Tot anava bé fins que l'hi van dir que les coses no anaven bé. És més, no és que no anessin bé, mai n'hi havien anat de bé... capgirant del tot la seva realitat, desmuntant aquella pel·lícula ciberpunk en 3D, o fins i tot en quatre dimensions si comptem el els sentiments, les sensacions, el dia a dia recorregut, que era la seva vida.
Tot el que s'havia viscut era fals. L'alegria, la tristesa, la complicitat, les converses, les reunions i les festes, l'hipotètic futur plantejat... res era, és, o serà. La mateixa base sobre la qual es construïa el seu món compartit de cop, i sota el pes de paraules alienes a ell, s'havia enfonsat a l'instant donant lloc a un solar on de nou es tenia que construir quelcom ràpidament per a recuperar qualsevol sentit.
Els records viscuts es van convertir en records foscos oblidats que de nou veien la llum, en violència i abusos, en ràbies i pors, en solitud i un nou espai a omplir. Llocs d'entrada de sang nova, fresca i reconstituent.
La versió 2.0 de la seva vida ja estava en marxa, i tot i que ell només n'era un actor secundari, la seguia com si fos l'únic i indiscutible heroi de tot plegat. L'ésser suprem de la paranoia aliena que l'havia devorat feia temps, i que ara ho era tot: passat, present i futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada