diumenge, 29 de maig del 2011

"Moscatel"

A veure si ho entenc... amb els "meus" impostos pago els mossos d'esquadra i alhora l'assistència sanitària pels danys que ells provoquen.

Som imbècils o què?

A la merda el futbol, a la merda "no-vaig-a-votar-"pk"-sóc-un-punk-antisistema",... volem banquers i polítics a la presó, escons buits a causa del vot en blanc.

O escolteu el poble o començarem a cremar cotxes!

dijous, 19 de maig del 2011

Exercici de memòria amb el saqueig d'Elna de l'any 1285

El periodista Alfons Llorenç va dedicar el 2007 en la revista El Temps, una crònica molt commovedora al saqueig d'Elna i a la massacre dins la catedral el 25 de maig del 1285 per les tropes franceses i papals; escriví: «hi ha pedres que parlen, hi ha pedres que criden, hi ha pedres que gemeguen i ploren».

Les pedres d'Elna ploren encara, ploren pel patiment de les víctimes de tots els saquejos, robatoris, destruccions que França ens va imposar al llarg dels segles XIII, XV, XVII, fins a conquerir-nos. Les pedres d'Elna ploren perquè ningú no les recorda: la història està soterrada, roman desconeguda per a la gran majoria, perquè no ens l'ensenyen. Amb un estat català, independent, sí que podrem difondre lliurement la història de la nostra nació mil·lenària.

Dins la república francesa pretesament democràtica existeix una sola nació, la francesa. Les seves victòries són de fet sovint les nostres desfetes; van mutilar el nostre país, esborrar el passat, i els herois que podríem exaltar; suprimir els referents que podrien permetre a les joves generacions d'escapar al rentatge de cervell permanent.

Per cert es comença a desenterrar el passat recent. Unes vuitenta nenes de la resta del Principat de Catalunya porten el nom d'Elna, com a record i homenatge a la Maternitat, oasi de pau i amor de prop de sis-cents mainatges condemnats a néixer i morir al camp de concentració d'Argelers fa setanta anys.

Però qui porta el nom dels primers resistents identificats, els ibers Indíbil i Mandoni, que van liderar les revoltes contra la primera gran conquesta del nostre territori, la conquesta romana? Quins joves aprenen que Indíbil acabdillava vuit mil ibers dins l'exèrcit del cartaginès Aníbal que acampà l'any 218 abans de la nostra era aquí en l'antiga Il·liberis, ibera també? Qui sap que la civilització ibera és comuna als territoris catalans? Qui gosa ensenyar que els nostres avantpassats no eren gals, quan l'escola imposa el famós credo colonialista: «nos ancêtres les gaulois»? Quanta gent sap que vam resistir a l'annexió francesa, que tenim també herois, mentre es martelleja a totes les generacions un altre credo mistificador, segons el qual «el Rosselló es va donar a França»? Sols el bisbe monsenyor de Carsalade al principi del segle XX va gosar enaltir els resistents a l'annexió. Qui esbomba, traduint-la en català per a la resta dels Països Catalans, l'obra de l'historiador M. Brunet Une société [la catalana] contre l'Etat [francès] que palesa indubtablement la resistència a la francesització també al segle XIX?

Com ho digué E. Junyent: «el més gran enemic és l'oblit».

Però n'hi ha un altre de tan o més gran encara, d'enemic: és la manipulació històrica. Ho podeu comprovar fàcilment en les publicacions divulgades par les oficines de turisme i pel mateix Consell General (Agenda 2005). Són l'única font d'informació històrica a l'abast de tots, gratuïta i popular.

Hi ha un sol episodi de la nostra història que no poden callar, i que fins i tot exalten, perquè el monument que el simbolitza, tampoc es pot amagar: el Palau Reial a Perpinyà. No empren ben entès aquesta denominació, la substitueixen per «Palau dels Reis de Mallorca»; segons ells els nostres reis eren mallorquins, aragonesos, espanyols, de reis catalans cap rastre! Mitifiquen el regne de Mallorca per tal de demostrar que, separat de la resta de Catalunya, va poder ser el paradigma de totes les glòries i benaurances.

Cap al·lusió ben evidentment a la massacre de la gent d'Elna el 1285 per tropes franceses i europees capitanejades per Philipe le Hardi, Felip l'Ardit, empès pel papa, que volia destronar el rei Pere el Gran a Barcelona per imposar el seu fill.

