Persona decrèpita

Soc un putu carcamal. Una escòria decrèpita que ja explica (repeteix) més historietes del seu passat que del futur que li queda per davant. Que de nit (com el Raventós), després del negre, l'espumós i el combinat, catalitzat per "l'atmosfera zero" del gran Sir Thomas Sean Connery, tot degenera cap a "La Gumia", cap al "El señor Torres, el Fumadost, l'Star Wass, l'Agonizan... 

Que de matinada només li queda recordar el passat, les nits d'adolescència distorsionades pel pas del temps que es van tornant borroses... Les escenes de "viven" i totes les pel·lícules de l'època relacionades amb l'agonia de la supervivència envoltades de neu. Flaixos dels fotogrames del cotxe aquell que queda atrapat en la tempesta amb la mare, el pare i el nen (o nena) petit(a). Que cal que s'arrosseguin no sé quants quilòmetres un cop s'acaba la gasolina que els permetia mantenir la calefacció del cotxe encesa, per tal de sobreviure perduts al mig del no-res per què feien tard a no sé on, a quina festa, tot i que ja deien que el temps no seria massa bo a les previsions meteorològiques...

Imatges entre mitjanits i mitjanits del divendres a la TV Figueres on, tot i que encara no entenc per què, el cinema X es va anar obrint pas segurament aconseguint unes audiències que no han recuperat mai més. Igual que l'anime al ja perdut 3XL (o era al 33?), les ratlles negres i blanques del plus a la matinada, els xats infructuosos per quedar a la nit amb tot de desconegudes per fer sexe tot i que la gran majoria d'usuaris eren homes que cercaven altres homes... L'IRC amb la "bitxeta" que tothom coneixia.

I és que encara, de tant en tant l'electrònica encara em perd. M'allunya del Punk. La de la Sala del Cel, la de Miss Kittin, The Hacker, Terence Fixmer (per dir-ne alguns i així repetir-me més encara), i com no la BSO dels Gumias i les seves anades d'olla que se superposen a les bandes sonores originals. El What the Fuck, el Underwolrd i el What Sound!

El putu ¡Viven! amb l'ave María,... l'acudit dels argentins que et deien "que els xilens només poden guanyar un partit de rugbi fent estavellar l'avió del contrincant"!

Live Fat, Die Young

No em toqueu els festius de desembre cabrons que al meu municipi no hi ha neu! FAT BIKE!!!

 

 

 

 

I per si la compartició del YouTube no funciona, aquí hi ha l'enllaç directe a la llista de reproducció:

 

https://www.youtube.com/playlist?list=PLA41738A5BF0F8AF1 

Insta-gram

Un cop han baixat pel teu esòfag uns quants whiskys, atrapat en el "caloret" i la solitud de les llargues nits de tardor, no hi ha res com cercar una "estoneta" fotos de ties fent "yoga" a l'Instagram. Gaudir de l'esport i la vida saludable, el "postureig" femení, el clímax de la flexibilitat articular/muscular, les possibilitats que ens ofereix el magnífic cos humà, les malles ajustades i les hamburgueses (suposo que veganes) marcades en les fibres elàstiques (que de vegades) els  leggins (o la roba interior directament) ens deixen veure.

Espectacular!

La resta de dosis ja us les cerqueu vosaltres o haurem de posar el "contingut per adults" al bloc. Us deixo que vaig a "fer feina"!

Déjà vu

 Respostes:

- No!!!!

- Champinyo silvestre

- De veritat?

- Agaricus sp

- Si claro

- Siiiii de toda la vida. ...

- Tu cometemos y si no te pasa nada son buenos.y si no te los comes no los cojas será mejor

- Ni son champiñones ni robellones no los cojas si no estás segura

- Sino tienes ni idea de bolets no aconsejes...son champiñon silvestre

- Champinyo silvestre

- Si fan olor anís y rosats per sota ve si cuan els talles es tienes de color groc millor no consumir

- Champiñon silvestre

- Champiñón sisvestre .buenísimo

- Camperoles

- Quans Agaricus son toxics....pero no,aqui son buenisimos.....quin perill de grup

Tal qual, sense filtrar ni corregir faltes d'ortografia. Facebook en estat pur. Boletaires del segle XXI. I al final les preguntes de torn són:

 

- On són les putes intoxicacions? On són els "mals de panxa"? 

 

- On són els ingressats a urgències i els morts per menjar-se els bolets de merda que s'identifiquen seguint els consells aleatoris d'usuaris "anònims" de Facebook? 

 

- Les dades estan camuflades en les estadístiques de coronavirus? 

 

- A l'imperi català, a la TV3 del règim "la nostra", que només publica fotos de bolets que alimenten l'èxode xava cap al Pirineu, no li interessen aquestes notícies i no les fan públiques? 

 

- Al final la gent suda de tot i els llença després de triturar una mica més el bosc, un cop veu reflectida la seva estupidesa en els comentaris de la xarxa social?

 

"Hola, sóc un fill de puta que no sap distingir un camagroc d'una amanita, una trompeta de la mort d'un psilocibes o una gita de bruixa, preguntaré al grup bolets.org del "carallibre" si es poden menjar. Si aquest bolet que fa tan bona pinta em matarà o no! Gràcies, gent que no conec de res!!!"

 

- Això és un molleric? Si el pelo i el cuino no em moriré en menjar-lo???

 

La democratització del bosc, darwinisme de tardor, el xavisme de "cap de setmana", l'esplendor de l'estupidesa... desgraciats que només fan créixer el meu odi interior! 

I per maridar la teva ració de bolets una mica de Faust: la revenja és a la sang (2000), pel·lícula mediocre però amb una banda sonora espectacular que segueix el camí que un dia va obrir "El día de la bestia" o "Matrix"!

Estanc

Avui m'ha tocat anar a un estanc "ParcelShop de no sé què" a recollir l'últim paquet de les meves compres absurdes per Internet. Feia com molts anys que no entrava en un d'aquests comerços, més enllà d'algun supermercat andorrà o l'estanc de torn que vas a cercar el típic paper per fer el putu certificat mèdic per l'administració.

