Una cinquantena de canelons. Sopar i voll. Nadal. Una de Bourbon en solitud i bloc...soziedad alkoholica, ¡¡Feliz Falsedad!!!

Fa un any no sé ben bé on polles era, però si que puc assegurar que em trobava un tant més "cap-per-vall" i, ara mateix, tot just hauria passat del mig dia. ¿No és una gilipollada que el media player reprodueixi les caràtules dels cd's? Pim, pam, pim, pam, txas, txas, txas,... silenci. Un punky trallant amb un mega cartell a sobre que diu: "Krestas y tatxuelas vol.5" duran uns segons.

Potser no recordo on era fa un any exactament, casi segur que en algun camp de l'Aconcagua o Puente de Inca, però si que recordo on era d'aquí uns dies. Exactament el dia en què milers de persones perdran el cul com rates (rates com les que et creues anant/tornant de les pistes d'esquí) per tajar-la, gastar-se els sous (o els del papa), i potser morir torrat i passat fins el cul a qualsevol marge de carretera. Sol, acompanyat d'un amic o agafant la mà d'un mosso.

¿I el fetge, què se'n sap del pobre fetge? Festes, abusos, gimnàs i transplants.

D'aquí uns dies fa un any estava perdut al mig d'una pista enorme, casi-a-l'extrem-més-sud-de-la-Patagonia, a punt de rebentar una roda i quedar-me sense gasolina, menjant unes empanades criolles i fent un got de vi amb el col·lega.

Quanta merda! A gastar! A trencar-se el cap a regalar, regalar, regalar,... no sigui que es quedi malament amb algú. Joder, l'únic que hauries de rebre d'aquestes festes és un potser amb el teu "careto", imprès sobre qualsevol terrorista dels que et trobes a les parets de les comissaries, amb un mega-"Hipòcrita" escrit a sobre, a sota, als costats, en 3D!

Demà a entrenar-la!

¿I tu, ja saps que faràs el trenta-un?

¿Saps que algú ha "robat" la cadira de la puta? ¡Que cabró... ja no hi és!

Quedar-me a casa per no veure't. Per no participar en aquest circ de merda en què s'ha convertit tot plegat.

Una d'aquelles coses que encara em sobta actualment és que, per molt de pèl que un tingui al pit, per molts centímetres que es tinguin de polla entre les cames, carreres i diplomes penjats de les parets,... encara aparegui aquella por/respecte al mestre quan un hi tracta cara a cara.

Que encara apareguin les mateixes excuses que feien servir, i fan servir, els xavals de setze anys al entregar tard alguna cosa. "No tinc impressora", "uf,... el gos s'ho ha menjat".

Que sempre hi hagi el típic "pilota" amb un treball més gran que el teu i de cop dubtis de que estigui bé. Joder... set pàgines, una de portada, dos de dibuixos, una de bibliografia, tres d'informació útil i el cigala de davant ha tingut que enquadernar els cinquanta fulls com si fos un petit dossier. ¿Què hi ha posat?

Si tu, rata de biblioteca! ¿Què polles hi has posat?

Avui mirant TV3 he vist una notícia que m'ha impactat: Codis QR. La idea, tot i que l'únic coneixement que en tinc és haver visitat quatre pàgines web després de sopar, és que són codis de barres en 2D, que hi pots posar text, links, targetes de visita i llavors es llegeixen pel mòbil amb un software determinat.

De moment és una paranoia que prové del Japó, però sembla que està arribant, i qui sap, potser arriba a ser més que una moda o una manera més de distreure's. El problema que es conecta a internet mitjançant el telèfon per descodificat el codi, per tant val pasta, tot i que va bastant ràpid.

Més info, software i editor de codis a:

http://www.i-nigma.com/personal/default.asp
http://api.qrcode.kaywa.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_QR
http://www.qrcode.com/

Una de ponts i túnels en cinc segons i quatre fotos.

Surto de Girona a les 18:30h direcció Vic i Manresa per l'eix. Pillo el company i cap a Tremp. Tremp-Pont de Suert per la N-230. D'aquí anem a Caldes de Boí. Empanada-tonyina-perrosky i a dormir-la al costat del cotxe.

Dissabte al matí caminem fins la presa de Cavallers. Forat, North Face, dinar i un rulu per les cascades. La cosa no pinta massa bé, moltes no estan formades i les altres tenen forats per on veus l'aigua que corre per sota. El tema està just encara. De nou a la tenda sopem i a dormir-la sobre les 19h.

A les 9h del diumenge estem desperts, després de dormir catorze hores. Esmorzar i debat de què polles és la fressa que s'ha anat sentint al llarg de la nit. "Broumm...!" tot aixecant el cap de sac "que-dins-té-com-dos-kilos-de-plumes". Allaus. Flipa.

Amb un solet que tira per terra les prediccions meteorològiques del divendres sortim a escalar-la amb tot el material. Mitja horeta de pista i de nou som a la "cantera". Material, cargols, piolos,... i cap a munt pel poc gel de grau assequible que hem trobat. Finalment, després de pujar un parell de cops, un "avalakov", i mig deduir com es passa la corda en un ràpel amb un cargol de gel recuperable, decidim canviar de zona.

De nou a la tenda recollim el camp base mentre dinem quatre coses que no cal cuinar. Motxilles a la esquena i cap al cotxe direcció el Pedraforca.

De camí la psp-gps s'empana. Suposo que seria massa ideal seguir el camí d'anada fins a Manresa i llavors pujar a Berga i Saldes, així que l'aparell creu millor girar cap a Isona, Bóixols, Coll de Nargó, Organyà, La Seu d'Urgell, el Ges, Adraen, Tuixent, Gósol i Saldes.

De camí un senglar al costat de la carretera... el temps s'atura. Un flash, el bitxo creua, el capó del cotxe rebenta al impactar amb els centenars de quilos de carn del mamífer que no tenia res més a fer que morir un dissabte a la nit. Més factures. Foscor i realitat, l'animal segueix igual d'immòbil al seu marge.

A Saldes fem un got i de nou ens preparem per fer el sopar a la plaça del poble, abans de seguir fins al pàrquing on ens tocarà fer vivac.

De nou l'aïllant, el sac, la funda de gore-tex,... i a les vuit comença el dia. Quatre fotos a la sortida de sol, esmorzar i a buscar cascades.

Seguint la pista la cosa sembla un tant millor que Boí i al final ataquem la "somnis d'hivern". Un primer ressaltet, un copet de mà amb el segon i cap a munt a buscar la "Columna del Verdet". Finalment la cosa s'allarga, deixem córrer la idea de enllaçar la segona cascada i baixem seguint una traça fins a rapelar la cascada "Il·lusions d'hivern".

Un cop a la pista al recuperar corda la cosa no tira. Polipast i a tibar-la. Un cargol al gel que cobreix la carretera, reverso, shunt, machard i gas. Estira, recupera, estira, recupera,... la corda es tensa. Si tinguéssim una politja ara mateix ens podríem tirar per una tirolina de puta mare. Una mica més i la corda corre. Recollim i cap a casa.

L'hivern de moment pinta puta mare, la penya ja escala en gel, fa canals,... i tot just estem començant el Desembre. Per la meva part demà toca marxar-la a Boí. Tres dies de fred i de penjar-se per les cascades congelades de cavallers. De temperatures sota zero i d'impregnar les meves orelles del soroll aquell que fa la fulla del piolet quan es clava en la massa d'aigua solidificada, alhora vas guanyant alçada lentament. Avui, güisky i sopar de puta mare, demà "viatge d'escalada" amb tot el què comporta...

¿Qui diu que perquè t'agradi una cosa ha de ser divertida?

