A ce de cé!

Estava assegut al sofà mirant la televisió, tranquil·lament dinant amb l'única companyia de la dona del telenotícies migdia. Abduït pel buit atemporal d'aquella casa on tothom estava treballant o estudiant, per una conversa unidireccional d'una pràcticament-desconeguda-més-enllà-de-sé-que-treballes-a-tv3 que no es podia dir que fos realment molt interessant. Més enllà de la mort, destrucció i crisi mundial quotidiana la gran novetat, les eleccions no eren una gran millora en el nostre dia a dia, convertint la nutrició, una d'aquelles accions vitals necessàries dia a dia de la qual només uns pocs en podem gaudir regularment, en un acte absolutament monòton i trist que es basava en anar portant la forquilla des del plat a la boca seguint el compàs d'aquella veu uniforme i aquella cara i postura inexpressiva, només tallades per les imatges dels diferents periodistes que il·lustraven cada informació.

Tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar, punxar, portar-ho a la boca, mastegar i ensalivar, empassar, tallar,... aixecar-se, deixar els plats i coberts bruts a la pica, girar-se cap a la nevera, obrir-la i en el moment de més incertesa d'aquell dinar, escollir quelcom de postres per tornar al sofà. 

Un iogurt, fruita, aquell tros de pastís de l'altre dia...? 

-Uf! Què puc menjar?- va fer tot pensatiu, tot i que en el fons sabia que la fruita es faria malbé aviat i valia més menjar-se-la ara que llençar-la. Així que la va prendre va tancar la porta del frigorífic i va tornar al menjador mentre que a la tele deien no sé què d'una dona que injectava "Botox" a la seva filla de vuit anys per no-sé-quin concurs de bellesa...

-El món està ben sonat- va dir en veu alta mentre el sofà cruixia al posar-hi de nou el seu pes i tornava a la rutina d'ingerir aliments i descobrir les novetats que li aportava el món en aquell descans d'hora i mitja que li oferia l'empresa on treballava.

Moments per descansar que ara es basaven en agafar una cirera, portar-la a la boca, estirar-ne el maleït palet verd, intentar no empassar-se el pinyol, agafar-lo amb els dits i posar-lo en aquella muntanyeta cada cop més gran que anava fent en un racó del plat. Una per una en un estats d'absència total fins que el fragment de fruit mastegat es desvia del seu camí per acabar en seu sistema respiratori. 

Tos.

El silenci que regnava en aquella casa s'havia acabat trencat per les contraccions toràciques que intentaven en va extreure el fragment carnós de cirera que li impedia respirar bé. Anant en augment la tos semblava que esparracava els seus pulmons, les llàgrimes li baixaven per les galtes i la cara s'envermellia alhora que poc a poc la por s'apoderava d'ell. A cada moment que aturava els espasmes respiratoris per agafar una mica d'aire i descobria que no podia el pànic l'envaïa una mica més. Estava bloquejat i només podia tossir i tossir fins a poder expulsar el sòlid que ara es trobava dins els seus pulmons.

Sol en aquella habitació l'únic testimoni de la seva fi havia sigut la dona del telenotícies. Assassinat per una cirera en la individualitat d'una casa buida.