Sants innocents.

Jo sempre dic mentides.

Gomorra...

Aquell cefalòpode cap quadrat ja feia temps que em tocava els ous, amb el seu cap de meló, les potes de botifarra, o de fuet, i aquells ulls inflats, que sobresortien d'aquell conjunt fusiforme, que al veure'ls només pensaves en la seva imminent explosió. En com et tacaria l'excés de pressió encefaloraquídea les bambes d'humor vitri i sang.

Maleïda endogàmia!

I al final el millor que et pot passar és que un negre ben dotat et sodomitzi a veure si acaba amb la pressió que et converteix en un malparit i et pitja els ulls cap a l'exterior, que potser amb un cop de gluti et fot un sotrac al clatell, i finalment et queda el tema penjant dels nervis òptics, balancejant-se al ritme de l'amor, de l'èxtasi i el frenesí, mentre la sang raja de l'esfínter i dels orbitals acabant d'una manera agradable amb aquest conjunt d'anys de merda acumulada que molts en diuen vida.

...Per cert "bon capitalisme" i "feliç hipoteca" proletaris!... o era "bon percal"?,... napalm?

Oink!

Som les granges del sistema, el lloc on engreixem la mainada per què sigui productiva el dia de demà.

Alimenteu-vos escanyolits, mengeu fins a rebentar, xarrupeu tot el que regalima per les parets, pissarres, taules i llibretes,... que demà "l'estat del benestar" necessitarà fins a l'última gota dels vostres fluids corporals per sobreviure!

Rock is dead.

Estic despertant de Matrix i encara em fan mal els ulls.

Matrix és el teu cap, el teu cervell, la mentida creada per la teva intel·ligència racional per fer-te la vida menys dolorosa fins que inevitablement t'esbardelles contra l'asfalt. La autodistorsió de la realitat que t'allunya de la depressió crònica i la infelicitat.

Perfil... privat

Internet de vegades fa "por" més enllà de tots els gilipolles amb "Facebook" o "bloc" que pengen el seu nom, cognoms, adreça, número de telèfon, per on els mola que els penetrin i a quina hora estan sols en un barri de mala mort de nit, atemorits i amb el mòbil a casa el xicot que està a l'Irak de maniobres...

Simplement posant el meu nom i cognoms trobo quatre webs amb el meu projecte de 4art de carrera, la del bloc seriós que vaig fer un dia, la d'un bloc d'un col·lega que un cop em va "copiar" una entrada i amablement va posar la meva referència, la web del curs de "dire" o alguna cosa així i alguna de l'ajuntament de l'ex-poble on tenia quatre coses muntades.

Afortunadament tot gira al voltant de tonteries i no se'n pot treure gaire res més que "sóc un hippie menja-piles que ha fet un treball de mata-senglars mentre hipotecava els dissabtes dins el món del lleure".

L'altre punt a comentar és quanta gent es diu casi-com-jo i en varia algun cognom... Al facebook n'hi ha un que es diu "casicomjo" Martínez.

Joder, podria fer-me del facebook i fer un grup d'amics on tots ens diguéssim casi-igual!

Però bé, tu ves fent a veure si un dia t'esbudellen pel carrer, o un "jefe" et pilla simplement perquè ja sap que ets una guarra menja polles tot just envies el currículum. Que et molen els tripis, els tius, gossos, cavalls, i qualsevol cosa que tingui pèl i que la vagina només és de decoració ja que amb el forat del cul en fas prou per tot.

T'has preguntat mai com és que tota la publicitat del món mundial que t'arriba quan et connectes a alguna web és específicament de la ciutat o zona d'on vius?

Saps què és la IP o la neurona que envia la sang del teu fetge al penis no dóna per més?

Si vols saber la teva al moment de connectar-te ves aquí:

http://www.ipchicken.com/

I si vols trobar-te posa el número aquí:

http://www.geoiptool.com/en/

A disfrutar-la!

I és que...

... sempre penso que quan s'acaba el telenotícies i treuen el so dels presentadors, quan segueixen parlant i riuen es diuen marranades.

Del pal:

- Hòstia tu! Si no estigués casat te la clavava aquí mateix, sobre la taula!

O...

- Uhmmm... la fas gaire grossa o què? Per què no te la treus i me la deixes tocar?

I fins i tot...

- No saps pas la "choni" de 18 anyets  que em vaig fer l'altre dia... joder em va deixar sec! Per cert, et puc tocar els pits...? És que la "pava" de l'última entrevista me l'ha posat dura.

El...

pluf! sord i següents repics em tornen a la realitat cada certes hores. El maleït tap de aquella vella ampolla de vidre ha tornat a saltar. Filldeputa!

La fermentació alcohòlica de suc de raïm que té lloc allà, dins aquell recipient que un dia havia contingut whisky japonès, abans de l'era Fukusima, va generant diòxid de carboni fins que la pressió simplement fa saltar de nou el tap de suro repicant per les rajoles del terra. I tot per la mandra d'anar a buscar el puto "celo", o cinta adhesiva dos habitacions més enllà.

I per si no ho has pillat aquí tens la segona explicació, el pla B del dia:

    C₁₂H₂₂O₁₁ +H₂O + invertase →2 C₆H₁₂O₆

    C₆H₁₂O₆ + Zymase → 2C₂H₅OH + 2CO₂

I aquí em venen dues idees al cap, la del Punset penjant-se com un ordinador vell al programa del venut d'en Buenafuente, mentre cremava un darrera l'altre, destruïa, es pixava sobre Pompeu Fabra, tots els diccionaris haguts i per haver...

...i la del coneixement poc útil que aprenem a l'escola.

Joder els nostres avis no sabien ni escriure però es feien les seves eines, els seus aliments i alcohols, les seves medicines,... i nosaltres amb vint-i-tres mil títols a la puta paret del menjador de casa depenem de tot el mercat consumista que hi ha al nostre voltant.

"L'estat, el mercat ens necessita ignorants per consumir".

I en el fons quan veus un paquet de carn un tant inflat penses en botulisme, si les llums de l'arbre de nadal s'apaguen al trencar-se una bombeta vol dir que eren en sèrie, un llamp és plasma, aquell quart estat de la matèria que un dia vas veure a la màquina aquella de la universitat,... que l'alcohol fa mal al fetge!

Malparits! I jo sóc al·lèrgic al treball, als nens i a la solitud hipòcrita de les xarxes socials.

Així rebenteu tots que jo seguirè provant de fer LSD a la banyera de casa, vull dir... destil·lant vi barat,... vull dir...

Hòstia puta! Que no hi ha res divertit que no sigui il·legal?!

GIF

Avui els hi he fotut als nens de l'escola... Així en fred, una de llei d'ohm i de circuits elèctrics amb diverses resistències en sèrie. "Flaska", sense vaselina i de cop directe al cervell! 

Fins i tot n'hi ha que encara estan en shock... que ja han saturat la neurona fins el 2025.

I per tu, estimat lector, la teva droga dura del dia.

I ara què? Has quedat corprès, esmaperdut, garratibat,... has descobert que ets daltonià, epilèptic o simplement has vist una polla?

Dependència emocional

Aquella llàgrima li va entendrir el cor, trencant la cuirassa que portava des de feia anys, i que s'havia anat construint de mica en mica a base de les hòsties que l'hi fotia la vida, deixant al descobert l'ésser humà que havia amagat durant tant de temps.

Aquella gota cristal·lina que descomponia la llum, reflectint en la seva superfície l'arc de Sant Martí, el va remoure més del que s'imaginava.

Veure-la regalimar, lliscant gravetat avall, deixant una cua al seu pas, li va fer veure que la bellesa moltes vegades era un detall que la rutina ens amaga per mantenir-nos apàtics en l'engranatge social. Que un fet insignificant pot donar sentit a tot un dia d'inalterable "anar fent". De misèria quotidiana.

Aquella gota li va obrir l'ànima deixant-l'ho en un estat d'absència, pensatiu, mentre observava com la gravetat l'empenyia al fons de la seva copa amb la única resistència que li oferia la viscositat de l'alcohol.

Pluja

El cel es va il·luminar, deixant-lo encegat, amb les orelles que encara xiulaven, mentre intentava no acabat empotrat al voral d'aquella carretera plena de bassals enormes. Mentre intentava determinar en la distància a quants metres devia estar el cotxe de davant mentre les gotes apareixien i desapareixien al ritme de les escombretes netejaparabrises.

I de sobte una deliciosa olor a carn rostida el va fer salivar. Li va obrir la gana tot imaginant-se uns entrecots, unes llonzes amb aquella torrada fregida de l'infància tot recordant-li que l'hora de sopar ja s'acostava, mentre aquella aroma el transportava mentalment al món de les barbacoes i les planxes barraqueres. Als grills i als albergs argentins.

Fins que al tornar a la realitat, al girar el cap per comentar la buidor estomacal allà el va veure, el copilot, el seu company, cuit per la caiguda d'aquell llamp encegador.

Poema

Oh estimat alumne que et sents tant orgullós de ser un ignorant,

com t'ho fas per ser tant irritant?

Per què no treballes més i ets un bon estudiant,

que si no el sous te'ls guanyaràs a la plaça una guitarra tocant!

Foto amb filtre IR850 v1.0

Retocs

Estic a...

dues entrades, vull dir una, de superar el total d'aportacions del 2010... i això que encara manquen dos mesos pel 2012!

I per què aquest escrit sigui un tant útil... aquí una pregunta:

- Heu provat de fer una foto al comandament de la tele, mentre pitgeu "un" botó tot enfocant a l'objectiu?

Tatxan! El sensor de la càmera capta la radiació infraroja!

I si tens un got d'aigua ben calenta en la foscor absoluta d'una habitació qualsevol... la càmera el veuria?

Doncs no, ja que el LED IR emet llum amb una longitud d'ona d'entre 1000-1500nm, i per captar la calor que desprenen els objectes hauríem d'anar fins a valors de 10.000nm (0'00001m).

  

És a dir, nosaltres podem veure la llum fins el vermell que es troba als 760nm, i la càmera de fotos pot captar una mica per sobre d'aquesta longitud d'ona, en canvi quan parlem de la calor que emet un objecte ens trobem bastant més apartats d'aquest petit marge.

No em tregui la beguda...

Recordes aquell mal de cap insuportable? Aquell mal de cap que t'oprimia el cervell fins a rebentar-lo, convertint-l'ho en un trinxat d'encèfal "embruta-cranis"?

Aquelles punxades post-ressaca que t'impulsaven a la immolació, a rebentar-te el cap a cops de destral, medicar-te amb plom del "nou" o paracetamol i suc de taronja?

El maleït malestar general que t'inutilitzava tot diumenge per culpa d'aquell "cubata de més", la ronda de tequiles o el "duro" amb vodka i llima?

El ressò dels crits del teu cervell al consumir-lo poc a poc destruint les poques neurones que et quedaven?

El dolor abdominal-superior-dret d'un fetge inflamat.

Feliç aniversari malparit!

I per si la vols tocar als nens del cau...

http://www.kumbaworld.com/?q=node/8&idcanco=2420

Tardor

Gravat amb...





Densitat 1.

Va abaixar la mirada i allà el va veure. A mitja alçada, sobresortint en la seva panxa incipient. De sobte el melic li semblava una part bastant curiosa del seu cos. I tal com si fos un segon recte, o una vagina, hi va introduir el dit. Va moure'l suaument com si estimulés un clítoris imaginari en el seu nou cos hermafrodita, tot ajudat per la lubricació d'aquella maleïda suor que no el deixava tranquil.

Amb suavitat es regirava tot el seu interior fins que en va treure un borrissol. Curiós per la quantitat de matèria que va poder treure en un moment i la seva forma perfectament esfèrica el va guardar  dins una capseta per recuperar-lo més tard.

Va seguir burxant però ara amb dos dits, tres, el polze, tot seguint aquells moviments circulars, i mentre observava de manera perplexa com el melic s'anava fent gros, s'anava eixamplant, ara ja hi cabia la mà. Allà assegut sobre el llit, recolzat al capçal, sentint la fredor de la paret a l'esquena s'estava fent un fistfucking abdominal.

I llavors va introduir-hi les dues mans, obrint el melic, estirant-se la pell i va introduir el cap en aquell forat, les espatlles i finalment tot ell desapareixent d'aquell món.

Punkisme Xtrem

A part d'una bona ressaca no hi ha sensació més renovadora que aquella coïssor en el penis de tant de fregament.

I és que ara es veu que l'esperma és antidepressiu. I és que...

- Tu segueix que jo t'aviso!

Mort el gos, morta la ràbia.

Contra els desnonaments quatre bombones de butà i cinc litres de gasolina.

Tassa de vàter.

Al principi era un capritx, una bombeta il·luminada en quatre quarts de cervell adolescent. Quelcom que acabaria a la tassa del vàter en unes hores, o un parell de dies. Potser el dilluns següent ja només seria una taca taronja panxa amunt tot surant davant de les mirades indiferents dels seus botxins.

Però llavors l'hi van posar nom. Aquell ésser estúpid i solitari ja no era un entre molts, el mot que l'identificava el feia especial, l'hi aportava una empatia.

Aquelles quatre lletres interconnectades el feia un més de grup.

Quelcom que dificultaria el seu camí cap a la depuradora més propera.

M...

ort a l'estat espanyol i a tots els malparits que només ens foten pals a les rodes!... o aquestes coses en un bloc no es poden dir?

Onkalo

A Finlàndia fan un forat. Un forat que es va començar a fer el segle passat i s'acabarà el segle que ve... De quilòmetres de llarg i centenars de metres de profunditat.

Potser per buscar petroli? Restes d'avantpassats escandinaus?

Arribar a la seva antípoda i conquerir el... Pacífic?

Doncs fan un forat per enterrar-hi tota la merda nuclear que produeixen les seves centrals elèctriques, ja que aquests residus seran altament perillosos durant desenes de milers d'anys. Concretament aquesta estructura ha de mantenir-se inalterable, sense cap supervisió humana durant 100.000 anys.

En termes d'economia, que és tal i com es mou el món, és com si amb un sou de merda em comprés un super palau per fer la gran vida, tot deixant la hipoteca a les meves generacions futures, és a dir als nets, els nets dels nets, els nets dels nets dels nets,... sense que ells en puguin fer cap ús, només pagar i pagar. Fins i tot el millor de tot no és que Finlàndia es sacrifiqui pel món i tothom hi enviï la seva merda. Per "anar bé" cada país amb producció elèctrica d'origen nuclear necessitaria el seu, o fins i tot els seus "Onkalos".

És més la broma no acaba aquí, aquest cementiri nuclear ha d'estar tancat molts milers d'anys, i seria molt mala idea que algú hi entrés ja que això provocaria com a mínim la mort del curiós i la dels que l'acompanyessin. En el cas que el material emmagatzemat fos extret d'allà el problema assoliria unes dimensions titàniques.

Però... com es pot indicar que ningú pot entrar allà, que no hi ha res, només càncer, dolor, mort, mutacions de l'ADN i cremades,... si quan mirem enrera no tenim ni idea de que fan els cap de Pascua, els jeroglífics de les piràmides, o menhirs i dólmens d'arreu del planeta,... i estem parlant de mitja desena de milers d'anys.

Els hi deixarem una noteta en anglès i un blu ray amb un vídeo en tots els idiomes del primer món i subtítols de la resta?  Una conta del facebook amb totes les informacions importants al mur?

Arribats en aquest punt apareixen dues "ideologies", els que creuen que s'ha de senyalitzar el lloc al màxim, amb els idiomes més parlats del planeta, amb dibuixos, punxes,... fer el lloc desagradable aprofitant el llenguatge universal de les persones per a fer por. Un exemple que posen és el quadre de Munch, "el crit", com a forma estàndard de por, desesperació, neguit,... la cosa seria que la gent no desitgés estar allà.

L'altre ideologia creu que el millor és que aquell indret desapareixés de la memòria i mai més ningú hi anés a fer res. Que una pròxima glaciació fer desaparèixer tot rastre de vida del nord d'Europa i tot quedés en l'oblit.