Al entrar per la porta les nostres mirades s'han creuat. Un rostre, una silueta familiar,... dubte. ¿Ens coneixem?
És poc probable. La tu que se't assembla "però-que-no-ets-tu" no viu aquí, no treballa aquí, no hi ha cap motiu per què sigui aquí,... i menys que coincidim en un lloc com aquest. No dic que no sigui possible, diguem que és poc probable, i per això segueix el dubte devorant-me el cervell.
¿La ets, no la ets?, ¿Si fos ella no m'hauria saludat?... ¿"Hola"? La veritat és que tampoc ens portem tant bé.
Impossible, definitivament no pot ser... Simplement tinc davant meu un petit doble amb un color de cabells un tant més fosc. Increïblement més fosc. Negre com el fons d'aquest bloc.
¿Has pensat mai tenyir-te de negre?, de veritat guanyaries un parell de punt de cop.
La cosa passa. Fa la seva tot i que més aprop del què m'agradaria, del que m'alliberaria definitivament de la incògnita que ara mateix em té atrapat en una cantonada.
Segon a segon, amb la rapidesa d'unes pedalades els minuts es van sumant fins que sobrepassen aquell límit mental que m'havia fixat. És hora de plegar, de deixar-ho, tot i que ara mateix no tinc cap altre alternativa que seguir.
Atrapat, sense opció d'escapar, el limit s'amplia fins l'hipotètic moment en què ella marxi. Fins a l'instant en què quedi prou espai entre els dos per evitar un contacte massa incòmode al dirigir-me a la sortida passant pel seu costat.
Un encreuament ràpid, llibertat, una pantalons una mica baixats, una mirada fugaç, un tanga blanc que ràpidament es perd dins la "raja" del cul saludant, donant-te la entrada a tot de llocs estranys i misteriosos, amor, una mà que el cobreix de nou, tristor i finalment, dubte.

Vas per andorra i a part de trobar alcohol, tabac i preservatius tirats de preu et trobes óssos! Joder, óssos de coloraines, com els de goma però amb metàl·lics i enormes... ¿i tu, com t'ho fas per passar el control de l'aduana?

Miro de nou la pantalla de l'ordinador. Llegeixo una altre vegada tot allò que he escrit i que cada cop em sembla un munt de merda més gran amb algun punt digne de penjar més endavant. A la meva dreta la lluna segueix el seu camí, mentre, sota els peus, descansa una llauna buida de voll-damm. A l'esquerra una taula amb un dvd, a sobre, el teulat amb una làmpada i un pis més per sobre...

Pedaços, pedaços,... merda, merda i més merda. Em noto massa espès per fer alguna cosa mitjanament decent mentre pel meu cap només passen tres miserables idees:

Odio els hippies, vaig massa serè i per fi he viscut un terratrèmol en directe.

Pel que fa el primer tema no és la idea de hippie com a ésser mitològic, sinó el hippie com a persona, com a individu amb qui has de tractar per obligació i menjar-te part de les seves paranoies mentre el fàstic et corrou per dins, la ràbia, les ganes de dir-l'hi... "xapa la puta boca". ¿Que me estás contando, tio?".

La segona suposo que seria el que toca estant de colònies, però veient la penya que es guanya la vida amb el lleure, penya que curra nens, els roba, viola o coses d'aquestes ser una mica alcohòlic no sembla res massa greu. Segurament si fos pare preferiria abans un monitor que l'hi fot al whisky a les nits que no pas un altre que fa fotos als nens despullats.

Per últim el terratrèmol... flipes. Borratxo, mirant una peli amb algun hippie al voltant, i de cop tot tremola. Primer penses que és el tema que puja, després veus la penya flipant com tu i el primer que et passa pel cap és... ¡la puta casa ha rebentat!

Ràpidament aixeques el cap i el treus per la finestra, buscant nens encesos pels aires, la casa en flames, crits i dolor,... Sorprès descobreixes que tot segueix tranquil i fosc

Els dies van succeint-se.
Cada instant que passa és un instant menys que et queda de condemna a la casa de colònies. La idea no canvia, el mètode si, tot i que el lleure segueix igual de terminal que fa unes setmanes. Aquella idea de mercenari cada cop és més obvia, ja ni s'amaga ni s'intenta dissimular, mentre la merda comença a desbordar-se. La gràcia de tot plegat: segueixes aprenent coses noves tot i que fa temps que la feina ja no t'aporta res més que més hores de son, de lectura, d'alcohol i pel·lícules.

Una d'aquelles fotos fàcils de fer i que, tot i que no saps mai com quedarà, el resultat normalment és "interessant". És com aquells dibuixos que es fan doblegant un full, o una cartolina, posant-hi després unes gotetes de pintura de diferents colors (o no) en el centre (a la línia que ha quedat marcada al doblegar-lo), per després tornar-lo a tancar.
Finalment aixafes el paper una mica, i al obrir-lo tens una figura indeterminada, simètrica i de coloraines amb la qual pots fardar de "lo artista" que ets.
En aquest cas dius a la càmera que vols fer la foto duran uns segons i mentre la "pel·lícula" es va "cremant" la mous una mica. Amunt, avall, aquí, allà,... buscant alguna llum potser...
Cal dir que normalment aquestes fotos es fan de nit, o en llocs foscos, ja que sinó el resultat final seria molt semblant al que pot veure algú, dos dècimes de segons abans de ser atropellat per un tràiler de nit, a qualsevol carretera del món.

N-II sobre les onze de la nit. Poc a poc veus com s'acosta. Com es va aproximant en el temps que trigues a recórrer els centenars de metres que us separen, conduint un tant per sobre del límit de velocitat.
La tens davant, la creues i penses: ¿Paro?

¿M'aturo i robo la cadira de plàstic de la puta?

Freno el cotxe, baixo i carrego al maleter aquesta cadira blanca que sempre està aquí, de dia, de nit, plogui, faci sol,... i que ja sembla que el món no seria el mateix si no hi fos.
Aquella cadira que cada cop que hi passes de nit la veus il·luminada per les llums del cotxe mentre penses: ¿I si la pillo?, ¿Ningú mai ha pensat en emportar-se'la?

Quina pu-tada, no?

Potser són ganes de tocar els nassos, ganes de posseïr un trocet més de la cultura que ens envolta o simplement un fetitxisme desconegut que aflora cada cop que veig aquella cadira, sola a peu de carretera, on qui sap què hi ha passat, què s'hi hi ha assegut i què hi ha regalimat.

El "suzuka" va morir fa mesos. Concretament la setmana santa d'aquest dos mil vuit tornant de Gavarnie, en un intent d'escalar en gel, a l'altura de Narbonne sobre la mitjanit.

Mesos més tard has estat venut i amb la tercera part del que n'he tret he comprat un knockando del 1982. Un whisky que va ser destil·lat el mateix any que vaig néixer, que va ser posat a la seva ampolla rectangular tot just fa uns cinc anys i que espera a ser obert i begut (amb moderació) en algun moment especial en record de tots aquells moments en què, més que un cotxe, el samurai semblava una casa on s'hi feien sopars, s'hi dormia, s'agafaven velocitats desorbitades per un 1300cm3 de 75C.V.,...

Moment de nostàlgia.

Sempre és agradable mirar enrrera i recordar. Maleïdament agradable amb aquella sensació que sempre t'atrapa i et xiuxiueja a cau d'orella que "abans tot era millor." Més simple. De mirar fotos que t'hipnotitzen des de les estanteries amb totes aquelles "batalletes" més o menys "èpiques" de la joventut ja cicatritzades, de rebuscar entre els calaixos i trobar tot de merdes guardades amb una cura increïble,... veure que t'envien un mail on de cop trobes tot de fotografies de gent que feia anys que no veies i dubtaves que encara focin vius, que tinguessin el mateix aspecte o un somriure a la cara. La veritat és que tal i com està el pati sembla mentida trobar gent amb aquella vitalitat que desbordàvem anys enrrera, tot i que com sempre suposo que tot depèn d'on et trobes i cap on vas. Del moment en què et fas la foto.