Però no, aquest no era un estanc "normal", era un "mega estanc", un estanc on no hi ha lloc per altres merdes més enllà de tot el que envolta el món del tabac. No hi havia revistes, ni diaris, ni certificats diversos que alimenten el sistema a base de preus absurds i repagament... No! En aquest estanc només hi havia material fumable i per fumar a un nivell tan anadament de l'olla del  yonkisme addictealtabacafulldelmil que fins i tot hi havia una mena de màscara antigàs amb una puta catximba al lloc on hi hauria l'habitual filtre, per fumar-te tota la merda que volguessis fins a morir d'asfíxia. 35€ valia la puta merda aquella a mig camí entre un record de la primera guerra mundial i una disfressa de nit sadomasoquista. El somni del fumador l'hipoxifílic.

Encenedors, vaporitzadors, estris fumetes diversos, tabacs de tots els tipus, papers de liar infinits i fets amb milions de fibres vegetals diferents, pantalles amb més anuncis de tabac i documentals explicant "com n'és de sa" fumar a manta, dels beneficis homeopàtics del monòxid de carboni, la resistència del fumador a la covid, la mentida del càncer que ens vol vendre la societat per reprimir la nostra llibertat tabaquera fumadora...

Però no, més enllà de tota la merda pro addicció, la màscara "eyes wide shut" i la parafernàlia nicotinera, el que més m'ha impactat és la mena de vitrina que emplenava totes les parets de l'estanc amb centenars, o milers, de caixes de tabac. Desenes de milers de putes caixes de cigarretes que entapissaven les parets amb totes les fotos de merda que porten els paquets per llei mostrant els "avantatges" de fumar. Imatges de pulmons negres, forats a la gola, càncers de no sé què, nens amb els pares morts pel tabac plorant, Darth Vaders de segona, esòfags infectes, dents fastigoses, impotència sexual i derivats diversos. La campanya que havia d'evitar que la gent fumés, però que la gent va evitar comprant fundes per amagar-les!

Tot era com una puta escena de cinema de sèrie B, de gore de cinquena amb milers d'imatges repugnants que t'observaven des del darrere del collons de vidre que t'impedia accedir a la preuada droga, ja que segurament molt sovint era robada.

Una mena de sala dels horrors que et recordava una puta joieria, amb totes les peces d'or i diamants fent pampallugues als teus ulls, com una carnisseria d'aquestes modernes amb entrecots de Wagyu a 5000€ el quilogram, però en versió grotesca i repugnant. De mitges merdes que ploren perquè el preu del seu paquet de tabac puja 15 cèntims i l'addicció els surt més cara.

5 minuts per recollir dos paquets ronyosos on tota aquella porqueria infecta i gratuïta et queia a sobre, et trepanava el cervell tot i ser conscient que en el fons tot allò ni et va ni et ve, ja que el tabac és una cosa que mai t'ha enganxat, que et rellisca absolutament, i que els veritables afectats del tema entren allà dia sí i dia també pixant-se'n de tot plegat. Moments on no pots deixar de pensar en tots els cabronassos que es gasten la pasta dia darrere dia en aquesta merda. En com odiaries que la teva parella fumés. En la massa humana que entra allà sudant-l'hi la polla tot a infinit amb la pasta que necessita per mantenir el vici a les butxaques. Rolex rectangulars en unes estanteries de segona on només hi veus merda, dolor i mort.

Però total, "d'algo" ens hem de morir. 

La meva mare fumava durant l'embaràs i jo no he sortit tan malament!

L'avi va durar fins als 90 i fumava cada dia!!! 

8

Sovint sento la buidor, una buidor absurda i estúpida que ni l'últim CD d'Arpaviejas, ni el bourbon o la malta poden omplir... colors i ubicacions que s'amunteguen en els meus records. Oportunitats perdudes o en les que no es va saber estar a l'altura. Situacions marcades amb foc al cervell, al cor si sabés on ubicar-lo, que et recorren amb un calfred l'organisme quan hi penses. Que t'activen la sang cap al cos cavernós!

L'Escala, els Aiguamolls, Vic, Portbou, Girona, Barcelona, Deltebre, Sant Cugat, Perpinyà,... es podria fer un Google Maps amb la meva estupidesa. Amb la supèrbia que et fa pensar que sempre te'n sortiràs amb la teva. Amb els trossets "DEL MERDA" que ets.

"En la flor de la vida

y lleno de juventud

y estoy cansado como un viejo...

Sudando frente al espejo

me miraba a los ojos

y solo he visto en ello mirada de loco.

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber, otra vez"

I al final la resposta a l'exposició dels fets ha estat més tèbia del que creia per la magnitud de la paranoia... Un exemple de manual del "que sigui simpàtica amb tu no significa que li agradis". La decadència postpujada a Sant Pere de Rodes. La pregunta oblidada transformada en retòrica a l'infinit digital. La resposta a la resposta a l'estil de Schrödinger: feta i no feta al mateix temps. 

I al final el meu ego infinit encara m'empeny a pensar que potser el motiu de tot plegat, de la indiferència, ha estat el distanciament social autoimposat que ha fet el seu efecte... Com un escalf de segona que evita enfonsar-me més en el fang, tot i que en el fons del meu ésser només puc pensar en com hauria estat la baixa laboral per contagi.

Abstinència, desintoxicació, el yonkisme de la primera dosis que va caure cap allà el 2001 encara dura i mai me'n podré desenganxar, la politoxicomania que es va anar acumulant a partir de llavors ja és més fàcil de suportar, tot i que aquesta darrera dosi encara la caldrà pair un temps. 

Ressaca alleugerida per la manca de xarxes socials.

"Papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, chutándome todos los días 

papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, robándole al abuelo parches de morfina"

I en el fons el dubte, la por, és davant del "i si tot rebentés", sabria estar a l'altura de la situació? Començar de zero seria possible o només hi hauria solitud a l'horitzó? Veient l'última dècada de fets tot fa pensar que seria força complicat el fet de tirar endavant, la inèrcia, la resiliència de tot plegat que m'ha permès avançar fins on sóc ara potser ja ha arribat a la seva fi, i llavors què? De nou el buit, l'ansietat, el voler i no poder, l'intent fallit que em torna a la Terra, el qui, el què, l'on. El retorn a la realitat de l'escòria asocial que no podrà remuntar després de la caiguda. Sortir de la petitesa en què s'ha convertit el meu món. L'empatia, la comprensió del tot plegat amic meu...

