No sé on vaig llegir un dia, segurament en alguna entrada de bloc, que les amistats tenen un elevat component "d'interès". L'escrit girava al voltant de com un aguanta les paranoies dels "col·legues" en la mateixa proporció que els "col·legues" han d'aguantar les d'un, i cadascú se'n cuida de les amistats pel supòsit d'un dia trobar-se sol, tirat a qualsevol marge de camí, buscant una mà a la que agafar-se en un impuls de necessitar "calor humà".
La "teoria" és bona, "jo no t'aguanto si tu no m'aguantes", t'engego si no em compensa tenir l'espatlla més molla, que tu la teva, de tant que plores... però aquí es plantegen dos problemes.
Aquest vincle "empàtic" comporta que moltes vegades un oblidi que està sol, des de que es treu el cap d'un putu forat, fins que l'hi torna a posar... i llavors qualsevol dia, un cop et deixa la parella, es mor el gos, descobreixes que els reis mags són els pares,... acabes trucant a totes aquelles persones "amigues", que continuant amb les seves vides, molt amablement et comuniquen que no poden quedar amb tu i que et mengis la teva merda com més aviat millor, per metabolitzar-la el més ràpidament possible.
L'altre es podria veure com un sistema. Una persona té entrades i sortides de gent amb confiança. Mentre el sistema té una retroalimentació positiva no passa res, tothom és feliç. Quan aquesta tendència s'inverteix i el sistema es torna negatiu tornes a la premissa u, tot i que saps que tota la merda hipòcrita que abans t'envoltava segueix essent igual de feliç en les seves relacions mutualistes "d'empatia-espatlla-mullada", convertint-ho tot en una merda de dimensions encara més grans.
Sol després d'una patada a les pilotes, no hi ha res més repugnant que la hipocresia social del "hey hem de quedar algun dia... juas juas juas, que entre la novia, els col·legues nous i tota la felicitat que supuro pels porus de la pell ara me la sues!". "Per cert no em podries deixar...?".
Haurien de rebentar tots
La "teoria" és bona, "jo no t'aguanto si tu no m'aguantes", t'engego si no em compensa tenir l'espatlla més molla, que tu la teva, de tant que plores... però aquí es plantegen dos problemes.
Aquest vincle "empàtic" comporta que moltes vegades un oblidi que està sol, des de que es treu el cap d'un putu forat, fins que l'hi torna a posar... i llavors qualsevol dia, un cop et deixa la parella, es mor el gos, descobreixes que els reis mags són els pares,... acabes trucant a totes aquelles persones "amigues", que continuant amb les seves vides, molt amablement et comuniquen que no poden quedar amb tu i que et mengis la teva merda com més aviat millor, per metabolitzar-la el més ràpidament possible.
L'altre es podria veure com un sistema. Una persona té entrades i sortides de gent amb confiança. Mentre el sistema té una retroalimentació positiva no passa res, tothom és feliç. Quan aquesta tendència s'inverteix i el sistema es torna negatiu tornes a la premissa u, tot i que saps que tota la merda hipòcrita que abans t'envoltava segueix essent igual de feliç en les seves relacions mutualistes "d'empatia-espatlla-mullada", convertint-ho tot en una merda de dimensions encara més grans.
Sol després d'una patada a les pilotes, no hi ha res més repugnant que la hipocresia social del "hey hem de quedar algun dia... juas juas juas, que entre la novia, els col·legues nous i tota la felicitat que supuro pels porus de la pell ara me la sues!". "Per cert no em podries deixar...?".
Haurien de rebentar tots
2 comentaris:
I és que al cap i a la fi, tots ho tenim al cap enclastat perquè ens ho han dit mil cops: els bons amics es poden contar amb el dit d'una mà.
I en poden sobrar.
L'altre gent ja no existeix, no se perquè no aprenem a deixar marxar, aprendre a abandonar, perquè vols saber com li va la seva vida, si no t'importarà de nou en els propers 6 mesos fins que te'l tornis a trobar i li tornis a preguntar.
Al cap i a la fi, volem sentir que sempre hi ha algu, encara que sigui una merda, per sentir que no estem morts i podrits per dins.
Que sentir, no és ser
Sí, és veritat, tens raó: en realitat estem més sols que la una. Però hi ha una altra cosa certa (o dues): si vols gent al teu voltant, també et toca ser empàtic i currar-t'ho una mica. I la segona: ningú et vindrà a treure de casa.
Publica un comentari a l'entrada