Un, dos, tres, quatre,...

I de nou quan el blog sembla que mor, unes mans invisibles provinents del més enllà, el ressusciten en una mena d'RCP "in extremis".... i és que en un moment donat l'energia es va apagant fins a les últimes convulsions. Fins que l'acumulació de bilis i sucs gàstrics es van inflant fins a vomitar. Fins que la ferum de xava i gavatxo llançanenc t'omple les pilotes. Ejaculació massiva d'esperma en veure desenes de tangues a les platges de la costa brava!

I la gota que fa vessar el vas (got?) és el Facebook. Un Facebook agonitzant davant Instagram a causa de la mateixa supèrbia que va desenvolupar. Per què collons em cal compartir, escriure, fer res, si només em cal penjar una foto dels meus punts àlgids? La resta pot desintegrar-se. Desaparèixer! Reduir-se al no-res amb un parell de bombes nuclears!!!

I (de nou I!) l'allau de bilis es desencadena amb l'absurditat de tot plegat i el mira'm-el-melic-humà de sempre. Per una banda l'Amazones crema i el món occidental esquerrós es posa les mans al cap ("el pulmón del planeta" deien aquells cabrons cada trenta segons al seu telenotícies), per l'altre "l'open arms" està agonitzant entre governs europeus en fer la "seva feina" (i de la qual les màfies de tràfic de persones s'aprofiten apurant més els viatges augmentant els seus beneficis. Que abans posàvem 500 (per dir un número de merda a l'atzar) litres de combustible per arribar a Grècia, ara en posem 200 i ja els trobaran els bons minyons de les ONG!!!), i com no la incansable pressió sobre la costa brava...

Cases, cases, segones residències, fills de puta d'estrangers que sí que volem per què tenen pasta a les butxaques i no són uns morts de gana que fugen de guerres...! Trinxem la puta costa brava en pro del turisme i el capital dels quatre cabrons que ara governen i els seus amiguets empresaris.

Si Islàndia pot suportar 2.500.000 de turistes/any amb una població de 400.000 habitants, amb la pressió que això genera sobre els recursos, per quin motiu nosaltres hem de ser menys?

A qui li importen les cales, platges,... en els fons el paisatge no és més que una construcció social. Si en lloc de muntanyes hi ha cases, el planeta se'n fot. Si en lloc d'aigua de mar hi ha plàstic, al teu sistema solar li sua la polla! Si les tortugues, les tonyines, els rinoceronts,... desapareixen, l'univers se'n pixa!!!

Fa com 65 milions d'anys va caure un colló de meteorit que va extingir la gran majoria de les espècies del planeta i "poc més tard" ens estem preocupant per la nova destrucció del que en va sortir de les cendres com si fos la fi definitiva del món.

I en el fons tota la nostra (auto)destrucció no serà res pel planeta. On desaparegui una espècie en sortirà una altra. On cremi quelcom rebrotarà una altra cosa. És l'egoisme humà que per una banda ho provoca, i per l'altra ho vol evitar. L'egoisme conservacionista és el dramatisme diari que ens bombardeja amb els seus missatges apocalíptics sobre el planeta, quan la realitat és que l'apocalipsi només recau sobre nosaltres: "Si un fill de puta es fot un xalet a Aiguablava, jo ja no hi podré anar amb kayak a fer-me les fotos per "l'insta". "Si al Puig Neulós m'hi posen un parc eòlic, el Castell de Requesens ja no es veurà tant bonic". "Si Tarragona rebenta en un accident de Vandellòs o la petroquímica ja no tindrem ruïnes romanes i no podré viure al meu pis de 10 metres quadrats que hi ha al centre... la qualitat del meu semen ja no serà tan bo!".

Que a Selva de Mar volen urbanitzar? Que Vilafant amplia el seu pla urbanístic tot i tenir cases a mig construir abandonades, i part de les cases del poble a la venda, en ruïnes o a punt de ser-ho, no importa! Que urbanitzin tot. La merda de parcs naturals, els camps, les pistes,... que reconverteixin sols agrícoles en urbans i algun humà hi guanyi molta pasta. Quan hàgim desaparegut com a espècie les cases cauran i les arrels trencaran l'asfalt recuperant el que un dia van perdre. Ja fa molt de temps que no hi passo d'ençà que l'autopista Bàscara -Girona és gratuïta, però l'antiga corba de l'N-II que hi ha després de la pujada, i un dia van retocar en una mena de variant deixant la carretera vella tal qual perquè devia ser massa car restaurar-ho, és un bonic exemple de com l'asfalt no és res i al final "la vida troba un camí". I si ja no hi ha tigres de bengala, aviat hi haurà algun altre bitxo ocupant el seu nínxol amb el mateix dret a sobreviure-hi, si pot o el deixen... i si no que passi el següent!!!