem nit és bàsicament uns esplanada amb cuina, dutxes i altres serveis que es diu Gesthús.

Un dels dubtes que apareix al final d'aquest segon dia per terres islandeses és perquè totes les llaunes de cervesa són de 500cl quan el tema de l'alcohol al país és un tema complex. ¿No en poden fer de 33cl?

7/9/08

A les 9h el dia segueix igual de ennuvolat que sempre. Esmorzar, desmuntar tenda i de nou plou. Buscant de nou un Bónus deduïm que és diumenge.

Sortim cap a Pingvellir on hi ha la falla que es va obrint al separar-se la placa europea de la americana. Com a dada secundària també és on es va crear el primer parlament islandès. Un cop allà el tema impressiona tot i que tampoc es veu cap forat sense fons que es perd a l'interior de la terra... De nou plou i un tant calats s'acaba de fer la volta per les passarel·les que recorren la zona . La següent parada del dia és Geysir..."

El contacte càlid de la teva pell fa que poc a poc el cor es vagi accelerant, retrunyint dins les meves orelles, mentre es van guanyant els pocs centímetres que em separen del teu interior...

Plas!

De cop torno a la realitat. El despertar és tant sobtat com l'últim flaix que reté el meu cervell de tota la pel·lícula que estava desenvolupant la meva ment adormida. Pell, roba, la frontera sintètica final i la humitat que ja anava regalimant. Joder!

No sé on sóc. Al obrir els ulls tot és fosc mentre busco desesperadament un punt de referència que em doni alguna pista de la meva ubicació. Quelcom que em situï on sóc, què hi ha al meu voltant i com poder-ne sortir.
Ara mateix no sabria dir si estic dins una nau industrial o dins un "putu" taüt sota terra fins que, al pitjar l'interruptor s'encén la llum i apareix la meva habitació tal i com la havia deixat abans d'anar a dormir, si no fos pel canvi de temperatura ambiental i que, juntament amb la suor que recobreix el meu cos, no ajuda massa a mantenir aquells estimats trenta-sis graus celcius que genera el nostre metabolisme per viure.

De nou, recuperat del primer ensurt, el pols s'accelera. La respiració es fa més ràpida,... uf, uf, uf,... la necessitat augmenta de forma exponencial, el nus aquell de l'estómac es va fent gran mentre no recordes quan va ser l'última dosis que et vas fotre... ansietat.

¿Quan fa de l'últim títol que et vas treure i que aviat penjarà a la paret, que aviat planxaràs sota el llit?

Tolerància, dependència i ara mateix "mono", síndrome d'abstinència per un tub.

Ets un yonki de la formació i ja no pots escapar. Carreres, diplomatures, llicenciatures, màsters, doctorats, post-graus, certificats diversos, cicles formatius de grau mig i superior, cursos de merda per aturats, títols de monitor, socorrista, gruista, "xupa-polles",... tot ho agafes, ho cremes i t'ho "xutes" per la vena mentre notes com puja tot al alliberar la goma de pollastre que et tallava la circulació.

Ralles, tripis, al final fins i tot et fumes els manuals de la biblioteca per anar fent créixer la massa de neurones que tens dins del crani. Formar-te o morir. Titular-te o acabar al "mercamujera", sota un pont o a les "forces de seguretat"... ¡Quants batxillerats, quantes carreres inacabades ara porten un uniforme blau i una pistola al cinturó! ¡Quants ciutadans lliures a prendre pel cul!

Aprendre, aprendre, aprendre per poder arribar a un futur millor i escapar de les misèries de la vida!

Els teus camells són les facultats, la teva vida embotir coneixement, la teva perdició el whisky que et manté seré, t'aporta esperança i lentament acaba amb tu podrin-te per dins.

La directora del Patronat Girona-Costa Brava descarta dimitir per l'ús d'una foto, ara d'Austràlia.

(http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=748&Itemid=12)

Si no n'hi ha prou en equivocar-se un cop, aquí va la segona ficada de pota del patronat de turisme de Girona Costa Brava ara amb una foto d'Austràlia , després de la de les Bahames i la del Canadà.

