diumenge, 9 de desembre del 2012

Frontera.

Avui s'ha creuat l'última frontera... aquella que arriba a les receptes de cuina. Allò que dèiem que seria la cirereta del pastís d'aquest bloc visceral i primari, camuflat en la simbiosi i el blogspot.

I en el fons, si vols fer-te-la, cuina-li alguna coseta ben bona marranot!

divendres, 30 de novembre del 2012

Agonia.

Fàstic de país on una persona es suïcida per no poder pagar 4000 € de lloguer, on gent gran es dispara, després de matar la seva parella, per no ser una càrrega pels seus fills. On tot i tenir una feina no pots arribar a final de mes, i amb prou feina pots comprar aliments o gasolina un cop passes quinze dies després de cobrar.

Odi que et desperta veure que els lladres que ho han provocat tot segueixen enriquint-se, que els polítics que et llepen el cul duran les eleccions ho segueixen permeten, mentre se'n riuen de nosaltres a la cara.

Mentre ens vacil·len, ens insulten i envien els seus gossos a castigar-nos i reprimir-nos quan aixequem la veu, o simplement ens demanen més diners per poder defensar-nos davant la llei, i evitar que protestem, que siguem una molèstia.

I al final nosaltres seguim jugant a aquest joc macabre, sodomitzats pel nostre banc i pels impostos que ens xuclen periòdicament. Fent-nos dubtar del veí i emplenant de por les nostres vides. Criant-nos com a éssers ignorants, dependents i addictes al consumisme.

Venent-nos fum de "whatsapps" de pagament, mentides, i mantinguent l'encefalograma pla de la societat mitjançant "grans germans", "gandias shore" i merdes amb vinagre d'aquest calibre en alta definició.

I en el fons l'únic que et reconforta és veure que no estàs sol, que hi ha més gent que et pot seguir quan fugis de tot això, que dia a dia vas augmentant la teva autosuficiència, i saber que "la venjança és un plat que es serveix fred".

dimecres, 21 de novembre del 2012

Empresariat.

Quan un dia et despertes i tens la sensació d'haver reculat 40 anys veus que alguna cosa no lliga. 

Quan el teu salari de forma misteriosa desapareix entre dipòsits de gasolina, impostos, lloguers,... i el fet de menjar carn es converteix en l'excepcionalitat del diumenge, en dia de festa major, la major part de les setmanes de cada mes, només pots pensar en fugir d'aquest sistema dèspota i criminal.

I llavors penses, penses, penses i tornes a pensar fins que després d'uns gots de "licor de Hulk" tot es torna més clar, i el tetrahidrocannabinol amagat a les seves entranyes et dóna l'empenta definitiva.

Retornar a les arrels, a l'artesania, a l'autosuficiència i al coneixement de la natura que ens dóna els seus fruits de forma periòdica i constant. Aprofitar aquella petita producció de licors que va començar fa uns anys i ampliar-la per arribar més enllà. Potser fer quatre duros per sobreviure una mica millor i repartir una mica de felicitat.

De dolçor de sobretaula i calidesa, que en aquests moments de merda no hi ha res millor que estar envoltat d'amics, xerrant al torn d'una taula, tot fent uns gotets de ratafia mentre passen les hores i s'afoguen les misèries.

I entre proves i proves tot d'ampolles van emplenant, ocupant, saturant les estanteries i els racons de la casa, macerant, esperant absorbir totes les aromes dels fruits que es van combinant amb l'alcohol, el sucre, les espècies i les herbes aromàtiques. Licor d'avellana, de mandarina, d'arboç, una edició especial de licor "verd", de cireres i aviat si es troben aranyons de patxaran, a part de la ratafia que ja està baixant a un ritme desorbitat.

Garrafes de vidre, paciència i bons ingredients és tot el secret del beuratge que espera pacientment a ser degustat.


 I per què no falti el punk...

dimarts, 20 de novembre del 2012

Imbecilitat crònica.

Ser "Españó" costa 160.000€ i et regalen una casa!

Veniu immigrants, veniu sempre i quan tingueu les butxaques ben plenes de "calerons", que ens sobren el pisos i a mesura que la penya es vagi suïcidant encara en sobraran més, i si no els oferim als burgesos del món, o a les màfies, els haurem de tirar a terra.

Vergonya de país ronyós i polítics que tenen menys cervell que un tros de bròquil bullit.

Més detalls a:



dimecres, 7 de novembre del 2012

Festí de sang.

La sang ho impregnava tot, n'hi havia arreu. Pels llençols, als coixins, per les parets i el terra, a les seves mans, enganxada a la seva pell... en forma de marques dactilars sobre les cuixes, l'esquena, el cos encara càlid de la seva víctima.

Llavors la por es va apoderar d'ell. El dubte. El fàstic i la ràbia.

Com podia haver sigut tant imbècil. Anys de veure CSI, Bones, l'escurçó negre, bola de drac, i no podia haver-la liat més aquella nit. Ell, cultureta aburgesat, de classe mitjana-alta, amb sou i feina fixa, potser sense gaires expectatives de futur, però amb un present, ho havia engegat tot a la merda per un descuit. Per no pensar en la sang que pot arribar a rajar d'un mamífer quan el rebentes amb el penis.