Però bé, a accident nuclear "més o menys" important per dècada potser tampoc cal preocupar-se per mantenir Onkalo i similars 100.000 anys,... potser ni tant sols ens hi haurem de trencar el cap gaires segles més.

- Aquí va el vídeo de presentació d'Onkalo:

http://www.posiva.fi/en/research_development/onkalo/onkalo-animation/

Un militar mort, un militar menys.

Maten dos militars i tothom plora. Senten llàstima per uns individus als quals paguen per matar i en conseqüència per morir.

O és que algú s'apunta a l'exèrcit per jugar al call of duty a la play sense sortir del "cuartelillu"? Lluitar en guerres virtuals via LAN, a través de la xarxa on l'enemic més temut és el "ping" i el "lag".

Es fan militars per sortir al camp de batalla amb pistoles de paint-ball, o aparells làsers, on si et disparen surts eliminat quinze minuts de la zona de combat? Potser per combatre cos a cos amb un espàrrec blanc en mà, o un plàtan, tot llençant-se tomates "cherry".

S'allisten per anar d'excursió a càrrec de l'estat, fer ràpel, gimcanes amb els amics vestits de verd tot petonejant "rojigualdas"?

S'entrenen a disparar, eliminar, mutilar, matar, esbudellar i causar dolor a asiàtics, àrabs i sud americans... però eh! a mi no em dispareu, simplement moriu, deixeu-me tranquil i que pugui tornar a casa fills de puta... que jo em vaig fer militar perquè no servia per res més!

La veritat...

...és que manipulo el comptador de visites del blog actualitzant l'explorador pitjant la tecla F5. És per això que sembla que quelcús llegeix aquesta merda, quan en el fons això és un racó perdut dins la xarxa.

Sóc l'autoestopista que mai ningú recull. Un crit sota l'aigua.

CH3-CH2-OH

Em guareixo les ferides amb alcohol.

Em guareixo l'interior amb més alcohol.


La coïssor a la pell que desinfecta, aquell subtil dolor que converteix en quelcom tangible la curació.

El dolor del fetge inflamat i la cortina de fum que envolta el cervell tot alliberant la ment.

L'olor que impregna les fosses nasals.

La migdiada on tot gira des de que es tanquen els ulls fins que un s'adorm.

Deshidratació cel·lular que es podria evitar amb altres productes com aigua oxigenada o iode.

Mort de l'ànima, o si més no silenci temporal, que deixa pas a un bri de llum que en el fons et socarrima una mica més mentre que en el fons del teu ésser només desitges aquella llibertat que esporàdicament senties en el teu passat. Trencar de nou les cadenes de la por.

"Moscatel"

A veure si ho entenc... amb els "meus" impostos pago els mossos d'esquadra i alhora l'assistència sanitària pels danys que ells provoquen.

Som imbècils o què?

A la merda el futbol, a la merda "no-vaig-a-votar-"pk"-sóc-un-punk-antisistema",... volem banquers i polítics a la presó, escons buits a causa del vot en blanc.

O escolteu el poble o començarem a cremar cotxes!

Exercici de memòria amb el saqueig d'Elna de l'any 1285

El periodista Alfons Llorenç va dedicar el 2007 en la revista El Temps, una crònica molt commovedora al saqueig d'Elna i a la massacre dins la catedral el 25 de maig del 1285 per les tropes franceses i papals; escriví: «hi ha pedres que parlen, hi ha pedres que criden, hi ha pedres que gemeguen i ploren».

Les pedres d'Elna ploren encara, ploren pel patiment de les víctimes de tots els saquejos, robatoris, destruccions que França ens va imposar al llarg dels segles XIII, XV, XVII, fins a conquerir-nos. Les pedres d'Elna ploren perquè ningú no les recorda: la història està soterrada, roman desconeguda per a la gran majoria, perquè no ens l'ensenyen. Amb un estat català, independent, sí que podrem difondre lliurement la història de la nostra nació mil·lenària.

Dins la república francesa pretesament democràtica existeix una sola nació, la francesa. Les seves victòries són de fet sovint les nostres desfetes; van mutilar el nostre país, esborrar el passat, i els herois que podríem exaltar; suprimir els referents que podrien permetre a les joves generacions d'escapar al rentatge de cervell permanent.

Per cert es comença a desenterrar el passat recent. Unes vuitenta nenes de la resta del Principat de Catalunya porten el nom d'Elna, com a record i homenatge a la Maternitat, oasi de pau i amor de prop de sis-cents mainatges condemnats a néixer i morir al camp de concentració d'Argelers fa setanta anys.

Però qui porta el nom dels primers resistents identificats, els ibers Indíbil i Mandoni, que van liderar les revoltes contra la primera gran conquesta del nostre territori, la conquesta romana? Quins joves aprenen que Indíbil acabdillava vuit mil ibers dins l'exèrcit del cartaginès Aníbal que acampà l'any 218 abans de la nostra era aquí en l'antiga Il·liberis, ibera també? Qui sap que la civilització ibera és comuna als territoris catalans? Qui gosa ensenyar que els nostres avantpassats no eren gals, quan l'escola imposa el famós credo colonialista: «nos ancêtres les gaulois»? Quanta gent sap que vam resistir a l'annexió francesa, que tenim també herois, mentre es martelleja a totes les generacions un altre credo mistificador, segons el qual «el Rosselló es va donar a França»? Sols el bisbe monsenyor de Carsalade al principi del segle XX va gosar enaltir els resistents a l'annexió. Qui esbomba, traduint-la en català per a la resta dels Països Catalans, l'obra de l'historiador M. Brunet Une société [la catalana] contre l'Etat [francès] que palesa indubtablement la resistència a la francesització també al segle XIX?