Fa un temps el patronat de turisme de la Costa brava ens va sorprendre a tots amb un cartell que promocionava el nostre litoral amb una foto de les bahames.

Davant d'aquesta brillant idea, i en pro del turisme de qualitat més enllà de la idea "tercer-mundista-prostíbul-d'europa-alcohol-tirat-de-preu-sangria-i-toros-morts" que té el món de nosaltres, des de aquest bloc volem aportar el nostre granet de sorra a la causa, dissenyant en exclusiva el futur reclam que ens donarà a conèixer a Europa i més enllà, amb material 100% català.


Notícia http://www.absurddiari.com/c/llegir.php?llegir=llegir&ref=15884
Absurd diari vist el 23/2/09

...¡666 the Number of the Beast
Sacrifice is going on tonight!...

Sense cap mena d’escrúpol m’has posseït de nou quan jo no et volia veure mai més, quan et vaig dir que m’oblidessis... i ara, com si no hagués passat res, tornes a recórrer el meu cos com si encara fos teu. Saps que no ho vull, que no és el moment, que desitjo que paris. T’ho estic dient i no m’escoltes.

Saps que m’agrada..., si us plau, no t'aturis. Massa temps hem compartit junts com per acabar-ho de cop; masses aventures, desenganys, idees noves. Em vas fer sentir, descobrir, pensar, oblidar... No ho diguis a ningú, però t’he trobat a faltar. Necessitava tornar a escoltar la teva dolça veu xiuxiuejant-me a cau d’orella paraules d’esperança, d’ànims, de somnis que potser algun dia es faran realitat. Saps que m’agrada, que ens agrada.

No em molesta, fa massa temps que tinc clar que no sóc l’únic. Que no m’haig de sentir especial. N’hi ha milers com jo que han passat per les teves mans i que ho continuen fent. No passa res, tranquil, en part ho entenc, ets massa valuós per pertànyer a una sola persona.

Segueix si us plau. Ara ja no pots tirar-te enrere, no em pots deixar així. Si has pogut començar ara ho acabes. Demà serà un altre dia i ja veurem què farem, què faig. Encara queden algunes hores abans de preocupar-me... Sé a que jugo, les normes que hi ha. Jo simplement n’hi poso una: respecta’m. Guarda’m els secrets. Fart deus estar de sentir idees absurdes, ho has d’entendre, és part del teu encant. Jo no et demano ni que m’escoltis, amb deixar-ho anar en tinc prou. Ja sé que tinc la mateixa credibilitat que la resta.

Abraça’m més fort, en vull més... sé on puc arribar, on és el límit, què puc sentir al teu costat i sospito que encara et queda algun as a la màniga. Fins ara no has estat res de l’altre món. Qui sap, potser és la costum, et conec massa,... m’és igual, no em serveix com a excusa. Oblida’t dels altres, ara sóc teu... fins al final. De nou dins meu se’m faria massa dur deixar-te marxar una altre vegada, que m’apartessis de cop amb la mateixa velocitat que has arribat.

¿Per què no pots entendre que necessito que continuïs, però d’una altre manera?

Que no en vulgui més en quantitat no vol dir que et rebutgi, que t’apartis de mi i et perdi de nou, fent que tot torni a la normalitat. Que marxis sense deixar res més que malestar i un record un tant borrós de tot plegat, si no fos per la teva olor que encara impregna la meva roba, i el dolç regust que encara em perdura als llavis.

Feia temps que no escrivia, tot i que tampoc tinc massa res productiu a dir. Alguna idea absurda, textos escrits durant les hores mortes de facultat que s'han de retocar, la mateixa merda del dia a dia, els mateixos cabrons de sempre barallant-se a la tele,... època densa. Com si tot estigués envoltat d'alabastre, i que per molt fixament que es miri, res no es torna més nítid.

Així dons amb la sensació aquella de ser el regal de nadal d'un CSI, entre escamarlà i escamarlà descongelant-se a la cuina, aprofito per engruixir una mica més el volum d'entrades del bloc comentant la anterior.

Bàsicament una foto amb un gat. La idea base es transmet i és fàcil d'assimilar... però, ¿què més "amaga" el gat?

