San Jorge

Fa tants anys que vaig "creant" entrades en aquest bloc que ja no sé quants cops em puc estar repetint. Quantes voltes a les mateixes idees decadents puc estar donant en la magnitud creixent d'aquesta bèstia que intento mantenir viva en l'agonia. L'esperança que tinc que la maduresa que vaig adquirint amb el pas dels anys em porti a noves reflexions, noves entrades, que es van ajustant a l'edat que vaig acumulant, a la meva maduresa, evitant recaure sempre en els mateixos tòpics i temes... Intentar no acabar com qualsevol vell, qualsevol parent d'edat avançada, que a la sobretaula sempre ens explica les mateixes anècdotes de sempre, i que al final només sorprenen a la nova nova parella que entra a casa després d'una altra ruptura amorosa absurda i fugaç...

I aquí és on ara dubto si ja algun cop havia fet alguna entrada de Sant Jordi, San Jorge com diuen els subnormals que ens volen destruir com a poble intentant ajustar la història a la seva realitat de merda. Sé que això va sortir per alguna xarxa social meva, però mantinguen-se al marge del Blogspot que ara el corrector em marca com a falta i pel Google apareix com a Blogger!

I a part de tots els fills de puta que et desitgen un "feliç" Sant Jordi, perquè és molt difícil dir "bon" tal com hem anat aprenent a dir abans de "Nadal", una altra cosa que em treu molt de polleguera en aquestes dates assenyalades d'abril és els collons de pa de Sant Jordi...

No pel seu gust boníssim (si està ben fet), ni per ser quelcom efímer que només pots provar uns dies assenyalats de l'any, ni per la seva bellesa... El que m'empipa moltíssim d'aquest pa malxinat és la manera que té de trencar-se!

De com el fill de puta tendeix a separar-se per les diferents franges de colors convertint-se en una puta bandera espanyola!

Per què més enllà de la poètica del fet, de com ens recorda com n'estem de fotuts en el nostre petit país de merda destruït per aquells que l'havíe(m)n de salvar i fer gran, la desconstrucció d'aquest pa al final només ens crida de nou, allà sobre la taula, "qué pone en tu DNI"?

Com si als putos nyordos els preocupés què posa al DNI d'un subsaharià o sud-americà!

Somnis de primavera

La Pocahontas lesbiana enxerinada que no s'havia begut mai una cervesa.

Puta nit i bona TV3!

El món es mou, es transforma, gira, canvia, (in)voluciona, avança... i jo no dono l'abast per vomitar tot el fàstic que em fa la seva deriva absurda...

La incompetència dels nostres governants fa que cada dia el nostre petit país cada cop em faci més fàstic. Que la TV3, la nostra, només sigui la seva. La puta cadena del règim que havia de normalitzar la llengua entre el jovent amb el seu canvi i aposta pels continguts juvenils, i que al final només serveix per censurar, per seguir llepant els collons peluts dels putus socialistes espanyols a canvi de salvar el cul als seus compatriotes de partit que ens havien de portar a la independència i que van acabar tancats a la presó.

Del puta Espanya i bona nit (o era al revés?).

Dels ofesos de merda per veure un mem amb una creu gammada, recta com la dels hindús, per fer un acudit de modernet de xarxes socials de la situació política actual.

Gent que comença a vomitar subnormalitats sobre l'holocaust i la seva banalització mentre l'extrema dreta avança incansable, dia a dia en la nostra societat mentre adolescents de merda, fills de puta de catorze anys van dibuixant esvàstiques per tot arreu, mentre fan la puta salutació romana i es posen la bandera nacionalsocialista de fons del Gmail. Es pinten bigotis de Hitler per carnestoltes.

Aquí és on es combat el feixisme, a peu de canó, a les aules. Explicant-li a el Jordi Puigverd Ruscalleda de torn, al colló d'espanyol, sud-americà o "nomenjojalufo" 100% lliure de racisme, que dibuixar una bandera nazi amb la seva tonalitat de pell "pantene" marró tirant a fosc és de ser un "gilipolles". Que fer la broma amb aquestes merdes és de subnormal profund. Que la seva tonteria hauria de ser un argument de pes per permetre l'avortament "retroactiu" per indigència mental d'un imbècil que no pot aportar gaire més a la societat que estupidesa i un consum de recursos innecessaris.