Tot el seu món s'enfonsava per uns parells de gots de més de vi. Per unes ratafies extres. Unes pastilles de cafeïna i un excés de vídeos porno descarregats d'internet, amb una dubtosa majoria d'edat de les seves protagonistes.

I és que xutat fins el cul aquella cabra li havia semblat quelcom irresistible. El clímax de la sensualitat. La femella perfecte, la vagina definitiva amb aquells llavis gruixuts que li donaven la benvinguda, un tant aspres, amb aromes herbàcies, però delicats, que es fusionaven a la perfecció amb la seva llengua càlida i humida, que ho impregnava tot de la seva saliva al resseguir aquella xona, lubricant d'una manera espectacular el camí que seguiria el seu membre viril fins a les més profundes cavitats d'aquell ésser llanut.

Poseït pel clímax, la passió, el desig de marcar l'interior de la seva presa amb l'esperma dels seus testicles la va matar. La va rebentar per dins convertint aquell acte d'amor en una carnisseria. En un festí de sang. En carnassa de barbacoa.

En una víctima del sistema, de les xarxes socials, de la zoofília gratuïta d'internet o d'oferta al xino de davant de casa seva. Víctima i botxí la sang del seu pecat no es netejaria sola, i li recordaria per sempre la bèstia que porta dins seu. Que habita amagada en el racó més immund, fosc i profund del seu jo. De la seva humanitat de pa sucat amb oli i el seu vegetarianisme de cap se setmana.

Ara havia despertat en ell un ésser salvatge, el mascle alfa dels ruminants d'aquelles terres, i no podia tornar a la societat que l'havia creat, que no el comprendria i que ara el menysprearia.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Bilis sanguinolenta.

Malparits fills de puta del PP. S'omplen la boca de merda amenaçant que "faran el que sigui per la unitat d'España", parlant de guàrdies civils, militars, tancs,... els mateixos desgraciats que no fa ni 80 anys amb les seves pròpies mans, o la dels seus parents més propers, van intentar, i en molts casos ho van aconseguir, matar els nostres pares, mares, avis i àvies.

Encara no entenc com poden tenir pebrots de sortir amb aquestes paraules després de la sang que van vessar, i el què és pitjor que ningú s'aixequi a fotre quatre hòsties a aquesta xusma.

Com des del sofà podem escoltar tot el què vomiten, recordar tot el mal que han causat i quedar-nos indiferents, com a molt deixar anar algun renec o canviar de canal, continuant amb la nostra estupidesa apàtica aburgesada.

Com els deixem fer amb impunitat mentre es pixen sobre nosaltres i el nostre passat.

I el pitjor és que la gent se'n fot quan en Puig parla dels mossos com a escut de Catalunya, una idea esbojarrada davant de tant atac per escampar la por, però que hi ha gent que encara té molt present amb dates com un 18 de Juliol o un 23 de Febrer,... però és cert, que calli, que calli el malparit d'en Puig que prou l'ha liat aquests últims anys, que calli i comenci a repartir kalashnikov als catalans que ja ens defensarem nosaltres mateixos, que aquest cop els morts vindran de l'altre costat...

Què polles tanta por i amenaces, que vinguin, que vinguin que aquest cop farem neteja de fatxes tot començant pels quatre desgraciats que tenim al parlament. Per aquell veí amb el pollastre penjat del balcó!

I per tanta ràbia doble dosis de punk.



dimarts, 9 d’octubre del 2012

Mort!

I és que al final el 2012 serà l'any més productiu de la història d'aquest bloc... llàstima que el món s'acabi el 21 de desembre!

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Winsky


Aquesta avui ha caigut. Celebració de tot l'absurd, del viatge a Escòcia, de liar-la a la feina... de la propera festa de l'aiguardent i l'entrenament (per si no fos poc) del fetge.

Blended de 40 anys o el meu anglès de Ceuta em va jugar una mala passada. Només sé que té que no té res. Com un tàpies... una mica de pèl, una vagina, i la creu. La masculinitat, el pathos, les meves veritats que creus mentides i ho aboquen tot pel precipici. Caiguda lliure. La hipocresia de la quadratura del teu cercle. Dels malparits que alimenten el teu ego.

Entrada densa com una puta salsa de vinagre de Mòdena, carn d'snob "mudernillo". Sal rosa de l'Himalaya?

Carn erecte que raspa la cara interna de la teva vagina. Exfoliació uterina amb làmina de làtex. Celler de can Roca impregnat de sang. 

Tot plegat és una boira que no et deixa veure més enllà del teu nas, les muntanyes de l'horitzó.

I és que en el fons, si no ho entens és que això que llegeixes no és per a tu!

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Empordà




dimecres, 26 de setembre del 2012

dijous, 13 de setembre del 2012

Independència!

La faig grossa, cada cop més grossa... En la tridimensionalitat, en l'alta definició, l'internet per 3G mentre s'espera el router, la connexió infinita!

Dormint a terra en un aïllant, amb caixes pel voltant avui és el primer dia de la meva nova vida.



Itadakimasu!

dimarts, 4 de setembre del 2012

Besalú


diumenge, 2 de setembre del 2012

Riscos.


Risc indeterminat... fote't!

Mandra de pensar? 

De valorar els riscos potencials?

De pagar un tècnic per fer un treball seriós?

Una infravaloració de la vida dels altres?

L'intent de no generar alarmisme?

El punt d'emoció que tota vida necessita?

Massa poc espai per establir tots els perills potencials de la zona?