En Jaume II, rei de Mallorca, comte de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Cotlliure, Vallespir i senyor de Montpeller, mitificat com a «lo bon rei Jaume», no va respectar el pacte signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S'havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Va preferir trair el seu germà i aliar-se al rei de França. La població d'Elna va ser assetjada amb un exèrcit de tan gran poder com «de cents anys ençà la corona de Franca no havia ajustat» diu el cronista. Però mentre «lo bon rei Jaume», abandonant dona i fills, fugí porugament pel soterrani del palau, més ben dit les clavegueres, la població d'Elna resistí heroicament.

L'extermini però fou total: «entraven en les esglésies e robaven les ,... gitaren les relíquies dels sants ... prenien los infants petits e batien ne les parets ...e quan la vila d'Elna fou presa e los francesos hagueren morts tots els hòmens i les fembres..., enderrocaren totes les cases e albergs d'aquella vila, que anc no hi romàs quaix pedra sobre altra.. e cremaren tota la vila...e partiren ab gran goig e gran alegria» escriví Bernat Desclot.

Les violacions i destruccions, la massacre, queden ocultats en els textos divulgats. A Perpinyà per contra perdura un record, cada any venerat: les santes espines deixades per Philippe le Hardi, després de ser derrotat pel rei Pere i els almogàvers. De les relíquies profanades a Elna, el nostre Orador de Glana, cap record. La història, ja se sap, l'escriuen els colonitzadors i la difonen els seus servidors.

Sense la memòria no podem utilitzar els records per encarar-nos a noves situacions. Fent memòria incidim doncs en el present. Recuperar la història ocultada o manipulada, és segons J. Fontana (Exposició actual a Lleida «14 d'abril els anhels el poble») «ajudar a la formació d'una consciència col·lectiva».

Amb aquest acte hi contribuïm tots. Potser que avui les pedres somriuen.

Parlament pronunciat a Elna el dia 11 de maig en el marc dels actes de commemoració del saqueig d'Elna l'any1285.


dimecres, 18 de maig del 2011

A ce de cé!

Estava assegut al sofà mirant la televisió, tranquil·lament dinant amb l'única companyia de la dona del telenotícies migdia. Abduït pel buit atemporal d'aquella casa on tothom estava treballant o estudiant, per una conversa unidireccional d'una pràcticament-desconeguda-més-enllà-de-sé-que-treballes-a-tv3 que no es podia dir que fos realment molt interessant. Més enllà de la mort, destrucció i crisi mundial quotidiana la gran novetat, les eleccions no eren una gran millora en el nostre dia a dia, convertint la nutrició, una d'aquelles accions vitals necessàries dia a dia de la qual només uns pocs en podem gaudir regularment, en un acte absolutament monòton i trist que es basava en anar portant la forquilla des del plat a la boca seguint el compàs d'aquella veu uniforme i aquella cara i postura inexpressiva, només tallades per les imatges dels diferents periodistes que il·lustraven cada informació.

Tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar,... aixecar-se, deixar els plats i coberts bruts a la pica, girar-se cap a la nevera, obrir-la i en el moment de més incertesa d'aquell dinar, escollir quelcom de postres per tornar al sofà. 

Un iogurt, fruita, aquell tros de pastís de l'altre dia...? 

-Uf! Què puc menjar?- va fer tot pensatiu, tot i que en el fons sabia que la fruita es faria malbé aviat i valia més menjar-se-la ara que llençar-la. Així que la va prendre va tancar la porta del frigorífic i va tornar al menjador mentre que a la tele deien no sé què d'una dona que injectava "Botox" a la seva filla de vuit anys per no-sé-quin concurs de bellesa...

-El món està ben sonat- va dir en veu alta mentre el sofà cruixia al posar-hi de nou el seu pes i tornava a la rutina d'ingerir aliments i descobrir les novetats que li aportava el món en aquell descans d'hora i mitja que li oferia l'empresa on treballava.

Moments per descansar que ara es basaven en agafar una cirera, portar-la a la boca, estirar-ne el maleït palet verd, intentar no empassar-se el pinyol, agafar-lo amb els dits i posar-lo en aquella muntanyeta cada cop més gran que anava fent en un racó del plat. Una per una en un estats d'absència total fins que el fragment de fruit mastegat es desvia del seu camí per acabar en seu sistema respiratori. 

Tos.