Això sí que és banalitzar el que representa l'extermini de milions de persones i no un mem d'un "pureta" de quaranta i tants anys que segurament té més cultura que la majoria d'analfabets amb dret de vot i l'aplicació de Twitter instal·lada al mòbil.

De la puta escòria que només sap dir ximpleries per les xarxes socials. Dels imbècils que s'ofenen pel sol fet d'existir. Que només són feliços demostrant la seva estupidesa camuflada en "superioritat moral" escopint merda a la gent que només volem ser relativament feliços supurant odi mentre som éssers productius de la societat...

De com soc incapaç de seguir insultant-te per figaflor, tita fluixa, desgraciat, pixamandurries, retrasat, retardat si ets més de sinònims, palangana, pallús... per complicar-me de manera innecessària la meva pacífica existència on només volia riure una mica amb un programa de merda de la televisió que no era res més nou del que es porta coent per Internet des dels 2000 i pocs. Perquè tota la xusma que ara va de "d'enfant terrible" no és més que el producte del que es porta anys coent per l'Internet 2.0 i que ha sobreviscut en la impotència del dia a dia dels que, a mesura que ens hem anat guanyant la vida d'una manera més o menys digna fins a ser l'estament productiu de la societat actual, hem tirat endavant amb la nostra existència tot i les pedres que ens han anat posant pel camí.

I per maridar una mica de NOFX amb la nova etiqueta "subnormals"! 

40ena

Potser és la quarantena, potser la decrepitud, una adolescència mal portada, el Tomatin Legacy, la 33 llunes del Portet... el YouTube que em recomana cançons de merda de la meva ESO, els hits del primer cotxe que sonaven pel radiocasset amb USB o jack de merda amb el disc-man de torn que saltava si no tenia la "memòria"... o com merda s'escrivís el nom del puto reproductor de cd portàtil.

Els Bloodhound Gang, els Blink, Green Day, Offspring, NOFX... Vídeos en resolució de merda que em transporten als 90! A una vida més simple on la guerra freda havia quasi desaparegut de les nostres ments. On tot es basava en lluitar contra un canvi climàtic "incipient". Evitable!

I ara, 20-25 anys més tard sembla que quasi t'hagis de disculpar amb els putus veïns per posar una mica de música a les 3h del matí. Que t'hagis d'amagar al teu "despatx" per estar tranquil gaudint de les cançons que van marcar la teva adolescència! Al gimnàs que t'has muntat com a bon burgès!!!

The Ballad Of Chasey Lain!

Recicla fill de puta que nosaltres ens matarem al costat d'una puta central nuclear i la farem rebentar si ens surt dels ous!

Rebentarem un putu conducte de gas natural per tocar els collons i guanyar més pasta gansa sense que ens importi que provoqui un efecte hivernacle vint-i-cinc vegades més gran que la mateixa emissió de CO2!

Que la protecció del planeta només m'importa si guanyo pasta fill de puta!

Apocalipsis nuclear a mig termini però tu recicla! Separa l'orgànic i no mengis peix que porta mercuri. Posa l'aire condicionat a 32 °C i la calefacció a 16! Del Fallout ens n'encarreguem nosaltres i si tens més de 40 anys el iodur de potassi ni el veuràs!!!

Ets un desgraciat que seguirà les nostres consignes com un imbècil pel bé comú tot i que nosaltres aturarem la guerra amb més armes i més inversió militar!

Som uns genis de la política internacional!!

Visca l'ESO i el metavers...

Però "the roof is on fire"!!!

Ja ets una persona gran!

No sé per què em ve aquest títol al cap... Del rotllo "feliç aniversari"... "Ja ets una persona gran!". Masses putus anys treballant al lleure per acabar buscant una cançó absurda al YouTube massa passat de whisky. Deixem-ho córrer!

El colló de Highland Park 12 que metabolitza el meu fetge, ja que la persona encarregada d'anar a la nevera de vins no ha agafat l'Adberg Wee Beastie 5. Atzar atzarós entre un fumat de les "Islands" contra un no tan fumat de les "Orkney"...