Com ho digué E. Junyent: «el més gran enemic és l'oblit».

Però n'hi ha un altre de tan o més gran encara, d'enemic: és la manipulació històrica. Ho podeu comprovar fàcilment en les publicacions divulgades par les oficines de turisme i pel mateix Consell General (Agenda 2005). Són l'única font d'informació històrica a l'abast de tots, gratuïta i popular.

Hi ha un sol episodi de la nostra història que no poden callar, i que fins i tot exalten, perquè el monument que el simbolitza, tampoc es pot amagar: el Palau Reial a Perpinyà. No empren ben entès aquesta denominació, la substitueixen per «Palau dels Reis de Mallorca»; segons ells els nostres reis eren mallorquins, aragonesos, espanyols, de reis catalans cap rastre! Mitifiquen el regne de Mallorca per tal de demostrar que, separat de la resta de Catalunya, va poder ser el paradigma de totes les glòries i benaurances.

Cap al·lusió ben evidentment a la massacre de la gent d'Elna el 1285 per tropes franceses i europees capitanejades per Philipe le Hardi, Felip l'Ardit, empès pel papa, que volia destronar el rei Pere el Gran a Barcelona per imposar el seu fill.

En Jaume II, rei de Mallorca, comte de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Cotlliure, Vallespir i senyor de Montpeller, mitificat com a «lo bon rei Jaume», no va respectar el pacte signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S'havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Va preferir trair el seu germà i aliar-se al rei de França. La població d'Elna va ser assetjada amb un exèrcit de tan gran poder com «de cents anys ençà la corona de Franca no havia ajustat» diu el cronista. Però mentre «lo bon rei Jaume», abandonant dona i fills, fugí porugament pel soterrani del palau, més ben dit les clavegueres, la població d'Elna resistí heroicament.

L'extermini però fou total: «entraven en les esglésies e robaven les ,... gitaren les relíquies dels sants ... prenien los infants petits e batien ne les parets ...e quan la vila d'Elna fou presa e los francesos hagueren morts tots els hòmens i les fembres..., enderrocaren totes les cases e albergs d'aquella vila, que anc no hi romàs quaix pedra sobre altra.. e cremaren tota la vila...e partiren ab gran goig e gran alegria» escriví Bernat Desclot.

Les violacions i destruccions, la massacre, queden ocultats en els textos divulgats. A Perpinyà per contra perdura un record, cada any venerat: les santes espines deixades per Philippe le Hardi, després de ser derrotat pel rei Pere i els almogàvers. De les relíquies profanades a Elna, el nostre Orador de Glana, cap record. La història, ja se sap, l'escriuen els colonitzadors i la difonen els seus servidors.

Sense la memòria no podem utilitzar els records per encarar-nos a noves situacions. Fent memòria incidim doncs en el present. Recuperar la història ocultada o manipulada, és segons J. Fontana (Exposició actual a Lleida «14 d'abril els anhels el poble») «ajudar a la formació d'una consciència col·lectiva».

Amb aquest acte hi contribuïm tots. Potser que avui les pedres somriuen.

Parlament pronunciat a Elna el dia 11 de maig en el marc dels actes de commemoració del saqueig d'Elna l'any1285.

Extret del diari avui, http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/413340-exercici-de-memoria-amb-el-saqueig-delna-de-lany-1285.html (19/5/2011)

Més informació, http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/409633-elna-recorda-la-massacre-de-la-catedral-del-1285.html

A ce de cé!

Estava assegut al sofà mirant la televisió, tranquil·lament dinant amb l'única companyia de la dona del telenotícies migdia. Abduït pel buit atemporal d'aquella casa on tothom estava treballant o estudiant, per una conversa unidireccional d'una pràcticament-desconeguda-més-enllà-de-sé-que-treballes-a-tv3 que no es podia dir que fos realment molt interessant. Més enllà de la mort, destrucció i crisi mundial quotidiana la gran novetat, les eleccions no eren una gran millora en el nostre dia a dia, convertint la nutrició, una d'aquelles accions vitals necessàries dia a dia de la qual només uns pocs en podem gaudir regularment, en un acte absolutament monòton i trist que es basava en anar portant la forquilla des del plat a la boca seguint el compàs d'aquella veu uniforme i aquella cara i postura inexpressiva, només tallades per les imatges dels diferents periodistes que il·lustraven cada informació.

Tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar,... aixecar-se, deixar els plats i coberts bruts a la pica, girar-se cap a la nevera, obrir-la i en el moment de més incertesa d'aquell dinar, escollir quelcom de postres per tornar al sofà. 

Un iogurt, fruita, aquell tros de pastís de l'altre dia...? 

-Uf! Què puc menjar?- va fer tot pensatiu, tot i que en el fons sabia que la fruita es faria malbé aviat i valia més menjar-se-la ara que llençar-la. Així que la va prendre va tancar la porta del frigorífic i va tornar al menjador mentre que a la tele deien no sé què d'una dona que injectava "Botox" a la seva filla de vuit anys per no-sé-quin concurs de bellesa...

-El món està ben sonat- va dir en veu alta mentre el sofà cruixia al posar-hi de nou el seu pes i tornava a la rutina d'ingerir aliments i descobrir les novetats que li aportava el món en aquell descans d'hora i mitja que li oferia l'empresa on treballava.

Moments per descansar que ara es basaven en agafar una cirera, portar-la a la boca, estirar-ne el maleït palet verd, intentar no empassar-se el pinyol, agafar-lo amb els dits i posar-lo en aquella muntanyeta cada cop més gran que anava fent en un racó del plat. Una per una en un estats d'absència total fins que el fragment de fruit mastegat es desvia del seu camí per acabar en seu sistema respiratori. 

Tos.

El silenci que regnava en aquella casa s'havia acabat trencat per les contraccions toràciques que intentaven en va extreure el fragment carnós de cirera que li impedia respirar bé. Anant en augment la tos semblava que esparracava els seus pulmons, les llàgrimes li baixaven per les galtes i la cara s'envermellia alhora que poc a poc la por s'apoderava d'ell. A cada moment que aturava els espasmes respiratoris per agafar una mica d'aire i descobria que no podia el pànic l'envaïa una mica més. Estava bloquejat i només podia tossir i tossir fins a poder expulsar el sòlid que ara es trobava dins els seus pulmons.

Sol en aquella habitació l'únic testimoni de la seva fi havia sigut la dona del telenotícies. Assassinat per una cirera en la individualitat d'una casa buida.

Do-Re-Mi-Fa-Sol-...

La feia grossa, molt grossa, tant grossa que es podia penetrar a ell mateix,... però la seva infelicitat venia de no poder-se-la mamar. De la maleïda poca-elasticitat-lumbar-vertebral que li impedia penetrar amb el seu penis la seva tràquea.

Una utopia, l'autarquia sexual absoluta i definitiva a 10 centímetres dels seus llavis.

I tu, ja et pots llepar el colze?

Ep, tu... el del fons a la dreta!

Finalment aquest parèntesis de sol inhumà, de calors extremes des de finals de la segona guerra mundial han acabat, omplint de nou el cel de núvols i boires a l'horitzó.

I dins del meu habitacle, un dia d'aquests que en diuen "dimecres", quelcom de nou pertorba la nostre tranquil·litat... des del meu pedrot, al qual normalment m'enfilo per divisar l'entorn i el paisatge, no veig per enlloc en Miquel.

- Ep tu! No has vist pas en Miquel avui?

- Ostres, aquest matí encara l'he vist, però ara que ho dius... si que fa estona que no li veig les pinces.

- "Cagumlaputa!", on t'has fotut Miquel?  A on us amagueu que ja no us tornem a veure...?

-------------------------------------------------------------------------------

- Ostres quin dia més trist que fa avui! Tres dies de bon temps i ara de nou a la rutina grisa, fosca i humida... però bé, tampoc ens podem queixar que en aquest raconet de món que m'ha tocat viure tampoc s'hi està tant malament.

Tenim una llar, menjar, tranquil·litat,... cap luxe però tampoc cap mancança... però, però...

Què és això?! Joooooooooooooooooder!!! Deixeu-me, no em feu mal! Si us pogués fotre un bon parell d'hòsties us deixaria llestos!

Malparits deslligueu-me si teniu pebrots, deixeu-me en pau!

AAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHHHH!

---------------------------------------------------------------------------------

- Hola bon dia, una taula per dos si us plau?

- Sí, cap problema, vinguin amb mi... Els hi sembla bé aquesta?

- Perfecte, moltes gràcies.

Veritablement de nou la guia de viatges l'havia encertat, el local era molt agradable i les opcions del menú ben àmplies.

- Aquí tenen la carta, volen quelcom d'aperitiu?-  Va fer el cambrer tot retirant els plats que decoraven la taula.

- Sí si us plau, per mi un "pommeau" i per a ella un muscat. Gràcies.

- De seguida.

Donant un cop d'ull a la sala es podia veure que era un lloc petitot, potser amb una dotzena de taules, pintat de blau, amb xarxes de pescar, il·lustracions d'animals marins, tot molt senzill però que encaixa perfectament amb aquell poblet de pescadors.

- Ja saben què voldran?

- Uhmmm... si farem dos menús, un amb el peix del dia i l'altre amb la llagosta... i una ampolleta de vi blanc per acompanyar.

- Molt bé, excel·lent opció... algun vi en particular? Sec, afruitat,...?

- Com ho vegi, el què em recomani.

- Perfecte.- va fer el cambrer tot marxant de la taula amb la comanda sota el braç.

Poc després sobre la taula teníem una ampolla de vi en fresc i una mà submergint-se a la peixera de davant nostre prenent una llagosta per portar-la a la cuina on acabaria dins l'aigua bullint, mentres que la més grossa seguia enfilada en la seva roca de l'aquari observant com de nou un altre company desapareixia misteriosament per no tornar. Que el prenien per acabar cuit i emplatat a pocs metres d'allà, camí d'e l'estómac d'un ésser que potser podria arribar a sentir certa empatia per l'animal que acabaven de matar per alimentar-lo.

2000 anys aguantant merda és suficient!

Putus cures folla-nens, us haurien de rebentar el cap a tots amb un bat de beisbol!

En el fons la religió només serveix per donar pel cul i violar menors d'edat.

Una "d'scratch" que no "scrat".

N'hi ha milers, ho podria fer un nen de 7 anys després de beure's tres "cubates" en dejú i sona com un gat quan l'atropellen, però és el meu putu piano! 

Enllaç a l'aplicació

Veure...

American Beauty amb 17 anys i passar-la als nens del cau és un punt, veure-la dotze anys després un orgasme.

I de postres una voll-damm d'importació.