Personalment en el moment de preparar la foto pensava en captar l'ànsia de llibertat de l'animal. La cortina de làmines metàl·liques fent l'efecte d'una gàbia, barrots horitzontals, amb la ombra que es projecta al fons. La mirada fixa a l'exterior. El contrast càlid del taronja que entra per la finestra i el blau malaltís, elèctric de dins...

Vulguis o no, per petit que tinguis el cervell, té que ser dur perdre la llibertat a canvi de menjar, aigua, un lloc càlid on dormir i un sorral d'un parell de pams quadrats.

De nou el meu "punt verd", o roig, rosa,... erogen, de la carretera de Girona m'aporta un somriure al creuar-lo. De nou m'omple d'alegria al saludar-lo, amb aquella cadira de plàstic inalterable on ves a saber "quin-cul-pelut-de-camioner-gruixut-amb-camisa-de-quadres" s'hi ha assegut mentre una puta l'hi menjava la polla.

LA cadira, deixalles, la tanca de la nacional i el trencant cap als racons més profunds i amagats del bosc. Tot com sempre si no fos pel senglar mort.

Dos per un?

Folla't una puta i un senglar mort pel mateix preu?

Rebaixes, 75% de descompte, fes-t'ho per on vulguis amb EL senglar mort!

Tant dura és la crisis? o simplement és una idea per obrir nous mercats...

Menja els morros d'un senglar mort mentre et foten un ditet pel cul, dos,... el puny. ¿Fistfucking asenglanat? ¿Rebenta un senglar mentre l'hi menges a una "professional", doble penetració "homo-scrofa", penetra i sigues penetrat al mateix temps per una pota peluda?...

...¿Paga i mira com "m'enrotllo" amb un mamífer inert?...

Hi ha coses difícils d'aconseguir, com per exemple, trobar dues dones que vulguin tenir sexe amb tu, i entre elles, alhora sense pagar. Una altre d'aquestes coses que també se'm va resistint dia a dia, és la maleïda foto de l'estrella polar amb totes les altres estrelles girant al seu voltant.

Vall Ter, pujada al refugi i forat. Poc a poc l'igloo va agafant forma, tot i que també es va fent palpable la idea d'estar excavant la nostre pròpia tomba, al anar foradant sota un parell de metres cúbics de neu. De cop, el sostre cedeix i dos individus desapareixen fins a la següent primavera apareixent com una flor després del llarg hivern... seria romàntic i tot si no fos pel dolor i els caos associat.

Hores més tard el sol s'amaga i la temperatura comença a baixar. Sopar i dormir, amb alguna foto tot i que la cosa no és massa productiva fins a l'endemà, que sobre les deu, comença la pujada a Bastiments. En resum gent, sol i poca crema protectora mentre que, pas a pas es va progressant sobre una neu bastant dura fins al cim. Més fotos i tornada.

Com a "curiositat" el cotxe no es mou degut al gel acumulat sota les rodes fins que uns xavals ens donen un cop de mà empenyent... ¡si haguéssim tingut una corda i un parell de politges!

...hem de fer més fotos, així tot i que el llibre sigui molt curt, hi podré posar un extra de material fotogràfic per emplenar-lo fins a una mida decent, posar-hi algun passa temps, una sopa de lletres o un mots creuats per entretenir més al personal i allargar el tema.

Són idees...

Paraules: Aconcagua, Mendoza, MAM, liofilitzat, asexual, ameba, potabilitzadores, magnesi, diarrea, tercermundista, pancho, penetració-anal-amb-un-piolet (aquesta seria la xunga i podria resseguir el contorn de la sopa de lletres).

També hi podria posar sudokus ara que estan de moda. Tot de quadrats on poguessis posar els números que et sortissin de la polla per tal que el resultat total fos 6962. Si fas un quadrat de 9x9 i subquadrats de 9, simplement seria repetir el mateix número a tots els llocs: 6962/9... no té cap puta gràcia però la gent s'hi trencaria el cap.