A mi la cobertura!

L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...

Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!

Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!

I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència". 

Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat? 

No tinc cobertura i potser m'estan trucant!

Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?

Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?

L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?

Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?  

Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?

Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).

L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?

La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?

... (insereix paranoia a gust personal del lector)...

I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".

I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!

Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir". 

Resum ràpid

 Mou pasta, implica gastar-la o que algú en guanyi?

Implica que els pares/mares no han de tenir els nens/es a casa? (no sigui que calgui que els eduquin ells mateixos i tal...)

Doncs es pot fer sense màxim de persones i a "fondu"! Tot permès sempre que "es respectin les normes de no sé què".

Implica limitar la teva vida privada i tocar-te els collons en els moments on no treballes i pots gaudir dels instants "d'oci gratuït" de la teva miserable existència?

Doncs no pots! Et fots i si vols veure els teus amics o familiars ho fas en grups de 6. Total tampoc deus caure bé a tanta gent com per necessitar grups més grans!!!

L'últim xava

Vas a la platja a les sis de la tarda per estar tranquil. Per gaudir del "final de l'estiu", la tornada a la rutina mentre el temps passa estirat a la tovallola entre remullada i remullada. Mentre el Sol es va ponent i la calor infecta d'aquests mesos deixa pas a la frescor d'un capvespre que ens avisa de l'arribada de tardor. 

Mentrestant, a poc a poc, l'ombra comença a aparèixer per una lateral de la cala i va consumint la llum que hi arriba fins que desapareix completament. El dia s'acaba i en aquest procés les quatre barques que hi havia van marxant, tornen a casa després d'estar tot el dia tocant els collons soroll de motor amunt pudor de gasoil avall.

És el moment de la foto, de captar la platja "salvatge" del cap de creus en tota la seva esplendor afegint el "plus" dels tons vermellosos del cel a l'horitzó... però no!

L'últim xava encara és allà fondejat. Amb el vaixell dels nassos. L'últim putu xava del dia encara està fent el gos al mig de la foto i no té cap intenció de marxar. De permetre veure per uns instants la platja "buida" més enllà de les tendes amuntegades als racons de la platja, amagades sota les roques que les deuen fer invisibles als agents rurals.

Per què xava de merda? Per quin motiu no has seguit tota la xurma que t'envoltava de nou a port? Per què fondeges la teva merda de "barco" a una platja que hi arribes baixant per un caminet a cinc minuts del cotxe? Cal ser tan malparit? Potser et vols quedar a dormir a la cala també? Te la posa dura navegar de nit seguint les llumetes del GPS mentre els fars et fan pampallugues al fons de la retina?

L'últim xava, l'útim putu xava, el camacu, l'escollit entre les legions de pixapins que "gaudeixen" del pont de l'11 de setembre fugint com rates de la seva ciutat per anar a l'Empordà, es manté inalterable en una de les caletes del Cap de Creus aferrat amb la seva àncora de merda a la foto per tota l'eternitat!

Acaba d'arribar a Jóncols i deixa d'emprenyar estúpid!!!

Homenatge al JB

NOSALTRES SOM LA (ELS ES)CLAU(S). 

Estiu'20

El putos trossos de magdalena cauen sobre l'aïllant inflable omplint tots els forats de merda que fa la seva textura "anti punxades". Les cèl·lules independents que no sé què que no sé què collons dels euros que val...

Records del Tomatin 12 anys baixant el meu esòfag rebaixat amb patxaran del bo en una mena de cubata hiperetílic. El de l'ampolla amb quadradets. Al natural. Temperatura nocturna "d'avancé" d'iglú. Així com fred però que no ho acaba de ser. S'ha parlat de les magdalenes?

Riures i rialles de mitjanit que et recorden que algú està tenint més sort que tu en la interacció femenina...

I no pots saber fins a quin punt em fas enveja. En com la teva "mala sort" em reconforta al saber cap on es (o no es) decanta el teu futur. 

Youtube, llista experimental, punk nocturn i silenci. Llamps i trons que trenquen la monotonia del teclejat. Tempesta que s'acosta amagat dins un refugi que cada cop està més degradat...

Potser al final no em serviran de gaire els 70 Gb de dades que m'ha ofert la meva companyia de mòbil per passar l'estiu. Promoció coronavírica malgastada en l'absurditat de tot plegat.

 A veure demà on anem a petar, on em porta el fet d'oblidar-te en la mesura que m'és possible!

Així en "privat"... Encara em llegeixes? M'has llegit mai?

En aquestes alçades d'any, de curs, de nit, de carretera,... ja no em calen ni etiquetes per "parlar" amb tu! Per recordar el lila profund del clímax paranoic.

...Collons d'Evaristo, què et costava contestar el meu putu missatge de Facebook on et preguntava què collons deia la teva cançó! Quina paraula em mancava per emplenar!!!

El putu "ful", el "merda" en argot... "alumbrando el mar azul lleno de ful", de la cançó "un rayo de sol". Una de les poques (l'única) cançó punk on sé que surt la paraula "à(á)cida".

Saps que avui he sopat "semiescoltant" extremoduro? Saps com els odio?

Salut i bon estiu!

Final (de curs)

Tothom diu el que s'espera que digui. El que cal que s'expliqui i amb les paraules que són necessàries i imprescindibles. 

Al mateix temps, tothom escolta el que vol escoltar. El que cal escoltar. Allò que permet que tot continuï girant de forma inalterable. Que permet mantenir el sistema en l'autoengany i la mentida institucional.

Tothom a menjar-se la polla fins al clímax de l'absurditat! La masturbació sectària que et permet justificar el despotisme, la teva estupidesa, i que et permet autoconvèncer de que fas la teva feina bé! La fi que justifica els mètodes.

