El seu nom era "Conducció", de cognom "Temerària", el mestre del canvi de marxes, de la rapidesa en el marxa enrere. El masturbador del fre de mà, l'humidificador de totes les fèmines addictes al "tunning" i/o a les carreres, als motors potents i als cavalls.
La seva vida girava al voltant del seu cotxe, l'Alpine i el subwoofer del maleter. La seva afició, més enllà de conduir i impregnar de suor i fluids sexuals els seients de darrera del vehicle, es basava en maleir i enviar correus amb amenaces de mort a tot els polítics fills de puta i als hippis que van eliminar el plom de la gasolina súper, com si un pogués treure de cop i volta els eritròcits de la sang sense que aquesta perdés la seva essència, amb textos que més o menys feien així:
"Estimat polític que vas treure el plom de la gasolina súper... et cercaré, et trobaré i t'arrencaré el cap malparit fill de puta ecologista! FUS RO DAH!
Atentament,
Conducció Temerària."
Fins que un dia aquesta vida de rutina va canviar. Fins que un dia tot conduint el va atropellar, i el seu món mecànic va deixar de girar.
En aquell instant al veure el cop a la carrosseria del cotxe, el bony que havia deixat el cap al capó i el cos agonitzant de la seva víctima ensangonada que allí estirada semblava més un trenca closques gegant en tres dimensions que no pas un ésser viu, la seva ment va quedar en blanc, mentre intentava cercar un per què a tot plegat.
Tal com si quelcús després de jugar 200h a Skyrim de cop apaga la consola i es pregunta on són aquells deu dies de la seva vida, gastats pujant de nivell un orc guerrer, decapitant personatges i aprenent alquímia i màgia en un indret virtual.
On eren tots els litres de gasolina consumits, tot l'oli cremat, l'anticongelant evaporat, les pastilles de frens llimades, el cautxú menjat per l'asfalt,...? De què havien servit i com l'havien omplert com a persona? Era aquesta la vida que sempre havia volgut?
La resposta no apareixia,... en aquell carrer desert de la plana empordanesa no hi havia la solució a tots aquells dubtes. En aquell indret només hi havia el seu cotxe abonyegat, la fortor del combustible que regalimava del motor impregnant l'aire i un cadàver que ell mateix havia provocat.
Però tot això quedava en un segon pla quan es mirava tot plegat d'una forma més llunyana. Més enllà de les preguntes existencialistes, la mort i un mecànic que ja es deuria estar fregant les mans, un dubte ho eclipsava tot:
D'on collons va sortir el camell?
Com aquell mamífer geperut havia arribat allà, i per quin motiu creuava la carretera en aquell moment.
Potser s'havia escapat de Sigean i es trobava emigrant de nou al seu país, tot buscant un clima més càlid? Potser fugia del zoo de Barcelona i confós pel clima siberià anava tirant cap al nord? Pensava fer el camí de sant Jaume?
Conducció no ho sabia i s'en fotia. En aquell moment el seu cervell podia processar que hagués rebentat el seu cotxe contra un senglar, un xaba buscant bolets o fins i tot un ós bru, però no amb un camèlid.
Durant tota la seva existència, com a individu, mai havia parat massa atenció a les problemàtiques del món, ni a les dels altres i fins i tot tampoc feia massa cas a la gent més propera o a la família, però ara tenia per davant quelcom que havia creuat la fina línia de la destrucció de la seva propietat privada. Ara li havien tocat els ous i per aquí no hi passava.
La seva creuada va començar i ja no el podien aturar mentre darrera seu només deixava un rastre d'eucaliptus tallats, cortadèries arrencades, crancs de rius americans aixafats, botigues d'animals i granges d'estruços cremades...
Aquella nit va dir prou a les espècies invasores.