La tarda passa tot llegint el manual de primers auxilis i la guia d'Argentina, per anar pensant on anirem després, fins que arriba l'hora de sopar. A la tenda menjador aprofitem per parlar amb un guia local i fer-nos una idea de l'atac al cim... temperatures de 20ºC sota zero, pallissa de la muerte, diu que abans d'arribar al cim ja estàs fins a la polla de tot, que al baixar has d'anar al lloro per no liar-la, perdre't o simplement seure sobre una pedra i engegar-ho tot a la merda... flipa.

Un cop hem sopat ens retirem a la tenda per acabar de preparar quatre coses que demà toca marxar-la. Últim "vicio" a la psp.

20/12/07

La nit no ha sigut massa bona, tot i que al final he pogut fer un cop de cap un tant llarg. Són les 8h i poc i la idea seria aixecar-se ja per començar a recollir i anar pujant a nido de Cóndores. Sudem i seguim dormint. Al final aixequem el cap a quarts de deu, esmorzem i fem les motxilles amb la calma per acabar sortint del camp base a la 13h.

El camí ja el coneixem, tot i que ara el faig acompanyat de l'mp3 per tal de tenir algun estímul duran la l'ascenció.

La cosa avança i pugem ràpid. A les 18h som al camp d'alçada 2 on tenim el material que havíem portat dies enrrera. Un cop instal·lats la cosa és preparar el sopar... ara estem a 5500m i la meva FC és de 75 ppm amb la saturació d'oxigen al 73%.

Aquí dalt tot el líquid que necessitem prové d'una clapa de neu que hi ha a uns metres de la tenda. Un cop alimentats d'una mica de sopa de pollastre i uns macarrons amb tomata toca sobar-la de nou, la foto de la posta de sol pot esperar a demà.

Ibuprofeno pel mal de cap. La cosa és simple, ja hi som, tot allò pel que hem lluitat tants de mesos està davant nostre alhora que augmenta la percepció del risc, de la duresa de tot plegat. Desfer neu, fred, hipòxia, un altre camp d'alçada entre mig amb porteig. Totes les comoditats de les que disposem són les que hem pujat a la nostre esquena, i que, amb la paranoia de portar poc pes, són molt reduïdes.

Aquí com a màxim hi podrem estar 6 dies o fins que s'acabin les tres bombones de gas que hem pujat. Suposo que després ho deixarem amb pic o sense. És dur motivar-se constantment, l'apatia degut a la falta d'oxigen és palpable, i més quan et trobes en un lloc tant hostil. La vista des de la porta de la tenda és brutal... imagina't des de el cim.

Si aguantem les nits bé, tenim bon temps, aguantem quinze hores caminant a -20 ó -30ºC segurament podrem arribar al punt més alt de l'hemisferi sud.

Ja hi som!

Qualsevol esforç et deixa sense alè. Joder, si abans ja era dur dormir amb tot de merdes dins del sac perquè no es congelessin ara a sobre toca dormir amb botins.

21/12/07

Un altre dia de relax.

Divendres 21, avui mentre jo m'aixeco sobre les 10h, em poso el polar, les botes i surto de la tenda per anar a buscar neu per beure, milers de individus cel·lebren l'últim dia de classe i es preparen per tornar a casa a celebrar el nadal. A estudiar pels exàmens del Gener! Hijos de puta!!

Potser encara queda algun ambientòleg de ressaca al acabar el curs un dia abans que la resta...

-¿Qué hay en la habitación 101?

-Sabes muy bien lo que hay en la habitación 101. Todo el mundo sabe lo que hay en la habitación 101.

De nou la afició de Telecinco pel feixisme, i més concretament pel del llibre 1984, ha sigut la inspiració per a crear la "criatura" que en breu tots podrem veure als nostres televisors, asseguts còmodament des de el nostre estimat sofà.

Després de "Gran Hermano", on ni es va intentar dissimular el títol simplement copiat de la obra de George Orwel, ara és el torn de "La Caja", al estil de la "habitación 101", on, i perdó pels que no hagin llegit el llibre, finalment el pensament lliure és eliminat, vencent, destruint la poca humanitat que tenia el protagonista, atrapant-lo dins del partit fins a la seva mort.

