Mirava per sobre el bloc, repassant els últims escrits entrats, i per un moment m'ha vingut a la memòria el capítol dels simpson on en Homer es fa una web "personal" copiant i enganxant (copy-paste) tot allò que trobava per la xarxa, que de forma aïllada potser era divertit o original, però que tot junt no era res més que una mena de "patada-a-les-pilotes-virtual". Una d'aquelles típiques webs que hi arribes "no-saps-ben-bé-com" però que un cop hi entres desitges no haver-ho fet, mentre la segueixes mirant fixament, hipnotitzat per tota la "maldat", fàstic o perversió que conté i t'atrapa, al mateix temps que una veu dins teu t'impulsa a arrencar-te els ulls amb una cullera, o bolígraf si ets de les típiques persones "poc previsores" que no guarden l'apreciat instrument metàl·lic al calaix de l'escriptori, per després embotir-los dins els conductes auditius i així acabar amb els estímuls que escup l'ordinador. O si més no, que pensa que hauria de fer alguna cosa davant allò, potser rebaixant uns graus d'agressivitat la reacció, si tens un cert "repelús" a la sang, al dolor, o amb certa empatia pel que ve tot darrera a netejar el merder que acabaries muntant, i es limita a arrossegar la rata fins al quadradet superior amb una X que acaba amb tot plegat.
Però no pots. No pots tancar-ho fins que no acabi...
En els fons t'agrada veure fins on arriba la gent, veure'ls arrossegar-se pel més immund, moure's per la baixesa més miserable. Et fa sentir millor, o si més no, no tant malament com hauries de sentir-te pels teus "vicis".
¿Recordes com n'era de suau?
El color del seu cabell, dels seus ulls, els seu cos esvelt. Les carícies, les paraules a cau d'orella, aquella mirada penetrant i intensa,... com tot va anar pujant de to. Els petons, la llengua aspre i aquell perfum intens. La temperatura, el desig, la ment ennuvolant-se, l'erecció cada cop més gran. Un dit, els crits, la penetració i com de cop va rebentar deixant simplement una massa de vísceres sanguinolentes al terra, mentre encara subjectaves el seu coll entre les teves mans i l'esfínter et comprimia el penis.
Pobre gat.
Però no pots. No pots tancar-ho fins que no acabi...
En els fons t'agrada veure fins on arriba la gent, veure'ls arrossegar-se pel més immund, moure's per la baixesa més miserable. Et fa sentir millor, o si més no, no tant malament com hauries de sentir-te pels teus "vicis".
¿Recordes com n'era de suau?
El color del seu cabell, dels seus ulls, els seu cos esvelt. Les carícies, les paraules a cau d'orella, aquella mirada penetrant i intensa,... com tot va anar pujant de to. Els petons, la llengua aspre i aquell perfum intens. La temperatura, el desig, la ment ennuvolant-se, l'erecció cada cop més gran. Un dit, els crits, la penetració i com de cop va rebentar deixant simplement una massa de vísceres sanguinolentes al terra, mentre encara subjectaves el seu coll entre les teves mans i l'esfínter et comprimia el penis.
Pobre gat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada