Mitjanit passada, estirat al llit, sol, acompanyat a la distància que separa dues lliteres i amb més de dotze hores de feina a l'esquena simplement no dorms, simplement xerres.

Mirat fredament és una tonteria, treballes de nou del matí a una de la nit parant unes poques hores per alimentar-te de sòlids, líquids i gasos i el que fas duran les vuit hores que tens per recuperar-te és gastar-les despert... però tot i això és un moment de calma fins que surt la paraula "clau"... però no clau de penetració i tal. "Clau" com si diguéssim que et "torna a la realitat", al món, a la feina que et va consumint dia a dia.

-¿I el projector, quan el tornem..., demà?

Suposo que en un món ideal i perfecte la resposta seria un sí, però com que de ideal i perfecte no en té res aquest pou de merda on vivim resulta ser que no. Demà no... ara.
La cosa és ràpida, com quan arriben els pares massa d'hora, vestir-se i córrer. Sense pietat, ni dins, ni fora, ni a la boca,... per la porta.
En pocs minuts ets al cotxe amb la bèstia entre els braços, saps que en tens per estona mentre busques quelcom que et mantingui despert duran el viatge. Aquí potser hi entraria el tema punk i red bull, però el cotxe no es teu, no condueixes i simplement et limites a buscar aquell cd que et desagrada menys per tal de mantenir el cervell un tant entretingut. La cosa comença.
El viatge és tant ràpid com ho permet la carretera i la distància, fins que llavors, sobtadament de cop traient el cap per la finestra del vehicle, veus el cel, les estrelles i la lluna. Una lluna decreixent, enorme, ataronjada, penjada al cel amb fil de pescar i tot de satèl·lits artificials americans i russos que et fan fotos mentre els saludes al passar... després penses.

-¡Joder el que pots arribar a veure a les tres del matí de co-pilot quan vas serè!

La suor empapa de nou el meu cos, l'estiu ha arribat, ja som St. Joan i mentre la ratafia descansa a sol i serena quaranta dies el petards van esclatant al meu voltant. Fills de puta! Si et mola la fressa pilla goma-2 i fes saltar gossos d'esquadra o fatxes.

Sopar quatre merdes i de postres whisky de nou. Penso, recordo totes les festes passades i les que vindran: res canvia. La penya perd el cul per celebrar cap d'any, barrakes, el dia en que van sortir d'un putu forat i, algunes vegades, el dia en que hi tornen... l'excusa perfecte per fer el mateix que cada putu dissabte però com tres vegades més car. Hipòcrites.

De vegades tens ganes de cridar, de dir que aquest putu món és una merda i no val res, que treballes com un "negre" per escapar uns pocs dies i donar sentit a un any de feina. Per comprar alguna història que et faci sentir bé vint-i-quatre hores o per pillar "algo" que et faci feliç uns instants mentre la resta del planeta segueix podrint-se en el seu dia a dia.

Puta escòria que et té atrapat. El món està ple de hippies cabrons que només veuen conspiracions arreu, alhora que penya amb prou pasta com per manipular la realitat. Xinos malparits reprimint els seus ciutadans i el COI tot darrera llepant culs per tapar tota la merda que amaga el país. Al final l'esport no és més que pasta, que xutar-se droga per ser el millor. L'olimpisme ha mort igual que fa uns anys el tour, el ciclisme.

La merda segueix, no és tant simple com enviar a l'espai hippies i xinos, en queda més i més i no cal marxar gaire lluny per que aquesta t'arribi als genolls. Putus fatxes! És indignant veure com aquí tota aquesta escòria pot sortir al carrer impunement, seguir escampant la seva ideologia als quatre vents amb l'aguilot de merda a les seves banderes, mentre que a altres països amb un passat tant o més turbulent de seguida son eliminades. Apallissant penya amagats darrera els seus casc i escuts.

Merda, merda, merda, merda,...

I tu et queixes perquè els cabrons de la feina on vas presentar currículum, amb la qual vas tenir una entrevista ni et truquen.

Petards, petards, petards,...

De vegades sents caure en la vulgaritat, saber que podries saber escriure millor, però que després de tants anys de ciències has acabat amb gairebé tota possibilitat de fer un text amb un mínima qualitat... fins que al final, un dia, trobes per internet una frase que dona sentit a alguna cosa que feia anys que senties i no sabies explicar.

No hi ha dia més emocionant per a tot aquell amant de l'alcohol o "alcohodicte" que aquell en que després de molts anys de ser consumidor passiu decideixes, per fi, ser alguna cosa més i comences a produir-te tu mateix el apreciat aliment.

De cop milers de portes s'obren davant teu, el límit és l'infinit, l'impossible. Les normes les poses tu: cervesa, licor de cirera, d'aranyons, cafè, de rata, d'orelles de pollastre,... poc a poc vas obrint nous horitzons buscant dia a dia vins d'oferta per destil·lar, setmana a setmana noves coses per macerar, mes a mes buscant quina és la millor manera de treure profit a l'etanol i amb quin munt d'altres drogues es pot combinar: vodka amb marihuana, anís amb artemisa,..., any darrera any nous verdes per fer ratafia per St. Joan...

Amb tota la il·lusió vas provant i errant. De vegades amb emoció, d'altres amb la por aquella de de pillar un "xungu" massa gran al introduir dins teu la bèstia que acabes de crear i de la qual en desconeixes la toxicitat, però el que si que no canvia mai al principi és el fet de "no acabar de dominar la tècnica" i del qual en resulta que sempre acabes llençant més etanol del que voldries. Ben aviat un error puntual que t'impulsa a llençar cinc litres d'alcohol massa amarg per a ser beguts pel vàter, deixa de ser un "déjà vu" per convertir-se en un final massa habitual en el teu dia a dia mentre plores al veure que tota la teva feina, les teves esperances, van de camí a la depuradora més propera, sabent que al final només serviran per alimentar un munt de bacteris que acabaran precipitant en forma de fang...

La gasolina puja de preu i el món la lia... ¿Què és el que espera la gent, que baixi?, ¿que cada cop sigui més barata... que l'estat la regali? Mega pack pick-up 30.000cc, 250.000 cv, dos mil milions de litres als deu quilòmetres amb seguro i gasolina per tota la vida. ¡Fes-te europeu ara!

No sé però posats a dir gilipollades també que els sociates comencin a regalar wisky, preservatius, noietes de divuit anys verges i viagra a tots als peninsulistes.

Així dons, i tocant de peus a terra, la cosa sembla que està cada cop bastant més clara i podríem dir que la gasolina no baixarà, i tot i que potser si veiem una davallada puntual, esporàdica, la tendència serà pujar i pujar sense pietat, i el que és trist és que la penya com sempre tiri pel camí més fàcil, es faci la víctima i putegi a la resta de pringats que ja tenim prou feina amb arrossegar la nostre merda dia a dia.

Es pot plorar tot el que ens surti de la polla, però quan mil milions de persones entren al mercat del petroli, volen cotxes de la muerte i cremar com cabrons gasolina (ser com nosaltres) és normal que el preu pugi, se'n diu "oferta i demanda". Si a això es suma que cada cop és més car extreure petroli ja que cada cop s'ha de buscar a llocs més profunds o remots (ja que cada cop n'hi ha menys) encara ho complica més. Com es va dir fa poc en un "trenta minuts": "L'època del petroli barat s'ha acabat".

Així dons, la cosa no té volta de full i fer pringar a la gent treballadora que un dissabte vol anar a sopar fora de casa per desconnectar d'una setmana de merda, per tal que el govern els esquitxi pasta per gasòfia és una putada. En comptes de fer la sangonera com s'ha fet sempre, el transport s'ha de modernitzar, buscar noves vies de distribució, tecnologies més eficients,... ja que tard o d'hora tot rebentarà encara que hi hagin subvencions, avantatges fiscals o pepinos ficats pel cul pel mig.

Si un camió gasta massa i no et surt a compte puges preus, organitzes millor les rutes de distribució, busques motors que no gastin tant o canvies de feina.

Deixat, per no dir brut, davant la pantalla de l'ordinata penso en les mosques i tot allò que els hi puc aportar. De tot l'aliment que de mi en podrien treure i de les generacions que alimentaria, tot i que això ara no és el tema principal, no és aquell primer pla que té ocupada la meva ment en aquests instants.

Simplement tanco els ulls i em veig dret, estirat, assegut,... no importa la posició, potser ni estic amb una forma definida, coneguda, amb nom, però el que si sé és que de cop alguna cosa talla la meva pell del coll fins al melic.

Sang i més sang brolla de dins meu però sense ser desagradable. És. Surt, tot i que ni tant sols embruta la pell per la que regalima.
De sobte tal i com a començat para. Podríem dir que el tall és força lleig pel fet de que les vísceres queden a la vista... però tampoc és allò que diguis "quin fàstic". És morbós, fins que una mà apareix, m'agafa el fetge i el treu amb una facilitat sorprenent. La imatge és comparable a aquella peli de l'Indiana Jones en la que un pavu arrenca el cor a un xaval i es veu com batega dins del seu puny.

De cop, tota la tranquil·litat de la situació desapareix: el fetge està molt demacrat. La cosa canvia, l'agonia comença. Un riu d'un líquid marronós t'atrapa; la força que té pot amb tu i et veus arrossegat sense poder-hi fer res. Cascades i cascades d'alcohol de tots els colors i gustos t'envolten, és un caos, el soroll extremadament dolorós. La resposta és ràpida i el teu fetge s'activa passant de zero a cent en poques milèsimes de segon. A la distància el veus com comença a filtrar tot aquest etanol, a canviar-ne la estructura per fer-lo menys tòxic, mentre que el cabal va en augment alhora que el tamany del pobre òrgan. Creix i creix sense parar. Metabolitza, metabolitza...

Fins que, poc a poc i tot i que ell ja no és dins teu, notes com la pressió creix i apareix dolor. Xiscles, no pots fer res més que cridar fins que tot rebenta i simplement deixes uns pocs esquitxos vermellosos a les parets blanques d'una habitació qualsevol.

I de cop, un dia al acabar d'estudiar, patada al cul i et veus immers en un món que et supera. No tens feina, tot allò que has aprés no et serveix de res, i per si no fos prou, dia a dia vas oblidant tot allò que has anant embotint en teu cervell duran els últims anys.

Ja ets llicenciat i ara et toca entrar al camp de joc, ser un individu útil a la societat: Casa, cotxe, viure amb una certa comoditat, vicis, parella i gos,... no tens res i ho vols tot, però per aconseguir-ho et toca currar.

Embriagat de futur i televisió agafes el primer que trobes per alimentar la bestia que et domina, per calmar aquella set consumista que et devora per dins, pensant que no pot durar massa, que no pot ser que t'hagis treballat un camí duran tants anys per assegurar-te un futur i que al final acabis darrera una barra... quatre anys de carrera no poden acabar d'aquesta manera. Sis-cents euros al mes, per servir cafés vuit hores seguides sis dies a la setmana.

Llavors, de sobte, un dia cansant de ser el gos d'algú plegues. Busques noves opcions però tampoc no són cap millora, mentre que poc a poc, cada una trentena de dies, veus com el teu compte corrent va minvant per tot allò que un dia vas adquirir i et va semblar bona idea pagar-ho poc a poc.

Ja no pots escapar, ets pres de la societat, dels diners que deus i que no tens.

Per uns moments entens que deu sentir un hikikomori i perquè un dia decideix tancar-se a la seva habitació per no sortir-ne. Total, una presó per gran que sigui no deixa de ser una presó. De cop penses marxar, seria genial deixar-ho tot, tot el que posseeixes i fugir. Sense res, una petita motxilla amb quatre coses per viatjar, sense ni un duro, simplement caminar per veure món i acabar morint sota un pont de qualsevol poble o ciutat perdut. Sol, brut, desnodrit, però lliure.