Fet això, ara el dubte és què més es podrà inventar, o més ben dit copiar, aquesta cadena de televisió per tal de seguir mantinguen el nivell de "telebasura" que tant els ha costat aconseguir. ¿Potser una guerra infinita entre tres superpotències, execucions de presos en públic, un programa on es neteja el cervell dels participants per acabar-los disparant un tret a la nuca?
No sé, però moltes més idees aprofitables del llibre no es poden treure... Tot i que potser la cosa pot anar més enllà, obrir horitzons cap a altres autors com Kafka, Dostoievski, o qualsevol autor soviètic que s'acabés suïcidant, per inspirar-se.

Agafar algú, un tiu normal del carrer, exposar-lo a alguna malaltia desconeguda i incurable per anar gravant com la seva família l'hi fa el buit, com va entrant en un pou de depressió i solitud fins a acabar amb la seva miserable vida... ¡Joder, podria ser el nou furor de la programació!

Mama de gran vull una cresta... una puta cresta de pam, o de metro, o...,o,... de pollastre! Amb plomes grogues i bec. I que la gent es pregunti perquè vaig travessar una carretera. I se'n faci un e-mail, una entrada de bloc, una "peli": Que si plovia, que si era la carretera que es movia, que si res d'allò va existir i simplement era un somni, que si era per morir sol sota la pluja,.... fart de LSD. Sorprenent al personal per no quedar-me tancat dins una nau, menjant, beguen, esperant la mort per acabar congelat i arrebossat dins de qualsevol supermercat, en mans de qualsevol família que m'acabarà llençant, en part, a les escombraries.

Un putu pollastre enorme, de vint-i-cinc metres com a mínim, capaç de doblegar el món al meu gust i conquerir-lo. Capaç d'alliberar totes les aus del planeta. De lluitar i vèncer en Godzilla.

¡Prous granges, prous parcs eòlics, aiguamolls i zones humides ja!

Que la gent tremoli davant nostre i s'avergonyeixi de tenir objectes, peces de roba fetes de plomes. Que siguin castigats per això mentre nosaltres lluïm "jacketes" fetes amb les seves pells. Un super-pollastre amb el poder de canviar la realitat al seu gust, rajos làser, visió de raigs X, un mestre en les arts marcials... Alpinistes i "snobs" tremoleu!

Uuuuuuuuhoooooooooooooohhh...! ZAS! Cap fora, amputació, patada ninja!

Sang i destrucció en mesures desproporcionades, gore de serie B en pro de la llibertat avícola mentre els governs van caiguen un darrera l'altre, fins a no quedar cap mamífer sobre la capa de la terra!

Probablement?

Tinc que deixar de pensar, de ser por, dubte. ¿Que et tira enrere, el fet d'estar sol, el fet d'allunyar-te de l'alcohol que et manté serè?

Drogues, diners que no tens, objectes inerts que supuren esperances, il·lusions, somnis,... ¿això és tot?, ¿aquest és el nostre camí?, Una bona mentida ben toveta i suau amb la que poder anar donant cops de cap a les parets, mentre tot es manté inalterable.
Tanta és la seguretat que ens dóna un feix de bitllets dins dels nostres pantalons, un mòbil, o qualsevol merda electrònica que sense aquests no fem un pas a la nostra vida.

¿Què es necessita per donar el primer pas, per deixar el poc que tens enrere per un temps, i plantar cara al dubte, al dolor, la solitud, la gana,... siguent lliure uns instants? Maleïda i desesperadament lliure.

Algunes dones, normalment les parelles o companyes sentimentals, responen que la mida "no importa" davant de la eterna pregunta que els fan els homes sobre el seu màxim exponent de virilitat,... amb l'increïble resultat que n'hi ha que s'ho creuen.
És més, si algun home s'ho ha cregut en algun moment de la seva trista vida, des de aquest bloc també l'hi farem la següent pregunta:

¿I els reis mags, que t’han portat aquest nadal?

...Posats a dir gilipollades tirem per les grosses, no?