El "més que un club" adaptat a la nostra realitat. Al som una família. El som "especials". No hi ha un lloc millor a la Terra on anar a caure mort! A seguir cobrant i vivint del paperet que t'has muntat, del "xanxullo" i les ajudes. Però així i tot, som tan bons, que a la que algú pot en fuig com una rata!!! Salta del vaixell en flames a la que pot robar un salvavides deixant la resta tocant l'última cançó de la nit.

Fins i tot la part irònica de tot plegat és que des del nucli de poder de tot plegat s'incentiva la gent a fer el "concurs", a treure's les oposicions parlant clar, i quan algú les aconsegueix el primer que fa és marxar! Ser lliure per fugir. Allunyar-se de tota aquesta merda a la recerca de la normalitat i la dignitat!!! Som millors que els altres...  ens repeteixen.

- Vas plorar? 

Potser la quantitat (o no) de llàgrimes regalimant per les meves galtes afecta la teva felicitat. Marca el nivell de la teva autoestima?

- Ens estimes? 

... Jo només estimo el bourbon.

I en el joc cíclic, infinit, endogàmic, tots els tòpics es repeteixen. 

Oh fulanito que "guay" que ets. Manganito ets el millor i el més simpàtic. L'altre sempre em suspenia però ho feia de bon rotllo. Tu ets un merda i passo de tu! 

La primera bona nota de l'altre va ser súper emocionant. Orgàsmica!  Encara em toco pensant en el 8'5 marcat amb tinta de pilot vermella.

- Però avui ja hem acabat i no farem res, oi? Jo no vull mirar una peli! Ja hem acabat!!! Encara no m'has contestat a la pregunta. Vas plorar o no?

No, no vaig plorar, en aquell moment només volia un parell de putes dosis d'insulina!

I per aquests moments on el punk es queda curt: Metal en totes les seves dimensions, Nu, Doom, Industrial, Trash...!

El meu amor el descobriràs quan la puta realitat et faci explotar una crisi econòmica a la cara tot just acabis la carrera, quan t'hagis d'exiliar a un altre estat, quan et fotin una puntada de peu del què era fins aquell moment casa teva, quan l'ansietat et consumeixi en la rutina sedentària i decadent... quan treballis 12 hores en una feina de merda en una empresa on ets l'últim gos de l'estatus social.

Llavors pregunta al món si t'estima i si ha plorat amb el teu text!!! 

San Xuan!

Miro el cel... un cel absurd, opac. On són les putes constel·lacions que vèiem a Mas Gircós? Ja sé que a l'estiu no veurem Orió, però i la resta?  On és la imatge que el meu cervell recorda des de "l'era"?

I les quatre llums que es veuen des del meu poble on sou? Encara existiu? Vau desaparèixer fa milions d'anys? Estic observant un cel irreal que ja no existeix???

I és que aquesta bola espessa, etílica, absurda, plena de faltes d'ortografia ja no em deixa pensar amb claredat. El flux ha desaparegut en una mena de densitat absurda, de velocitat de merda al teclejar per l'estupidesa de crear quelcom en l'alcoholització. La literatura putrefacte i decadent de la revetlla. Del cava i el vi empordanès. 

I on sereu ara les estrelles que puc veure des del meu balcó infecte? Ja no existiu i els fotons enviats fa milions d'anys tot just ara ens arriben en un miratge absurd i mentider?    

Aquesta bola fastigosa de terra i atmosfera que ens manté presoners, atrapats per la gravetat, què significa per tot plegat? LA meva claustrofòbia s'ha d'activar davant la situació absurda de ser un presoner dins la decadència planetària?

El confinament ens ha fet despertar les nostres fòbies? No puc sortir de casa, del terme municipal, de la província, de la regió sanitària,...!!! I en el fons què importa això si tampoc pots sortir de l'estat, del continent, del puto planeta. Ets un esclau que no pot escapar de res! La teva presó és, i no importa la seva mida, ja sigui una cel·la de 8 metres quadrats, de cinquanta, de sis mil...  

Futur espès

Vòmit en oli i aquarel·la a 1r d'ESO. Representació d'un eclipsi agònic. Campanya pel canvi climàtic exposició de Tromsø any 2032. Ni el putu Bansky fart de Bruichladdich ho haguera fet millor!!!

Ho ha fet un alumne sense braços? Us estareu preguntant tots... 

Potser ho ha fet el soldat del qual parla l'Svetlana Aleksiévitx al seu llibre "els nois de zinc" (premi Nobel de literatura 2015), on explica com davant del trauma causat per la guerra d'Afganistan, mutilat per tots costats, la mare no té més opció que "fer-se'l" per evitar que es suïcidi?

O és que potser treballo en un centre d'educació "especial"?

No!

És la màgia de l'educació secundària! 

Tal qual!!!

La màgia del sistema educatiu actual.

I és que quan jo anava a l'EGB en van caure algunes d'espectaculars, i que ara serien la fulminació absoluta.

- Sabes que es un chaleco? Pues tu eres como las mangas de un chaleco! Lo sabes... No tienen mangas. ¡Eres igual de corto!

- Bo, bo, fa bobu! Burro!

- Aquest treball és una merda... txaaaaaassssss! Triturat pel mig! I ara hi tornes cabronàs!!!

I ara sembla que si et fan els deures, per molt "guarros" que siguin, o per inacabats, bruts, mal fets que estiguin, pel sol fet de lliurar-los ja és quelcom suficient per aprovar-los! Oh quin esforç que ha fet pobret!!!

Estem fent un munt de "merdes" que, quan surtin de la bombolla del sistema educatiu, no serviran ni per fer de caixer del Mercamujera. Del Mc auto... i llavors segurament ploraran! En els millors dels casos em recordaran i comprendran paraula per paraula la meva merda... Totes les paraules que en aquell moment els hi relliscaven!

I...

Sempre hi ha un "i llavors" en aquest puto bloc, la conclusió final, la "moraleja" que en diuen... la mateixa merda, l'estancament intel·lectual i la limitació literària!!!

