Vull trencar-li la puta cara a algú. Així amb naturalitat, vas pel carrer, veus un individu i "plas" l'hi rebentes la boca. Sense fer-ne cap drama.

¿Us ho imagineu?

Veure'l allà, sense que ni es pugui imaginar el que l'hi ve a sobre. L'adrenalina, sentir com el temps s'atura, com els segons es fan minuts mentre la distància es redueix. Sentir com el puny es tenca, el colze retrocedeix amb un moviment relaxat, sense gaire esforç, girant lleugerament el tronc mentre et vas acostant a la víctima fins que de cop tot agafa velocitat. El braç s'accelera, el colze et passa pel costat de la cara i just abans de sentir la seva pell contra el teu puny tot s'endureix: dits, avantbraç, bíceps, espatlla. El teu cos convertit en una arma dura i contundent buscant dolor i destrucció, fins que en una sisena part de segon tot té lloc. Alliberes l'aire que contenien els teus pulmons, sents l'artell impactar en la carn de l'altre, la pressió, i com poc a poc aquesta disminueix a mesura que les seves dents cedeixen, mentre tot ho impregna una escalfor líquida amb regust metàl·lic.

Plas.

Bé, enteneu-me, sóc conscient que això no estaria bé, que és desagradable i algú s'ho pot prendre malament, de no "fer-ne cap drama" vull dir que tampoc estic tant sonat com tots aquests tarats fills de puta que roben la escopeta del seu pare, per rebentar a tot Déu que troben pel carrer. Joder s'ha d'estar molt girat i jo no ho estic pas tant. És més, si hi hagués alguna manera d'evitar el dolor i la sang ja ho faria, però de moment no en conec cap. És a dir, no sé cap manera de rebentar la cara a algú sense causar-li un dany físic i alguna que altre hemorràgia, i en part per això em sap greu fer-ho.

¿Com saps si aquell a qui esculls s'ho mereix?, ¿Com saps que no estàs atonyinant a un pobre desgraciat que no ha trencat mai cap plat, que no molesta a ningú i es porta bé amb tothom?
Joder amb la colla de desgraciats que hi ha al món ja seria mala llet fotre la pota d'aquesta manera!

Estic segur, i ara mateix posaria la mà al foc, que si apallisséssim a qualsevol persona del carrer, la primera que trobéssim, tindríem més d'un 90% de possibilitats de que, al ser agredida, la víctima ràpidament tindria en ment algun punt fosc de la seva vida que podria donar sentit a aquell fet, convertint el dolor en alguna cosa merescuda i amb significat, diga-l'hi "karma", i no és que ara vulgui fer-me el súper heroi i em vulgui justificar, però això tampoc ho veuria tant "dramàtic".

En altres paraules, l'acte en si ja no seria tant malvat si l'escollit a "l'atzar" fos un cabronàs que pega a la seva dona, al seu fill, és una força de l'autoritat,... però clar, no és que tots els cabrons del món portin un tatuatge al front, un anell al dit gros o un "llacet" al cap per a reconèixer-los. I per això tinc el dubte. Aquella por a "l'error", ja que llavors la cosa no estaria "tant" bé.

Però això ja ho sabíeu i ara no cal que us feu els sorpresos. Des de un primer moment ja us he dit que no estic sonat, que sé que tot això està bastant lluny dels límits de la ètica, i que no és cap acte de crueltat irracional i primitiva. I tot i que en tingui moltes ganes s'ha de pensar amb calma. Calcular-ho tot per mirar de provocar el menor dany possible davant aquest desig que sento. Parlant en termes generals ja m'enteneu, de la pallissa i el fet de tenir que recollir les dents del terra la víctima no se'n salva, però si es fa amb serenitat es pot intentar que els danys col·laterals per a la societat siguin mínims. Buscar l'equilibri entre el que un es mereix i el que "l'hi cau del cel". Com si tanquéssim un cercle de males accions. Causes dolor-reps dolor. Fi. Aquesta recta de violència que algú va començar es tenca i s'emmagatzema en el passat, ja no hi ha venjança o ràbia associada que s'ha de descarregar sobre algú altre, així evitant dibuixar una nova recta paral·lela a totes les que ja hi ha obertes en el present i que no portaria enlloc.