I llavors penses...

Potser estic sobre un cementiri nuclear?

Hi haurà assassins en sèrie amagats pels voltants?

Serà una base secreta per fer assajos amb armes biològiques?

Em caurà un meteorit al cap?

Potser un llamp?

Hi haurà animals salvatges, caníbals o zombies?

Potser és un lloc on la gent té tendència a torçar-se els turmells?

Algú m'estarà observant?

És una broma?

És un punt d'abducció alienígena?

Hi faran rituals satànics?

El rei matant elefants?

Serà la meca de la sodomia?

Un lloc sense wifi ni cobertura pel mòbil?

Potser hi ha un monstre amagat?

On va de vacances el que viu a l'estany de Banyoles que menjava persones?

Potser és una reserva de xais mutants antropòfags?

L'àrea 51 catalana?

Cauré per un forat?

Em clavaré una branca a l'ull, al bessó?

Insolació?

Hi haurà una crescuda ràpida i sobtada d'un riu?

Terratrèmols o vulcanisme?

Perdré la cartera?

Em robaran la bici?

...

I al final només sents por, angoixa, dubte,... la incertesa de saber que pots morir però desconeixent-ne els motius. Carn de nevera forense on l'únic record que en queda és una etiqueta penjant del dit gros del peu on es pot llegir "causa de la mort -indeterminada-"...

dimecres, 29 d’agost del 2012

Cançó d'amor.


diumenge, 26 d’agost del 2012

Nyi!

La vida en el fons és un absurd on la manca d'un cert mínim d'intel·ligència o sentit de l'humor fa que estiguis molt cardat.

I com anàvem dient,... què opines del cinema noruec?

dilluns, 20 d’agost del 2012

e-stiu.

La nit ha arribat, i amb una preparació simple però exhaustiva tot comença a girar. Uns talons de  quatre dits als peus, les cames depil·lades i morenes a l'aire. Els pantalons curts, o "shorts" tallats a l'alçada dels llavis majors. Potser tallats fins al límit del clítoris o arran de vagina si la nit es presenta massa calenta, tot recobert i protegit pel tanga diminut que rítmicament exfolia les cèl·lules cutànies de la cara interna del cul. 

Per sobre un dels complements més importants del present, "el cinturó" més ample que els mateixos pantalons, que arriba a l'alçada del melic, i que deixa pas a una petita samarreta intel·ligentment dissenyada per a projectar, en les més afortunades, un exuberant escot al món. Pits embotits en pocs centímetres de teixit, que fins i tot alguna vegada no van ni acompanyats de sostens, i que sembla que en qualsevol moment tot tingui que saltar pels aires en una mena de ritual vacunil, festa de la fertilitat o fira de productes làctics.

Maquillatge, colònia, i altres productes sintètics on es delata la pressa i la manca de sistema de l'individua en la preparació: Tones de cremes i locions pel cos i al final s'oblida d'un dels complements més importants,... el nas rodó i vermell, on fins i tot es percep de vegades l'absència del blanc recobrint la cara o la perruca de rínxols pel-rojos en les més distretes o poc previsores.

Nit d'estiu, nit de festa, nit d'estàndards televisius deshumanitzats que es retorcen al ritme de la mateixa música que es va repetint anualment des de mitjans dels anys setanta, amb algun "temazo" de finals dels noranta que s'ha convertit en clàssic atemporal de la música.

Cercles d'homes sedents de carn, de magreig, llepacions, penetracions digitals i amb una mica de sort de reciprocitat.

Que allò vagi més enllà d'una nit de excitació i pressió testicular amb un clímax de masturbació al arribar a casa, que aquell ésser de desig, o l'amiga, de l'amiga, de l'objecte de desig, per un moment retorni una part de l'esforç. Un tocament, una llepada, un lloc profund, fosc i humit on rítmicament encabir el membre viril. 

Nits de carpes, alcohol i suors. De bíceps i mirades. De falsos icones de bellesa, expectatives decadents i felicitat pels més afortunats.

dimecres, 8 d’agost del 2012

Cervesa destil·lada.

I tu, ja tens les "coca-coles" a punt?

Hi ha un lloc màgic i fosc a la ciutat d'Edinburgh on hi ha una sala amb la col·lecció més gran d'ampolles de Whisky del món. N'hi ha més de tres mil,...

El cel del paladar, l'infern del fetge, un dels pocs llocs del món on no deixaries sol al teu fill adolescent amb els seus amics.

Braç Robòtic.


Braç robòtic fet amb Lego NXT controlat des de l'ordinador mitjançant Bluetooth, utilitzant el programa "Bluetooth Vehicle Remote". Bàsicament té tres moviment, dreta, esquerra, tirar la pinça endavant i endarrere, obrir-la i tancar-la.

Instruccions de muntatge: 

Programa de control Bluetooth pel Lego NXT:

dijous, 5 de juliol del 2012

M- Reloaded.

El país t'enganya, el govern t'enganya, el poble t'enganya, els teus amics i coneguts t'enganyen, la teva parella t'enganya, el teu cervell t'enganya...

I llavors què pots creure?

Que els japonesos són uns fills de puta, malparits, venuts, "malexempleperlesmevesclasses" que tornen a l'energia nuclear per culpa de la seva dependència a l'aire acondicionat?

Que els camions de les escombraries barregen tot allò que recicles i vas separant a casa?

Que injectar diners al capitalisme farà aflorir l'ètica i l'empatia a tota la classe alta, la burgesia, que cada cop representa un percentatge més petit de la població?

Que la censura als blocs més "esquerrosos" no existeix?

Que un professor d'institut, tot i passar els seus escrits pel corrector del "word" no farà faltes?

A la merda i un "visca" a tots els escocesos que moren consumint alcohol!

Que una pujada d'impostos no ens tiri enrere.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Bulímia...

Alicia, la revolucionaria

Apareció hace unos meses con una imagen de Obama a las espaldas y el lema 'Ilusión'. Quería convencer a los catalanes de que su PP también busca la revolución. Pero, si le preguntas, apunta a que un presidente negro en EEUU no es la revolución culminada. La auténtica cree que hubiera sido que una mujer, blanca o negra, fuera la nueva presidenta. A ello aspiraba esta hija de emigrantes –de Ciudad Real y Andalucía–, única candidata de la Generalitat junto a la que pudo ocupar un día su lugar, Montserrat Nebrera. Un reto mayúsculo que pese a no culminarse no esconde que el Partido Popular a su mando se afianza como la tercera fuerza política en Cataluña.
Barcelona alumbró hace 43 años a Alicia Sánchez-Camacho y en Barcelona pugna por ser decisiva en la formación del próximo Govern, pero su mundo es más pintoresco, anclado al norte y siempre lo acaricia la enajenada tramontana. Por el barrio de Sa Massaneda, en Blanes, correteó y practicó todas las piruetas que aprendió en sus clases de danza hasta que el mundo de los mayores llamó a la puerta. Con 18, como mandan los cánones, emigró a la capital catalana para escalar hasta el máximo nivel del funcionariado de carrera, convertirse en jueza sustituta, cargar su maleta de americanas –su atavío imprescindible, el odiado son los sombreros– y sacar billete de ida y tardía vuelta para la capital administrativa del mundo: Washington.
De camino a esa tierra de estrellas y barras descubrió que los aviones no son lo suyo –se ha propuesto hacer terapia para vencer su aerofobia cuando acabara la campaña–. Superado el susto, ejerció de consejera laboral en la Embajada Española y delegada de la ONU en Nueva York. Cargos que muchos ignoran que ostentó y ella abandonó con resignación –aún confiesa que los añora– y la misma diligencia cuando un Javier Arenas ministro de Trabajo la recondujo hacia sus orígenes, hacia la presidencia del PP de Girona. Regresó con el inglés que quiere que su hijo aprenda en un sistema educativo trilingüe y el consuelo de que le esperaban esas gambas que devora con tanta avidez como bebe Coca-Cola. Con mucha.
Esta Tauro, la menor de cinco hermanas, no concibe la política como profesión, aunque la lleve ejerciendo media vida. Entre 1999 y 2004 ya pisó el Parlament al que ahora quiere regresar. Era portavoz de los ‘populares’ en Cataluña y diputada. Los siguientes cuatro años ocupó escaño en el Congreso y, desde 2008, en el Senado. Fue el año en que se alzó presidenta del PPC, imponiéndose a su única pero bregadora contricante, la díscola Montserrat Nebrera. Entre idas, venidas y negociaciones de pasillo se fue olvidando de un sueño que sólo recuperaría si dejase la vorágine de la política: ser arqueóloga. Por el momento, tiene aparcada la pala en favor del iPhone y el iPad, a los que confiesa aún estarse acostumbrando.
Hace tres años dejó de ser diez días Sánchez-Camacho para ser sólo Alicia. Son las jornadas que pasó de baja tras traer al mundo a Manuel, su hijo. Lo hizo en solitario, como lo cuida, tras una fecundación in vitro. Una última opción que ejecutó a los 39 años tras un divorcio y que, pese a que muchos consideran incompatible con los idearios de su partido, ella defiende a capa y espada. Lo hace, además, siendo creyente. ¿Y sus hobbies? Manuel, Manuel y Manuel. A él dedica lo que no dedica a sus electores. Aunque, tras el 28-N, cumplirá la promesa de llevarlo a Disneyland a cambio, quizás, de que él le acompañe en su pasión aparcada, la pesca, cuando tenga fuerza para tirar del sedal.
Otras confesas pasiones son engullir las letras de García Lorca, Simone Beuvoir, Sandor Marai o Josep Pla. Este verano vibró como pocos con la Roja, algo compatible le pese a Laporta lo que le pese, con su amor por el Barça, de quien es devota. En su agenda no caben animales, aunque le gustaría reservarle un lugar en su piso, que no casa, del Eixample. La gimnasia que descubrió en la infancia comparte ahora espacio con la natación, cuando el ejercicio físico cabe en la locura electoral. Ahora que las urnas le dan el visto bueno, seguro que lo celebrará con Lennon a todo trapo. Y, claro, lo celebrará con 'Woman'.

divendres, 22 de juny del 2012

I la...

... resta són "mariconades".














dijous, 21 de juny del 2012

Dit i fet.

El 2010 us vaig prometre una de volums... doncs aquí va!





dimecres, 20 de juny del 2012

Marxa enrere.

On ets? Per què ja no vens, no em visites? Ni serè, begut, al punt,... Jo he donat el meu fetge per tu i ara m'abandones?

Però què collons està passant?

On és el teu tacte, gust, calor,...?

I ara què? Quan només en resta el record, les punxades a l'estómac al pensar en "els vells temps". Veient que fins i tot la reducció a l'absurd perd el sentit.

Tal com una irritació escrotal de tantes llepades de gat, entre badall i badall, que et recorden que ja no tens edat per fer sexe als seients de darrere del cotxes, i que ja no tens el físic per anar a buscar noietes de primer de carrera els dijous a la nit i portar-les al teu pis de llicenciat autosuficient capitalista. De persona que es paga els cubates, i de tant en tant, algun licor amb més anys dins una bota que de pròpia existència. Amb tant de pèl a la cara que fins i tot et deixen entrar a les discoteques amb bambes.

Atrapat entre dos móns, surant en l'espai temps de l'estupidesa... De la ignorància que potser un dia hauria de pagar la teva jubilació, la vida al final es converteix en una erecció mantinguda a base de viagra, de gomes de pollastre que et tallen la circulació en un estat de "frenesíhipermegaactorporno" que en el fons només et podreix per dins, matant tots els teixits, les cèl·lules, enverinant la sang fins a l'amputació o la mort.

I en el fons tot es basa en escrits de merda i censura.

Pd.- I per veure metre et masturbes... el "sense ficció" del Katrina!

diumenge, 17 de juny del 2012

Origen.

I en el fons més enllà de la tecnologia, les drogues i l'alcohol, l'odi visceral envers aquest sistema filldeputa que ens sotmet i ens anul·la com a persones, la literatura de tassa de vàter, l'egoisme i el fàstic, del dubte que un dia un alumne o familiar arribi a llegir aquesta merda, aquest bloc en un primer moment va néixer per compartir les fotos que anaven fent les diferents rèflex que han anat passant per les meves mans. D'algunes de les imatges que l'electrònica ha transformat del record a quelcom "tangible".
 
Així doncs per uns moments tornem a l'inici, a la descoberta del país, i de tant en tant una mica més enllà... del món (o si més no de la petita part del món que he pogut arribar a conèixer en persona).

Dos passos més enllà d'on sempre vas...


Colors.


diumenge, 10 de juny del 2012

Rubik


Si no saps resoldre el cub rubik, ni tens prou paciència per arribar a fer-ho mai i cada dia maleeixes el moment on ho vas intentar, barrejant aquelles sis cares cromàticament uniformes i perfectes, desencadenant un caos de colors visualment descoratjador i dolorós que només et recorda l'eterna derrota davant un joguet que un nen de 8 anys pot fer, pots buscar un robot que et faci la feina.

Ara només cal inventar-ne un que corregeixi exàmens i ompli butlletins de notes.

dijous, 7 de juny del 2012

Si ho diuen els científics!

a.Un grup de científics adverteix del perill d'un col·lapse imminent de la Terra 

b.Un grup de científics adverteixen del col·lapse del planeta en 10 anys 

I si et mola l'espanyol...

c.Un grupo de científicos asegura que el colapso planetario es inminente

I per què llavors et creguis tot el que diuen els blocs,... There's no tomorrow!

30

I ara es veu que al visualitzar un futur insípid davant teu, on tots els somnis adolescents han desaparegut deixant per davant només la motivació de tenir una casa més gran, una tele amb més polzades, un penis més erecte i per més temps,... havent perdut una mica l'essència de la vida en la rutina laboral, en diuen la crisi dels 30! 

I tu, ets feliç?

dissabte, 26 de maig del 2012

La "ressaka" com a càstig, com a purga.

I de sobte et veus empassant, empassant, empassant sense parar gola avall. Sense temps a respirar, sense sentir-ne el gust, tot simplement baixant cap al teu interior. La ràbia, l'odi, la impotència tot es concentra a l'alçada del fetge, de la glàndula biliar, dels teus budells que es recargolen en la inflamació mentre la ment perd la seva transparència.

Que s'acomula fins que rebentes, fins que al final tot ho vomites, ho escampes i esquitxes als del teu voltant. Als malparits que t'han portat a aquest extrem. Fins que els retornes com a mínim la mateixa quantitat de dolor que ells t'han provocat, l'arrogància que desprenien, o una mica més tot hi afegint els interessos de la paciència consumida, que han esgotat amb la seva hipocresia egocèntrica.

Els hi vomites tot: el contingut del teu estómac, la bilis, sang, les cèl·lules arrancades de l'esòfag a cada contracció abdominal. El teu menyspreu fins que tot es redueix a malestar, a solitud i dolor.

Al malestar d'aquella ressaca que tant vas cercar. Perquè l'alcohol ja no és una recompensa, una celebració per tota la felicitat que t'envolta, si no un càstig. La purga que et recorda que ets un desgraciat. Que et neteja per dins i et fa pagar per tot el mal que has causat.

dimecres, 23 de maig del 2012

Robot "Makarra".


Robot fet amb Lego Mindstorms.

dimecres, 16 de maig del 2012

SER...

un ambientòleg és una merda, una cagarada surant a les aigües cristal·lines d'una petita cala aïllada del cap de creus, una taca de petroli a les platges del delta de l'Ebre. És més, ni em sorprèn que ja no sigui una carrera... com a  màxim hauria de ser un crèdit variable d'ESO o un curs del CCC, de cap de setmana com el de manipuladors d'aliments.

Quatre, cinc, sis, deu, dotze anys estudiant, sentint la mateixa merda, rentant-nos el cervell amb aquells dos mots que ens provocaven ereccions cada cop que el sentíem "desenvolupament sostenible". Fins i tot al escriure això estic a punt de tenir un orgasme al sentir-ho de nou. Desss...envolupament sosss..... tenible! 

I la veritat és que ara mateix m'agradaria visitar una de les últimes classes que es deuen estar fent, veure què hi diuen i si és el mateix discurs que jo vaig sentir ara fa uns anys, les mateixes mentides i enganys. 

No hi ha desenvolupament infinit, no hi ha un futur amb tecnologies més eficients, no hi ha un futur amb l'actual sistema econòmic que es basa en vendre coses que no tenim per pagar interessos. No hi ha un demà semblant ni millor a l'actual present, no hi és perquè no tenim prou recursos per tots. Som molts i cada pocs anys ens anem duplicant mentre que el planeta es manté.

És més si tu ets un hippie ronyós amb un bon compte bancari i un cotxe elèctric no estas fent cap bé al planeta, només a la teva butxaca, ja que l'únic efecte de no gastar tanta gasolina és que en baixi el preu i el malparit del hummer, que es pixa sobre els enciams "bio". li surti més barat emplenar el dipòsit.

L'ambientolegisme no és cap avantatge pel planeta ja que l'estalvi a la llarga afavoreix el consum per tant augmenta la pressió sobre el medi. Només permet estalviar quatre duros i netejar consciències. 

Però bé, molts amb això ja en tenim prou.

dissabte, 12 de maig del 2012

I...

quan t'adones que els adolescents d'avui en dia es xuten desodorant esnifant-lo a les mànigues, als coixins, als llençols de les seves habitacions, veritablement te'n adones que el món se'n va a la merda.

Tal com un desgraciat esnifant "imedio" en una bossa del "carrefour" per tal de passa menys gana i fred de la que realment té, mentre mica en mica se li va assecant el cervell.

Simplement amb la diferència que un ho fa per necessitat i l'altre perquè és un imbècil!

I aquí la teva ració filldeputa!


divendres, 4 de maig del 2012

Os Bigilan!

El mal als ulls del títol d'aquesta entrada només es comparable al fart de riure que et fas, quan ho llegeixes escrit a la llitera del refugi de Bassegoda.

I és que més enllà de la crítica al sistema educatiu, aquesta petita joia de la literatura castellana té un rerefons intrigant. De paranoia conspirativa que ben bé no es podria definir en "vigilància", però sí que es pot deixar en un "tenir molta més informació nostra de la que ens agradaria en un moment donat". 

I ja no parlem de F4CEB00KS. Un gran exemple és G00G13 i la seva unificació de serveis que et fa la vida més fàcil, i que al final comporta que sàpiguen quins correus-e envies, que escrius als blocs, quins llocs busques del planeta als seus mapes i quines rutes prepares, què busques al cercador, on vas amb el mòbil i el seu sistema operatiu 4NDR01D,... fins i tot l'hora en què engegues el mòbil quan et despertes i si fas tard a la feina perquè t'has adormit. 

Si afegeixes l'emmagatzematge de la teva IP i tots els llocs que visites als arxius de la empresa d'internet que pagues cada mes, un dia de cop i volta et pots trobar al mig d'un percal de mida important per no pensar massa en que potser la nostra societat no és tant lliure com pensem.

Que la diferència entre aquí i la Xina no és gaire més que un no s'amaga de la censura i l'opressió i els altres van fent mentre callen com putes!

I al final si el que vols és una mica més de privacitat aquí hi ha una bona eina, més enllà del mètode d'anar buscant proxys i la seva corresponent baixada de velocitat al carregar webs que es pot fer desesperant: torproject.org 

divendres, 27 d’abril del 2012

Pentaradial.

Era un inseminador d'elit, un professional en l'alliberació de gàmetes autàrquic. L'onanisme portat a l'extrem. L'alliberador per excel·lència de cèl·lules flagel·lades haploides a les depuradores més properes de les ciutats on residia. Tal com un eriçó de mar o una truita que confia la seva descendència al mar, als corrents, a la trobada a l'atzar de les dues meitats que fan la unitat. El seu ADN navegava per les clavegueres cercant la fecundació. Un òvul solitari i poc demacrat que encara fos útil per formar un individu, més enllà de les compreses i els tampons ensangonats que noies sense escrúpols llançaven cadena enllà en els lavabos dels instituts i les residències d'estudiants entre avortament i avortament. 

I és que un cop deixat de banda el rol de vertebrat terrestre, de mamífer, entrat en la externalitat de la reproducció, fins i tot en la asexualitat de la reproducció vegetativa o per mitosi, el fet de trobar una femella passava a un pla secundari.

Tal com un cargol hermafrodita penetrant-se a ell mateix, ell sol podia repoblar el desert, la lluna, l'univers.

Formar la seva pròpia religió.

Evolució.



Pedra, paper,...



dijous, 26 d’abril del 2012

Bigotis.

Quan quelcús descobreix que van intentar matar l'Adolf 42 vegades i totes van fallar, fins que ell mateix es va suïcidar en el seu búnquer al final de la 2ona guerra mundial, un pot començar a pensar que el "karma" té un sentit de l'humor peculiar.

Un costat fosc d'ironia que no s'acaba d'entendre.

http://drawtheshitler.com/page/

dissabte, 14 d’abril del 2012

Cultura popular.

Terra cremada.

Tal com els russos davant l'atac de Napoleó el 1812 sembla que l'actual govern de l'estat espanyol només tingui al cap trinxar-ho tot, reduir-ho a cendres, pixar-s'hi a sobre i cobrir-ho amb sal per què en el seu estat de merda no hi creixi res durant els pròxims cent anys.

S'ha de ser molt imbècil per eliminar les subvencions a les energies renovables, R+D+I, educació, sanitat,... evitant que ningú toqui els seus "xanxullos" per tal de poder anar fent calaix, seguir alimentant la classe alta-burgesa que ho va enfonsar tot, els lladres i els especuladors, els col·legis de cures pederastes i l'església, l'exèrcit, trens, aeroports i corredors que no serveixen d'una merda,...

Són uns desgraciats i s'ha de ser molt malparit i fill de puta per fer tot el que fan i anar a dormir tranquils. I és que al final un creu que o són molt ignorants, o per a tota aquesta escòria sense escrúpols l'ètica és quelcom insultant i repugnant.

divendres, 13 d’abril del 2012

Doble dosi

Batxillerat

L'altre dia va sortir el record d'aquell personatge creat a la meva adolescència, durant l'època més o menys intsensa i de qualitat dubtable, dibuixadora. En concret va sortir el tema d'en "Moska Joe" i, tal i com es va dir, aquí penjo el primer dels tres "còmics" que en vaig fer, més enllà de dibuixos puntuals que encara avui en dia van apareixent als marges de les llibretes i a les portes dels lavabos. 



divendres, 6 d’abril del 2012

Vacances.

Dels creadors del "Noi que perdia als escacs contra un rajol d'argila cuita" ara arriba la segona part de la tri-trilogia comico-dramàtica "una vida dedicada al capitalisme i al consum de dogues":  "El cap que només servia per posar-hi una gorra". Tres anys d'agonia inútil a la secundària i malbaratament dels recursos planetaris, manca d'esperança, rutina i impotència.

I és que més enllà dels ignorants, violents i "camorristes" dels nostres instituts hi ha un munt de polítics i banquers, economistes en general, que no valen ni els grams de diòxid de carboni que es despendrien de la seva combustió.

De la combustió de la pólvora consumida al rebentar-los el "cervell".

dimecres, 4 d’abril del 2012

1700

 
 I per si les llengües romàniques no són el teu fort, o tant de francès et fa mal de cap, aquí el petit resum: 

“L’usage du catalan répugne et est contraire à l’honneur de la nation française”.
(L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa)

 I és que amb arguments com aquest sobren les paraules!

diumenge, 18 de març del 2012

Sorpresa.

Ara resulta que el blogspot posa automàticament el .es, o l'extensió de domini que ell creu oportú en funció de la IP de cadascú, en lloc del .com.

Per arreglar-ho cal anar a "Disseny", després a "Modifica HTML" i cal afegir a sota del "head", a les primeres línies de dalt, el codi d'aquí sota.
Atenció ja que cal posar els símbols "més petit i més gran" a la primera línia i a la última al començar i acabar el codi, tal i com es veu a la imatge.


script type="text/javascript"
if ((window.location.href.toString().indexOf('.com/'))=='-1')
{
window.location.href = window.location.href.toString().replace('.blogspot.com.es/','.blogspot.com/ncr/')
.replace('.blogspot.fr/','.blogspot.com/ncr/').replace('.blogspot.it/','.blogspot.com/ncr/')
.replace('.blogspot.de/','.blogspot.com/ncr/').replace('.blogspot.co.uk/','.blogspot.com/ncr/')
.replace('.blogspot.pt/','.blogspot.com/ncr/');
}
/script
________________________________________________________


Llavors desem i entrem al bloc a veure si ja s'ha arreglat. Si la cosa no ha canviat i segueixen donant pel sac ja serà necessària una migració cap a un altre servei de blocs com el WordPress. Un punt a comentar és que afegir aquest codi pot fer que el bloc no es vegi en alguns països.

Per migrar al WordPress cal:

1. Obrir un compte nou a WordPress, i un bloc.
2. Anar a DashBoard.
3. Anar a Eines.
4. Triar Importa.
5. Triar Blogger (entrades, comentaris i usuaris)
6. Donar autorització per accedir als nostres blocs de Blogger.
7. Fer clic al botó que diu Importa, i el procés es fa automàtic.

Informació extreta de:

dimecres, 14 de març del 2012

L'eròtica.

Hi ha dues coses que poden mantenir un homínid distret durant hores... el foc i els gats.


Tal com un egipci, o un Homo erectus picant dues pedres de sílex, el nostre cervell queda garratibat per la espontaneïtat dels seus moviments. La incertesa de la seva naturalesa.

I es que el clímax potser es pot reduir a un felí en flames? La combustió d'un gat?

dimarts, 13 de març del 2012

Si...

...ho diu l'etiqueta dels texans deu ser cert.


dimarts, 28 de febrer del 2012

Viki

Quina és la línia que marca "el dret" a formar part de la vikipèdia... quant d'important o conegut ha de ser quelcús per tenir el seu raconet a la "l'enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar"?