I llavors jo només puc pensar en el meu passat. La merda que vaig menjar a l'aula. El Pennac que portem tots a dins. Els "mals d'escola". El record dels fills de puta que van repetir l'FP i els van posar a 3r d'ESO a fer el "capullo" un cop es va posar en marxa la secundària! 

Com quan parlem de projectes i competències i d'incompetències i de no sé què i no sé quantos!

Jo sóc producte d'un sistema educatiu "clàssic", sense projectes, sense merdes, sense competències, amb números, amb "bé", "notable", "insuficient"... i ara sóc un dels caps pensants que està al clímax de la seva vida, en el punt àlgid de la productivitat dins el sistema, pagant els seus impostos i consumint com un desgraciat vacances, oci, luxes, merda inútil, llibres, LEGO's, ofertes d'Internet, objectes materials diversos que omplen el buit de l'agonia del dia a dia, comandes de menjar a domicili...

Hem sortit tan malament?

És legítim que el nostre llistó sigui més baix encara pels que venen darrere nostre?  És que no seran explotats i utilitzats igual pel sistema, sense cap escrúpol, igual com fan amb nosaltres?

Sí, i molt segurament sí, però com a societat (i no com a govern) és el que volem? Ho acceptem? El Darwinisme social, que tant rebutgen alguns per Internet, on queda? És això?

Que un tiu que no té ni l'ESO acabi podrint-se fora del sistema als 32 és Darwinisme social? Els hi expliques tu als 25 tius que ha apunyalat abans per robar els hi els 5€ de la cartera per pillar heroïna. També és darwinisme social? Els nanos de 12 anys que han estomacat per robar-los-hi el mòbil i la paga del dissabte on queden? 

Saps com em poden arribar a "sudar el nardo" els pronoms febles un dijous a les dotze de la nit?

Sóc un  merda que no acaba ni el 2n d'ESO, el "macarra" de la barra de la puta capital de la meva comarca que vacil·lo a tothom... i què? A la merda fins que en trobi un de més fort que jo i em foti a flotar al putu riu!

M'encanta!!!

I tot per aquesta puta Terra vomitada!!!

Bourbon

El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!

Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte! 

Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!

Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...

- Uh.... sembla que es gira mal temps.

- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!

- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!

- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver! 

- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?

- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"? 

I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res...  I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia  a dia!

I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica. 

Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!

Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!

I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema?  Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.

Fase 1

Setmana 10 de confinament?

Hi ha com dues imatges que no hauria imaginat mai veure en el meu present i que s'han fet realitat gràcies al confinament.

- Veure el collons de pàrquing de l'esclat lliure de les putes autocaravanes dels "sócunturistademerdaquevaigderataperlavidaiocupolesplacesdelsupermercatperquènovullpagarunputucampingdemerdaviscaelturismedequalitat".

- Tornar a pagar la gasolina per sota de l'euro com en els meus inicis de conductor ara fa com vint anys!

Anar a comprar alcohol a "l'outlet" de l'Escudero completament desert també ha estat divertit però tampoc com per entrar en aquest "rànquing".

Dimarts que semblen divendres

Aquest és el primer dimecres de la meva puta vida laboral postuniversitària on no em cal anar a treballar! I en l'opulència dels dimecres que semblen diumenges, el cafè de postres navegant per Internet, trobes de nou un article sobre com canviarà el món!!!

Què dèiem? 

Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals, professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos... i ara psicòlegs!

Tothom a dir la seva!!!

«Tras el coronavirus habrá menos sexo esporádico y más vínculo emocional»

No sé en quin univers la gent ha tingut "més disponibilitat de temps", però ja et dic jo que si ets un collons de professor de secundària "la major disponibilitat de temps" són els pares!

Però bé, tornem a la crítica gratuïta cap a l'article en qüestió, des del vessant més ignorant de la psicologia i sexologia (més enllà d'un nivell "d'usuari" esporàdic/habitual podríem dir), que és des del punt de vista on es fan millor les crítiques...

Si tornem enrere podem veure com els nostres hàbits reproductius vénen d'abans de ser "humans", primats i fins i tot mamífers. L'instint de reproducció i supervivència és anterior a qualsevol vertebrat, i estem programats per deixar el nostre ADN en forma de descendència per perdurar en el futur, parlar de com la situació "crítica" del virus és un inhibidor com a concepte general no ho veig del tot clar. Al contrari, la crisi crec que en molts casos ha servit de catalitzador per mantenir l'espècie davant la possible davallada poblacional. 

L'altre punt que em sona a fantasmada és tot això de què tot canviarà, ja que ara (aquests dies) es fa molt de cibersexe i autoestimulació per la situació d'aïllament. En part estic totalment d'acord en la segona premissa, tot i que en la vida del casat dubto que hagin canviat molt els rituals onanístics habituals, però dubto que això perduri en la societat. Que sigui real el canvi d'hàbit. Qualsevol individu en la seva plenitud sexual, un cop pugui sortir de casa i trobar tot de femelles i mascles sexualment desitjables dubto que sigui feliç estimulant-se ell mateix a través d'una pantalla... Si fer-s'ho amb un mateix fos suficient per ser feliç, faria molt que ens hauríem extingit com a espècie! Que els divorcis haurien augmentat de forma exponencial!!!

Com a punt positiu cal dir que l'únic lector "regular" del blog és del "ram" i suposo que podrà debatre (o donar la raó) a l'article (o a l'entrada) amb arguments sòlids de titulat universitari mentre es fa unes papiroflèxies del mil amb el penis.

I per parlar de por al contagi com a motiu pel qual la gent no estarà tant en contacte, que es fixin amb els fills de puta que fan cua al Pertús el primer dia de desconfinament, un al costat de l'altre, per comprar tabac i alcohol! L'estupidesa humana està per sobre de la por o la racionalitat... i ja no parlem d'unes bones ganes de sucar el melindro (o que et freguin la paret interna de la vagina)!!!

Diaris de quarantena #4

Novena setmana de confinament.

Jo em foto.

Ell es fot.

Nosaltres ens fotem.

Ells es foten.

Llavors tu també et fotràs.