Tant hipòcrita com aquell sopar que sempre es deixava a l'aire quan et trobaves antics companys de primària per la universitat. Ara des de darrera una pantalla de pc, via internet. Com una gran web de contactes que et torna a unir virtualment amb aquell amor platònic de l'infància. Amb aquell "polvo" que et va quedar pendent anys enrrera. ¡Joder com n'està de bona ara!

Atrapat de nou en un cercle viciós tecnològic el despertar torna a ser dolorós, tot i que no tant com el camí que et condueix a la sortida. El que saps que et traurà d'allà mentre suspeses si t'interessa seguir donant voltes o escapar, en funció del que estiguis disposat a arriscar o perdre.

Massa sovint obres els ulls un dia i descobreixes que dels teus porus només supura aquella apatia social que t'empeny a ser un ésser de sofà presa de l'entreteniment. D'un sedentarisme que et consumeix fins a degradar-te al nivell d'un enciam que l'única funció que té a la vida és la d'integrar-se a la societat consumista actual, tant bon punt troba una feina, per tal de tenir el poder necessari per adquirir alguna cosa que et faci sentir millor, buscant aquella falça esperança de felicitat que t'aporta la novetat, amb la il·lusió de que potser alguna cosa canviarà proporcionalment a la quantitat d'euros que has esquitxat.

Esclau de l'entreniment ja no cal que et preocupis de massa més. Simplement gaudeix.

Desbordat per l'oci que t'envolta al final fins i tot perds la poca llibertat que et quedava alhora que el cervell s'apaga.
Lentament El "mono" apareix de nou tot i els litres d'alcohol i les quantitats de marihuana que posseïxes. Un capritxet de tant en tant no fa mal però no és el que busques. Necessites tornar-te a sentir viu.

Tres hores més gastades. En portem nou, en falten vint-i-una. Surts del CAP pensant en la merda que és tot plegat. Dinàmiques, obres de teatre, xerrades del tacte pedagògic,... tot per preparar-te per ser un mestre de secundària i poder fer front a trenta-i-pico bèsties sedentes de tot menys d'aprenentatge.

Molt han canviat les coses des de els meus catorze, setze i divuit anys, si més no pel que ens expliquen. Fins ara tots els mestres de mestres que ens estan formant tenen aquella resplendor rogenca al seu voltant mentre que parlen de canvi, empatia, respecte sense "aquella-ridiculització-por-del/al-mestre". D'exàmens diferents en funció de la duresa mental del personal. De potenciar les aptituds i no embotir coneixements inútils. De que tothom sigui feliç com un anís.

Un munt de "coneixements" (punts de vista), que com a educador intentes aplicar, fora de l'aula, però buscant el mateix caràcter educatiu. Si haig d'explicar un volcà canviem la metodologia, engresquem primer, la explicació pot esperar. ¿Has mirat de encarar-la diferent? Joder, estem al mig del bosc!

Llavors de nou topes amb la realitat, una realitat on tots els monitors/es de lleure són una colla de gilipolles que només es deixen prendre el pèl. Un món del que vols escapar, fart de trobar merda. De ser un mercenari, en els millors dels casos, i on la majoria de les vegades no ets més que una puta menjant vàries polles alhora, la de l'empresa, la de la escola, la dels professors que venen de "convivències"..., mentre tot de nens/es et van donant "copets" al clatell per veure si entren més, per poc més de quatre euros l'hora.

D'un món on fa mesos que es parla de canviar el conveni però que s'allarga i s'allarga per tal de que els empresaris es puguin estalviar el màxim de pasta. L'aprovem al juliol així els monitors de menjador no reclamaran la pujada de sou. L'aprovem al setembre... ui ui ara no que hi ha crisis mentre s'enrriqueixen a base de la nostre suor.

Ho puc escriure més gran però no més clar: GILIPOLLES

Sempre hi han entrades que mai tenen un moment per ser escrites... bé perquè no et queda whiksy, per falta de temps o d'ordinador o bé per no poder posar la foto desitjada.

Una d'aquestes és la que fa referència a la campanya del servei de trànsit de la "gene". Una d'aquelles campanyes que impacten, que no et (m'ha) deixat indiferent però pel que he vist tampoc ha generat massa debat excepte per un article al punt.

"Quan condueixis mira la carretera".

Flipa. Vas conduint tot tranquil alhora que veus un cartell a la llunyania. Un cartell blanc on llegeixes: "Quan condueixis". I t'el quedes mirant esperant trobar quelcom més interessant a les petites lletres de sota.
Poc a poc t'aproximes, més i més, fins que al final el teu cervell assimila el contingut total de l'anunci: "mira la carretera".

De sobte retornes a la realitat. Una realitat on estaves conduint fins que t'has distret llegint un cartell que precisament et recorda quant d'important és no fer el que estas fent... i el més trist és que en un primer moment et sents culpable per tal distracció.


Qui és el gilipolles que he fet el cartell i qui és el gilipolles encara més gran que els ha distribuit arreu de Catalunya?

És increible com es pot fer una campanya de trànsit que al final aconsegueix l'efecte contrari del qual ha sigut "ideada"... ves a saber quanta gent més s'ha quedat "embobada" llegint un cartell que al final et diu que facis els que estaves fent abans de trobar-te'l a un costat de la carretera.

I llavors quan creus que el medi ambient no és res més que un diploma DIN-A3 sota el llit de la teva habitació, aquest retorna per clavar-te una patada a les pilotes.

I jo penso... si algun dia tinc pasta, trobo una feina un tant més constant i més ben renumerada que la d'ara valdria la pena gastar-me molts sous en un Wrangler? Podria pagar 5-10 anys de petroli cada cop més car i escàs? En altres paraules: ¿De quanta pasta estem parlant per contaminar menys?

De manera planera comparo sis models de cotxes, la gasolina que gasten, el preu per litre i suposo que el vehicle pot durar 100.000, 150.000, 200.000 i 250.000km a preu actual de combustible (es podria posar un increment anual però paso). Els escollits son un híbrid (toyotoa Prius), el honda Civic, el wolkswagen Golf, un Smart, el land rover Defender i el jeep Wrangler.

Al final tot és simple, si gasta el doble em gastarè el doble de pasta, però posant quatre números trobem això:

Amb un cotxe de 4.3 l/100km després dels kilòmetres anteriors tindríem uns cost de gasolina de 4300, 6450, 8600 i 10750€.

Amb 6.6 l/100km: 6600, 9900, 13200 i 16500€

9.9 l/100km: 9900, 14850, 19800, 24750€

11.1 l/100km: 11100, 16650, 22200, 27750€

Per tant comparant entre un turisme normalet amb un tot terreny del mil, fent 75km al dia veiem que al mes ens surt una diferència, com a mínim, de casi 90€ en combustible i de casi 1040€ l'any.

Si es compara amb l'híbrid la cosa puja a 130€ al mes i 1770€ l'any.

És una gilipollada però avui m'avorria bastant. Per més info l'institut català de l'energia publica la "Guia de Vehicles de Turisme nous amb indicació de consums d'energia i emissions de CO2" on apareixen dades de consum (com no) amb el gomet de classificació d'eficiència energètica.

Web institut català energia:
http://www.icaen.net

Guia en pdf:
http://www.icaen.net/uploads/bloc2/publicacions/altres_publicacions/cat/13-cat.pdf

Actualització del tema "Vies equipades de les escaules", i projectes que hi ha (en blau). El nom del sector està per decidir, però com tothom diu que les vies les van fer militars es podria fer un joc de paraules amb això. Sector Civil-itzat, Mili kk,... o alguna cosa així rogenca. També es podria "sudar" de tot i posar-l'hi "iniciació mortal" o una paranoia d'igual magnitud.

