divendres, 11 d’abril del 2025

Calendari

Em perdo en el calendari. El meu passat balla, es barreja i es distorsiona dins el meu cap. Els CD's i DVD's de fotos s'apilonen a les estanteries, oblidats agafant pols mentre en Hofmann només m'envia descomptes per temptar-me a imprimir el meu passat i fer-lo tangible...

Exercici mental que comença el 2001 treballant a Camprodon amb l'11S a la tele fent de cambrer a la terrassa del restaurant veient com el Primer Món col·lapsa i se'ns acaba portar ampolles d'aigua als avions. No em sento gaire orgullós d'això, però els culs de Marqués de Cáceres eren un bon extra així com les Heinekens. Tortel·linis, PS2, piscines nocturnes i alguna marejada amb sàlvia... Pub2000?

Per aquí també cau algun Cap d'Any i Setmana Santa per Molló allà el 2002/03 enperatufat, amb una roda massa desgastada que quasi es desintegra, una baixada pim pam a Olot i la primera rèflex.

Anant enrere del dia en què ens van robar la data de la nostra Diada nacional les picabaralles dels ianquis i els jihadistes entrenats per la seva pròpia CIA, tot comença (jo vull fer començar) als meus 16 anys, que devia ser el 1999, treballant de caixer en un súpersupermercat. L'any següent, el 2000 al càmping vivint allà, fugint de casa a l'estiu cercant la independència que t'ofereix l'explotació laboral. La màgia del sector turístic escalenc, on tot és fer benefici mentre les instal·lacions fan aigües per tot arreu, i vens qualitat en un lloc atrotinat a base de la suor de nanos de 17 anys. Com a records profunds que marquen, una bona història d'una nevera espatllada i un llom florit que es va "desflorir" a cops de ganivet per aprofitar el dins mentre la nevera feia una pudor infernal, unes portes de lavabo dibuixades i amb dibuixos de foc a terra... Per no parlar de la farina i la plastilina que corria entre el personal. Amb aquell sou em vaig comprar el primer mòbil, un Alcatel on vaig aconseguir posar de fons de pantalla l'Stich, i suposo que em vaig pagar el carnet de conduir.

El 2002 devia treballar als campaments on tot va col·lapsar la darrera jornada dins el pobre Jimny blau, per tornar l'any següent com a director. Ens plantem a l'estiu del 2003.

Per aquí sortiria algun Perapatuf i en "farsant". També la puta assignatura d'ecologia que vaig suspendre no sé quants cops.

El 2004 el passo pel Xanascat, entre Lesseps, el delta de l'Ebre i el Masnou. Crec que per aquesta època vaig provar per primer cop el Malaveïna i any amunt o avall hi ha un Raimat que no va acabar de rutllar.

El 2005 vaig a caure mort de nou a un restaurant??? Aquí hi hauria una ratafia infernal on vaig posar massa herbes, però que es va fer ximant una ampolleta d'Airam que sempre té el seu punt. La festa de la cervesa on el CamelBack no va ser una bona idea... massa gas crec recordar, i al final, la millor opció va ser xarrupar la cervesa que regalimava directament de la samarreta xopa. Llavors al setembre vam anar al Marroc?

Aquí ja és barreja tot. El 2006 vaig tornar a caure al món del lleure sent director de dos casals?

Llavors la carrera ja devia anar morint, amb el sou de tant casal d'estiu va caure la bicicleta i a l'agost les ferrades als Alps... O potser estic girant els anys i va ser al revés el 2006 i el 2005. A Llançà ja tenia la B-Pro que es va convertir en Megamo al partir-se el quadre...

El setembre del 2006 devia anar a parar a Gircós com a educador ambiental, per no dir monitor amb quatre anys (cinc) de carrera i el 2007 va caure el viatge a l'Argentina fent Cap d'Any allà i acabant amb un edema pulmonar sense haver fet el cim. Records del japonès del Joan Gamper i l'illa diagonal. Del model de samarretes per pagar l'expedició. Per tant, el 2007 devia tornar a Llançà a fer d'animador al centre de vacances on no vaig durar gaire... Encara no entenc com vaig acabar d'animador turístic després de fer quatre extraescolars d'esport per Vilafant i fer matins de 8 hores al "dinàmics" acabat de sortir de la carrera, volent-me menjar el món amb el meu títol de llicenciat de merda i somiant un futur que es va pansir força aviat servint cafès mentre m'apuntava a un màster de prevenció de riscos laborals que va acabar en res. Temari que venia en cintes VHS i apunts en pessetes. Feina de cambrer de merda que vaig fer tres setmanes, plegant fart de ser tractat com un gos cobrant 600 € al mes si és que hi arribaven.

