Torna l'estiu. La sensació de solitud absoluta en la foscor de casa meu. Il·luminat només per la pantalla de l'ordinador i del teclat. Catalitzat pel whisky d'Islay, l'Ardnahoe 5 si no m'equivoco. Els malparits del whisky pairing menu que ja vaig comentar per alguna xarxa social...
I de nou l'ansietat m'envolta, m'oprimeix... em fa tornar al bloc per vomitar la meva merda, a cridar sota l'aigua. Cercant aquells comentaris perduts en el temps que em podrien donar suport, però que any rere any han anat desapareguent de la meva vida per ser un desgraciat.
Atrapat intento fugir i no puc. No sé on anar. El greix, la carn, el cos físic m'atrapa recordant allò que un dia vaig ser i que ara em sembla impossible de recuperar. Visualitzant-me morint en una ferrada k1, en una volta massa llarga en bicicleta o a peu, provant un quart a Sadernes... suo la meva prosa un juliol absolutament absurd perquè quedi levitant en l'infinit digital de l'Internet, mentre tinc l'esperança que quelcús un dia potser s'hi sentirà identificat, donant sentit a un bloc que hauria d'haver tancat fa temps.
Que en el meu privilegi primer mundista heteropatriarcal claret de pell amb genitals masculins, potser algú tingui la mateixa sensació de buidor i se senti identificat amb la meva merda... que vegi que no està sol. Perquè això és el més reconfortant, veure que allò que sents i que ningú t'ha explicat mai és una cosa normal. Que en el silenci som molts els que ens trobem en la mateixa situació.
Amb la nostàlgia de la decadència quan es mira al passat i les cadenes que m'han anat lligant al futur en un capitalisme absurd que només intenta emmascarar la buidor que ens provoca el treball.
Normalitzem l'esgotament, l'ansietat, l'ofec, la medicació per ser funcionals... aquella carrota que penja davant els nostres ulls en forma de dues setmanes de vacances que ens permeten agafar aire de nou. Un espiral que al final només t'impulsa a consumir, jeure, menjar, beure... a destruir el teu cos, morir prematurament, i així evitar que l'estat t'hagi de pagar una pensió de jubilació masses anys.
La ràbia contra el "jo", el cos i la indiferència o fàstic que em produeix tot plegat.