La paraula amb el temps ha anat perdent valor. S'ha prostituït, i ara que algú et doni la "seva paraula" en qualsevol tema, conflicte o fet no és cap garantia de res. Total les paraules, el que es diu, se les emporta el vent, es perd i no en queda res.

Que tu dius que jo he dit què...? ¿Està escrit en algun lloc tot això?

Però ara fins i tot la lletra escrita no val res. Tampoc té cap valor. Ara mateix un text, un escrit és com una conversa, es diu, es fa i tot i que en queda alguna cosa física, tangible, per nosaltres no val res. Ens comuniquem tant per escrit que al final es diuen les mateixes bejenades mitjançant les cordes vocals com per un teclat o bolígraf. Es passa pels testicles, pel fetge, per l'estómac, el múscul aquell que bombeja sang al penis i ara no recordo com es diu, i cap a la gola o al dit. De qualsevol múscul o òrgan al món exterior evitant el peatge del cervell.

L'envio, no l'envio, l'envio, no l'envio...? Total! No has ni de mirar, botó verd i a la merda!

I amb tot això a on arribo és que fins i tot l'eina que amb què es transmet el coneixement, es comparteix informació, idees, l'espai que estimula la creativitat de tot de gent anònima, de vegades amb certa genialitat però sense anar més enllà del "hobbie", fins i tot això ho estic prostituint.

Joder, acabes de sopar i cap al bloc a veure si surt alguna cosa. Com el que es desperta i es masturba abans de fer res més. No t'ha de venir ni de gust, simplement ho fas per vici convertint-ho en una rutina fastigosa perquè duran un temps ho feies i t'hi vas "enganxar".

Begudes "energètiques" amb menys cafeïna per beure de dia quan-no-estàs-de-festa-fotent-te-fins-el-cul. Llaunes de begudes "energètiques" un 32% més grans per superar la tolerància que has anat agafant a les nits, i els posteriors dies de ressaca que tocava treballar, estudiar o escalar-la, i amb prou feines podies obrir els ulls. Ties que no estan-gens-malament, que s'amaguen al arribar l'estiu per sorpresa, abans d'haver-se pogut preparar fotent-se llesques de pa de motlle integral pel cul. Més ties que joder-que-bona-que-estan menjant galetetes de blat de moro per no tindre que alimentar-se, en el significat clàssic de la paraula, i poder seguir igual de "massisses". Un tiu tot darrera menjant les mateixes galetetes que les ties i així obrir mercat entre els homes, que es podrien sentir massa-mariquilles al menjar el mateix que els pollastres i les dones. Un vell que recorre milers de kilòmetres per visitar un nadó, que duran tot el viatge d'anada penses que el vol violar, i al final només en treus un munt de tonteries de com les coses bones de la vida superen de llarg les negatives, mentre es ven una marca que segurament fa servir cadàvers de nadons i vells triturats, com a ingredient secret un cop van tindre que eliminar-ne de la recepta la "coca". Dones cuinant, comprant, netejant i fent tot allò que s'espera que faci una dona a la seva vida, mentre s'avalen les propietats de les cremes pels cops ja que ,"la majoria del hematomes te'ls fas a casa!".

Suposo que és perquè no neteges, compres i cuines prou bé... potser no necessitaries tant de "trompocid" si t'hi miressis una mica més, joder!

Suposo que una persona que sopa "croquetes", mitja ampolla de chardonay, un got de whisky del mateix any que va néixer per postres, i parla de pagar per follar-se un senglar mort al seu bloc, seria un mal exemple de cara a fer una classe sobre hàbits saludables a batxillerat...

...i ja em diràs que haig d'explicar...

-Hola nois i noies, em veieu? Dons no heu de ser com jo!

Vinga, al pati!

... "¡a la mierda joder!"

I és que una trentena llarga de kilòmetres en bicicleta és com un petit "reset" en el cervell, com un parell de parells de cubates sense deixar-te fet una merda a l'endemà, una mica més mort per dins, exceptuant les neurones que ja és un dany fix, sigui per la toxicitat de l'etanol o per la falta de sucre de la pallissa del mil que t'acabes de fotre i et deixa mig "grogui".