El 2008 devia tornar a fer de director de campaments a base de Russet i Voll Damm per acabar fent el CAP al setembre, i un cop acabades les pràctiques, a la primavera del 2009, fugir del principat. Llavors arribaria la feina estable, l'apocalipsi Maia del 2012 que al final no va ser tan terrible i el passat més immediat que ja és més nítid.

Dates que ballen, persones que mouen les coses amunt i avall... Paranoia i decrepitud.

Erosió de la memòria...

dijous, 27 de febrer del 2025

Fúmbol

TV3 desborda alegria en recuperar els partits de futbol en obert, emetent el Barcelona Atlético de Madrid, mentre el poble aplaudeix amb les orelles i gaudeix del partit.

Una subtil manera de recordar-nos que, encara que no ho vulguem i ho oblidem sovint, encara som espanyols i tenim un rei, per la qual cosa com a súbdits fidels tenim el dret de gaudir del torneig de la seva copa de manera gratuïta en obert per les televisions públiques.

Fàstic de submissió mentre els súperindependentistes seguidors del Barça estan tots agraïts a la TV3, a l'amo socialista, enganxats al televisor.

dimecres, 26 de febrer del 2025

Edat

Ja he passat la quarantena i tot es torna estrany. De cop tinc moltes coses a fer, o més ben dit vull fer moltes coses, però no tinc energia per res.

Tinc el bloc abandonat, l'edito molt de tant en tant amb el mòbil per la mandra que em fa seure davant l'ordinador a mitjanit. La mandra d'escoltar música fent l'últim whisky de la nit mentre ordeno les meves idees...

Vull acabar el meu recull d'experiments de 500 pàgines i mig giga de Word que no sé com editaré. Que no sé com no ha col·lapsat al superar la mida teòrica del programa. Que no sé com pagaré a la impremta, ni quantes còpies en caldran fer, ni com podré distribuir sense comprometre encara més els pocs estalvis que tinc.

Crec que fa falta un canal de ciència en català a YouTube de qualitat, per fer classe inversa, per fer servir a l'institut, però no tinc temps per gravar els vídeos amb el meu magnífic croma, la Go Pro 12, el micròfon, el trípode i tota la parafernàlia... I quan tinc el temps, o trobo aquell petit moment de motivació, em faig fàstic i pena en la vegada, en la mateixa magnitud per cada banda, per la qual cosa encara queda tot més aturat.

Què faig fent el subnormal davant una càmera? A qui interessarà la meva merda? Em cal fer el pena en 4k donant la cara a Internet? 

És diferent del bloc, de la prosa alcohòlica de cap de setmana en l'anonimat d'un text absurd. Aquí he explicat la meva vida, els meus pensaments, però més enllà d'un grapat de persones ningú sap qui soc. I d'aquestes, no crec que ningú vagi llegint això de manera regular o sistemàtica per anar veient la meva decadència, com em menjo la polla a mi mateix i em rellepo les ferides mentre ploro en un racó de la xarxa.

Potser cau mort per aquí algú que cerca informació sobre les piles, alguna paraula clau en català perduda, les ressenyes de les Escaules... 

Projectes, projectes, projectes...

I la web experimental? A mitges, pagant el domini .cat no sigui que algú el robi. De període de proves de 30 dies en període de proves per no pagar l'allotjament. Lluitant, dedicant més temps que no tinc al WordPress per un altre absurd.

YouTube, WordPress, Blogger, llibre, feina...

Treballo, treballo i treballo. Quan tinc quinze dies de festa en passo vuit malalt... Llavors el cos es recupera per continuar treballant.

És agònic.

I al final, fer girar la roda del món laboral és l'única cosa que importa! Això i poder fugir uns dies de vacances a l'estiu.

Records d'Islay. De les destil·leries, dels paisatges, de la puta North Face que no ha tornat al tramitar la garantia per un dels pals trencats. 

El "green washing" de North Face es basa a destruir una tenda ve-25 nova en comptes de canviar un dels quatre pals que porta, perquè es va esquerdar de càmping a l'illa de Mull... 

Pensant en un futur per Europa. El triangle de no sé què. Tornar a Budapest. El puttonyos i els palinka. 

I en el fons, tot i que dic que em falta temps per poder tirar endavant tot allò que m'agradaria fer, en el fons, al trobar el temps lliure necessari, sé que al final el gastaria de nou fent el gos al sofà de casa com faig actualment.

No sé si és la quarantena, una covid persistent o malaltia X indeterminada, l'agonia i l'estrès del dia a dia, l'obesitat, el desengany de tot plegat al veure com va el món... però cada cop em noto més apàtic, més esgotat, més fart de tot i de tots.