Però en el fons el resultat és el mateix, perquè "hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual..."!

I llavors, en la teva edat adulta, un cop passat l'equador de la teva vida, tot es veu més clar, més tranquil, amb una propietat que és teva.

La casa que vas voler comprar, aquella que tot i tots els seus defectes, complia amb les teves necessitats, dins el marc de la teva ideologia "hippie" de no crear noves propietats si dins el mercat ja n'hi havia de segona mà. El miratge de l'estabilitat que per un temps afebleix la ira, la rabia que creix dins teu dia a dia, el combustible del bloc, tot i que pagar un 60% d'interessos a un putu banc per tenir un crèdit de merda a 30 anys després de suplicar com un imbècil a les diferents entitats un interès més baix, o un percentatge de finançament més alt, sembla un preu massa alt per vendre la teva ànima al dimoni. Per adormir la lluita en l'estabilitat del burgès! La ràbia que vomites al no saber utilitzar encara del tot els pronoms febles!!!

Tinc una puta casa quaranta anys després d'haver sortit d'un forat, havent estudiat una puta carrera de merda, havent-me exiliat el 2008 (o 2009?) a l'Europa amb futur, agonitzant de professor de merda al meravellós món de la secundària d'un altre estat!

Saltant d'un putu pis de 80m2 a una caseta de poble del 1800 i mitjos amb més d'un centenar. Amb la nevera de vins, un despatxet/biblioteca... un gimnaset fins i tot per si ens tornen a confinar com rates!

Joder, a base de vídeos de HIIT Total Beginner 100% No Impact WorkOut All Standing Fat Burning, al final gastant-te 200€ en "terra tou" d'espuma de merda de 2,5cm tornes a ser persona!

Et montes una merda de tatami de 9m2, reciclant les peses de quan tenies 20 anys, amb una màquina de cardio de l'hòstia, nivell professional, no la porqueria barata que rebentes en dos dies, alguna cosa de gimnàs seriós, i poc després estàs fotent allà uns químics del 20, amb taco d'acer del 16 per fotre uns claus del 12 i penjar aquella taula multipresa que et provocava ereccions quan anaves a tope començant a escalar sisens, però que mai vas tenir.

40 "tacos" de merda per acabar comprant de segona mà la "top 30 Space invaders" com si de nou fossis el Mark Twight portant l'alpinisme al següent nivell durant els anys 80!

 Entrena fill de puta que la palmaràs d'un atac de cor per gordo!!!

El temps avança. I tu, què fas?

Igual que al nivell 3 del joc "Sonic the hedgehog" de la Game Gear cap allà als noranta mitjos, al "green hills". 

La pantalla que avançava sense parar i et pitjava endavant sense escrúpols. Que t'obligava avançar al seu ritme o morir sense pietat. Com els condensadors de la consola 8-bits, i que si no hagués estat llençada a les escombraries, ara seria una relíquia de museu. Una joia de la història dels videojocs. Carn de Wallapop a centenars d'euros. El sobrepreu de la nostàlgia. Com la puta aigua de Vilajuïga que s'alimenta dels records de la nostra infantesa a 2€ el litre...

Com si al collons del senyor "grifols", o qui sigui que ha comprat l'empresa alt-empordanesa, li vingués de cinquanta cèntims la seva fastigosa riquesa!

El compromís que implicava acabar una història on no hi havia punts de guardat... El tot o res!

De zero a cent sense opcions de deixar-ho a mitges.

Un compromís com el que es busca avui en dia a qualsevol oferta de diari. En el paper Din-A4 d'una paret aleatòria. "Es busca cuiner. No cal experiència, només puntualitat".

"La gent plega farta del nostre despotisme, però aquest any tenim molts currículums!".

Tan simple i bàsic com el cubata d'emergència que trobes en aquell racó oblidat de la nevera. El cul de bourbon i les restes de refresc esbravat i insípid que al final hauria de ser suficientment resolutiu per catalitzar un nou text al bloc. L'última esperança nocturna de ser relativament feliç davant el fet de ser rebutjat per aquella femella que semblava més factible...

