Cabrons!

Quan torno recordo per què no hi tornava!

M de múrgola

Diuen que diuen que la curiositat va matar el gat, però per variar aquesta vegada, en un gir inesperat de la curiositat, el gat ha pogut sortir-ne viu... tot i que en el racó més profund de la seva ment aquell dubte hi romandrà per sempre, afegit a la col·lecció de curiositats que van acabar guanyant al llarg del seu passat i que encara el remouen per dins! 

Potser el gat es fa idiota vell? 

De nou purga sudorípara catalitzada pel vent. Verd. Recompensa dopamínica que ho fa tot més fàcil tot i que aquell esglaó que hi ha a l'horitzó segueix present, una mica més lluny que fa uns dies, però que de moment es manté ferm. Inabastable encara però que el canvi de tonalitat del lila sembla que ho pot fer més fàcil. 

Encara recordo com el joc es va anar acabant pel preu de tot plegat i la distància acumulada, i encara que el preu segueix sent el mateix hi ha quelcom que m'hi fa tornar... Ja veurem què dura però de moment vull (necessito) tornar a sentir el teu tacte, la teva olor, el vertigen d'estar amb tu!

Odi

En general hi ha forces coses del món que em provoquen un profund sentiment d'odi, però una de les pitjors són tots aquells desgraciats amb làsers.

Avui en dia qualsevol fill de papa amb quatre duros a la butxaca es pot comprar un làser del mil per tocar els collons a la resta de la humanitat sense cap problema... Sí tu, imbècil del làser! Per què no te'l fot pel cul a veure si els rajos de colorins et surten pels ulls???

Un làser bàsicament és un feix de llum molt concentrat, per la qual cosa si arriba al nostre ull, en funció de la potència d'aquest, pot provocar danys greus i irreparables a la nostra vista. Alguns làsers són tant potents que fins i tot només observant-ne el reflex pot provocar la pèrdua de la vista de forma permanent...

Però tu, que ets un sobrat malparit amb un putu làser, tot això no ho saps per què a part de ser una escòria, ets un ignorant de merda totalment impermeable al coneixement, o qualsevol forma del "saber", i els efectes del teu raig làser et suen la polla elevat a infinit!

- Tinc un làser tiu, mira com enfoco als ulls de la penya!

- Mira "pavo", m'he pillat un làser de 30.000.000 Watts, puc fer explotar la Lluna!

- He mirat fixament el meu làser dels "xinos" tres minuts seguits i no veig res nano, quina paranoia!

- Compro una merda que projecta collonades de nadal i l'enfoco a la puta porta de casa, així es projecta la imatge directament al cervell de la gent quan surt al carrer!

T'has preguntat mai per què polles tots els làsers porten aquest dibuix?

Et van explicar mai a biologia què passa amb els "bitxos" que són de colors llampants com ara el groc i el negre? Si és que sí, pots relacionar els colors del pictograma de seguretat de la dreta amb les teves classes de ciències naturals?

Creus que el símbol de la imatge és la del teu cervell explotant de tantes preguntes que t'acaben de fer en poc temps? 

I per què no sigui dit que en aquest bloc es permet la ignorància, aquí una breu explicació de tot plegat que potser d'aquí un temps sortirà en forma de llibre d'experiments!

ELS LÀSERS:

BOOOOOOOOMMMMMMMMM...

Boum! Boom-boom! Ratatabooom! Megaboom! Zaboom! Hipergigateraboom! Bazukaboom! Badaboom! K-boom!...

Dijous nit, llums de colors, epilepsiofília, volum a dos mil set-cents trenta decibels, suor i paranoies diverses tot i que la taxa d'alcohol i drogues és de 0,00micrograms/tona d'aire expirat. Ressaca psicosomàtica. Afonia i destrucció dels timpans!

La base de fons no ha parat de repetir-se tot i que el reproductor ha saltat de pista desenes de vegades... "el que donaria per què ara en baixés una de pont aeri. Miss Kittin o (&) The Hacker. Terence Fixmer!" penses dins teu. I de cop la llum. Un llamp et creua la ment: L'anell, l'anell únic que tanta suor va necessitar per ser aconseguit, arrencat de les mans del seu antic amo de les profunditats de Mordor! El meu tresor!!! L'anell que els reunirà a tots i els lligarà a les tenebres per sempre més! L'anell VIP de la Sala del Cel ha desaparegut...

On ets tresor meu? On has anat a parar? A mans de qui has caigut? Un dia eres a la cartera i ara t'has esfumat per sempre més! L'únic record que en quedava de tot plegat.

I al final de la nit, quan les llums s'apaguen (o s'encenen?) sang, vísceres, crits i corredisses, decadència, ansietat, taquicàrdies i cops de calor. Del clímax a a l'infern en menys de trenta minuts. Del punt més alt de l'univers a la decadència més absoluta en dos cançons consecutives. Com aquella Voll Damm que ho engega tot a pastar després d'una ampolla de vi del xino i un parell de calimotxos!

Puta Voll Damm!

Bai bai, eskerrik asko, txistorra gazta... i "la pensión" es va perdre en "lo" més profund de Donostia en una dilatació espai-temporal-etílica infinita. Encara em ressona l'aitona dins les orelles a les sis del matí d'aquell dia de ressaca de no sé quin mes!

 T'he explicat mai en quina magnitud he acabat odiant els dijous a la nit de les cases de colònies?

Costums que acaben en decadència

M'obligo a escriure. A la nit, com feia abans, envoltat de parets de pedra, amb la llar de foc prop meu tot i que no s'ha arribat a encendre en cap moment de la meva estada, amb el got al costat, amb el líquid marronós i viscós baixant pel meu esòfag, escoltant punk, amb el passat menjant-me per dins com un collons d'àlien que en qualsevol moment traurà el cap del meu abdomen emplenant-ho tot de sang i vísceres...

I ja no és aquell negre intens el que em pertorba ara, que alimenta la meva autodestrucció, tot i que la involució amèbica sembla que reprèn força! Ara potser és el verd en general. El lila fins a cert punt.

...de veritat: sóc relativament espavilat però el meu cap es perd... en general no és tant difícil tot plegat! Si us plau, no em jutgis ara que em tens als teus peus!

L'indigne ve a tu i encara no sap ni si té una miserable oportunitat de res. De morir seria el desenllaç més probable vessant avall després de que el guarro-tex casi es desintegra al Ben Nevis víctima d'una rentadora infecte. Però embotit encara dins el seu cadàver zombinolenc ensiliconat (o era l'abra-cadavre que encara em persegueix en els meus malsons?)  he tornat a impregnar-me de tu. És una mena de tancament de cicle pervers?

M'obligo a escriure... i crec que la merda semi-etílica que supuren els meus dits no val res sense una mica més de violència i forces paraules gruixudes que avui no surten. Que avui s'amaguen, o m'eviten, tot i que abans això s'arreglava obligant-me a beure. Desencadenant la tempesta hepàtica que obria el camí de la bilis més profunda i amagada del meu ésser i que apareixia com per art de màgia.

I mira que em fas ballar el cap!

Exclamació! Exclamació! Exclamació! Crec que avui en aquesta entrada hi haurà tots els signes d'exclamació que no hi han hagut en aquest bloc des de la seva fundació el 2007!

I és que ja no hi ha tornada enrere, no hi ha "suprimir", no hi ha rectificació... només flux. Un flux espès i fastigós com fa temps que no treia el meu cap des del racó més borrós i tèrbol del meu cervell.

Té sentit alguna de les putes frases (o eren receptes) que apareixen en aquesta entrada? I és que ara mateix ni el punk m'ajuda a veure-hi més clar! Ni el blanc lluent d'aquesta nit de lluna (de)creixent(?).

I en el fons aquella cadena prima que lliga l'elefant de la història del circ segueix allà, potser ara més gruixuda, per una ineptitud decrèpita i decadent (o era decreixent?) que millora amb l'edat.

Saps que tot i que no ets la meva m'agrades molt tot i que sé que en part és per tot el sucre que portes?!

Flueix de nou fins l'estómac si us plau que fins d'aquí quatre mesos encara no hi (ho) veuré clar.   

Una de volcans!

Ratatatatatatatatatata...-forca! 

Pepepepepepepepepe...-drafia!

Si alguna cosa ha millorat en l'últim salt temporal d'un any, és que hem passat de beure suc de Sant Quirze de Besora a beure'l de la Pobla (de Segur)!

Badlands 75

 Tortellinis de formatge amb tonyina. Menjar de ruta, d'alpinisme, de bivac, un clàssic de les travesses que quan hi penses et fa venir salivera tot i que potser menjat a casa, o per algú aliè a la seva història, és un plat que no val gaire res.

I ara aquí ets de nou! Set anys fa de l'última aventura. Còrsega, intent de Gr-92, l'inici i la fi de tot plegat. I llavors oblit. Guardada al garatge tots aquests anys les rates han fet bona feina! Forats, taques de merda de l'avió (gràcies Lufthansa!), gomes donades,... i ara pixats i excrements de mamífers dels quals l'única contribució a la humanitat ha estat transmetre la pesta negra. I ara, mentre ets de nou a l'armari de casa, la barra lateral del bloc va comptant de forma agònica tots els anys que han passat des de l'aventura argentina, el nostre clímax alpinístic. "Tempus fugit" que diuen tot i que jo sóc més fan del Cronos de Goya...

Per cert, saps que no recordo quan et vaig comprar? Sé que va ser a Andorra i que vas costar una pasta gansa, però quan va ser? Amb qui? Quina va ser la primera carregada? A Llosás encara anava amb la decathlon blava i això devia ser el meu segon de carrera allà al 2002/3. No ho sé exactament, però segur que ja portem junts més de 13 anys i encara estàs en bon estat. Hòstia!, ara mateix no ets pots imaginar quant trobo a faltar tornar a fugir amb tu...

Rates, putes rates!