Ja sé que vaig dir que no escriuria res més fins al acabar l'any però veient que la meva situació d'avui no canvia de moment (veure blog de l'expe a 12/12/07), i que la conexió de l'alberg és "gratis", al quedar-t'hi a dormir, mato el temps aquí.

Si tingués un USB al pc penjaria alguna foto, potser d'Argentina o de la psp, qui sap potser la d'un parell d'Irlandeses de l'alberg, o de l'arbre de nadal que tenim, o de la gent prenent el sol a les places en bikini. Com si fos la platja però en una plaça d'aquestes amb herba.

Potser dels cotxes demacrats que tenen per aquí, de la gran velocitat d'internet, de la duresa de les tecles,...

D'un bitllet de 10 pesos, o de 100,...

Una foto dels dits del peu, on encara n'hi han cinc. De l'E.T. que et diu on hi ha el telèfon públic de l'hostel però que no va. De la gàbia on estic "tancat" ara mateix.

De la carn. La del super, la carniceria, del restaurant, de l'hostel, del carrer,...

La del "chino" on vam anar a dinar el primer dia pensant que era un buffet lliure de carn a muerte. Dels bolis que anem robant per on passem. Del full de permís per entrar al parc. D'un peluix "super feo" que vam veure a una botiga per guiris.

Del móvil que em comprat. De la mega-factura del supermercat. De la de vins que hi ha. Les cerveses de litre. Anuncis de la tele exclusius d'Argentina...

Potser seria més complicat, però si en fes moltes de seguides després podria enganxar-les amb el fireworks i tenir la animació...

¿Es podria fer una peli porno així?

No ho sé, jo m'en vaig a l'Aconcagua.

- ¿Quan marxes?

- Dissabte que ve...

- ¿I quants sereu?

- Dos...

Pim, pam, com si anessis a la fira medieval de Besalú o a fer una ferratilla a Montserrat. Set dies i a aquesta mateixa hora estarem tancats dins un avió amb milers de milions de metres cúbics d'aigua salada al nostre voltant, a uns vuit mil metres sota els nostres peus, direcció Buenos Aires.

Allà no hi vas a fer "res", no tens ni idea del que t'hi trobaràs i tot allò del que has estat parlant tot aquest temps simplement és una pel·lícula mental que t'has muntat amb tot el que has llegit, vist i sentit des de la comoditat de casa. Llavors simplement ho vas reproduint a un blog. Fredament, en comptes de titular-se "Blog de l'expe" el nom més adequat seria "La meva primera expe després de pujar l'Aneto a l'hivern i d'haver-me alimentat com un cabró milers de llibres de muntanya de gent que en sap un ou".

Diuen que diuen que hi pot fer fred, que si hi ha un “nuvulot” amb forma de "bolet" al cim la cosa és xunga i has de baixar cagant llets, que només un 30% de la gent que intenta pujar aconsegueix fer pic,...
...simplement saps que pillaràs un ou i encara tens aquella cosa que et diu "xaval ni t'imagines el que arribaràs a pillar..."

Motiva. El projecte és teu, tu t'ho has fet, desfet i et tocarà menjar-t'ho amb patates. Fa dies que estàs de "subidón". Nervis. De cop t'enfonses pensant que ja tindries mig cotxe nou pagat si no estiguessis emmerdat fins el coll. Joder cinc dies i 11 hores!
Saps que no és res més que un muntanyot, pedra amb aigua freda (bastant freda) per sobre i que té la mateixa utilitat que qualsevol altre muntanyot dels Pirineus o dels Alps. Però és el muntanyot on aniràs a pringar. El teu muntanyot.

Diuen que el que fa gran una muntanya o una altre al final és la gent. La història que té, tot allò que hi ha hagut abans d'anar-hi tu i que és el que t'ha atrapat. Aquí també s'hi afegiria totes aquelles paranoies que tens abans d'anar-hi, les que tens un cop ets allà i tot allò amb que després tornes a casa. Sense aquest pilot de merda les muntanyes no servirien de res més que per fer de frontera i per tenir més temari a classe.

Del Bassegoda a un 7000m. Sembla que a casa nostre hi ha un procés evolutiu pel qual algú comença a aficionar-se a l'excursionisme i de manera gradual cada cop va entrant cap a altres modalitats de muntanya. Un dia puges un pic caminant, després alguna grimpada, una gelera, tot radera cau una hivernal, una ferrata o algu d'esportiva. Gel, canals, clàssica,... quatremils, etc. Si t'hi fixes bé hi ha un munt de llibres que es titulen del no sé on a un vuit mil que flipes, o a una muntanya de les punkys. Cadascú arriba allà on pot i "l'alpinisme" és dur. Qualsevol error pot acabar malament, i aguantar això hora a hora, dia a dia et fa plantejar si vols seguir jugant o no a aquest joc. Cerveses, sol, roca de puta mare amb parabolts de la mida d'una cigala,... i tu no et pots treure del cap que rellisques per una pala de neu de 45º, que el putu piolet no es clava i simplement llisques fins on acaba la pala i comença el buit. Tot és fins que acaba. Reconfortant però no suficient. Paranoies, merda, droga. Al final és acostumar-s'hi, assimilar-ho, metabolitzar-ho, evolucionar i pujar un nou esglaó o deixar-ho.

Això és la meva merda, una merda que varia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes,... i que quan llegeixi d'aquí un temps, a part de semblar-me un munt de merda, a sobre serà un munt de gilipollades. És com parlar de clavar-la quan encara vas per la segona base.

Xavals, aquesta és la meva última aportació al blog de l'any... i de regal la possible segona opció de disseny per les nostres samarretes.