Onanisme extrem que et permet seguir navegant pel fil de la navalla, en el reconfort de veure que les teves ereccions segueixen sent funcionals. Que la puta obesitat encara no ha col·lapsat les artèries del teu penis deixant-lo inservible!

Culpables!!!

Quarantena

I un dia et despertes a la quarantena, escoltant el pot petit potser, la banda sonora de Matrix en el millor dels casos cercant el reconfort dels 90... La crisi que et pensaves que va començar als 35 encara es magnifica més. Et veus acumulant com un puto imbècil material de muntanya que potser mai utilitzaràs, ja que ara la felicitat ja no es basa en el fet en qüestió, sinó que amb la mateixa idea de fer quelcom la teva ment ja es veu realitzada.

Per què suar, agonitzar, patir... en una aventura absurda si pagant pel material que et faria falta i imaginant-ho dins el teu cap ja en tens prou? Alforges de bikepacking, menjar liofilitzat, tendes ultralleugeres, GPS, bombones de gas... ja tens la pujada d'adrenalina que et motiva per despertar-te l'endemà per anar a treballar i seguir dins la roda que et lliga al sistema!

I llavors tot catalitzat per un Wolfburn que no saps d'on surt, una edició de Cap d'Any que no trobes més enllà d'Andorra i que et fa pensar en un any nou xinès que no és, a la TV3, la nostra, surten els alcaldes plorant pel despoblament del seu poble...

- Al meu poble cada cop hi ha menys gent!

- No tenim fibra, ni gas, ni nens a les escoles i les hem de tancar... La gent cal que vingui! 

- Som 700 habitants i la casa més barata val 500.000 €, oh no! El jovent no pot venir a viure aquí!, lloguers a 900 € per una casa que mai serà teva!!!

I al final ja semblo els meus pares, repetint dia sí i dia també la mateixa puta història. Aquella aventura que es repeteix a cada dinar de diumenge, a cada calçotada, a cada aniversari...

I és que quan els fills de puta dels meus col·legues tenien vint anys com jo, mentre jo estudiava una puta carrera de merda que no m'ha servit de quasi res més que per fugir del país i sobreviure a base de contractes de segona, ells, que es van buscar la vida a l'obra, entre el 2000 i el 2008, es van forrar a manta. Els cabrons es compraven pisos que revenien en poc mesos per un 50% més del que els havia costat. 

I els imbècils com jo RENFE amunt i RENFE avall, de la meva capital de comarca amb estació de tren a la capital de comarca on hi havia la universitat. Xoriçant els diners que em donaven els pares per dinar i poder-los gastar en un gore-tex, gasolina per fugir a l'Aragó o pillar uns tascons nous...

I ara, després de tretze anys treballant com un imbècil, en l'estrat productiu de la puta societat, després de més d'una dècada de lloguer enriquint una mica més els malparits que ja tenen més d'una puta casa, vols fer el pas. Ser propietari de quelcom que et permetrà no acabar vivint sota un pont un cop et jubilis en el cas de no poder continuar pagant un lloguer.

Ara malparits, que després d'agonitzar any sí i any també, tinc quatre duros que entren cada mes al meu compte corrent, no em puc comprar una puta casa perquè no tinc 60.000 € estalviats. 

No em puc comprar una puta casa que em costaria d'hipoteca 600 €, quan de lloguer pràcticament no hi ha res per aquest preu!

Però el meu poble es queda sense habitants... buaaaaaa...!!!

"L'España vaciada", els pobles sense serveis!

Els putos bancs que després de donar hipoteques al 110% o al 120 ara ja només et donen el 80%, per què allò de la bombolla va acabar malament.

El puto govern que et fot un 10% d'impostos d'una puta casa que ja està pagada per seguir cobrant dels seus xanxullos.

Quants 3%,, vull dir 10% heu cobrat per la mateixa casa? 

Però clar, si tens menys de 30 anys no et cobrem l'ITP.

Toca't els ous cabronàs, els qui ara podem pagar-nos una casa i que vam patir la crisi del 2008 no som els que en tenim 30, som els que en tenim 40... Què és aquesta merda?

Som la generació alimentada a base d'universitats públiques, que quan vam tenir els títols sota el braç vam veure com el futur que ens havien promès era mentida. Que el nostre endemà s'havia destruït per la cobdícia dels desgraciats de sempre.

Un munt d'arquitectes que van acabar al LIDL, la revolució ecologista d'ambientòlegs de merda que van acabar alimentant les llistes d'ensenyament, igual que biòlegs, químics, empresarials, enginyers... muntanyes de diners públics gastats en formació que van acabar alimentant l'atur, feines no qualificades o països de l'estranger.

Països que s'alimenten de la despesa feta en altres llocs, i que a ells els permet incorporar mà d'obra qualificada a cost zero! Tu pagues la puta carrera i jo em quedo el llicenciat imbècil!!!

...

Puto Wolfburn, jo només vull el colló d'hipoteca al 90 o al 100% per comprar una casa en un poblet amb poca contaminació i on no es parli gaire, o gens, de castellà. On són els meus drets de classe mitjana! On és el meu futur?!

https://www.ccma.cat/324/el-risc-real-dalguns-pobles-de-desapareixer-lemergencia-del-despoblament-a-catalunya/noticia-amp/3156710/ 

ARNm

Vaig créixer amb pel·lícules com Armageddon, Deep Impact, Space Cowboys, que van marcar un inici de l'adolescència en la seva esplendor on els mugrons se'm posaven durs amb les seves putes bandes sonores alimentades a base d'Aerosmith, una Galadriel encara força desconeguda, els Bon Jovi, el ZZ Top...  Al nivell de les grans "El día de la bestia" i "Matrix".

I el que em flipa més de tot, és que en aquella època sempre anàvem a mort amb els humans!

A destruir el putu meteorit! El satèl·lit! Visca els humans! Visca els U-S-Ai que ens salva a tots de la destrucció absoluta i el caos!!! Ni un bri de dubte, de pensar que potser un gir inesperat de la pel·lícula no estaria tan malament, de creure que podria sortir alguna cosa malament més enllà d'algun sacrifici puntual que feia més èpica la història!

Fins que uns 24 anys més tard tot canvia amb un Leonardo embaixadorpelcanviclimàticalesnacionsunides DiCaprio amb la pel·lícula "No miris amunt".  

Si us plau! 138 minuts de pel·lícula i al 25 ja desitges que tot se'n vagi a la merda i ens extingim els  humans d'una vegada. Menys de mitja hora per trencar una adolescència, de destruir-la absolutament esmicolant els referents amb els quals vam créixer, on tots els clàssics hollywoodians de finals dels 90 col·lapsen desintegrant tot allò que representava el cinema i la humanitat...

Més de 100 minuts on se't fa llarg que arribi el meteorit i extermini tot rastre de putus humans de merda. D'imbècils i desgraciats que només foten el subnormal alimentats pels diners dels contribuents i els llepes que el segueixen. Dels collons de fanàtics menjapollesdepolíticsdemerda!!!

Meteorit, covid, éboladesida, sífilisgripAleprosa, nou virus aparegut en un búnquer militar soviètic o mutat, zoonòtic, quan un fill de puta farceixi d'esperma un peix gota trobat en descomposició a les aigües de Fukushima... arriba ja i acaba amb aquesta agonia absurda d'inútils!

Al meu jo del futur 2023

Sovint veiem a les pel·lícules missatges dels "jos" del futur quan viatgen al passat. 

"Ep jo del 1996, vinc del 2020, inverteix en Bitcoins malparit!".

"Què fas desgraciat, està desitjant que li mengis els morros. Torna enrere cabronàs i ensaliva-li l'esòfag!".

"Demà a la nit atura't al tercer cubata i cap a casa. Per cert, tampoc cal que obris massa la boca!!!".

"Ven-te els pisos abans del 2008".

Però no, en el present on vivim ara, i tal com sembla que dedueix la física en general, no és possible viatjar al passat, per tant, tot això no deixen de ser històries per nens petits que ens ajuden a superar les desgràcies del passat, pensar que potser hi hauria una possibilitat d'arreglar-ho tot. De superar de manera satisfactòria les situacions perdudes on vam posar la pota fins al fons de tot, o de garantir-nos un futur millor. 

En canvi, el que sí que es pot fer és deixar un missatge pel meu "jo" futur. Avisar-lo per no repetir els mateixos errors que amb el temps es tornen borrosos. Evitar la reincidència absurda publicant una entrada recordatòria a la teva xarxa social preferida!

Un avís per l'infeliç que d'aquí una altra volta al Sol tornarà a intentar perdre el cul, gastar-se el sou, anant de burgès sibarita buscant els aliments més exclusius per fer especial la darrera nit de l'any, quan el que realment la fa especial és arribar a despertar-se el dia 1 per seguir l'agonia quotidiana habitual.

Com el conte del vestit nou de l'emperador que era invisible als estúpids. El foie amb tòfona insípid als ignorants i agre, tot i que caducava d'aquí a una setmana. El wagyu meravellós del qual només en poden captar les propietats organolèptiques la gent de cor pur, i que per la resta és com mastegar un bloc de mantega pomada. El "cava", que ja no sé si és espumós, Corpinat, clàssic Penedès, sidra o un "zumosol" que fa massa dies que és a la nevera, més car que et pots permetre de la janotanhumil butxaca d'interí de segona que ets, i que al final "és massa fort i/o àcid" o no lliga amb els postres.

Soc, ets i seràs jo del futur, el ximple el qual es gasta una pasta gansa del mil per un sopar de merda que al final és millor que no hagués existit. Tot de productes exclusius que t'enceguen a base de webs, notícies, articles, vídeos... de tots els altres imbècils que mantenen la roda de la mentida girant com si tots ens poguéssim veure el meravellós vestit posat, per no ser l'únic estúpid reconegut del nostre entorn.

L'absurd que separa la qualitat del producte de l'exclusivitat decebedora.

Wagyu Kobe A5 BSM 10, potser la teva cara d'orgasme de merda al vídeo de YouTube quan el proves és totalment innecessària...

PAM!

Sempre em queixo del Facebook, de les xarxes "socials", de l'estupidesa humana i de la mena de "pellfinisme" que corre actualment pel món occidental tinctoteslesmevesnecesitatscobertesipucperdreeltempsfentelcapulloperl'internetqueixant-mequealgúemfaràcas... però he de reconèixer que hi segueixo entrant i, tot i que molt de tant en tant, encara em veig arrossegat com un yonki de tercera entre les pestanyes del navegador a les darreres "entrades", els "posts" per si "m'he perdut quelcom" de manera esporàdica. A posar-me al dia dels darrers safaretjos i les ximpleries del "docents en xarxa" i derivats.

I al final quan hi ets de nou et maleeixes per entrar-hi. Dels putus docents antivacunes que et vacil·len de llicenciats en ciències com si això els hi donés alguna autoritat. De com tanques la finestra abans de vomitar un "si ets un putu llicenciat en "microviologia" i creus que la vacuna de la covid és teràpia gènica, a part d'idiota, el que et cal fer és tornar el títol de la carrera a la universitat i demanar el reemborsament de la pasta que t'hi has gastat tots aquests anys!".

Dels "gilipolles" que s'ofenen per qualsevol merda, però que llavors et ploren per materials, ja que són uns inútils!!!

De la vergonya aliena que sento al saber que aquesta gent està davant una pissarra dins una aula educant els "futurs ciutadans de la nostra societat". Futurs ciutadans que un dia potser seran els teus fills!

Però al final de nou jo només soc un pobre imbècil, carn de centre privat que es va exiliar el 2009 després del col·lapse de la gran bombolla immobiliària, en veure que en acabar la carrera el món se n'havia anat a la merda per quatre malparits que es van forrar aprofitant-se dels altres. Un personatge que sembla que només es busca enemistats al no tolerar l'estupidesa dels cabrons que es dediquen a dir bajanades per la web, sabent que això un dia et pot explotar a la cara. Tornar-te en contra tot i que saps que la raó la tens tu, però que actualment la veritat ja no és un tema de qui té raó o argumenta millor, si no de qui plora més i fa soroll!