El silenci que regnava en aquella casa s'havia acabat trencat per les contraccions toràciques que intentaven en va extreure el fragment carnós de cirera que li impedia respirar bé. Anant en augment la tos semblava que esparracava els seus pulmons, les llàgrimes li baixaven per les galtes i la cara s'envermellia alhora que poc a poc la por s'apoderava d'ell. A cada moment que aturava els espasmes respiratoris per agafar una mica d'aire i descobria que no podia el pànic l'envaïa una mica més. Estava bloquejat i només podia tossir i tossir fins a poder expulsar el sòlid que ara es trobava dins els seus pulmons.

Sol en aquella habitació l'únic testimoni de la seva fi havia sigut la dona del telenotícies. Assassinat per una cirera en la individualitat d'una casa buida.

diumenge, 15 de maig del 2011

Do-Re-Mi-Fa-Sol-...

La feia grossa, molt grossa, tant grossa que es podia penetrar a ell mateix,... però la seva infelicitat venia de no poder-se-la mamar. De la maleïda poca-elasticitat-lumbar-vertebral que li impedia penetrar amb el seu penis la seva tràquea.

Una utopia, l'autarquia sexual absoluta i definitiva a 10 centímetres dels seus llavis.

I tu, ja et pots llepar el colze?

dissabte, 14 de maig del 2011

Ep, tu... el del fons a la dreta!

Finalment aquest parèntesis de sol inhumà, de calors extremes des de finals de la segona guerra mundial han acabat, omplint de nou el cel de núvols i boires a l'horitzó.

I dins del meu habitacle, un dia d'aquests que en diuen "dimecres", quelcom de nou pertorba la nostre tranquil·litat... des del meu pedrot, al qual normalment m'enfilo per divisar l'entorn i el paisatge, no veig per enlloc en Miquel.

- Ep tu! No has vist pas en Miquel avui?

- Ostres, aquest matí encara l'he vist, però ara que ho dius... si que fa estona que no li veig les pinces.

- "Cagumlaputa!", on t'has fotut Miquel?  A on us amagueu que ja no us tornem a veure...?

-------------------------------------------------------------------------------

- Ostres quin dia més trist que fa avui! Tres dies de bon temps i ara de nou a la rutina grisa, fosca i humida... però bé, tampoc ens podem queixar que en aquest raconet de món que m'ha tocat viure tampoc s'hi està tant malament.

Tenim una llar, menjar, tranquil·litat,... cap luxe però tampoc cap mancança... però, però...

Què és això?! Joooooooooooooooooder!!! Deixeu-me, no em feu mal! Si us pogués fotre un bon parell d'hòsties us deixaria llestos!

Malparits deslligueu-me si teniu pebrots, deixeu-me en pau!

AAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHHHH!

---------------------------------------------------------------------------------

- Hola bon dia, una taula per dos si us plau?

- Sí, cap problema, vinguin amb mi... Els hi sembla bé aquesta?

- Perfecte, moltes gràcies.

Veritablement de nou la guia de viatges l'havia encertat, el local era molt agradable i les opcions del menú ben àmplies.

- Aquí tenen la carta, volen quelcom d'aperitiu?-  Va fer el cambrer tot retirant els plats que decoraven la taula.

- Sí si us plau, per mi un "pommeau" i per a ella un muscat. Gràcies.

- De seguida.

Donant un cop d'ull a la sala es podia veure que era un lloc petitot, potser amb una dotzena de taules, pintat de blau, amb xarxes de pescar, il·lustracions d'animals marins, tot molt senzill però que encaixa perfectament amb aquell poblet de pescadors.

- Ja saben què voldran?

- Uhmmm... si farem dos menús, un amb el peix del dia i l'altre amb la llagosta... i una ampolleta de vi blanc per acompanyar.

- Molt bé, excel·lent opció... algun vi en particular? Sec, afruitat,...?

- Com ho vegi, el què em recomani.

- Perfecte.- va fer el cambrer tot marxant de la taula amb la comanda sota el braç.

Poc després sobre la taula teníem una ampolla de vi en fresc i una mà submergint-se a la peixera de davant nostre prenent una llagosta per portar-la a la cuina on acabaria dins l'aigua bullint, mentres que la més grossa seguia enfilada en la seva roca de l'aquari observant com de nou un altre company desapareixia misteriosament per no tornar. Que el prenien per acabar cuit i emplatat a pocs metres d'allà, camí d'e l'estómac d'un ésser que potser podria arribar a sentir certa empatia per l'animal que acabaven de matar per alimentar-lo.