El "suzuka" va morir fa mesos. Concretament la setmana santa d'aquest dos mil vuit tornant de Gavarnie, en un intent d'escalar en gel, a l'altura de Narbonne sobre la mitjanit.

Mesos més tard has estat venut i amb la tercera part del que n'he tret he comprat un knockando del 1982. Un whisky que va ser destil·lat el mateix any que vaig néixer, que va ser posat a la seva ampolla rectangular tot just fa uns cinc anys i que espera a ser obert i begut (amb moderació) en algun moment especial en record de tots aquells moments en què, més que un cotxe, el samurai semblava una casa on s'hi feien sopars, s'hi dormia, s'agafaven velocitats desorbitades per un 1300cm3 de 75C.V.,...

Moment de nostàlgia.

Sempre és agradable mirar enrrera i recordar. Maleïdament agradable amb aquella sensació que sempre t'atrapa i et xiuxiueja a cau d'orella que "abans tot era millor." Més simple. De mirar fotos que t'hipnotitzen des de les estanteries amb totes aquelles "batalletes" més o menys "èpiques" de la joventut ja cicatritzades, de rebuscar entre els calaixos i trobar tot de merdes guardades amb una cura increïble,... veure que t'envien un mail on de cop trobes tot de fotografies de gent que feia anys que no veies i dubtaves que encara focin vius, que tinguessin el mateix aspecte o un somriure a la cara. La veritat és que tal i com està el pati sembla mentida trobar gent amb aquella vitalitat que desbordàvem anys enrrera, tot i que com sempre suposo que tot depèn d'on et trobes i cap on vas. Del moment en què et fas la foto.

Tant hipòcrita com aquell sopar que sempre es deixava a l'aire quan et trobaves antics companys de primària per la universitat. Ara des de darrera una pantalla de pc, via internet. Com una gran web de contactes que et torna a unir virtualment amb aquell amor platònic de l'infància. Amb aquell "polvo" que et va quedar pendent anys enrrera. ¡Joder com n'està de bona ara!

Atrapat de nou en un cercle viciós tecnològic el despertar torna a ser dolorós, tot i que no tant com el camí que et condueix a la sortida. El que saps que et traurà d'allà mentre suspeses si t'interessa seguir donant voltes o escapar, en funció del que estiguis disposat a arriscar o perdre.

Massa sovint obres els ulls un dia i descobreixes que dels teus porus només supura aquella apatia social que t'empeny a ser un ésser de sofà presa de l'entreteniment. D'un sedentarisme que et consumeix fins a degradar-te al nivell d'un enciam que l'única funció que té a la vida és la d'integrar-se a la societat consumista actual, tant bon punt troba una feina, per tal de tenir el poder necessari per adquirir alguna cosa que et faci sentir millor, buscant aquella falça esperança de felicitat que t'aporta la novetat, amb la il·lusió de que potser alguna cosa canviarà proporcionalment a la quantitat d'euros que has esquitxat.

Esclau de l'entreniment ja no cal que et preocupis de massa més. Simplement gaudeix.

Desbordat per l'oci que t'envolta al final fins i tot perds la poca llibertat que et quedava alhora que el cervell s'apaga.
Lentament El "mono" apareix de nou tot i els litres d'alcohol i les quantitats de marihuana que posseïxes. Un capritxet de tant en tant no fa mal però no és el que busques. Necessites tornar-te a sentir viu.