Cada dia llegeixo articles d'autors diferents als diaris de com canviarà el món després del virus i tot això. Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals, professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos amb els seus grans titulars: "L'abans i el després de la humanitat!". "Les lliçons apreses durant la pandèmia". "La humilitat del confinament". "El ressorgir de la quarantena". "La recuperació del planeta davant el seu crit agònic!". "Res mai més serà com abans!!!".

I al final, d'aquest món tan canviat, renovat, transformat, només veig que quan els hospitals es dessaturen una mica, quan comencen a haver-hi de nou llits lliures a les UCI i  la palma menys (MENYS!) gent de la que ho feia fa uns dies, la primera llibertat que recuperem és l'obligació d'anar a treballar per tornar a engegar la roda. 

Total, si tornen a pujar els morts ja tirarem enrere!

Primavera

La puta primavera aquest any no ha existit. I no cal que ara vinguin els putus hippies, els putus "V"iòlegs, meteoròlegs, astrofísics i merdes diverses dient que la primavera comença el 6 de desembre i que s'acaba el 35 de juny! En aquest blog ara mateix ens (em) sua la polla la data astronòmica que marca els canvis d'estacions, els equinoccis o solsticis corresponents. Aquí i ara ens basem en "ara fa fred" i "ara fa calor", la resta ens rellisca bastant per no dir absolutament!

D'estar amb l'estufa al 6000% agonitzant dins de "casa" a 15ºC, vam passar al confinament, i fins no fa gaire, hem pogut sortir de casa a passejar a partir de les 6-10-12h (segons correspongui) i ens hem trobat a 46ºC a l'ombra!

I jo et pregunto ara: 

- "On tens la teva primavera fill de puta???" 

Jo no l'he vista, potser tu sí?  I siguem raonables, ara no cal que em vinguis a plorar amb que tu ets d'un servei bàsic i has anat a treballar durant les vuit setmanes de confinament! Veritablement, ara mateix, no ens (m') importa especialment la mena de despreocupació absoluta que té l'estat, o el teu estimat cap/empresari, cap a la teva existència, i que t'ha fet continuar dins l'engranatge productiu tots aquests dies, mentre has pogut gaudir per la finestra de l'habitacle on treballes (o del teu cotxe) com el Sol cada dia es ponia 15 segons més tard fins a l'hora que es fa de nit actualment...

I ja no sé si és una mena de "síndrome d'Estocolm" absurd que ha emergit després de tants dies confinat, però els camins que fa com 24 anys que recorro de manera esporàdica pel meu municipi, ara em semblen diferents. La llum, els colors, l'asalvatgement d'una natura descontrolada, intrepitjada durant setmanes, la verdor impulsada per unes llevantades d'abril insospitades! Aquesta mena de desconnexió entre el temps real i el de la ment, que ha comportat la cinquantena de dies tancat entre quatre parets d'un pis de pocs pams quadrats, i que ara fa que el que "em penso que és" no encaixi amb el "que és" real!

I ara què cabrons? On és la meva puta salut mental? Com encaixo la realitat dins la imatge que s'ha creat a la meva ment en quarantena???

Em feu anar a treballar a "mitja" pandèmia, em (ens) traieu els dies de vacances a canvi de "baixes" i percentatges de sou, d'ERTOS, d'hores extra, de... i a sobre no tindrem vacances? On són les meves putes vacances d'estiu a Benidorm malparits!!! La meva ruta en cotxe, en bicicleta, a peu, en caiac...

Diaris de quarantena #3

"Setena" setmana de confinament.

Des del dia 2 que no podia aixecar-me del llit. Aprofitant el desconfinament vaig sortir a fer esport a les 9h, i 500 metres després de començar a córrer alguna cosa dels meus genolls va petar. Avui m'he pogut arrossegar fins a l'ordinador per seguir amb el meu diari del confinament.

Crec que la gent del meu poble no acaba d'entendre (o no vol saber) que som més de 5000 habitants al municipi. També tenen dificultat per contar fins a dos però això ja és un altre tema...

Memòria

Cada record, vivència, imatge, situació, moment, aventura, història, instant,... cada cop que és rebuscat i reviscut per la nostra ment és modificat. Manipulat. Recordat de manera diferent i emmagatzemat amb alguna variant. Alterat. Distorsionat per l'autoconvenciment, l'autoengany, la distorsió voluntària o no del passat, la lliure interpretació del nostre cervell o l'acció d'agents externs com ara l'entorn, les versions donades per les nostres amistats, familiars, coneguts, actors del moment,... fins que al final d'aquell fet tangible, veraç, ja no en queda res!

Vaig fer aquella truita de patates a l'Argentina? Vam pujar aquell cim? Ens vam enrotllar a les muralles de Girona? Era a Paris que anàvem a comprar vodka al "paki" del costat de l'hotel?

Què queda del meu passat, del meu jo actual, si no puc recordar les coses? Si les que recordo ja no són certes i tot és una mena de somni absurd? Un matrix de segona on en comptes de despertar d'un somni manipulat, a mesura que avances per la realitat tot es torna un somni difús...

Quan recordo algun dels meus viatges, davant el dubte, sempre sé que tinc les llibretes que porto a sobre, per fer el balanç del dia, al calaix de l'armari. Quan rebusco entre la merda del meu bloc puc recordar els moments de picat a l'ordinador i el catalitzador del text força ràpidament, els detalls de les nits i els dies passats, per tant són fets que haurien de ser relativament reals un cop passat el filtre de la meva subjectivitat. Una mena de "memento" de baix pressupost a la catalana.

Però què queda de la resta? Veritablement va existir aquell anell de la sala del cel? Aquell V.I.P. que va estar molts anys a la meva cartera i que, el dia que va tocar cercar-lo a la caixa metàl·lica dels records, ja no hi era? Hi havia sigut mai?

Els dos que "éreu" amb mi aquella nit encara el teniu per demostrar que tot no va ser una technoparanoia alcohòlica? Vosaltres encara el guardeu o ens vam influenciar tant els uns als altres que ho vam acabar imaginant tot?

Aquell concert dels Not Available a Pedret?

Tu dius que el control dels mossos va ser a barraques i jo al "festa conèixer" de la UdG... en què quedem?

