I de sobte et veus empassant, empassant, empassant sense parar gola avall. Sense temps a respirar, sense sentir-ne el gust, tot simplement baixant cap al teu interior. La ràbia, l'odi, la impotència tot es concentra a l'alçada del fetge, de la glàndula biliar, dels teus budells que es recargolen en la inflamació mentre la ment perd la seva transparència.
Que s'acomula fins que rebentes, fins que al final tot ho vomites, ho escampes i esquitxes als del teu voltant. Als malparits que t'han portat a aquest extrem. Fins que els retornes com a mínim la mateixa quantitat de dolor que ells t'han provocat, l'arrogància que desprenien, o una mica més tot hi afegint els interessos de la paciència consumida, que han esgotat amb la seva hipocresia egocèntrica.
Els hi vomites tot: el contingut del teu estómac, la bilis, sang, les cèl·lules arrancades de l'esòfag a cada contracció abdominal. El teu menyspreu fins que tot es redueix a malestar, a solitud i dolor.
Al malestar d'aquella ressaca que tant vas cercar. Perquè l'alcohol ja no és una recompensa, una celebració per tota la felicitat que t'envolta, si no un càstig. La purga que et recorda que ets un desgraciat. Que et neteja per dins i et fa pagar per tot el mal que has causat.
2 comentaris:
A mi també em passa que trobo el plaer al patiment de la ressaca, crec que quan arribes a aquest punt et cau una medalla del cel que et distingeix de la resta de alcohòlics compulsius.
La veritat se t'enclasta a la cara, és una hòstia de noblesa, el reconeixement de la causa-conseqüència.
Ens fem grans...
Publica un comentari a l'entrada