Així dons metre a metre es va metabolitzant, expulsant, regalimant per barbeta, esquena, impregnant el buff, tota la merda que et consumeix, i el que en queda al final és que tots estem fins el coll. Tot els somnis que supuràvem, que bullien dins nostre poc a poc van desapareixent convertint-nos en alguna cosa manejable i conformista. Llavors alguns es rendeixen, alguns ho accepten, altres lluiten a la seva manera, d'altres van passant per les diferents fases en una mena de bucle infinit... és complex, però ¿què més pots fer que buscar-te una addicció dins aquest món de merda que et supera? Que buscar alguna cosa que t'aporti control, ja sigui un animal, un entrecuix depilat, un hobbie o una arma,...

Conformisme des de un sofà en els millors dels casos: "si un problema té solució no et preocupis, si no en té no et preocupis tampoc". ¿Això és tot?

He parlat algun cop de la teoria del "teletubbie fins el cul de coca-cola"?

De l'impuls aquell que de tant en tant apareix buscant desesperadament una mica de contacte humà, davant del fet de trobar-te sol massa sovint. Aïllat de tot amb un conjunt de vincles virtuals, d'hipocresia o parasitisme. Sense importar les conseqüències a mig-llarg termini. És com un xute d'afecte, una dosis per anar tirant.

I llavors?

Dependència?

Molts hi hem passat, d'altres hi passen ara mateix i encara més hi passaran tard o d'hora. És difícil tallar amb tot plegat abans d'acabar "desquiciat". Aquí tornaríem a les addiccions per a superar una altre addicció. Tot plegat bastant dens. ¿Talla i segueix?

Perquè davant d'això, si un no hi pot fer res desapareix tota responsabilitat? La llibertat que agafes davant la falta de llibertat és un producte de la organització social que ens envolta, del que s'aprèn a l'escola, i ens allibera de tota culpa?

Nen si vols alguna cosa parla, no cremis cotxes ni et droguis quan tothom passi de tu... has de ser crític, responsable i conèixer que tot té conseqüències tard o d'hora.

Una foto d'Islàndia, concretament una de Reykjavik. Feia temps que volia escriure alguna cosa del viatge, penjar alguna foto, però tot era bastant espès, com el despertar després d'una intensa nit de cervesa islandesa i "brennivín", d'atropellar xais o practicar durant hores l'RCP a la cartera.

Perquè si una cosa té, o tenia Islàndia abans de que el món se'n anés a prendre pel cul a causa de quatre mal parits, és que tot era desmesuradament car, com el doble d'aquí, i l'alcohol ho era encara més. Suposo que en part per evitar una alcoholització massiva de la població davant la falta de "coses per fer" en una illa d'uns 3 hab/km2.

El viatge en si interessant. No sé ben bé que n'espera un d'aquesta illa al mig del no res, entre Europa i Amèrica, a quatre pams del pol nord, però podríem dir que el setembre és una època de transició no massa bona per anar-hi, ja que no hi ha cap dels dos atractius principals: ni el sol de mitjanit, ni les aurores boreals.

Al final resumint tindríem una quinzena de dies ennuvolats, de plugims esporàdics i de espais enormes, salvatges amb rius massa cabalosos com per arriscar-se a creuar-los amb un "zusuka" d'un miler de kilos i dos pams d'alt. De menjar coses rares i amenaçades. De descobrir que "temporada baixa" vol dir "tancat, busca't la vida", i de coses pendents per fer, cosa que obliga a tornar-hi tard o d'hora.

"... amb el meu anglès de merda arribo a entendre que fins a l'octubre no hi ha aurores i que la pista que porta a les coves gelades de Kverkfjöll està tancada. De cop, en un instant veig com mig viatge se'n va a la merda i això que tot just acaba de començar.

Sortint de la oficina d'informació ens dirigim a un Bónus, els "Lidl" o els "Dia" d'Islàndia. Pillem quatre coses bàsiques per alimentar-nos i algun Skyr (una mena de iogurt dens típic de la illa). De nou al càmping agafem un parell de bombones de gas, que la gent ha deixat al tornar al seu país, i en comprem alguna altre per si un cas. També robem quatre fregalls, espècies i derivats que volten per la zona de cuinar.

Dinar, desmuntar la tenda i cap al Blue Lagoon.

Després de seguir la carretera de Grindavík i passar pel costat de la central geotèrmica, aparquem i entrem a les instal·lacions termals. És un dissabte a la tarda, no fa massa bon temps però un cop dins l'aigua tot passa a un segon pla, o tercer, quart,... L'aigua està entre tèbia i cremant, d'aquell desagradable que notes com et cous, amb un color blau opac que no et deixa veure res que estigui a més d'un pam de la superfície. Fem quatre fotos i seguim cap a Selfoss.

