L'alè a cafè, la fortor a fum de tabac que desprenia la seva roba, les "ulleres" sota els ulls que demostraven un cansament crònic i la carpeta amb la calculadora sota el braç el delataven. Era el nou professor de matemàtiques sense cap mena de dubte... I aquest cop la cosa semblava fàcil, aquest individu feia temps que estava buit, que estava mort per dins. Les il·lusions, l'esperança, la transformació social a través de l'esperit crític i el pensament, tot havia desaparegut i ja no en quedava rastre. Allò que donava sentit al seu treball ja no hi era, i ara al seu interior no quedava res més que depressió i una cadena que el lligava a un futur absurd, fosc, monòton i infinit.

El que no comprenien els alumnes és perquè tenia una destral al seu costat...