Una cinquantena de canelons. Sopar i voll. Nadal. Una de Bourbon en solitud i bloc...soziedad alkoholica, ¡¡Feliz Falsedad!!!

Fa un any no sé ben bé on polles era, però si que puc assegurar que em trobava un tant més "cap-per-vall" i, ara mateix, tot just hauria passat del mig dia. ¿No és una gilipollada que el media player reprodueixi les caràtules dels cd's? Pim, pam, pim, pam, txas, txas, txas,... silenci. Un punky trallant amb un mega cartell a sobre que diu: "Krestas y tatxuelas vol.5" duran uns segons.

Potser no recordo on era fa un any exactament, casi segur que en algun camp de l'Aconcagua o Puente de Inca, però si que recordo on era d'aquí uns dies. Exactament el dia en què milers de persones perdran el cul com rates (rates com les que et creues anant/tornant de les pistes d'esquí) per tajar-la, gastar-se els sous (o els del papa), i potser morir torrat i passat fins el cul a qualsevol marge de carretera. Sol, acompanyat d'un amic o agafant la mà d'un mosso.

¿I el fetge, què se'n sap del pobre fetge? Festes, abusos, gimnàs i transplants.

D'aquí uns dies fa un any estava perdut al mig d'una pista enorme, casi-a-l'extrem-més-sud-de-la-Patagonia, a punt de rebentar una roda i quedar-me sense gasolina, menjant unes empanades criolles i fent un got de vi amb el col·lega.

Quanta merda! A gastar! A trencar-se el cap a regalar, regalar, regalar,... no sigui que es quedi malament amb algú. Joder, l'únic que hauries de rebre d'aquestes festes és un potser amb el teu "careto", imprès sobre qualsevol terrorista dels que et trobes a les parets de les comissaries, amb un mega-"Hipòcrita" escrit a sobre, a sota, als costats, en 3D!

Demà a entrenar-la!

¿I tu, ja saps que faràs el trenta-un?

¿Saps que algú ha "robat" la cadira de la puta? ¡Que cabró... ja no hi és!

Quedar-me a casa per no veure't. Per no participar en aquest circ de merda en què s'ha convertit tot plegat.

Una d'aquelles coses que encara em sobta actualment és que, per molt de pèl que un tingui al pit, per molts centímetres que es tinguin de polla entre les cames, carreres i diplomes penjats de les parets,... encara aparegui aquella por/respecte al mestre quan un hi tracta cara a cara.

Que encara apareguin les mateixes excuses que feien servir, i fan servir, els xavals de setze anys al entregar tard alguna cosa. "No tinc impressora", "uf,... el gos s'ho ha menjat".

Que sempre hi hagi el típic "pilota" amb un treball més gran que el teu i de cop dubtis de que estigui bé. Joder... set pàgines, una de portada, dos de dibuixos, una de bibliografia, tres d'informació útil i el cigala de davant ha tingut que enquadernar els cinquanta fulls com si fos un petit dossier. ¿Què hi ha posat?

Si tu, rata de biblioteca! ¿Què polles hi has posat?

Avui mirant TV3 he vist una notícia que m'ha impactat: Codis QR. La idea, tot i que l'únic coneixement que en tinc és haver visitat quatre pàgines web després de sopar, és que són codis de barres en 2D, que hi pots posar text, links, targetes de visita i llavors es llegeixen pel mòbil amb un software determinat.

De moment és una paranoia que prové del Japó, però sembla que està arribant, i qui sap, potser arriba a ser més que una moda o una manera més de distreure's. El problema que es conecta a internet mitjançant el telèfon per descodificat el codi, per tant val pasta, tot i que va bastant ràpid.

Més info, software i editor de codis a:

http://www.i-nigma.com/personal/default.asp
http://api.qrcode.kaywa.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_QR
http://www.qrcode.com/

Una de ponts i túnels en cinc segons i quatre fotos.

Surto de Girona a les 18:30h direcció Vic i Manresa per l'eix. Pillo el company i cap a Tremp. Tremp-Pont de Suert per la N-230. D'aquí anem a Caldes de Boí. Empanada-tonyina-perrosky i a dormir-la al costat del cotxe.

Dissabte al matí caminem fins la presa de Cavallers. Forat, North Face, dinar i un rulu per les cascades. La cosa no pinta massa bé, moltes no estan formades i les altres tenen forats per on veus l'aigua que corre per sota. El tema està just encara. De nou a la tenda sopem i a dormir-la sobre les 19h.

A les 9h del diumenge estem desperts, després de dormir catorze hores. Esmorzar i debat de què polles és la fressa que s'ha anat sentint al llarg de la nit. "Broumm...!" tot aixecant el cap de sac "que-dins-té-com-dos-kilos-de-plumes". Allaus. Flipa.

Amb un solet que tira per terra les prediccions meteorològiques del divendres sortim a escalar-la amb tot el material. Mitja horeta de pista i de nou som a la "cantera". Material, cargols, piolos,... i cap a munt pel poc gel de grau assequible que hem trobat. Finalment, després de pujar un parell de cops, un "avalakov", i mig deduir com es passa la corda en un ràpel amb un cargol de gel recuperable, decidim canviar de zona.

De nou a la tenda recollim el camp base mentre dinem quatre coses que no cal cuinar. Motxilles a la esquena i cap al cotxe direcció el Pedraforca.

De camí la psp-gps s'empana. Suposo que seria massa ideal seguir el camí d'anada fins a Manresa i llavors pujar a Berga i Saldes, així que l'aparell creu millor girar cap a Isona, Bóixols, Coll de Nargó, Organyà, La Seu d'Urgell, el Ges, Adraen, Tuixent, Gósol i Saldes.

De camí un senglar al costat de la carretera... el temps s'atura. Un flash, el bitxo creua, el capó del cotxe rebenta al impactar amb els centenars de quilos de carn del mamífer que no tenia res més a fer que morir un dissabte a la nit. Més factures. Foscor i realitat, l'animal segueix igual d'immòbil al seu marge.

A Saldes fem un got i de nou ens preparem per fer el sopar a la plaça del poble, abans de seguir fins al pàrquing on ens tocarà fer vivac.

De nou l'aïllant, el sac, la funda de gore-tex,... i a les vuit comença el dia. Quatre fotos a la sortida de sol, esmorzar i a buscar cascades.

Seguint la pista la cosa sembla un tant millor que Boí i al final ataquem la "somnis d'hivern". Un primer ressaltet, un copet de mà amb el segon i cap a munt a buscar la "Columna del Verdet". Finalment la cosa s'allarga, deixem córrer la idea de enllaçar la segona cascada i baixem seguint una traça fins a rapelar la cascada "Il·lusions d'hivern".

Un cop a la pista al recuperar corda la cosa no tira. Polipast i a tibar-la. Un cargol al gel que cobreix la carretera, reverso, shunt, machard i gas. Estira, recupera, estira, recupera,... la corda es tensa. Si tinguéssim una politja ara mateix ens podríem tirar per una tirolina de puta mare. Una mica més i la corda corre. Recollim i cap a casa.

L'hivern de moment pinta puta mare, la penya ja escala en gel, fa canals,... i tot just estem començant el Desembre. Per la meva part demà toca marxar-la a Boí. Tres dies de fred i de penjar-se per les cascades congelades de cavallers. De temperatures sota zero i d'impregnar les meves orelles del soroll aquell que fa la fulla del piolet quan es clava en la massa d'aigua solidificada, alhora vas guanyant alçada lentament. Avui, güisky i sopar de puta mare, demà "viatge d'escalada" amb tot el què comporta...

¿Qui diu que perquè t'agradi una cosa ha de ser divertida?

Al entrar per la porta les nostres mirades s'han creuat. Un rostre, una silueta familiar,... dubte. ¿Ens coneixem?
És poc probable. La tu que se't assembla "però-que-no-ets-tu" no viu aquí, no treballa aquí, no hi ha cap motiu per què sigui aquí,... i menys que coincidim en un lloc com aquest. No dic que no sigui possible, diguem que és poc probable, i per això segueix el dubte devorant-me el cervell.
¿La ets, no la ets?, ¿Si fos ella no m'hauria saludat?... ¿"Hola"? La veritat és que tampoc ens portem tant bé.
Impossible, definitivament no pot ser... Simplement tinc davant meu un petit doble amb un color de cabells un tant més fosc. Increïblement més fosc. Negre com el fons d'aquest bloc.
¿Has pensat mai tenyir-te de negre?, de veritat guanyaries un parell de punt de cop.
La cosa passa. Fa la seva tot i que més aprop del què m'agradaria, del que m'alliberaria definitivament de la incògnita que ara mateix em té atrapat en una cantonada.
Segon a segon, amb la rapidesa d'unes pedalades els minuts es van sumant fins que sobrepassen aquell límit mental que m'havia fixat. És hora de plegar, de deixar-ho, tot i que ara mateix no tinc cap altre alternativa que seguir.
Atrapat, sense opció d'escapar, el limit s'amplia fins l'hipotètic moment en què ella marxi. Fins a l'instant en què quedi prou espai entre els dos per evitar un contacte massa incòmode al dirigir-me a la sortida passant pel seu costat.
Un encreuament ràpid, llibertat, una pantalons una mica baixats, una mirada fugaç, un tanga blanc que ràpidament es perd dins la "raja" del cul saludant, donant-te la entrada a tot de llocs estranys i misteriosos, amor, una mà que el cobreix de nou, tristor i finalment, dubte.