El càmping on fem nit és bàsicament uns esplanada amb cuina, dutxes i altres serveis que es diu Gesthús.

Un dels dubtes que apareix al final d'aquest segon dia per terres islandeses és perquè totes les llaunes de cervesa són de 500cl quan el tema de l'alcohol al país és un tema complex. ¿No en poden fer de 33cl?

7/9/08

A les 9h el dia segueix igual de ennuvolat que sempre. Esmorzar, desmuntar tenda i de nou plou. Buscant de nou un Bónus deduïm que és diumenge.

Sortim cap a Pingvellir on hi ha la falla que es va obrint al separar-se la placa europea de la americana. Com a dada secundària també és on es va crear el primer parlament islandès. Un cop allà el tema impressiona tot i que tampoc es veu cap forat sense fons que es perd a l'interior de la terra... De nou plou i un tant calats s'acaba de fer la volta per les passarel·les que recorren la zona . La següent parada del dia és Geysir..."

El contacte càlid de la teva pell fa que poc a poc el cor es vagi accelerant, retrunyint dins les meves orelles, mentre es van guanyant els pocs centímetres que em separen del teu interior...

Plas!

De cop torno a la realitat. El despertar és tant sobtat com l'últim flaix que reté el meu cervell de tota la pel·lícula que estava desenvolupant la meva ment adormida. Pell, roba, la frontera sintètica final i la humitat que ja anava regalimant. Joder!

No sé on sóc. Al obrir els ulls tot és fosc mentre busco desesperadament un punt de referència que em doni alguna pista de la meva ubicació. Quelcom que em situï on sóc, què hi ha al meu voltant i com poder-ne sortir.
Ara mateix no sabria dir si estic dins una nau industrial o dins un "putu" taüt sota terra fins que, al pitjar l'interruptor s'encén la llum i apareix la meva habitació tal i com la havia deixat abans d'anar a dormir, si no fos pel canvi de temperatura ambiental i que, juntament amb la suor que recobreix el meu cos, no ajuda massa a mantenir aquells estimats trenta-sis graus celcius que genera el nostre metabolisme per viure.

De nou, recuperat del primer ensurt, el pols s'accelera. La respiració es fa més ràpida,... uf, uf, uf,... la necessitat augmenta de forma exponencial, el nus aquell de l'estómac es va fent gran mentre no recordes quan va ser l'última dosis que et vas fotre... ansietat.

¿Quan fa de l'últim títol que et vas treure i que aviat penjarà a la paret, que aviat planxaràs sota el llit?

Tolerància, dependència i ara mateix "mono", síndrome d'abstinència per un tub.

Ets un yonki de la formació i ja no pots escapar. Carreres, diplomatures, llicenciatures, màsters, doctorats, post-graus, certificats diversos, cicles formatius de grau mig i superior, cursos de merda per aturats, títols de monitor, socorrista, gruista, "xupa-polles",... tot ho agafes, ho cremes i t'ho "xutes" per la vena mentre notes com puja tot al alliberar la goma de pollastre que et tallava la circulació.

Ralles, tripis, al final fins i tot et fumes els manuals de la biblioteca per anar fent créixer la massa de neurones que tens dins del crani. Formar-te o morir. Titular-te o acabar al "mercamujera", sota un pont o a les "forces de seguretat"... ¡Quants batxillerats, quantes carreres inacabades ara porten un uniforme blau i una pistola al cinturó! ¡Quants ciutadans lliures a prendre pel cul!

Aprendre, aprendre, aprendre per poder arribar a un futur millor i escapar de les misèries de la vida!

Els teus camells són les facultats, la teva vida embotir coneixement, la teva perdició el whisky que et manté seré, t'aporta esperança i lentament acaba amb tu podrin-te per dins.

La directora del Patronat Girona-Costa Brava descarta dimitir per l'ús d'una foto, ara d'Austràlia.

(http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=748&Itemid=12)

Si no n'hi ha prou en equivocar-se un cop, aquí va la segona ficada de pota del patronat de turisme de Girona Costa Brava ara amb una foto d'Austràlia , després de la de les Bahames i la del Canadà.