I llavors aquesta sensació és per tot arreu. Mires un documental de viatges a la teva plataforma de pagament preferida: +7, drogues, violència, sexe. I resulta que és un putu documental de merda on es foten  unes birres sopant i surt un cul de vell xaruc en anar a la piscina de banys termals del poble!   

De veritat que ens estem tornant tan estúpids? 

El futur és una plaga d'inútils que només tindran la competència d'ofendre's i plorar per tal d'obtenir les seves ximpleries sense cap impacte real a la societat?

Per quin motiu la gent no s'ofèn quan no es pot comprar una puta casa que li costaria al mes d'hipoteca menys que el lloguer que està pagant actualment? Per quin motiu el poble no s'ofèn en veure centenars de cases abandonades podrint-se en mans de fons voltor? De què el mercat aguanti com un cabró tot i fer anys que s'enfonsa. De com els especuladors continuen fent fortunes en aprofitar-se de la misèria aliena.

Però bé, és molt més fàcil plorar per les tonteries que no tenen cap impacte en els governs, en el dia a dia del ciutadà, de l'esclau obrer que agonitza per sobreviure... 

El meu cos obès heteronormatiu ha de ser acceptat per la societat i cal que morin els cànons de bellesa, els atletes "trans" estan rebentant tots els rècords de l'esport femení, però si no hi estàs d'acord ets un "transfòbic", soc un ésser nobinariasexuatbivegàanimalistaantiespecistaizoofílicdegènereneutre i m'ofèn que mengis carn! El gluten és el mal i les vacunes el dimoni!!!

Ens estem barallant per un munt de collonades, catalitzades per un govern que sap que no tindran cap impacte en el seu dia a dia. En el seu poder i els beneficis dels seus "xanxullos", i mentrestant ens tenen dividits barallant-nos per un concepte que és ben simple: "Fes el que et suï la polla amb la teva vida mentre no afectis la llibertat dels altres!!!". 

Però senyor jutge, tot això és culpa del Mortlach 12 anys, The WEE WITCHIE 2.81, jo no ho volia escriure!  

Gener 2008: 10 entrades. Gener 2009: 16 entrades.

Em rellegeixo els geners que tenen més publicacions de la història del meu bloc (2008 i 2009 si no em falla la vista) i "flipo" bastant amb els textos que hi ha, tot i que en el fons no em sorprenen massa. I és que al final "la por" sembla que et frena una mica més cada dia a mesura que la teva vida es torna més estable. Que la cresta et baixa pel què pots perdre si això arriba un dia al teu cap, a algú que tingui ganes de tocar-te els "ous"... A qui et diu: "els dies on fem festes al col·legi cal venir a treballar totes les hores encara que les tinguis lliure!". El que et poden perjudicar quatre textos de qualitat literària dubtosa que no deixen de ser paranoies absurdes basades en la llibertat d'expressió.

- Oh no senyor jutge, jo només escric el bloc quan vaig borratxo!

- No són les meves opinions, són les veus dins el meu cervell que em diuen què cal escriure!!!

I amb aquesta mena d'autocensura que em va allunyar al seu moment d'altres xarxes socials més "automàtiques" on tot arriba a tothom ràpidament, fa pocs dies va començar a rondar pel meu cap una mena de "concurs" absurd i probablement altament ofensiu que amb el nom ja ho diu tot:

"Què és pitjor".

I la primera pregunta podria ser la següent (des del més profund respecte pel poble jueu i català, 100% lliure d'antisemitisme, racisme i catalanofòbia!):

Què és pitjor, qui és el més rata, un jueu o un català?  

I llavors començaria l'argumentació...

Jo personalment crec que el més rata és el català. Crec que no hi ha cap altre ésser al món capaç de pagar un casament a mitges amb el seu consogre, finalment pagar la festa amb la pasta robada d'un organisme públic (o entitat) i a sobre d'estalviar-se la pasta, pillar la del consogre per enriquir-se una mica més!

Espectacular...

Algun argument en contra?

Però com deia abans... senyor jutge (o ofesos d'Internet) qui va escriure tot això era el bourbon! Em van hackejar el blogspot!!!

