Vas un dia pel bosc, i de sobte et trobes un pou... "Joder un pou!", i amb aquell esperit curiós i aventurer, que ha permès la evolució de la nostre espècie fins a finals del segle XX, abans de que la ignorància fos recompensada i s'establis dins les aules del nostre país, el que et passa pel cap és:

-Ostres tu, quina profunditat deu tenir?

Com ho puc saber? Salto i ho veig per dins?, obrint de nou la porta a la selecció natural. Agafo un fil i el deixo caure amb una pedra lligada a l'extrem per després comptar la seva longitud? Hi tiro un gat i segueixo el meu camí?

Dons bé, suposem que agafem un gat que ronda pels voltants. El llancem i sentim un "pluf" o "xaf", en funció de si el pou acaba en aigua o està sec. Calculant el temps que passa podem deduir-la (la profunditat).

Per exemple, agafem el gat i el deixem caure, amb amor, des de l'inici del pou, i escoltem el pluf o xaf, 5 segons més tard...

Per una banda el gat cau amb un moviment rectilini uniformement accelerat (MRUA), amb una acceleració de 9.8 metres/segon cada segon, a causa de la gravetat. Per l'altre el so viatja a una velocitat constant de 340m/s, seguint un moviment rectilini uniforme (MRU). És a dir, en els 5 s que comptem el gat cau de forma accelerada i el so del pluf o xaf, puja pel pou a 340 m/s tota la estona.

Com que la profunditat del pou és la mateixa tant de pujada com de baixada (caiguda), tenim un sistema de dues equacions on el temps de caiguda serà t i el de pujada 5-t (o al revés):

Nutrients bàsics per a una festival punkarra, de droga i alcohol, per terres basques:

- Patates de pernil, doritos, estrelles, boca bits, els fantasmets cabrons,...
- "Crusants", donuts, bollicaos,...
- Empanades, napolitanes, red bull i similars pels 680km de viatge amb cotxe d'anada i els respectius de tornada.
- Olives
- Cafè soluble.
- Pasta i puré amb tonyina per fer algun àpat decent.
- 500g de gas.
- Aigua (una mica)
- Anticongelant del cotxe.
- Gasolina per si no fem prou amb el gas... i encenedor.

L'alè a cafè, la fortor a fum de tabac que desprenia la seva roba, les "ulleres" sota els ulls que demostraven un cansament crònic i la carpeta amb la calculadora sota el braç el delataven. Era el nou professor de matemàtiques sense cap mena de dubte... I aquest cop la cosa semblava fàcil, aquest individu feia temps que estava buit, que estava mort per dins. Les il·lusions, l'esperança, la transformació social a través de l'esperit crític i el pensament, tot havia desaparegut i ja no en quedava rastre. Allò que donava sentit al seu treball ja no hi era, i ara al seu interior no quedava res més que depressió i una cadena que el lligava a un futur absurd, fosc, monòton i infinit.

El que no comprenien els alumnes és perquè tenia una destral al seu costat...

Avui la que m'han dit (els alumnes) ha estat bona...

...els nois i noies no estudien i no comprenen res perquè jo no imposo ordre, aplicant la autoritat. Per tant l'alumne és un ignorant, a causa de que no fa res a classe ni a casa, i ell no té cap mena de responsabilitat davant aquest fet ja que la culpa és meva per no castigar-los, i obligar-los a estar atents.

Algú en dóna més?