Dissabte

Encara no he processat el vi negre, l'orujo, el cava, el vi dolç,... del migdia que el meu cos ja està absorbint de nou el vi blanc, el Bushmills, que em transporta a la meva joventut. El triple destil·lat irlandès de quan tot era una mica més burgès en el sentit de l'estabilitat de tot plegat. I és que al final potser tu t'has pogut comprar una puta casa, però en el fons, en el meu cap, encara ets la mateixa escòria egocentrista de sempre sense descendència que sobreviu a base de pastilles antiepilèptiques...

 

Al fet que l'alcoholització em fa escriure sobre la meva vida de forma anticipada, com si les coses més importants ja haguessin passat. Com si tot ja no tingués sentit. Ple de faltes com si això estigués escrit amb uns dits excessivament gruixuts a través del mòbil... Amb un portàtil de merda que es penja a mig teclejat. Autocorrector que potser no ha après prou ràpidament a corregir la meva prosa.

I a l'aula, en la mena de cinematografia de segona en la qual ens absorbeix el Netflix o  el Prime, tot sembla que tiri cap al més salvatge, al més extrem, en un putu present de merda a càmera lenta que només s'accelera en la indiferència de l'absurditat. Dels X minuts perduts i que amb un teclat normal serien segons. De l'orceïna que es podreix a l'estanteria de casa mentre passa el "desconfinament".

Sense el punk que torna al final en el silenci nocturn. En la ressaca postfacebook on només puc vomitar bilis als estúpids.

I què t'importa a tu tot plegat, si sé que et puc explicar un munt de merda d'històries que em couen per dins i que sé que  al final te'n fotràs absolutament de tot.

 

Podem parlar de la baixada en caiac de sant Aniol on quasi morim com tres vegades en poques hores, en poc més d'un matí. On els blaus que van marcar la nostra pell durant dies eren les medalles de sobreviure als taüts de plàstic que ens portaven riu avall i que potser tu ja has oblidat en la burgesia del teu "Porcshe" vermell. En el putu arbre de carn que vas deixar mentre algú em va oferir una mica "d'anal" i que no va acabar de funcionar en la novetat del fet. 

En com vam creuar la puta península de l'Empordà a Fisterre amb una bici, i el què podíem carregar en un estiu que l'empresa no em va pagar, ja que no havia treballat prous mesos estalviant-se un sou. 

Com vam sobreviure fent espectacles al carrer de pioners arribant fins a Sant Carles de la Ràpida amb quatre duros...

Agonitzant per vies, rutes, camins,... que ara quatre malparits fan i semblen que són la puta crema fardant a les xarxes socials. L'elit dels imbècils.

Nosaltres vàrem veure la mort, la vàrem mirar als ulls i la vàrem acceptar pensant que ens alliberaria del patiment. Com un putu "don quixot" vàrem lluitar contra molins per un amor platònic que molt sovint no ens va fer ni cas, que ens va rebutjar davant el cansament, la suor, la brutícia i la sang.

 

I al final la merda que vàrem menjar ens va fer més forts, ens va fer apreciar les petites coses de la vida, els detalls, les comoditats,...  Tot allò que tu dones per fet i que un dia trobaràs a faltar! 

Com les etiquetes i tota la revisió del text que potser faré en la sobrietat de l'endemà!