Tot i que aquesta publicació arriba un minut de merda tard, avui no podia faltar... A veure si a part d'aprendre que es diu "bon Sant Jordi" aprens una mica més vocabulari!
No puc evitar fer les entrades de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre... perquè les nits encara de vegades poden ser llargues, com quan creava a Gircós, de nit, amb els nanos, professors, monitors... dormint. On algun fill de puta em va robar l'mp3 Creative, on els records em porten a recordar-te, a trobar a faltar una part de la meva vida que tenia llavors.
Però llavors torno al 2024, als anys post pandèmia on tot va rebentar. On el putu vaixell aquell de merda es va entravessar en no sé quina merda de canal que comunica no sé quins oceans i tot es va complicar més.
Però llavors, anys més tard, quan ja tots hem normalitzat la presència de mascaretes al carrer, hem vist que les vacunes no ens han aniquilat ni esterilitzat, on tot s'ha anat recuperant més o menys excepte la nostra salut mental... sembla que la indústria encara no tira.
I ja no sé si és alguna mena de paranoia absurda, un efecte psicològic com aquell que tens quan et compres un cotxe i de cop veus que tothom té el mateix cotxe de merda que tu, tot i que fins llavors mai t'hi havies fixat, però encara massa sovint pel supermercat "veus" que falten productes. Que de cop i volta alguna cosa no va bé i hi ha una manca d'estoc important. Farina, sofregit, paper de cul... tot de coses aleatòries a la ment del ciutadà comú però que amb un somriure fas remarcar a la teva parella: "Què? Sembla que tornem a ser a la pandèmia jajaja...".
De com per Internet a temporades "desapareixen" productes que tenies al cap de comprar. En el meu cas lligat al material de muntanya, ja que gastar quantitats absurdes de diners en aquest tipus d'articles em genera pau mental, és com si tot allò que "no vaig poder comprar" de jove quan feia muntanya a tot drap amb uns 80kg que em semblaven ser un putu obès, ara ho necessités per tenir podrint-se en un armari mentre jugo a la XBOX a casa havent-me fusionat amb una altra persona de constitució mitjana...
Però bé, tendes que surten en comptagotes, motxilles i sacs que de cop i volta desapareixen de les webs, notificacions a idealo que arriben molt de tant en tant notificant noves ofertes o reposicions...
Vidres de cotxe, de parts que potser destrueixes al no mirar massa bé pels retrovisors, sovint acaben amb un "ostres, doncs per tenir la peça hi ha llista d'espera de mesos, no se'n troben ara mateix".
Medicaments que s'han de substituir per d'altres de similars per mantenir-nos vius.
Coses que sumades et fan anar pensant que, o bé encara arrosseguem les conseqüències de la ressaca de la pandèmia i tota la paranoia de fa uns anys, o bé que aquí hi ha alguna cosa amagada.
Quelcom més pervers, ocult i passat per alt. Que potser allò que alguns ja esperàvem fa anys, i que ja havíem perdut les esperances d'arribar-hi, de mica en mica està arribant emmerdant-ho tot.
El punt d'inflexió. "L'oil peak". El decreixement. La saturació del sistema i el planeta. El col·lapse dels ecosistemes. El "tornar a la vida més humil dels nostres pares i avis"... Tota aquella merda amb la qual ens masturbàvem els ambientòlegs de finals del 90 i principis dels 2000. Veure el món rebentar per tot allò que fèiem malament, en pro dels beneficis i el capitalisme més egoista, com una mena de karma diví que ho tornaria tot a lloc.
Moment d'acumular cafè, cacau, arròs i coses que es conservin bé força anys. De disminuir a roda consumista, no per voluntat, sinó per obligació... de no gastar gasolina de manera absurda al fer centenars de quilòmetres al dia per anar a treballar!
Del col·lapse planetari que ningú t'explica, però que es pot començar a veure de manera puntual i imparable!
Acumula, decreix, sobreviu!!!
Fa tants anys que vaig "creant" entrades en aquest bloc que ja no sé quants cops em puc estar repetint. Quantes voltes a les mateixes idees decadents puc estar donant en la magnitud creixent d'aquesta bèstia que intento mantenir viva en l'agonia. L'esperança que tinc que la maduresa que vaig adquirint amb el pas dels anys em porti a noves reflexions, noves entrades, que es van ajustant a l'edat que vaig acumulant, a la meva maduresa, evitant recaure sempre en els mateixos tòpics i temes... Intentar no acabar com qualsevol vell, qualsevol parent d'edat avançada, que a la sobretaula sempre ens explica les mateixes anècdotes de sempre, i que al final només sorprenen a la nova nova parella que entra a casa després d'una altra ruptura amorosa absurda i fugaç...
I aquí és on ara dubto si ja algun cop havia fet alguna entrada de Sant Jordi, San Jorge com diuen els subnormals que ens volen destruir com a poble intentant ajustar la història a la seva realitat de merda. Sé que això va sortir per alguna xarxa social meva, però mantinguen-se al marge del Blogspot que ara el corrector em marca com a falta i pel Google apareix com a Blogger!
I a part de tots els fills de puta que et desitgen un "feliç" Sant Jordi, perquè és molt difícil dir "bon" tal com hem anat aprenent a dir abans de "Nadal", una altra cosa que em treu molt de polleguera en aquestes dates assenyalades d'abril és els collons de pa de Sant Jordi...
No pel seu gust boníssim (si està ben fet), ni per ser quelcom efímer que només pots provar uns dies assenyalats de l'any, ni per la seva bellesa... El que m'empipa moltíssim d'aquest pa malxinat és la manera que té de trencar-se!