Val més tard que mai...

Mirava per sobre el bloc, repassant els últims escrits entrats, i per un moment m'ha vingut a la memòria el capítol dels simpson on en Homer es fa una web "personal" copiant i enganxant (copy-paste) tot allò que trobava per la xarxa, que de forma aïllada potser era divertit o original, però que tot junt no era res més que una mena de "patada-a-les-pilotes-virtual". Una d'aquelles típiques webs que hi arribes "no-saps-ben-bé-com" però que un cop hi entres desitges no haver-ho fet, mentre la segueixes mirant fixament, hipnotitzat per tota la "maldat", fàstic o perversió que conté i t'atrapa, al mateix temps que una veu dins teu t'impulsa a arrencar-te els ulls amb una cullera, o bolígraf si ets de les típiques persones "poc previsores" que no guarden l'apreciat instrument metàl·lic al calaix de l'escriptori, per després embotir-los dins els conductes auditius i així acabar amb els estímuls que escup l'ordinador. O si més no, que pensa que hauria de fer alguna cosa davant allò, potser rebaixant uns graus d'agressivitat la reacció, si tens un cert "repelús" a la sang, al dolor, o amb certa empatia pel que ve tot darrera a netejar el merder que acabaries muntant, i es limita a arrossegar la rata fins al quadradet superior amb una X que acaba amb tot plegat.

Però no pots. No pots tancar-ho fins que no acabi...

En els fons t'agrada veure fins on arriba la gent, veure'ls arrossegar-se pel més immund, moure's per la baixesa més miserable. Et fa sentir millor, o si més no, no tant malament com hauries de sentir-te pels teus "vicis".

¿Recordes com n'era de suau?

El color del seu cabell, dels seus ulls, els seu cos esvelt. Les carícies, les paraules a cau d'orella, aquella mirada penetrant i intensa,... com tot va anar pujant de to. Els petons, la llengua aspre i aquell perfum intens. La temperatura, el desig, la ment ennuvolant-se, l'erecció cada cop més gran. Un dit, els crits, la penetració i com de cop va rebentar deixant simplement una massa de vísceres sanguinolentes al terra, mentre encara subjectaves el seu coll entre les teves mans i l'esfínter et comprimia el penis.

Pobre gat.

L'altre dia...

vaig veure un bloc on psicoanalitzaven a l'autor. Tu pensa el que vulguis, treu les conclusions que vulguis, la meva merda és un pensament, una vivència, un somni, una imatge de divendres a la nit. Qualsevol porqueria que roda, roda i roda fins a formar una bola de neu gegant que ho destrueix tot.

I en la meva memòria infantil una imatge gravada. La del "abusananos" de la meva infància intentant robar-me el rellotge al pati del col·legi, tot mirant de reüll aquells professors, la llei, frustrant l'acte delictiu. I amb aquest, l'altre "perla", anys més tard, tornant de la facultat.

Mirades creuades al vagó del tren. Jo fent la meva i tu la teva... em sones. Et sono?

Més gent al tren observant el buit, la nit, comarques fosques, sense punts de referència al tornar d'una jornada de treball... i al costat d'aquell home, pedrada.

Soroll, un vidre convertit en una tela d'aranya. Silenci i un crit dos seients més endavant.

"Joder tio casi te matan!"

El perla cridant, tornant a la realitat un individu blanc com el paper de fumar, que ja es veia amb sant Pere, amb el cap "esbardellat". Respirant la seva pròpia sang d'una moqueta ronyosa d'un tren qualsevol.

Esquitx, massa encefàlica, porqueria extra per al personal de neteja de la RENFE. 

I en el fons el que et fot més, quan algú es llença a les vies del tren, és que arribaràs més tard a casa.

Saps que és un bany i una torradora?

... de música Pixamandurries, "Barna 93?", que ara el goear posa publicitat.

http://www.youtube.com/watch?v=Y24sP4dVcA0

Un whisky doble si us plau...

Definitivament allò era una mutació genetico-balística un tant complexa... És més, al veure-la un no acabava d'entendre si aquell personatge tenia un tercer forat del nas o una boca de més.  Potser tres ulls?

L'últim esternut, una fel·lació amb un penis desmesuradament gran, l'arribada al "nirvana"?... Masses misteris per resoldre al mateix temps.

Simplement transparència.

A dalt la pituïtària, a baix el paladar, al fons una paret envermellida.

Qui polles pinta una taca de vermell al mig d'una paret blanca? S'ha de ser "gilipolles"... o potser tot va lligat?

Forat d'un puny, un parell de litres de sang, una pistola al terra i una nota mal escrita... uhmmm. 

Ja hem parlat de misteri? És com un final de temporada incomplet, sense els dos minuts essencials del capítol que et permet comprendre tota la sèrie.

Prostitutes de peu de carretera, whisky i fum de tabac. Això era tota l'essència que desprenia la seva roba. Ni l'olfacte més fi del món podria saber d'on prové la olor.

Del Pertús a Hostalric i de Roses a Ripoll, qui pot ser el culpable?

Ràbia.

Posa-me'n una altre... per ensenyar secundària no em cal tant de cervell! Mori la intel·ligència, morin les neurones, desapareixi el dolor...

"Orchy" 8 anys del LIDL 5 eurus...

"Enxufa la pley"!

Repetim "Agua Bendita" de l'últim post?

Tornem al lleure, al "cambrerisme".

Hosteleria?

No ho sé, però tu ets un malparit i jo en panxut!