Nois, la mida importa, i si no pensem en el següent cas pràctic. Per un moment imaginem que caminant per la selva ens segresta un grup terrorista radical per a la alliberació del kiwi salvatge, i ens deixen escollir entre dos mètodes diferents per fer-nos "entendre" el seu punt de vista sobre aquesta fruita verda i peluda, per una banda podem optar en ser penetrats analment per una oliva "rellena" de tonyina o, en l'altre cas, per un carbassó de la hòstia... ¿cal pensar-se molt la resposta?, ¿La mida importa?, ¿Has descobert que et mola ser la part passiva de la relació?

I un cop deixat clar aquest primer punt... ¿n'hi ha prou mesurant-te-la pel llarg?

Del pal...eh..., ¿i a tu, uhmmm... quant et fa?... ¿Et sobra molt de "catxo"?

En altres paraules, 12, 15, 17, 22 centímetres és un bon punt de referència per a la comparació, tinguent en compte les tres dimensions de "l'element". ¿És el mateix una "carroteta" llarga que una bona albergínia de igual longitud?

¿Serveix d'alguna cosa aquest valor en una conversa entre diferents mascles passats un tant de voltes, on al final tothom es queda igual, mentre queda al aire aquella imatge de pel·lícula porno on penses que deu ser molt complicat per al protagonista, portar una vida normal amb tanta matèria "entre-cames"? ¿Hi ha alguna manera de sortir de dubtes d'una vegada per totes més enllà del "pi-erre-quadrat-per-alçada"?

Dons sí, més enllà dels metres i els peus de rei, dels pams, de que si la mà queda així o m’arriba al melic... la cosa és tant fàcil com emplenar un got de "cubata" d'aigua, penetrar-lo, i veure quin és el volum d'element líquid que queda dins al final. Un cop fet, es posen els gots de costat i ja es poden treure conclusions. Si es vol més presició es pot agafar una proveta i mesurar-ho en centímetres cúbics.

Potser Arquimedes no pensava en això al desenvolupar al seu principi, i tampoc seria un bon exemple per posar a classe de física, però que collons... funciona.

George Orwell en el seu llibre "1984", parlava d'un futur controlat pel "gran hermano", on un règim totalitari vigilava constantment els seus ciutadans, aplicant un màxim nivell de repressió i censura a qui mostrés el més mínim pensament "lliure".

Qui ho diria que només alguns anys després, tot aquell món de "ciencia-ficció" ja ens està envoltat, ens està atrapant, i no a mans de fatxes repressors (que no n'hi ha pocs), si no pels mateixos ciutadans que, lliurement, decideixen formar part de la "gran xarxa", escampant a tort i a dret les seves dades personals, sense pensar ni un instant qui hi pot accedir i amb quina finalitat.

Si que és molt bonic parlar amb el teu col·lega, trobar amiguets de primària, penjar fotos, dir què t'agrada i compartir idees,..., però ¿que passarà quan et busqui el teu "jefe", un gos d'esquadra, un jutge, o qualsevol personatge amb un mínim de poder i certa "curiositat" per saber qui ets, què fas i per on et mous?

La guerra és pau
la llibertat és la esclavitud
la ignorància és la força

Assegut en el plató miro una altre vegada la meva família que es troba situada just davant meu, asseguda en el seu lloc corresponent, mentre la presentadora segueix amb les seves preguntes a les que jo només haig de contestar si és cert o falç, a canvi de pasta. A canvi de zeros que es van afegint al darrera de la xifra inicial, a mesura que augmenta el nivell d'intimitat de cada qüestió.

És tant simple que sorprèn que hi hagi gent que perdi al intentar mentir. Putus gilipolles!, els pregunten alguna cosa massa personal, es caguen a sobre i al enganxar-los mentint perden tota la pasta alhora queden en evidència igualment.
Jo, personalment, crec que la cosa és tant fàcil com explicar-los alguns d'aquells racons més foscos, que he anat acumulant al llarg de tota la meva miserable vida sense manies. Simplement la veritat. Total, que em busquin amb la pasta que guanyaré!. Per l'altre, suposo que el paper de la meva família és aguantar tota la meva merda, confirmar tot allò que ja suposaven o, en el pitjor dels casos, intentar no plorar mentre el seu estimat fill va quedant brutalment desbudellat per un ésser que no coneixen de res.