Paret 1
















D'esquerra a dreta:

- VI
- VI+
- V+
-Projecte (en blau)

Paret 2
















De dreta a esquerra:

-Primera vegada 6a
- V+/6a
- V+

Les vies encara tenen alguna peça del material vell i estan un tant brutes, per tant encara hi ha bastanta feina per fer a part d'obrir més coses.

Dit en el recte. Miralls trencats per xeringues buides sanguinolentes que degoten poc a poc. Reflex roig de somnis perduts mentre l'esperança s'allunya en el remolí d'un vàter qualsevol camí del mar. Goma elàstica en un intent de mantenir la erecció més enllà dels seus límits. Yonki del plaer desesperat per trobar una mica d'afecte que potser metamorfitzarà en alguna cosa més. Autopenetració. Exhumació d'un passat ple de merda que no deixa de brollar de nou a la que rasques una mica. Odi. Odi cap a tu i cap a ells. Hipocresia que et rebenta.
Forat del deu on hi clavaràs un parabolt a cops de martell amb l'esperança que no salti a la primera. Immortalitat inoxidable. Talls de full de paper entre-dits amanits amb sal.
Dolor. Record de la primera vegada, la segona, tercera potser,... fins que un dia simplement desapareix. Rutina potser. Hemorràgia d'amor que coagula ràpidament. Vísceres escampades pel terra trepitjades per una multitud.
Tonyines atonyinades que no et deixen dormir al obrir el mercat de davant de casa. Cola inhalada. Cervell fixat. Reducció de tot plegat a no res. Falta de sentit al poc sentit que tenia tot.
Esperma fermentat. Sobrealimentació genètica. Droga.
Terrorisme emocional que t'enganxa. Immolació dins d'un món global vigilat constantment per quatre malparits. Paraules clau. Positiu. L'última pujada i ja ets el millor. El millor en xutar-te coses. En liar-la i aixecar el cap perquè algú te'l rebenti d'un tret sense adonar-te de res si no fos pel fet que ja ho sabies.
Punk que t'impulsa a vomitar tot allò que satura el teu organisme. Tot allò que per "A" o per "B" acabarà alimentant corbs. Voltors sedents de carronya. De merda que superi la seva merda per sentir-se millor del que haurien per ser una escòria. Per evitar acabar sota terra massa d'hora sobrealimentant-se de gilipollades sense sentit amb la esperança de trobar un missatge ocult. De trobar una veritat que els permeti fer crèixer la polla un parell de centímetres quan tu saps que no és res més que merda.

De nou el Consorci l'ha tornat a "liar" pel "bé" del seu estimat espai natural de l'Alta Garrotxa que tots estem desitjant destruïr amb les nostres activitats esportives. Primer van ser perseguits com a delinqüents els barranquistes i ara toca als escaladors, mentre la FEEC s'en renta les mans diguent que ells no han firmat res i que al setembre reprenen les conversacions amb les parts implicades.

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4232

http://www.feec.org/Noticies/noticia.php?noti=4267

De nou el porbre rapinyaire que tots odiem a mort és el motiu que dònen tota aquesta colla de pallassos, recolzats per biòlegs i ambientalistes de peu de carretera, per prohibir-nos escalar a Beuda (per dir el sector que més ens afecta), mentre recordem amb nostàlgia tots els nius hem eliminat, o utilitzat com a presa, durant els nostres anys d'escalada pels diferents sub-sectors, alhora que els equipadors en mostra de protesta han decidit eliminar xapes de castell s'espasa i iniciació.

Temps foscos per a la escalada i els escaladors, tant de la Garrotxa com de l'Empordà, que ja no tenim masses llocs on practicar el nostre esport prop de casa. Temps de trepans, de cerca de noves parets,... de clandestinitat i barbacoes.

L'hora de fer la motxilla i marxar, de nou es torna a materialitzar: ara és el moment d'Islàndia. Quinze dies per davant i un munt de coses per veure, fotografiar i quilòmetres per recórrer, mentre penso que aquesta entrada no tindria que ser aquí fins tenir la foto d'una aurora boreal, feta per mi, que representa una tercera part dels motius que tinc per viatjar allà.

Demà, divendres, a aquestes hores segurament després d'un bon sopar, tocarà descobrir la festa de Reykjavik. L'ambient d'un divendres "demà-som-dissabte-anem-a-rebentar" per després desaparèixer dins d'una illa amb casi 3 habitants per kilòmetre quadrat, geysers, volcans, cascades i glaceres.

I tu... ¿ja tens el banyador a punt?

Tot i el plugim que ha anat caiguent aquesta tarda, al final penjat de nou a la paret de les escaules d'una anella rovellada i un espit, per fi he posat la reunió i la última xapa del que segurament demà serà la meva primera via d'escalada equipada per a mi mateix.

Puges dalt la paret de roca, segueixes el marge fins a la ja anomenada anella que et serveix de punt de referència per rapelar i llavors comença el festival. De l'anella una baga d'onze mil·límetres que va a un espit "no-tant-robellat" del costat. Triangules i mosquetó de seguretat semiautomàtic al mig. D'allà surt la corda bloquejada amb un vuit cap al "tope" que tens en cas de caure: el terra. De reforç un camalot del 0.75 posat a una escletxa d'un lateral per si tot salta.

Reverso, shunt, el martell penjat, el trepant assegurat al talabard dins la motxilla, els parabolts i les xapes al porta material, la broca i la clau del disset, casc, ulleres de protecció,... t'ho mires tot dos o tres cops fins que t'hi tires de cap i comences un ràpel que pocs metres més avall et porta a la primera parada. Una marca feta amb permanent i mig forat que vas fer l'últim cop en un intent de posar un parablot amb un Milwaukee V28PD. Aprofites i protegeixes els punts on la corda frega amb la roca amb un tros de mangera per evitar "l'ensurt" de que es talli amb tant de moviment.

La cosa és ràpida: un forat es fa en menys d'un minut... sembla un ganivet calent tallant per gravetat un bloc de mantega. Un cop fet el forat deixes penjar la màquina trepanadora de "cinc-cents-i-pico-d'euros" de la teva cintura i a cops de martell introdueixes els nou centímetres de ferro d'un parabolt per expandir-lo després roscant-lo. Demà toca penjar-s'hi.

De moment sembla que ja té nom i grau, potser un 6a,... tot i que de segon les coses semblen sempre diferents. De nom "primera vegada", i la gràcia és que no estem parlant d'un re-equipament, tot i que ja s'ha escalat, no té ni una sola peça de metall des del seu primer metre fins que s'uneix a una via d'artifo del seu costat cap al final.

Pel que fa el nom és simple... la sensació d'estar penjat d'una corda a prous metres del terra com "per-fer-te-bastant-de-mal", amb quatre quilos i mig de trepant a les mans, una broca calenta "que-molt-bé-no-deu-anar-a-una-corda", i tot de material que et pot caure en qualsevol moment és bastant similar a la del primer cop que algú se't obre de cames i no tens massa clar com encarar el tema, mentre no et pots treure del cap que trenta segons potser no han donat per massa a la teva parella. En el cas de l'escalada la inquietud no és tant el temps, sinó la energia mínima i el màxim desordre al que tendeix l'univers,... i que en aquest cas afecta al teu cos i el material que portes amb tu.

Si al primer home que va destil·lar whisky se l'hi hauria de fer un monument, al que va fer el primer cafè irlandès... no sé, hauria de sortir a tots els llibres de història. ¡Joder... són de puta mare!

Dons res, hi ha diverses coses al món que em rebenten i una d'elles són les coses que no van, que no funcionen com haurien i que a sobre et costen pasta. Hi ha qui diu que el que és barat surt doblement car, però tot i això, no saber que compres encara ho complica més.

Fa temps, davant d'un projecte d'equipar vies d'escalada, vaig adquirir un trepant (taladro) per poder foradar la roca i posar-hi els ancoratges corresponents. Primer vaig comprar un Bosch guarro de gamma verda, que tot i foradar un pedrot qualsevol de peu de carretera la cosa no donava per massa més. Després guiat per dependents de ferreteria, el bosch va ser substituït per un Milvaukee V28PD bastant més potent que tampoc va donar massa bons resultats tot i clavar un parabolt del 10 a un pedrot proper a casa.

Dos intents més tard, un a peu de terra i l'altre penjat vint metres del punt "amb-energia-potencial-zero" i gastar una bateria sencera, el màxim penetrat en el calcari de les escaules era d'uns 70mm, uns 3/4 de parabolt "justet-per-calcari".

Llavors decebut per llençar un munt d'euros per la pica i feta un quart de reunió del que serà la meva primera via equipada ("Primera vegada", 6a, 18m aprox., a les escaules), voltant de nou per l'ebay, m'he deixat d'osties i he fet les coses ben fetes.

Si algú vol equipar quelcom la cosa és simple: Els trepants no serveixen, es necessita un martell pneumàtic a bateria i de quatre-cents euros no baixen els més guarros, pujant fins a set-cents o mil i pico si van amb gasolina.

En el meu cas l'escollit és el Milwaukee V28HX (el de la foto). A preu de botiga surt per 600 o 700€, però aprofitant les bateries i carregador de l'anterior trepant Milwaukee (són intercanviables) te'l pots treure per la menys de la meitat.

Aquest pepino té una força d'impacte de 3,2J, bateries de 3A, dóna uns 4.700 impactes per minut i va amb un voltatge de 28V. Així dons, a primera vista fets quatre càlculs podríem dir que és un dels més potents que hi ha ara al mercat.

Ara els problemes són dos: mirar si hi ha alguna forma de recuperar tota la pasta invertida per un absurd com és la escalada esportiva i decidir si posar noms o no a les vies ja equipades de les escaules, que ara no en tenen, que sembla ser que ningú sap qui ha obert i que ens disposem a deixar en condicions.

Els dies passen mentre veus que la teva vida fa temps que només és un bucle estúpid que es repeteix cada cert temps. Mes a mes et toca treballar dia a dia en la mateixa merda. En una cosa que et va desquiciant mica a mica fins que, al veure la llum del final del túnel cada cop més aprop teu, simplement intentes aguantar per acabar el contracte i cobrar la liquidació.

Llavors entres de nou al següent bucle, el de tornar a buscar una nova feina o el d'esperar a reincorporar-te a l'antiga empresa. El circ comença de nou. Quatre anys de carrera i al final ni a les ofertes per mosso de magatzem que t'inscrius et truquen. Aturat, podrint-te dins la teva habitació, el dies es clonen un darrera l'altre amb poques variacions. Potser la única cosa que canvia és l'horari. De llevar-te a les vuit o a les nou del matí com havies fet els últims mesos treballant, cada cop la cosa s'allarga a mesura que també es distancia l'hora en que te'n vas a dormir. Hi ha un moment que et lleves simplement per anar a dinar, fer una migdiada i gastar les següents hores amb sèries i programes de la televisió.

Et veus desbordat per un món en el que et sents sol, atrapat per lleis i normes en les que no creus, per diners que no tens i uns cànons que simplement et fan sentir com una merda. Joder a tots ens molaria un cotxe de la muerte, el casalot del mil, tot de ties que te cagues de vint anyets, amb tangues minúsculs, ben humides, amb pel únicament al cap i amigues liberals amb drogues per parar un tren.

Llavors et despertes i veus que tot això ho pots tenir. Seus davant el sofà i poses la tele. Sèries, pel·lícules,... tot allò que volies ho tens, ho vius a través d'un actor que et fa sentir tot allò que desitges a mesura que les hores s'allarguen temporada a temporada, mentre que el son es desplaça per la matinada i de nou et tornes a sentir com un animal nocturn acabant els dies a les quatre per començar-los de nou a les dotze de l'endemà.

Et tenen atrapant encara donant menys sentit al poc contacte que mantenies amb la realitat. "Hola són en Nico Belick, passo droga, mato penya, follo a pinyón i cada quinze minuts tinc un cotxe nou,... ¿Què passa?". Fins que hi ha un moment en què dubtes de què has viscut i que no. Què ha sigut real i què ho sembla i prou pel simple fet de pensar-hi una i altre vegada.
Sense cap prova física arriba un punt en que el límit de la realitat desapareix i l'únic filtre que et queda és el de la racionalitat... "¿És possible que hagi passat, puc haver-ho fet?".

Hi ha un moment en que els dies ja no t'aporten res, el que està passant és idèntic a l'anterior i serà idèntic al que vindrà demà. Hi ha un moment en que sents que ja no vius. Que has mort si no fos per quatre projectes estúpids que tens entre mans i que seran un parèntesis entre bucle i bucle.

Tanco els ulls i veig el "petate" vermell ple, sol, tancat amb el candau al menjador de casa esperant a ser enviat per correu de nou a un país desconegut, inhòspit.

Penso en tot el que hi he posat, la tenda, menjar, quatre merdes,... vint quilos que per menys de cent euros haurien d'esperar-nos el cinc de setembre a Reykjavik i que ens haurien de permetre disminuir substancialment el cost del viatge. La veritat és que no he estat mai a cap supermercat islandès, però si tot el que em comprat, un cop allà, supera el cost d'aquí més el de correus podríem dir que ha sigut una bona idea el tema... suposo que sempre espanta el fet que diguin que Islàndia és el país més car del món (sinó el segon o tercer després de Japó).

De nou tanco els ulls i només veig gel. Coca-cola... cubates de wisky arreu. Glaçons quadrats surant dins un mar marronós mentre els piolets es van clavant, un sobre l'altre a mesura que guanyo alçada i m'allunyo de d'alcohol que tant trobo a faltar en aquests moments.

La glacera de Vatnajökull i els túnels que hi han fet rius d'aigua termal a la zona del Kverkfjöll. Aurores boreals, bistecs de Puffins (frarets), guèisers, volcans,... la cosa és simple, càmera, ganivet i forquilla, banyador i tovallola,... però el gel és diferent. Piolets, grampons, botes. Els tècnics o els normals? Cargols de gel i corda. La cosa es complica i el pes puja a mesura que augmenta la salivera.

Amb el límit de pes de l'avió potser amb els semiautomàtics, un parell de piolos i les botes cutres ja farien el fet per alguna sortida pel gel i alguna cosa simple més vertical. Rotllo boulder. El mínim per calmar aquest "mono" que em devora per dins al viatjar a la "terra del gel".

Posseït de nou per l'alcohol d'un got de wisky veig un tant més clar l'esborrany que tenia guardat al bloc i, un cop rebaixats uns graus de "punkysme", per fi pot veure la llum.

Fa temps que vaig dir que no volia saber res de les olimpíades, dels xinos cabrons, del coi llepa culs "el-Tibet-és-igual-que-Guantanamo-i-Euskal-Herria", però al final he caigut en pro de l'esport i, afeccionat a TV1 i TV2, he anat seguint amb plaer diversos partits de basket, hockey, curses d'atletisme, natació,... i tot d'esports absurds com tirar pilotes de ferro i discs tant-lluny-com-puguis, per uns personatges anomenats "atletes" que segurament quedarien enrere davant d'un yonki amb un sol pulmó esprintant al robar-els-hi la cartera.

Gent que entrenant durant anys arriba a ser la elit mundial lluitant colze contra colze per ser el més ràpid, el més fort, el millor equip,... del planeta.

Una colla de personatges que cobren, es guanyen la vida, drogant-se per mantenir-se dalt de tot a base de transfusions de sang arrebossar de glòbuls vermells, d'hormones de cavall, entrecots en vena,... tot per no perdre, prenent-nos per gilipolles a tots, convertint l'esport en un circ sense cap mena de credibilitat.

¿I tu, fas esport per estar en forma, suar, cansar-te, tenir agulletes, lesionar-te, superar-te com a individu,... o simplement per tenir una excusa per xutar-te coses?

Patates fregides, cervesa, ràbia, mosquits devorant-me els turmells. Trenta cinc dies presoner d'un lleure en que no creus, d'una feina que et converteix en un simple mercenari a les mans de nens mal criats que no tenen límits. A les mans d'una empresa en que el sou es decideix a final de mes matxet en mà; a base de garrafes de gasolina.
Total per quatre dies... Miro, penso, recordo, bec.
Feia temps que no sabia res de tu, que no t'escrivia tot i els intents frustrats. Volia explicar-te tot allò que m'havia passat, que sentia, però tampoc valia la pena barallar-se amb tot plegat per acabar vomitant un "odio els hippies" o "fills de puta tots"!
La veritat és que ara tampoc és massa bon moment però bé, les coses moltes vegades tampoc són com nosaltres volem. ¿Saps què?... he viscut un terratrèmol. Flipes.
Tot va ser bastant ràpid, estàs mirant una peli tant tranquil un dia i de cop tot tremola. Primer penses que és el pilotasu, però no, tothom està igual de flipat, de sorprès.
Opció "b" el tanc de propà de la casa de colònies ha rebentat... Simplement t'aixeques de cop buscant una finestra esperant veure nens volant en flames, corrent pels exteriors com torxes humanes cridant com bèsties... tot tranquil, l'exterior es troba envoltat per la foscor habitual, no hi ha flames, ni crits ni destrucció. Sens treure't un pes de sobre al evitar-te el "marrón" alhora que de nou t'omple aquell buit de saber que demà et toca treballar, fins que finalment surt la paraula, el nom que dóna sentit a allò viscut i que et permet seguir tranquil amb la pel·lícula.

Mercenari, pres de casa de colònies, paranoia. Igual que la foto tot és bastant irreal, diferent més ben dit, realitat sobreexposada. Dies i pasta, "leuros" i més dies... ¿Quant cobres per fer això?
-Menys del que hauria de cobrar per aguantar-te. Punt.
És cert que no em puc queixar, però dins del sou no s'hi inclou el plus per empotrar el cotxe al marge de l'autovia. Cop a la llanta del mil, subidón, ¡merda!, ni tant sols t'has adonat que t'adormies, la cafeïna ja ni et puja. Tolerància. Deies que no beuries i la cervesa va rajant mentre somies en un vas de bourbon. Nens en vena. Xute de droga, "mono" i a tornar-hi. No em mola el tema. Tu hi eres mentre feia aquesta foto, recorda que aquest bloc no és per tu encara, mira les fotos i sigues algun dia fotògrafa, cuinera,... el que vulguis. No treguis idees equivocades del que llegeixis. Al final venen, van i tu et quedes igual mentres tots ploren. Fred per no tornar-te boig, tot i que al final sempre baixes la guàrdia. Dos personetes d'una seixantena que recordes. Masses pel meu gust. De tot l'any passat només en recordava una. Papers, pares, teatre... et gires i pum!, abraçada. Una més de les que toquen avui si no fos per les llàgrimes. Segona punyalada per l'esquena. Des de la baixada de l'Aconcagua que no tocava la reflex, ara m'adono del que la trobava a faltar. Sis mesos de ressaca, de fotos, d'alpinisme.
Ja ni recordava la última nit tranquil·la que vaig tenir per fer la meva, escriure, pensar. Pensar en les meves plantes, l'agost, el setembre. Assaborir una voll si el cabrón de Besalú no les vengués a noranta cèntims. ¿Heu provat de beure una birra després d'un got de natilles en brick?

Mitjanit passada, estirat al llit, sol, acompanyat a la distància que separa dues lliteres i amb més de dotze hores de feina a l'esquena simplement no dorms, simplement xerres.

Mirat fredament és una tonteria, treballes de nou del matí a una de la nit parant unes poques hores per alimentar-te de sòlids, líquids i gasos i el que fas duran les vuit hores que tens per recuperar-te és gastar-les despert... però tot i això és un moment de calma fins que surt la paraula "clau"... però no clau de penetració i tal. "Clau" com si diguéssim que et "torna a la realitat", al món, a la feina que et va consumint dia a dia.

-¿I el projector, quan el tornem..., demà?

Suposo que en un món ideal i perfecte la resposta seria un sí, però com que de ideal i perfecte no en té res aquest pou de merda on vivim resulta ser que no. Demà no... ara.
La cosa és ràpida, com quan arriben els pares massa d'hora, vestir-se i córrer. Sense pietat, ni dins, ni fora, ni a la boca,... per la porta.
En pocs minuts ets al cotxe amb la bèstia entre els braços, saps que en tens per estona mentre busques quelcom que et mantingui despert duran el viatge. Aquí potser hi entraria el tema punk i red bull, però el cotxe no es teu, no condueixes i simplement et limites a buscar aquell cd que et desagrada menys per tal de mantenir el cervell un tant entretingut. La cosa comença.
El viatge és tant ràpid com ho permet la carretera i la distància, fins que llavors, sobtadament de cop traient el cap per la finestra del vehicle, veus el cel, les estrelles i la lluna. Una lluna decreixent, enorme, ataronjada, penjada al cel amb fil de pescar i tot de satèl·lits artificials americans i russos que et fan fotos mentre els saludes al passar... després penses.

-¡Joder el que pots arribar a veure a les tres del matí de co-pilot quan vas serè!

La suor empapa de nou el meu cos, l'estiu ha arribat, ja som St. Joan i mentre la ratafia descansa a sol i serena quaranta dies el petards van esclatant al meu voltant. Fills de puta! Si et mola la fressa pilla goma-2 i fes saltar gossos d'esquadra o fatxes.

Sopar quatre merdes i de postres whisky de nou. Penso, recordo totes les festes passades i les que vindran: res canvia. La penya perd el cul per celebrar cap d'any, barrakes, el dia en que van sortir d'un putu forat i, algunes vegades, el dia en que hi tornen... l'excusa perfecte per fer el mateix que cada putu dissabte però com tres vegades més car. Hipòcrites.

De vegades tens ganes de cridar, de dir que aquest putu món és una merda i no val res, que treballes com un "negre" per escapar uns pocs dies i donar sentit a un any de feina. Per comprar alguna història que et faci sentir bé vint-i-quatre hores o per pillar "algo" que et faci feliç uns instants mentre la resta del planeta segueix podrint-se en el seu dia a dia.

Puta escòria que et té atrapat. El món està ple de hippies cabrons que només veuen conspiracions arreu, alhora que penya amb prou pasta com per manipular la realitat. Xinos malparits reprimint els seus ciutadans i el COI tot darrera llepant culs per tapar tota la merda que amaga el país. Al final l'esport no és més que pasta, que xutar-se droga per ser el millor. L'olimpisme ha mort igual que fa uns anys el tour, el ciclisme.

La merda segueix, no és tant simple com enviar a l'espai hippies i xinos, en queda més i més i no cal marxar gaire lluny per que aquesta t'arribi als genolls. Putus fatxes! És indignant veure com aquí tota aquesta escòria pot sortir al carrer impunement, seguir escampant la seva ideologia als quatre vents amb l'aguilot de merda a les seves banderes, mentre que a altres països amb un passat tant o més turbulent de seguida son eliminades. Apallissant penya amagats darrera els seus casc i escuts.

Merda, merda, merda, merda,...

I tu et queixes perquè els cabrons de la feina on vas presentar currículum, amb la qual vas tenir una entrevista ni et truquen.

Petards, petards, petards,...

De vegades sents caure en la vulgaritat, saber que podries saber escriure millor, però que després de tants anys de ciències has acabat amb gairebé tota possibilitat de fer un text amb un mínima qualitat... fins que al final, un dia, trobes per internet una frase que dona sentit a alguna cosa que feia anys que senties i no sabies explicar.

No hi ha dia més emocionant per a tot aquell amant de l'alcohol o "alcohodicte" que aquell en que després de molts anys de ser consumidor passiu decideixes, per fi, ser alguna cosa més i comences a produir-te tu mateix el apreciat aliment.

De cop milers de portes s'obren davant teu, el límit és l'infinit, l'impossible. Les normes les poses tu: cervesa, licor de cirera, d'aranyons, cafè, de rata, d'orelles de pollastre,... poc a poc vas obrint nous horitzons buscant dia a dia vins d'oferta per destil·lar, setmana a setmana noves coses per macerar, mes a mes buscant quina és la millor manera de treure profit a l'etanol i amb quin munt d'altres drogues es pot combinar: vodka amb marihuana, anís amb artemisa,..., any darrera any nous verdes per fer ratafia per St. Joan...

Amb tota la il·lusió vas provant i errant. De vegades amb emoció, d'altres amb la por aquella de de pillar un "xungu" massa gran al introduir dins teu la bèstia que acabes de crear i de la qual en desconeixes la toxicitat, però el que si que no canvia mai al principi és el fet de "no acabar de dominar la tècnica" i del qual en resulta que sempre acabes llençant més etanol del que voldries. Ben aviat un error puntual que t'impulsa a llençar cinc litres d'alcohol massa amarg per a ser beguts pel vàter, deixa de ser un "déjà vu" per convertir-se en un final massa habitual en el teu dia a dia mentre plores al veure que tota la teva feina, les teves esperances, van de camí a la depuradora més propera, sabent que al final només serviran per alimentar un munt de bacteris que acabaran precipitant en forma de fang...

La gasolina puja de preu i el món la lia... ¿Què és el que espera la gent, que baixi?, ¿que cada cop sigui més barata... que l'estat la regali? Mega pack pick-up 30.000cc, 250.000 cv, dos mil milions de litres als deu quilòmetres amb seguro i gasolina per tota la vida. ¡Fes-te europeu ara!

No sé però posats a dir gilipollades també que els sociates comencin a regalar wisky, preservatius, noietes de divuit anys verges i viagra a tots als peninsulistes.

Així dons, i tocant de peus a terra, la cosa sembla que està cada cop bastant més clara i podríem dir que la gasolina no baixarà, i tot i que potser si veiem una davallada puntual, esporàdica, la tendència serà pujar i pujar sense pietat, i el que és trist és que la penya com sempre tiri pel camí més fàcil, es faci la víctima i putegi a la resta de pringats que ja tenim prou feina amb arrossegar la nostre merda dia a dia.

Es pot plorar tot el que ens surti de la polla, però quan mil milions de persones entren al mercat del petroli, volen cotxes de la muerte i cremar com cabrons gasolina (ser com nosaltres) és normal que el preu pugi, se'n diu "oferta i demanda". Si a això es suma que cada cop és més car extreure petroli ja que cada cop s'ha de buscar a llocs més profunds o remots (ja que cada cop n'hi ha menys) encara ho complica més. Com es va dir fa poc en un "trenta minuts": "L'època del petroli barat s'ha acabat".

Així dons, la cosa no té volta de full i fer pringar a la gent treballadora que un dissabte vol anar a sopar fora de casa per desconnectar d'una setmana de merda, per tal que el govern els esquitxi pasta per gasòfia és una putada. En comptes de fer la sangonera com s'ha fet sempre, el transport s'ha de modernitzar, buscar noves vies de distribució, tecnologies més eficients,... ja que tard o d'hora tot rebentarà encara que hi hagin subvencions, avantatges fiscals o pepinos ficats pel cul pel mig.

Si un camió gasta massa i no et surt a compte puges preus, organitzes millor les rutes de distribució, busques motors que no gastin tant o canvies de feina.

Deixat, per no dir brut, davant la pantalla de l'ordinata penso en les mosques i tot allò que els hi puc aportar. De tot l'aliment que de mi en podrien treure i de les generacions que alimentaria, tot i que això ara no és el tema principal, no és aquell primer pla que té ocupada la meva ment en aquests instants.

Simplement tanco els ulls i em veig dret, estirat, assegut,... no importa la posició, potser ni estic amb una forma definida, coneguda, amb nom, però el que si sé és que de cop alguna cosa talla la meva pell del coll fins al melic.

Sang i més sang brolla de dins meu però sense ser desagradable. És. Surt, tot i que ni tant sols embruta la pell per la que regalima.
De sobte tal i com a començat para. Podríem dir que el tall és força lleig pel fet de que les vísceres queden a la vista... però tampoc és allò que diguis "quin fàstic". És morbós, fins que una mà apareix, m'agafa el fetge i el treu amb una facilitat sorprenent. La imatge és comparable a aquella peli de l'Indiana Jones en la que un pavu arrenca el cor a un xaval i es veu com batega dins del seu puny.

De cop, tota la tranquil·litat de la situació desapareix: el fetge està molt demacrat. La cosa canvia, l'agonia comença. Un riu d'un líquid marronós t'atrapa; la força que té pot amb tu i et veus arrossegat sense poder-hi fer res. Cascades i cascades d'alcohol de tots els colors i gustos t'envolten, és un caos, el soroll extremadament dolorós. La resposta és ràpida i el teu fetge s'activa passant de zero a cent en poques milèsimes de segon. A la distància el veus com comença a filtrar tot aquest etanol, a canviar-ne la estructura per fer-lo menys tòxic, mentre que el cabal va en augment alhora que el tamany del pobre òrgan. Creix i creix sense parar. Metabolitza, metabolitza...

Fins que, poc a poc i tot i que ell ja no és dins teu, notes com la pressió creix i apareix dolor. Xiscles, no pots fer res més que cridar fins que tot rebenta i simplement deixes uns pocs esquitxos vermellosos a les parets blanques d'una habitació qualsevol.

I de cop, un dia al acabar d'estudiar, patada al cul i et veus immers en un món que et supera. No tens feina, tot allò que has aprés no et serveix de res, i per si no fos prou, dia a dia vas oblidant tot allò que has anant embotint en teu cervell duran els últims anys.

Ja ets llicenciat i ara et toca entrar al camp de joc, ser un individu útil a la societat: Casa, cotxe, viure amb una certa comoditat, vicis, parella i gos,... no tens res i ho vols tot, però per aconseguir-ho et toca currar.

Embriagat de futur i televisió agafes el primer que trobes per alimentar la bestia que et domina, per calmar aquella set consumista que et devora per dins, pensant que no pot durar massa, que no pot ser que t'hagis treballat un camí duran tants anys per assegurar-te un futur i que al final acabis darrera una barra... quatre anys de carrera no poden acabar d'aquesta manera. Sis-cents euros al mes, per servir cafés vuit hores seguides sis dies a la setmana.

Llavors, de sobte, un dia cansant de ser el gos d'algú plegues. Busques noves opcions però tampoc no són cap millora, mentre que poc a poc, cada una trentena de dies, veus com el teu compte corrent va minvant per tot allò que un dia vas adquirir i et va semblar bona idea pagar-ho poc a poc.

Ja no pots escapar, ets pres de la societat, dels diners que deus i que no tens.

