És molest saber que sempre hi haurà algú millor que tu, però és bastant més depriment saber que sempre n'hi haurà de pitjors. No pel fet de fer-nos sentir millor, que hi ajuda una mica, sinó pel fet de saber què tenen que suportar els altres...

"Feia temps que no actualitzava el blog" deia amb cara de sorpresa i tristor. Alegria potser de tornar-hi de nou! (això és la mateixa merda que es pot llegir a milers de blogs de tot el món quan el personatge /o personatges que el van crear es passen "pel forro" el tema, o fa temps que no tenen cap idea).

Per la meva banda de coses n'hi ha (per escriure), de whisky i nits no en falten, però bàsicament el problema que tinc són els francesos.

Els francesos cabrons als quals vaig contractar internet al setembre i fins ara no tinc, si no fos per una clau 3G d'aquestes "guarres", amb 1Gb de descàrrega que em van deixar fa uns dies, i que segurament no durarà massa.

Sabeu quant de "porno" us podeu baixar amb un "giga"? Res! una misèria... una peli ja són 600-700mb, només que miri el correu i faci quatre parides al blog la foscor tornarà de nou!

I el més fotut és la impotència de no poder-l'hi dir al tiu d'internet que és un gilipolles. Que tots els tècnics de la seva companyia són idiotes, i que fins i tot algun té un, o diversos, cromosomes de més.

I avui el millor de tot... els resultats dels referèndums per a "una major autonomia" de Guadalupe i Martinica, dues colònies sud-americanes que encara té França.

"Aplastant" "NO".

Putus francesos gilipolles! La gent ha votat "no" perquè el món se'n va anar la merda fa mesos, hi ha una "crisis" del mil, i val més ser un francès gilipolles dins la unió europea, que no un país tercermundista de pocs quilòmetres quadrats a la costa est de sud-amèrica en el millors dels casos, o quatre illes al mig de l'atlàntic en el pitjor!

Més info

http://www.martinique.org/
http://www.antilles-info-tourisme.com/guadeloupe/

Com voleu que ensenyi física a un individu que no pot entendre que seure significa tenir les quatre potes de la cadira al terra?

És quelcom instintiu? Veig una cadira, m'hi assec... i plas! a dos potes. Pim pam, com un balancí. A casa la gent seu a dinar mentre es belluga amb les potes de la cadira?

Tres, dos, una... terra i fora dents?

O potser només és amb les cadires verdes de l'institut? O degut a l'energia que desprèn l'institut? És a dir, no és culpa de la cadira sinó de l'edifici, les reixes, les pissarres. Qui sap potser el "coneixement" impulsa a alliberar del contacte amb el terra, de la pressió dels nostres cossos, a les dues potes de davant de les cadires.

És més fins i tot ara jo mateix ho provaria amb la meva, tot i ser d'aquelles amb el peu en forma de creu i rodes al extrems on tot gira... (tranquils que si no la visualitzeu més endavant fem una entrada discutint els tipus de cadires i si n'és viable balancejar-s'hi).

Així dons, si et tinc que repetir vuit vegades en quinze minuts, seu bé!, deixa la cadira quieta! Com vols que entri al teu cervell d'argila cuita que per calcular una rebaixa en tant per cent fem el "preu-per-(u-menys-el-tant-per-cent-de-descompte)? (preu · (1-% descompte).

"- Perdoni però... si el seu fill no entén coses bàsiques com "calla", "seu", "pota" (d'extremitat no de taja botellonera/garrafa),... com vol que trobi la capacitat d'un dipòsit sabent que 3/4 de la seva capacitat són 56 litres?"

Una altre de bona! Aplica la propietat distributiva a la següent expressió algebraica: (a+b)·(a+b).

És a dir a·(a+b)+b·(a+b).

Fem-ho amb números!... (2+3)·(2+3)

2+3= 5, per tant (2+3)·(2+3)= 5·5=25

Tachan!

I ara per l'altre mètode (allò de la propietat distributiva),
2·(2+3)+3·(2+3)= 2·5+3·5= 10+15= 25

Tachan, tachan!

De que et serveix això?... d'una merda ara mateix, tot i que de moment jo m'hi guanyo la vida com molts altres, però deixa la cadira quieta...

... i xapa la puta boca!