Sigui el que sigui m'importa una merda. Per ser sincers, m'importa tot una merda, el que passi per la ment de la presentadora amb el seu rol de "estirada gilipolles", el que pensin els meus parents, i com no, la idea que es faci de mi tota aquesta escòria que veu el programa. Totes aquestes rates que segueixen en els seus caus, amb la seva pròpia merda ben enterrada, podrint-se en la seva misèria.

Ja tindran temps de venir a llepar-me el cul quan estigui forrat!

Deixa el tabac, beu cafè que no mata tant.

Per un país de cafeïnòmans, som-hi!

¿Sabeu que un "Hummer" pesa 3 tones i gasta 25l de gasolina cada 100km (1 litre cada 4km)?

La veritat és que no deixa de ser una tonteria que he tret mirant un programa de TVC que es diu "Quèquicom?", buscant un vídeo per passar a batxillerat, però la veritat és que et quedes amb la boca oberta quan veus que el presentador es gasta 100€ per emplenar-ne el dipòsit...

¡Si veus un hummer, carda-l'hi quatre pedres al vidre, rebenta-l'hi les rodes!... no pot ser que un gilipolles es carregui així el món simplement per "fardar". Per fer-se-la semblar més llarga del que la té en realitat!

Formatejar el PC sempre és un "marrón" del mil, tot i que alhora, una nova oportunitat per netejar tota la merda que havies anat acumulant a l'ordinador i començar de zero, sistema operatiu inclòs. Windows, liniux, XP, vista, 32 o 64 bits,... ¿quin programa vull que sigui el que em "putegi" fins el següent \Format C:; fins que al voler fer una partició de disc se'n vagi tot a la merda.

La veritat és que tot té els seus problemes.

L'XP no té media center (excepte el XP media center), la tecnologia de processador doble nucli (core duo, athlon x2) no s'aprofita en sistemes de 32bits, els sistemes de 32bits no detecten més de 3.5GB de RAM, el vista de 64bits no està traduït al català (fillsdeputa!), si el windows no es tradueix l'office tampoc ho fa, el linux té el seu rotllo però no has de buscar històries per activar-lo (freeware),...

Finalment la idea (davant un core duo 6600 i 4GB de RAM) és un vista ultimate de 64 bits, partit amb un ubuntu (també 64 bits) i el "virtual box" al mig per no tindre que anar reiniciant davant tonteries, tot i que aquest hem sembla que només carrega iso's, ja sigui des de USB o CD/DVD (encara no s'ha provat).

El següent problema són els drivers, la veritat és que el tema és bastant pelut, tot i que programes com "everest" t'ajuden un tant al saber què polles tens dins del PC. Altres aplicacions com el "driver genius" també ajuden però em sembla que porten més mals de caps que no pas avantatges. Finalment si no hi ha nassos de trobar res, la única solució és obrir la "caixa" o "torre" i mirar a dins per saber que has de buscar després al google,... sempre i quan ja tinguis bé la configuració del Wi-Fi o targeta de xarxa.

En aquest punt ja tenim S.O, drivers, tot funciona, fem una còpia de seguretat de tot plegat amb el mateix "driver genius" o "norton ghost" (per si la liem de nou ) i ja toca emplenar i emplenar el disc dur de porno i programes.

Pel porno només falten codes i plugins, fàcils de treure d'internet (els de "shark007" xuten força bé), però els programes és un altre tema. L'office és la crema, tot i que l'openoffice va igual de bé, si no fos pel problema que de vegades dona al obrir els seus arxius amb office.

Un cop ja podem fer treballs de l'institut/facultat, veure pelis i connectar-nos a internet la resta va a gust de consumidor. Adobat's, gravadors de CD/DVD, antivirus, gestors de correus, jocs,... tot i que després de provar i "desprovar" hi ha coses que poden estalviar-nos problemes.

Per protegir el PC de forma gratuïta l'antivirus "avast" va bastant bé i està en català, que es pot complementar amb l"spybot" pel que fa a "spyware" i merdes similars, i/o amb l"ad-aware".