Mirar enrere espanta, em crea pànic, i no pel fet de veure que el meu camí cap a la fi eterna és inevitable, sinó perquè quan penso en les meves vivències ja no sé ni si són reals. Ja no sé si el passat que he tingut, i que he guardat com un dels tresors més preuats amb tots els moments i experiències, són certs o un simple engany. Una mentida producte de la distorsió. Un vulgar somni que per casualitat recordes un cop despertes!

La meva vida ha estat real?

Ara mateix aquells puntals que fixàveu els records en el temps ja no existiu en el meu present, per tant tots els dubtes es converteixen en preguntes retòriques que només alguna foto aleatòria que reapareix d'alguna caixa abandonada, calaix, àlbum analògic, web perduda que encara apareix als navegadors, pot respondre o semireafirmar. 

Diaris de quarantena #2

Sisena setmana de confinament.

Les provisions acumulades durant el saqueig del 13 de març han anat morint a poc a poc. Fa una setmana i mitja que em vaig acabar l'últim fuet, els Doritos i les Volls-Damm del rebost. Des de llavors només m'alimento de Ratafia. 

Quina mandra que em fa sortir de casa per anar a comprar...

Diaris de quarantena #1

Cinquena setmana de confinament.

Després de més de trenta dies d'anar amb la mateixa roba interior per casa, avui finalment m'he dutxat i m'he posat uns pantalons. No és que sigui cap dia especial ni hi hagi gran cosa a celebrar, només em volia tornar a sentir com una persona humana. 

Recuperar una mica la dignitat perduda durant la reclusió domèstica.

Coronavirus

Hi estic totalment d'acord: (la majoria) sobreviurem al coronavirus! El que ja poso en dubte és que sobrevivim a la depressió, l'alcoholisme, l'obesitat, les malalties cardiovasculars, la diabetis, els divorcis, la carència de vitamina D, la pèrdua de massa muscular, la cirrosi, infarts diversos, estrès post traumàtic, l'addicció als videojocs, mòbils, xarxes socials... Despertar-nos de nou a les 7h, a les 6h en els pitjors dels casos, per anar a treballar!

D'aquí setmanes, o mesos, potser les UCI ja no necessitaran tants respiradors per tractar pneumònies i l'estat s'estalviarà força pasta en pensions, però que preparin les butxaques per començar a comprar insulina i prozac a manta! 

I ja no parlem de l'agorafòbia general, i la desmotivació absoluta per fer qualsevol cosa, un cop tota aquesta merda s'acabi!

Per cert, feia temps que no "sopava" una ampolla de vi sencera... Des dels sopars amb una "ex" epilèptica que no bevia. I mentrestant al TN surten els metges dient que la penya no compri tant d'alcohol ja que "no és" la solució a l'ansietat del confinament.

Cabrons! 

Això és com els malparits que fan posts dient que des de l'inici del coronavirus el món s'està recuperant de la contaminació i els impactes de l'activitat humana. 

Suposo que si ens suïcidéssim tots encara "ajudaríem més al planeta" i s'acabarien tots els problemes (coronavirus i alcoholisme inclosos). Podeu començar vosaltres donant exemple, imbècils!!!

Clandestinitat

Sol, sota el cel estrellat, vigilat per tot d'ulls brillants que s'amaguen entre els rostolls i els arbustos dels marges del camí, només la llum del frontal al mínim, i algunes cuques de llum, em marquen el camí.

Confina-Ment

Et despertes amb opressió al pit, manca d'aire, punxades a les costelles... Hauré agafat el collons de coronavirus? El putu sedentarisme fastigós, al qual m'han confinat, per fi em mata d'un atac de cor i ho engega tot a la merda? 

On tinc el termòmetre...? 

35'5ºC i el braç esquerre ni s'enrampa, ni fa mal, ni cap altra cosa fora de la normalitat, tot i que fa uns dies que cago tou. Deu ser l'ansietat de merda, que ja fa anys que em persegueix, que torna a treure el nas des del racó més putrefacte del meu cervell sumat a la dieta de Doritos i Voll Damm que marca el meu confinament? 

"Sort que sempre tinc a prop una mica d'alprazolam pels moments de recaiguda" et dius per dins mentre visualitzes la caixa on tens el preuat medicament guardat.

I mentrestant el gran bombardeig:

- Quedeu-vos a casa!

- Que per culpa teva no en morin més dels que toquen!

- Si surts et fotrem una multaca!

- A currar fill de puta! A morir pel capital i l'Ibex 35!

- Aplaudim els metges cada nit a les 18:09h que és l'any que va néixer en Darwin!

- Atenció que no només els vells la palmen!

- No tenim respiradors i farem servir els dels veterinaris! Imprimim-los en 3D!!!

...

Putu joc macabre de quatre polítics incompetents!

De tots els subnormals que ens governen, i que ara estan gestionant aquesta merda, m'agradaria saber quants n'hi ha amb "estudis" de ciències, i dic de ciències per mantenir la mirada oberta i no dir directament "metges" o estudis de l'àmbit "sanitari". Com pot estar gestionant aquesta merda un advocat, un filòsof i vés a saber quins merdes més. Segur que algun dels assessors del govern no té ni la "basura" de l'ESO acabada.

I mentrestant juguen amb les nostres vides, i dic nostra tot i no ser dels grups de risc, perquè segons la propaganda del règim "tots tenim risc". Per què quan jugues amb els percentatges (que no "sé" per què costen tant de publicar) veus que tot i que el risc és mínim per sota dels quaranta, ho deixa de ser quan et converteixes en aquella estadística del 0'2% que ho converteix tot en plors.

Vomitada etílica que no aporta res nou, la incompetència "espanyola" (tot i que en general el món sencer s'està cobrint de glòria) ha estat sempre així i ens podem remuntar al Prestige, a la bomba de Palomares, a l'oli de colza tallat amb no sé què, les vaques boges, o als accidents de Vandellòs... però el que em remou més ara per dins és com serà el món al juliol, al setembre... deixe-m'ho en "més enllà de quan s'acabi tot això". Aquesta mena d'experiment social i de purga del sistema. Neteja dels que consumeixen recursos sense un final definit. La incertesa que buida els calaixos de les pensions i la sanitat crònica!