Quant fort ha de ser el teu ego o narcisisme per "autoeditar" la teva vida i fets a la major font de coneixement de fàcil accés del món mundial, base i pilar de tots els treballs d'institut de l'univers?

T'imagines un dia trobar l'enllaç al google que et porta a l'entrada de la vikipèdia on hi ha la biografia de l'autor d'aquest bloc, amb tots els moments èpics de la seva vida detallats, juntament amb la seva foto? La del teu veí, amo del bar del costat de casa? La del carter o l'escombriaire?

Com un facebook però amb seriós...

O és que la vida del tècnic informàtic del barri és menys important que la del yonki cantant o futbolista convertit en màrtir al morir de sobredosis?



dijous, 16 de febrer del 2012

CAT

Internet ens ha aportat molts moments que han quedat gravats al nostre cervell, i a la nostre vida, fent-nos una mica més grans. Des d'aquell mòdem a 28kbps que feia un soroll brutal quan es connectava, tallant la possibilitat de rebre trucades al telèfon fixe, passant per la pornografia i els jocs en línia, fins als mil megues d'ara però sense la possibilitat de baixar-se pel·lícules, encara hi ha moments on la intel·ligència d'alguns et sorprèn.

I ara aquí ja no parlo de la "moda" efímera que es genera, i la estupidesa col·lectiva del "cul veig cul vull" o "seguir el ramat", si no del primer individu en crear-la. En el primer personatge que en un moment donat té la idea i la materialitza. L'artista actual, anònim i potser amb certa tendència a consumir drogues.

I tu ja has vist els Breaded Cats (gats empanats)? 

dimecres, 15 de febrer del 2012

Biodiversitat.

El seu nom era "Conducció", de cognom "Temerària", el mestre del canvi de marxes, de la rapidesa en el marxa enrere. El masturbador del fre de mà, l'humidificador de totes les fèmines addictes al "tunning" i/o a les carreres, als motors potents i als cavalls.

La seva vida girava al voltant del seu cotxe, l'Alpine i el subwoofer del maleter. La seva afició, més enllà de conduir i impregnar de suor i fluids sexuals els seients de darrera del vehicle, es basava en maleir i enviar correus amb amenaces de mort a tot els polítics fills de puta i als hippis que van eliminar el plom de la gasolina súper, com si un pogués treure de cop i volta els eritròcits de la sang sense que aquesta perdés la seva essència, amb textos que més o menys feien així:

"Estimat polític que vas treure el plom de la gasolina súper... et cercaré, et trobaré i t'arrencaré el cap malparit fill de puta ecologista! FUS RO DAH!

Atentament,

Conducció Temerària."

Fins que un dia aquesta vida de rutina va canviar. Fins que un dia tot conduint el va atropellar, i el seu món mecànic va deixar de girar.

En aquell instant al veure el cop a la carrosseria del cotxe, el bony que havia deixat el cap al capó i el cos agonitzant de la seva víctima ensangonada que allí estirada semblava més un trenca closques gegant en tres dimensions que no pas un ésser viu, la seva ment va quedar en blanc, mentre intentava cercar un per què a tot plegat.

Tal com si quelcús després de jugar 200h a Skyrim de cop apaga la consola i es pregunta on són aquells deu dies de la seva vida, gastats pujant de nivell un orc guerrer, decapitant personatges i aprenent alquímia i màgia en un indret virtual.

On eren tots els litres de gasolina consumits, tot l'oli cremat, l'anticongelant evaporat, les pastilles de frens llimades, el cautxú menjat per l'asfalt,...? De què havien servit i com l'havien omplert com a persona? Era aquesta la vida que sempre havia volgut?

La resposta no apareixia,... en aquell carrer desert de la plana empordanesa no hi havia la solució a tots aquells dubtes. En aquell indret només hi havia el seu cotxe abonyegat, la fortor del combustible que regalimava del motor impregnant l'aire i un cadàver que ell mateix havia provocat.

Però tot això quedava en un segon pla quan es mirava tot plegat d'una forma més llunyana. Més enllà de les preguntes existencialistes, la mort i un mecànic que ja es deuria estar fregant les mans, un dubte ho eclipsava tot:

D'on collons va sortir el camell?

Com  aquell mamífer geperut havia arribat allà, i per quin motiu creuava la carretera en aquell moment.

Potser s'havia escapat de Sigean i es trobava emigrant  de nou al seu país, tot buscant un clima més càlid? Potser fugia del zoo de Barcelona i confós pel clima siberià anava tirant cap al nord? Pensava fer el camí de sant Jaume?

Conducció no ho sabia i s'en fotia. En aquell moment el seu cervell podia processar que hagués rebentat el seu cotxe contra un senglar, un xaba buscant bolets o fins i tot un ós bru, però no amb un camèlid.

Durant tota la seva existència, com a individu, mai havia parat massa atenció a les problemàtiques del món, ni a les dels altres i fins i tot tampoc feia massa cas a la gent més propera o a la família, però ara tenia per davant quelcom que havia creuat la fina línia de la destrucció de la seva propietat privada. Ara li havien tocat els ous i per aquí no hi passava.

La seva creuada va començar i ja no el podien aturar mentre darrera seu només deixava un rastre d'eucaliptus tallats, cortadèries arrencades, crancs de rius americans aixafats, botigues d'animals i granges d'estruços cremades...

Aquella nit va dir prou a les espècies invasores.