El "Glary utilities" és un programa senzillot que detecta i arregla errors del sistema, neteja el registre,... també molt pràctic.

Si el que vols és veure TDT, amb la corresponent tarja de TV, el "progDVB" funciona bastant bé i té menys problemes que el "media center" de windows .

Altres coses útils que podem trobar és una unitat virtual de CD per obrir iso's sense tindre que anar gravant discs (Alcohol 52%, Virtual clonedrive,...), programes per fer "backups" de pel·lícules en DVD (dvdshrink, anyDVD,...),... De programes i aplicacions n'hi ha mil tot i que el problema principal, és que a tu et funcionin com toca sense deixar-t'hi mitja vida configurat-les o fent-les funcionar.

Nois, noies, homes, dones, éssers d'altres planetes que visiteu aquest bloc,... perdut enmig de l'Empordà encara queda algun cartell d'aquella enginyosa campanya de trànsit que tant va aportar a la nostre seguretat viària, a aquest bloc, i que a falta d'una foto va deixar incomplet, amb un mal regust de boca, aquell escrit del tretze d'octubre de l'any passat.

Si estàs conduint mira la carretera!

Sort que era un vestit llarg... si arriba a ser una mica més curt em sembla que encara estaria traient sang pel nas, amb la ment tenyida d'aquell negre embriagador.

Com la història del nen que un dia va amb el seu pare al circ i veu l'elefant. Un elefant enorme de milers de quilos, trist, presoner només d'una cadena i una estaca minúscula que podria arrencar sense cap dificultat, però que viu atrapat sense cap mena d'esperança.

-¿Pare, perquè l'elefant no prova de fugir si només ha de tibar una mica la cadena per arrencar-la?

-Per què després de provar-ho constantment de petit va pensar que era impossible trencar-la, i ja no ho intenta creient que és inútil.

Però,... i si l'elefant ho prova, queda lliure i surt corrents per la ciutat aixafant i tirant a terra tot allò que troba al seu camí, sembrant el caos, la destrucció i encara perd el poc que tenia. ¿Seria culpa del desig, de l'entorn, de l'estímul que fa reaccionar l'animal, de qui l'ha portat a on no correspon,...?

Potser l'elefant simplement no vol la llibertat per evitar tot això, per evitar destruir allò que l'impulsa a ser lliure.

L'efecte narcòtic de la digestió es suma al de les copes de vi que acompanyaven el dinar. Al del "xupito" que sempre et porten al demanar el compte, mentre el teu cervell intenta assimilar que et toca treballar en uns minuts i busques quelcom per emplenar aquell parell de quarts, massa llargs per no fer res, i massa curts per anar a fer un cop de cap al sofà, al cotxe, o contra una paret i engegar-ho tot a la merda.

Poc a poc, adormit, navegant en el mar de la serenitat, aconsegueixes arrossegar-se fins a la primera cafeteria que recordes que tenia un cafè mitjanament decent, alhora que descobreixes que s'ha de ser molt "capullo" per treballar un diumenge, i que encara hi ha gent que no s'ha venut al capital.

Retorn al punt de partida amb la feina afegida de recollir els trossos d'il·lusió i esperança que et guiaven i ara estan per terra. Menys temps, menys opcions. Els dos bars més propers estan plens de "cambrers" gilipolles. El següent és una fleca i de l'altre vas plegar engegant el "jefe" a la merda. Els minuts passen i la cosa es complica fins que descobreixes un nou "local" al mig de tot plegat.

Poc a poc, tímidament, la cantonada de vidre, blanca per dins es va acostant, obre les portes i t'engoleix.

-Hola, algun cafè una mica fort...?

-¿eh?

-Ca-fé. ¿Només en teniu una varietat?... com que teniu cinquanta milions de tes diferents a les estanteries.

No, només un tipus de cafè, el típic guarro de bar i servit amb la "olla" de la foto que no saps com agafar-la per no cardar-t'ho tot al damunt, mentres et preguntes si veritablement hi ha algú al darrera que cobra per dissenyar aquesta merda o simplement ho fa un mono amb algun cromosoma de més.