Ens tracten com carn d'escorxador, dades que en baixar fan pujar els números de les seves putes butxaques i targetes de crèdit!

Actualment, en aquest joc orwelià, bradburyà, zamiatinià o potser ben bé huxleyà, tot sembla que convergeixi en una mena de "prova". D'EXPERIMENT.

El  món es para. Ens confinen. Restringeixen la nostra circulació, les llibertats, l'exèrcit pren el control i tot continua més o menys igual. Les grans empreses creixen, Amazon contracta milers de nous treballadors per donar resposta a la creixent demanda de compres per Internet. Les empreses de menjar a domicili i de repartiment a casa estan a "tope". La gent avorrida dins els seus pisos postcrisi del 2008 (ara que en sortíem),  o cases del mil amb jardí a "full" de la bombolla, compren com cabrons mentre el petit comerç s'enfonsa dins la misèria i les grans plataformes ho rebenten tot amb grans descomptes. Però bé, "l'avorriment" és relatiu, tenim tot l'oci del món mundial a un clic mentre la xarxa d'Internet aguanti. Mesos de contingut pornogràfic gratuït. Netflixs, HBOs, Disneys,... jocs en línia i ofertes a Steam! L'addicció al mòbil es dispara, la sedació a base de sèries i partides multijugador es multipliquen, sempre tens una puta sèrie nova per descobrir i veure'n els sis milions de temporades! 500 capítols de Naruto Shippuden! Aplicacions en línia per aprendre llengües i classes en línia a base de Youtube, Meet o Classrooms. Teletreball! El gran Google ens salva de nou (i ho diu un imbècil penjant entrades al Blogger)!!!

L'opi del poble en estat pur, per la vena, sedant-nos presos a casa pel nostre bé comú mentre el món dels rics segueix girant i creixent gràcies a nosaltres! I no cal ni que ens posin el futbol!!! Fins i tot la religió ha desaparegut en una mena de "cienciocràcia" on ara els investigadors ho són tot. La caiguda dels déus... tot i que algun homeòpata encara es deu fer la barba d'or amb sucre 30.000CH antivíric!

Seguim comprant a les grans empreses, consumim els seus productes, i fem girar la roda des de casa sense pensar massa ni generar problemes als governs, mentre els petits empresaris col·lapsen i part de la societat deixa d'existir en la malaltia i la saturació d'una sanitat espoliada durant anys...

Podries viure així molt de temps apreciat lector? Has obert els ulls i has descobert que la teva miserable vida no ha canviat gaire de la seva versió "normal" a la "confinada". Les teves rutines es mantenen, i aquells caps de setmana poc productius (o períodes de vacances de quinze dies), s'assemblen estranyament a tot això? Has descobert que fa molt de temps que ja no sorties de casa, de la narcoxarxa social, si no era per anar a comprar o portar la canalla a l'escola o a les extraescolars???

La quarantena t'ha fet veure que ja vivies en quarantena més enllà d'aquell passeig en bicicleta del dissabte sense pressió policial?

Vivim, consumim, molts de nosaltres treballem igual tancats que lliures, i de moment, tot gira i emplena les butxaques dels de sempre. Dels que volen que se segueixi movent la pasta per sobre les vides dels altres...

No sé si el món d'aquí a uns mesos serà com el recordàvem, jo personalment crec que no, tot i que ja m'he equivocat massa vegades per a posar-hi les mans al foc, però tot té una estranya ferum que no m'acaba de convèncer, de Matrix de segona barrejat amb pel·lícula de zombies de serie B i tocs de Black Mirror!

De moment, si no tens un mas del mil o un jardí que flipes, aprofita per comprar una màquina per fer cardio a casa que això va per llarg i ara només falta que sobrevisquis al virus i la "palmis" d'un infart per seure tot el dia al sofà!!!

_______________________________________________

Maridatge recomanat pel text:

Sartenazo cerebral. Circocracia (2020)

Highland park 12 (Viking Honour)

Porqueria digital

Enmig de tota la merda digital que guardo en CD's, DVD's i Blu-Ray's diversos, avui he trobat una còpia de seguretat amb tot de coses de la dècada del 2000. Documents de la universitat, textos vells i esborranys fets a la sala d'informàtica de la facultat durant els migdies esperant entrar a pràctiques, els documents de l'Aconcagua, de trucs,... i, amagats entre carpetes de carpetes i subdirectoris amb més carpetes, de cop han aparegut alguns dels meus tracks de joventut, enregistrats amb el vell e-trex que algú un dia em va regalar pel meu aniversari!!!

Així doncs, avui dimarts 11 de febrer de 2020 per fi, un cop convertit el format TRK del CompeGPS a GPX del BaseCamp (gràcies programa gratuït Perfils), he pogut posar sobre el mapa digital aquelles aventures distorsionades pel temps i que, en alguns casos, no vaig saber mai ben bé per on vam acabar passant: la de les canals del Gra de Fajol, de l'Aneto, les voltes per l'Empordà i com no aquella sortida borrosa per les Bolloses que havia d'acabar amb una hivernal al Carlit i que al final només va aportar butllofes als peus, sang, i una ressaca infernal. 

I aquí el text "d'aquell dia" escrit, segons les propietats del fitxer, el 31 de desembre del 2005 a la nit (què devia fer aquell cap d'any???), uns dos anys abans que aparegués aquest bloc. 

Les 5:50h del matí, sona el despertador. El temps just de baixar la motxilla i el material a baix que ja escolto el soroll del cotxe que em ve a buscar.

Són les 6:10h del matí i el company ja nota la pudor a whisky del meu alè. Joder no fa ni tres hores que anava borratxo. La ressaca tot just comença ara.

Ja hi som tots i comencem a devorar kilòmetres cap al nostre destí. Si fa un parell de dies ja no ho veia massa clar avui encara menys.

Noto com encara puja una mica d’alcohol des d’algun racó del meu estómac, per un pèl que no surt tot.

Què està passant?

Fins fa poc aquesta merda era el pilar central de la meva existència i ara ni em motiva ni la respecto.