Agonia.

Fàstic de país on una persona es suïcida per no poder pagar 4000 € de lloguer, on gent gran es dispara, després de matar la seva parella, per no ser una càrrega pels seus fills. On tot i tenir una feina no pots arribar a final de mes, i amb prou feina pots comprar aliments o gasolina un cop passes quinze dies després de cobrar.

Odi que et desperta veure que els lladres que ho han provocat tot segueixen enriquint-se, que els polítics que et llepen el cul duran les eleccions ho segueixen permeten, mentre se'n riuen de nosaltres a la cara.

Mentre ens vacil·len, ens insulten i envien els seus gossos a castigar-nos i reprimir-nos quan aixequem la veu, o simplement ens demanen més diners per poder defensar-nos davant la llei, i evitar que protestem, que siguem una molèstia.

I al final nosaltres seguim jugant a aquest joc macabre, sodomitzats pel nostre banc i pels impostos que ens xuclen periòdicament. Fent-nos dubtar del veí i emplenant de por les nostres vides. Criant-nos com a éssers ignorants, dependents i addictes al consumisme.

Venent-nos fum de "whatsapps" de pagament, mentides, i mantinguent l'encefalograma pla de la societat mitjançant "grans germans", "gandias shore" i merdes amb vinagre d'aquest calibre en alta definició.

I en el fons l'únic que et reconforta és veure que no estàs sol, que hi ha més gent que et pot seguir quan fugis de tot això, que dia a dia vas augmentant la teva autosuficiència, i saber que "la venjança és un plat que es serveix fred".

Empresariat.

Quan un dia et despertes i tens la sensació d'haver reculat 40 anys veus que alguna cosa no lliga. 

Quan el teu salari de forma misteriosa desapareix entre dipòsits de gasolina, impostos, lloguers,... i el fet de menjar carn es converteix en l'excepcionalitat del diumenge, en dia de festa major, la major part de les setmanes de cada mes, només pots pensar en fugir d'aquest sistema dèspota i criminal.

I llavors penses, penses, penses i tornes a pensar fins que després d'uns gots de "licor de Hulk" tot es torna més clar, i el tetrahidrocannabinol amagat a les seves entranyes et dóna l'empenta definitiva.

Retornar a les arrels, a l'artesania, a l'autosuficiència i al coneixement de la natura que ens dóna els seus fruits de forma periòdica i constant. Aprofitar aquella petita producció de licors que va començar fa uns anys i ampliar-la per arribar més enllà. Potser fer quatre duros per sobreviure una mica millor i repartir una mica de felicitat.

De dolçor de sobretaula i calidesa, que en aquests moments de merda no hi ha res millor que estar envoltat d'amics, xerrant al torn d'una taula, tot fent uns gotets de ratafia mentre passen les hores i s'afoguen les misèries.

I entre proves i proves tot d'ampolles van emplenant, ocupant, saturant les estanteries i els racons de la casa, macerant, esperant absorbir totes les aromes dels fruits que es van combinant amb l'alcohol, el sucre, les espècies i les herbes aromàtiques. Licor d'avellana, de mandarina, d'arboç, una edició especial de licor "verd", de cireres i aviat si es troben aranyons de patxaran, a part de la ratafia que ja està baixant a un ritme desorbitat.

Garrafes de vidre, paciència i bons ingredients és tot el secret del beuratge que espera pacientment a ser degustat.

 

 I per què no falti el punk...

Imbecilitat crònica.

Ser "Españó" costa 160.000€ i et regalen una casa!

Veniu immigrants, veniu sempre i quan tingueu les butxaques ben plenes de "calerons", que ens sobren el pisos i a mesura que la penya es vagi suïcidant encara en sobraran més, i si no els oferim als burgesos del món, o a les màfies, els haurem de tirar a terra.

Vergonya de país ronyós i polítics que tenen menys cervell que un tros de bròquil bullit.

Més detalls a:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/594738-lestat-donara-la-residencia-a-estrangers-que-comprin-pisos-per-160000-euros.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/govern-donara-permis-residencia-estrangers-que-comprin-vivendes-mes-160000-euros-2253151

Festí de sang.

La sang ho impregnava tot, n'hi havia arreu. Pels llençols, als coixins, per les parets i el terra, a les seves mans, enganxada a la seva pell... en forma de marques dactilars sobre les cuixes, l'esquena, el cos encara càlid de la seva víctima.

Llavors la por es va apoderar d'ell. El dubte. El fàstic i la ràbia.

Com podia haver sigut tant imbècil. Anys de veure CSI, Bones, l'escurçó negre, bola de drac, i no podia haver-la liat més aquella nit. Ell, cultureta aburgesat, de classe mitjana-alta, amb sou i feina fixa, potser sense gaires expectatives de futur, però amb un present, ho havia engegat tot a la merda per un descuit. Per no pensar en la sang que pot arribar a rajar d'un mamífer quan el rebentes amb el penis.

Tot el seu món s'enfonsava per uns parells de gots de més de vi. Per unes ratafies extres. Unes pastilles de cafeïna i un excés de vídeos porno descarregats d'internet, amb una dubtosa majoria d'edat de les seves protagonistes.

I és que xutat fins el cul aquella cabra li havia semblat quelcom irresistible. El clímax de la sensualitat. La femella perfecte, la vagina definitiva amb aquells llavis gruixuts que li donaven la benvinguda, un tant aspres, amb aromes herbàcies, però delicats, que es fusionaven a la perfecció amb la seva llengua càlida i humida, que ho impregnava tot de la seva saliva al resseguir aquella xona, lubricant d'una manera espectacular el camí que seguiria el seu membre viril fins a les més profundes cavitats d'aquell ésser llanut.

Poseït pel clímax, la passió, el desig de marcar l'interior de la seva presa amb l'esperma dels seus testicles la va matar. La va rebentar per dins convertint aquell acte d'amor en una carnisseria. En un festí de sang. En carnassa de barbacoa.

En una víctima del sistema, de les xarxes socials, de la zoofília gratuïta d'internet o d'oferta al xino de davant de casa seva. Víctima i botxí la sang del seu pecat no es netejaria sola, i li recordaria per sempre la bèstia que porta dins seu. Que habita amagada en el racó més immund, fosc i profund del seu jo. De la seva humanitat de pa sucat amb oli i el seu vegetarianisme de cap se setmana.

Ara havia despertat en ell un ésser salvatge, el mascle alfa dels ruminants d'aquelles terres, i no podia tornar a la societat que l'havia creat, que no el comprendria i que ara el menysprearia.