Passa el corrector del "word", que ens rebentaran els ulls fill de meuca sense fetge!

El sistema educatiu no és més que una fàbrica de delinqüents?

És quan dormo (bec?) que hi veig clar...

...tota relació amb la realitat és pura coincidència!

Splatterhouse

L'única cosa que faltaria en aquest blog de merda són entrades amb receptes de cuina i cometaris de videojocs... però n'hi ha un de joc que ha despertat la meva simpatia, portant-ne el nom el títol d'aquesta entrada.

Un joc dels anys 80-90 que ara ha retornat per emplenar les nostres pantalles amb sang, vísceres i "metal". Decapitacions, desmembraments, esbudellaments i extirpacions de pulmons, intestins,... a tot de bèsties immundes i fastigoses. Litres i litres de sang que poden fer molt mal a qui es gasti els 60€ que val a l'estat francès o espanyol.

I en el fons això és el més indignant de tot, que les grans empreses ens prenguin per gilipolles quan el mateix producte al regne unit val 23€.

Es queixen que la gent pirateja, ploren perquè els cinemes no guanyen sous, no es venen disc de música, jocs,... i en el fons s'ho mereixen per des-gra-ciats!

Ara la següent creuada d'aquests fills de puta és evitar la importació de productes i la venda de segona mà, per això de que seria una llàstima que no poguessin conduir ferraris o BMW, però mentre hi hagi imbècils que els segueixin el joc regalant-los la seva pasta ja ens ho mereixem. Perquè una cosa està clara, el sistema no canvia.

Es van enfonsar els mercats i ho estem pagant nosaltres, els culpables de tot plegat segueixen omplint-se les butxaques. Va estar sortint petroli d'un putu forat mesos i també ho estem pagant nosaltres. Els milions de vacunes de la grip A que van sobrar, els vestits, apartaments i "trapitxeos" de l'escòria política,... tot va a càrrec nostre.

Això a casa meva en diuen "ser cornut i pagar el beure".

La cosa no pinta bé. Cada cop som més gent, cada cop més població vol convertir-se en un classe mitja-alta amb cotxe-tele-casa-i-gos, i no tenim prou cervell per buscar alternatives al nostre model de creixement. Els recursos s'acaben. Aigua, aliment, petroli cada cop més car, escàs i difícil d'extreure. Ni el fill de puta del veí pot entendre que és igual de difícil llençar la brossa al contenidor general com separar-ne el paper i llençar-lo al contenidor del costat... És més, hi ha dies que no sap ni com funciona i llença la merda al terra o per la finestra.

L'evolució i el coneixement ens ha tornat gilipolles o què?

En poques desenes d'anys veurem canvis forts, ni dos-mil dotzes, maies, aliens invasors ni merdes per l'estil. La complexitat de la vida al planeta que va començar fa milers de milions d'anys ha arribat a una bifurcació: o canviem els nostres hàbits i manera de fer, o la Terra seguirà sense nosaltres la resta de temps que li queda.

Sempre he explicat com a exemple d'adaptació humana la segona guerra mundial, com "d'un dia per l'altre" fins i tot una fàbrica que feia bolígrafs va passa a fer munició, o material per la guerra. El problema d'ara és que tot i que canviem demà, aturem de destruir-ho tot, les nostres accions sobre els ecosistemes, atmosfera, sòls,... seguiran encara desenes d'anys.

Nois, noies, comenceu a preparar les destrals, la pròxima vida intel·ligent del planeta serà la que surti de l'evolució dels escarabats, o els escorpins uns milions d'anys més endavant, no crec que ens quedin gaires generacions més per endavant, i menys tal i com és la nostre realitat ara.

La venjança és un plat que...

Avui el meu cos m'ha violat.

Potser ha estat una venjança contra algun àpat desproporcionat, o una mostra de la seva força davant el meu menyspreu vers ell, any darrera any, ampolla darrera ampolla, al anar ingerint quantitats desmesurades d'alcohol periòdicament...

Tot a començat en un moment de tranquil·litat quotidià, de descans, quan la seva força interior ha desencadenat un cilindre de matèria gegant, que baixant ràpidament per l'organisme ha blocat el meu recte.

Llavors és quan el temps s'ha aturat.

Un punt d'inflexió en la meva vida, una escena increïble d'equilibri de forces "gravito-anals", ajudades com no per una increïble fricció, que impedien fer baixar o pujar de nou el tap. Quants cop hauré pensat en Darwin i Mendel durant aquests infinits minuts de dolor, la seva evolució i perquè collons l'espècie humana no té una lubricació anal natural que ens faria a tots la vida més fàcil i divertida.

Tal com si em penetrés amb la meva pròpia polla, bloquejat, espantat fins i tot, davant la idea de quedar-me allà per sempre, o sense esfínter, en una última guspira de valentia i contracció abdominal aquell diàmetre enorme ha passat seguint el seu camí al mar, duent amb ell un rastre de sang, un fragment de la meva ànima i la poca innocència que em quedava.

Una...

entrada cada mig centenar de dies i sense punk... això és una merda com una casa. Me'n "foto" del blog, de tot en general. Treballo i visc amb el sou que em donen per "embotir" "ciència" als individus que pagaran la meva jubilació (o no...), faig vida a casa, amb la meva 3D i un 5.1 que podria tirar parets a terra.

Sóc un venut. Un classe-mitja-aburgesat-mileurista.

Desmotivat, sedentari i alcohòlic.

Es ven material d'escalada a 30€ el kilo...