Per uns moments entens que deu sentir un hikikomori i perquè un dia decideix tancar-se a la seva habitació per no sortir-ne. Total, una presó per gran que sigui no deixa de ser una presó. De cop penses marxar, seria genial deixar-ho tot, tot el que posseeixes i fugir. Sense res, una petita motxilla amb quatre coses per viatjar, sense ni un duro, simplement caminar per veure món i acabar morint sota un pont de qualsevol poble o ciutat perdut. Sol, brut, desnodrit, però lliure.

Es ven títol de llicenciat en ciències ambientals. 1200€ negociables. Venc per no utilitzar. Obtingut el Febrer del 2007 a través de la UdG (Universitat de Girona), especialitat en ciència i tecnologia.

Es pot recollir directament al campus Montilivi de Girona. Interessats envieu un correu a:

lamevacarreraNOemserveixd'unamerda@viscalauni.com

Putus "xinos" i putus "alpinistes" de merda! El passat 25 d'Abril a la web de Barrabes s'informava que havien expulsat del camp base de l'Everest un alpinista per portar una "pegata" de "free tibet" a la motxilla (http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=5719).

Et gastes milers d'euros per anar "d'expe", per passar entre un i tres mesos en un putu cul de món pillant com un cabró per fer el cim més alt del planeta, i de cop uns putus xinos fills de puta et carden al carrer per portar una pegata del tibet a sobre. A la merda, i la resta del món segueix girant i donant voltes a la seva puta bola.

Alpinistes fills de puta! Però no els alpinistes que es juguen la pell en vies que dius "uhala!, que cabró..." per muntanyes d'arreu del planeta, si no a tots aquells fills de puta que any "rera" any paguen per ser portats fins els 8848m del muntanyot més proper a l'espai de la terra, per seguir alimentant a un munt de pavus grocs menja-arrós.

S'estan follant sense cap mena de respecte a tothom qui troben per l'Everest per tal que la flama olímpica hi pugui arribar fins dalt, però en comptes de dir "hijosdeputa, l'any que ve aquí no ve ni Déu i us mengeu en patates aquest munt de pedra i neu que no serveix d'una merda", la penya apreta el culet, es ven i l'any que ve hi tornarà com si res.

Si tothom sudés de pujar vuit-mils xinos durant uns anys, deixant morir de gana sherpes,polítics, i tota mena d'escòria que viu d'aquest esport veuries com deixen de tocar tant els collons a la penya ràpidament.

El problema és que tota la púrria que corre per allà no deixen de ser unes rates egoistes que els suda la puta polla si el pavu de la tenda del costat va al carrer o no... que els suda la polla tot el que passa al seu voltant per tal de fer un cim de merda que no té cap mena de valor!

Una de les pitjors plagues que hi ha al món són les esquadres de gossos, i tot i que la teoria diu que aquestes alimanyes només surquen els mars, en els seus vaixells de paper, buscant pirates i altres individus "facedors-del-mal" al final sempre resulta que l'únic moment en que en pots tenir-ne un de inofenciu al costat és quan està sec.

Tot i això avui en dia encara no està massa clar el tema "enviar-los-al-forat". Tot i que la cultura popular diu que el millor seria foradar-els-hi el cervell amb una bala de plata, o passar-els-hi un parell de cops amb la roda per sobre, al final tothom s'en desdeix, ja sigui per llàstima o per evitar-se problemes amb les associacions protectores d'animals... fins que el que acaba passant és que un dia en veus un, o vàris (cal recordar que sempre van en grup), t'atures per veure que vol l'animalot, (que si donar la pota, una galeta, olorar les pilotes a la gent,...) i llavors et mossega.

Bla, bla, bla, bla, bla...

I de cop, un dia tornant de festa els fills de puta et paren. Control. El següent cotxe també pilla. Un pavo que no coneixes surt del cotxe que tens al costat. De cop desapareix. Crits, més crits, mentre passen els quinze minuts entre bufada i bufada... Penses "joder!". No surts del cotxe per no acabar en el mateix forat negre, apartat de les mirades de tots, cridant amb el desconegut. Putes rates! Marxes tot i que saps que tot continua. Que algú està pillant per culpa de uns fills de puta que no valen res. Crits que et resonen pel cervell constantment tot i que fa estona que pels forats de les teves orelles només hi circula música.

Fa temps, molt de temps, aquella meva idea inicial de penjar al bloc només fotos fetes per mi per tal que el món pogués gaudir de llocs més o menys inhòspits va morir, alhora que s'anava fent cada cop més gran una mena de "ràbia-antisistema" motivada bàsicament pel fet que al món hi ha molts més gilipolles que fotos meves d'una mínima qualitat per penjar. Tot i això avui torno a compartir una imatge, concretament la cara sud de l'Aconcagua.

Una polla.

Vull actualitzar el bloc i la merda que estava escopint no m'acaba de motivar ara mateix, potser demà quan l'Evan Williams deixi de posseïr-me.

Tot plegat és una puta paranoia.

Tanco els ulls i pel meu cap passen milers de imatges. Imatges passades, del present i tot acaba en un putu forat negre de la mateixa manera i forma que quan penso en què diantre devia passar fa tres-cents anys. De vegades és angustiant pensar que ja he gastat una tercera part de la meva miserable vida i que encara hi han un munt de coses massa lluny del meu abast.

Després t'adones que a tots ens mola follar i drogar-nos... normal.

Paraules, frases, converses,... entren per una orella i amb una mica de sort surten per l'altre creuant el cervell, de vegades van directament al nas i es perden. Vas lent, reacciones tard i al final tot ha passat. ¿Ara que faig? Moment incòmode... això en els meus temps es matava a lo físic. ¿Què tal?

Tres a zero, pallissa del mil al got buit.

Ser monitor és com ser un putu pària dins l'esglaó més baix de la societat, i el problema no és ser-ho, el problema és que a sobre et vagin clavant polles arreu.

Plas, plas, plas!

Rectorràgia.

Ja des d'un primer moment, al entrar dins d'aquest món, el primer que et diuen és... "ja ho sabem tots, no? els monitors no estem aquí pel sou només... és pels nens, per tot allò que t'aporta". I el final el que t'aporta és acabar cridant un divendres a la tarda: Whisky!!!!!!! avui la tajo, ALCOHOL!!!!!!, mentre plores per no poder pagar el pis i el cotxe a final de mes.

Putamadre...

És tot, la gent que ens pren per gilipolles, nosaltres per ser-ho,... i tot i que al final sempre la conclusió és "aquest nen necessita dues hòsties" els que de veritat les necessites són els seus putus pares.

Ja se sap que els nens per naturalesa són idiotes, la lien, mosseguen i escupen, però allò que més rebenta és que siguin uns putus "mal educats". Que un "possiblefuturadult" et digui que té gana i vol menjar és normal, que l'hi diguis que s'ha d'esperar i la seva resposta sigui que una merda que tu cobres per aguantar-lo i alimentar-lo és per pillar-lo i fotre'l al contenidor més proper... i llavors de nou podem simplificar el món en dos grups.

Els pares que un dia pillen el seu fill i l'enxufen a un cau per no veure'l els caps de setmanes i jugar més sovint a "ferfills", i els que cada putu diumenge van a la comissaria a pagar la puta fiança del seu "nen" que la lia.

Aquesta és la veritable merda que hem d'aguantar dia si dia també, nens malcriats que no tenen por de les conseqüències de les seves accions perquè sempre tenen els seus putus parents traient-te'ls-hi les putes castanyes del foc. Fiança aquí, cotxe nou quan el rebenta per allà, pasta perquè el pobre xaval pugui sortir de fiesta i pillar drogues,...

...fins que un dia el gilipolles la lia, apallissa un pavu (o l'apunyala) i torna feliç a casa perquè el seu papa el traurà del marrón per tornar-hi el "finde" següent.