Estiu 22

La banalitat ens fa feliços, evita que el nostre cervell funcioni amb els consegüents efectes col·laterals que això té...

... i què hi ha més banal que el magnífic anunci del "tinto de verano Don Simon"?

Espectacular!!! Veure'l és tornar a viure als 90, poder tornar a gaudir del tabac als bars, sentir la pudor del fum que impregnava la teva roba després de sortir de festa una estona a l'estiu. Poder xalar amb la tranquil·litat que sentíem tots al viure en un món on encara no existia el canvi climàtic, devastat per la SIDA i els yonkis, però sense coronavirus ni mascaretes. Amb pocs antivacunes i encara menys terraplanistes. On "dislèxia" i "autisme" eren paraules que encara no sortien al diccionari.

Un anunci que ens transporta a una vida més humil, més simple i menys problemàtica.

Sense mòbils ni xarxes socials, sense Internet, en un món que encara no coneixia la crisi immobiliària, on no calia fer fotos del plat de merda que estava a punt de surar dins els sucs gàstrics del teu estómac, ni ensenyar carn al TikTok ni a l'Instagram, sense viatges en avió per quatre duros, ni la pujada de preus que va comportar l'arribada de l'euro, ni la bilis que desborda Twitter, on la globalització encara no ens havia corromput, on quan encara confiàvem en els polítics i el fet de poder construir un món millor!

La felicitat absoluta que es pot resumir en quatre frases inalterades dècada rere dècada:

- Tinto de verano Don Simón!

- Tinto de verano hay que beber!

- Tinto de verano pa'l calor!

- Fiesta Don Simón!

 

I com no el gran "bebe vinaxo" tot i que això ja és una altra lliga!

Quarantena

I un dia et despertes a la quarantena, escoltant el pot petit potser, la banda sonora de Matrix en el millor dels casos cercant el reconfort dels 90... La crisi que et pensaves que va començar als 35 encara es magnifica més. Et veus acumulant com un puto imbècil material de muntanya que potser mai utilitzaràs, ja que ara la felicitat ja no es basa en el fet en qüestió, sinó que amb la mateixa idea de fer quelcom la teva ment ja es veu realitzada.

Per què suar, agonitzar, patir... en una aventura absurda si pagant pel material que et faria falta i imaginant-ho dins el teu cap ja en tens prou? Alforges de bikepacking, menjar liofilitzat, tendes ultralleugeres, GPS, bombones de gas... ja tens la pujada d'adrenalina que et motiva per despertar-te l'endemà per anar a treballar i seguir dins la roda que et lliga al sistema!

I llavors tot catalitzat per un Wolfburn que no saps d'on surt, una edició de Cap d'Any que no trobes més enllà d'Andorra i que et fa pensar en un any nou xinès que no és, a la TV3, la nostra, surten els alcaldes plorant pel despoblament del seu poble...

- Al meu poble cada cop hi ha menys gent!

- No tenim fibra, ni gas, ni nens a les escoles i les hem de tancar... La gent cal que vingui! 

- Som 700 habitants i la casa més barata val 500.000 €, oh no! El jovent no pot venir a viure aquí!, lloguers a 900 € per una casa que mai serà teva!!!

I al final ja semblo els meus pares, repetint dia sí i dia també la mateixa puta història. Aquella aventura que es repeteix a cada dinar de diumenge, a cada calçotada, a cada aniversari...

I és que quan els fills de puta dels meus col·legues tenien vint anys com jo, mentre jo estudiava una puta carrera de merda que no m'ha servit de quasi res més que per fugir del país i sobreviure a base de contractes de segona, ells, que es van buscar la vida a l'obra, entre el 2000 i el 2008, es van forrar a manta. Els cabrons es compraven pisos que revenien en poc mesos per un 50% més del que els havia costat. 

I els imbècils com jo RENFE amunt i RENFE avall, de la meva capital de comarca amb estació de tren a la capital de comarca on hi havia la universitat. Xoriçant els diners que em donaven els pares per dinar i poder-los gastar en un gore-tex, gasolina per fugir a l'Aragó o pillar uns tascons nous...

I ara, després de tretze anys treballant com un imbècil, en l'estrat productiu de la puta societat, després de més d'una dècada de lloguer enriquint una mica més els malparits que ja tenen més d'una puta casa, vols fer el pas. Ser propietari de quelcom que et permetrà no acabar vivint sota un pont un cop et jubilis en el cas de no poder continuar pagant un lloguer.

Ara malparits, que després d'agonitzar any sí i any també, tinc quatre duros que entren cada mes al meu compte corrent, no em puc comprar una puta casa perquè no tinc 60.000 € estalviats. 

No em puc comprar una puta casa que em costaria d'hipoteca 600 €, quan de lloguer pràcticament no hi ha res per aquest preu!

Però el meu poble es queda sense habitants... buaaaaaa...!!!

"L'España vaciada", els pobles sense serveis!

Els putos bancs que després de donar hipoteques al 110% o al 120 ara ja només et donen el 80%, per què allò de la bombolla va acabar malament.

El puto govern que et fot un 10% d'impostos d'una puta casa que ja està pagada per seguir cobrant dels seus xanxullos.

Quants 3%,, vull dir 10% heu cobrat per la mateixa casa? 

Però clar, si tens menys de 30 anys no et cobrem l'ITP.

Toca't els ous cabronàs, els qui ara podem pagar-nos una casa i que vam patir la crisi del 2008 no som els que en tenim 30, som els que en tenim 40... Què és aquesta merda?

Som la generació alimentada a base d'universitats públiques, que quan vam tenir els títols sota el braç vam veure com el futur que ens havien promès era mentida. Que el nostre endemà s'havia destruït per la cobdícia dels desgraciats de sempre.

Un munt d'arquitectes que van acabar al LIDL, la revolució ecologista d'ambientòlegs de merda que van acabar alimentant les llistes d'ensenyament, igual que biòlegs, químics, empresarials, enginyers... muntanyes de diners públics gastats en formació que van acabar alimentant l'atur, feines no qualificades o països de l'estranger.

Països que s'alimenten de la despesa feta en altres llocs, i que a ells els permet incorporar mà d'obra qualificada a cost zero! Tu pagues la puta carrera i jo em quedo el llicenciat imbècil!!!

...

Puto Wolfburn, jo només vull el colló d'hipoteca al 90 o al 100% per comprar una casa en un poblet amb poca contaminació i on no es parli gaire, o gens, de castellà. On són els meus drets de classe mitjana! On és el meu futur?!

https://www.ccma.cat/324/el-risc-real-dalguns-pobles-de-desapareixer-lemergencia-del-despoblament-a-catalunya/noticia-amp/3156710/