L'home del foc. El tercer o quart de carrera, potser el dos i mig ja que la cosa es va allargar un tant. Toxicologia, un alberg de valència i gent que la palma dormint amb una estufa en marxa. La cosa crema malament i s'allibera monòxid de carboni, punt i final.

CO pels col·legues, i al final tot es resumeix en que el monòxid s'uneix amb més facilitat a l'hemoglobina que l'oxigen i les artèries no transporten res massa útil per a la vida. Son etern. Portada de diaris.

Per poc no ens convertim en carn de canyó, treball de carrera per ambientòlegs, potser biòlegs o alguna branca sanitària, metges, infermers/eres, veterinaris,...

Paranoia, fred desmesurat potser degut a una ingestió mínima de calories, material desconegut, poca confiança i més paranoia. Llenya i foc. Plàstic, fum negre i compostos tòxics. Potser cianurs, clorhídrics,...?

¿Que et penses que en surt quan cremes un plàstic,... amor i teletubbies?

Mitjanit passada, els braços s'adormen, mala posició, la sang no raja com toca. Llum i escalfor acaricien les nostres cares. Caliu. La cosa sembla que marxa si no fos per...

...joder quin mal de gola. Irritació.

Què passa?

Els led's dels frontal il·luminen els pocs metres cúbics del refugi. Boira.

Boira? Què joder... fum. El foc apagat i del tronc només en surt un fum dens que ho impregna tot. Les parets, la roba, els nostres pulmons i la sang.

2x2 quaranta-set?

Sembla que les neurones resten intactes.

Els gats s'ho ensumen i s'aparten del nostre camí. Ens veuen i ràpidament fugen com un llamp, amb tot de records d'històries en ment que sentien quan eren joves. Històries que els explicaven els més vells sobre anys foscos on més d'un cop, massa sovint fins i tot, els seus companys felins acabaven venuts com a conills.

Venuts i rostits!

I ara de nou, la fi s'acosta. Els veus, ens veuen. Al creuar-nos les mirades coincideixen un instant desencadenant l'esgarrifança de la por que els recorre la columna vertebral fins al cervell on es dispara el tret de sortida... fuig! El rostre de la fam és aquí i no hi ha temps a perdre. Dubtar és acabar a la cassola i no hi ha moment de relaxació possible. Ni quan mengem. I tot i que duran aquests moments potser és quan hi ha menys perill, és quan la tensió disminueix, i fins i tot els més valents s'acosten amb prudència, res no canvia, ja que per molt que un s'alimenti, la carn és la carn i se'ns veu a la cara que fa temps que no la tastem.

Els gats ho tenen clar. Ens temen i és difícil agafar-los, o passar-los amb la roda per sobre, però sempre n'hi ha algun de més atrevit, agosarat, curiós,... i llavors: Nyac!

Tranquils gats, tranquils que en uns dies tot haurà acabat!

Dos dies i marxem... Sta Llogaia d'Alguema 0.9km. Girona.

I llavors?

Un cartell blau amb marques grogues? Un de verd en direcció contrària... ¿D'on ve i va a parar més enllà de St. Pere de Rodes?... Necessiteu el comodí del google?.

Així dons, i veient que la resposta cau uns 1300km a l'oest d'aquest cartell, la idea de començar l'aventura amb una mica menys d'un kilòmetre no sembla tant depriment. I no pel fet de pedalar i pedalar al sol amb alforges hores i hores, buscant l'auto suficiència, si no pel fet de suar i suar, anar brut i brut duran dies i dies.

Vint-i-tres dies exactament, tot i que el fet de sortir de davant de casa directament en bicicleta per creuar Catalunya i Espanya no et provoqui la mateixa sensació que començar un viatge travessant algun tros de mar amb avió. És com si de camí a l'aeroport el cervell s'anés preparant per la moguda, que tancat a 8000m ja no hi hagués possibilitat de tornar fins a la data establerta. Ja no hi hagués marxa enrrera. ¡Anem de viatge, d'aquí unes hores estarem a "tumar pel cul", flipa!...

Ara la bici està a punt, les alforges mig carregades i Diumenge a primera hora serà marxar cap a Girona com aquell que va fer una volta a Requesens vint o vint-i-cinc vegades més llarga.

Viatge? Més aviat sembla una excursió fins a Galizia, si no fos per la tornada amb Ryanair a Reus. Tot i que veritablement no sé si em canso més pensant en pedalar tota l'anada o tindre que tornar de Reus a Figueres, parant a Sants a canviar de "tren".