DC

Cada cop entro menys al Facebook per la merda que m'hi trobo com ara aquest altre magnífic post del "docents en xarxa"!

Per què sumar dos porquets més quatre gallines és massa difícil de pensar i organitzar en una activitat. Passa'm la fitxa ja feta per Internet que soc un mandrós pagat per la generalitat, que si volgués treballar no hauria entrat a ensenyament!!!

I no sabeu el que m'ha costat tancar la finestra abans de publicar un "Segur que a la carnisseria del teu barri podreu treballar les fraccions!!!".

Fills de puta de docents estúpids!

Papapapa... ranoia!

Estirat al sofà, havent acabat unes "pelis" de divendres a la nit amb el "cubalitre" (que ja no saps si està mig ple o mig buit) a les mans, la teva ment comença a flotar en una mena de viatge astral de tercera. De distanciament del teu jo corpori que s'allunya de la massa d'àtoms que ets. Que s'imagina, que s'introdueix, en la pell dels teus "coneguts".

- Què deu estar fent en Fulanitodetal? Deu estar dormint, posant-se el pijama per endinsar-se entre els llençols del seu llit? Potser està mirant el seu Facebook? En un món preconfinament potser estava de festa, de concert? De viatge?

I mentre pel teu cap circulen totes aquestes preguntes retòriques no pots deixar d'imaginar-te l'escena, totalment irreal de la situació. Irreal per què no has vist mai l'espai físic on dorm en Fulanito, on viu exactament, per on es mou, o per què no coneixes els seus horaris ni la seva realitat actual. L'única certesa de la situació creada dins el teu cervell és la de la seva cara posada en l'escena produïda per la teva imaginació. 

- I en Manganito? Es deu estar tocant al lavabo de casa seu? Potser ha tingut més sort i ha aconseguit una mica de companyia? Potser també té un putu cubata a la seva mà i està pensant què polles dec estar fent jo en una mena de sincronització quàntica? Encara no ha acabar de veure la pel·lícula?

Imatges irreals que la teva ment genera per intentar uniformitzar el món del teu voltant. D'extrapolar la teva existència a la dels altres pensant que en certa manera tots seguim unes rutines i patrons similars... una mena d'empatia malentesa o idea de "comunitat" absurdament superficial.

T'imagino amb els llenços acariciant la teva pell, prenent la infusió d'abans d'anar a dormir, conduint, de bar en bar, estudiant, plorant, enfadant-te... Ves per on sempre acabes fent tot el que faig jo!

Som com set mil milions de persones al món i ara mateix tots els escenaris possibles són reals. Des de la felicitat més absoluta fins a la desesperació més profunda, a la pèrdua més gran. Tot això és i passa fora de les teves quatre parets, que t'aïllen de l'exterior i que només pots arribar i imaginar a base de quatre impulsos elèctrics que circulen pel teu cervell i que ni de bon tros t'aproximen a la realitat... que projecten les teves vivències en la dels altres i que no són, ni de bon tros, una mostra significativa de res!

Insta-gram

Un cop han baixat pel teu esòfag uns quants whiskys, atrapat en el "caloret" i la solitud de les llargues nits de tardor, no hi ha res com cercar una "estoneta" fotos de ties fent "yoga" a l'Instagram. Gaudir de l'esport i la vida saludable, el "postureig" femení, el clímax de la flexibilitat articular/muscular, les possibilitats que ens ofereix el magnífic cos humà, les malles ajustades i les hamburgueses (suposo que veganes) marcades en les fibres elàstiques (que de vegades) els  leggins (o la roba interior directament) ens deixen veure.

Espectacular!

La resta de dosis ja us les cerqueu vosaltres o haurem de posar el "contingut per adults" al bloc. Us deixo que vaig a "fer feina"!

Estanc

Avui m'ha tocat anar a un estanc "ParcelShop de no sé què" a recollir l'últim paquet de les meves compres absurdes per Internet. Feia com molts anys que no entrava en un d'aquests comerços, més enllà d'algun supermercat andorrà o l'estanc de torn que vas a cercar el típic paper per fer el putu certificat mèdic per l'administració.

Però no, aquest no era un estanc "normal", era un "mega estanc", un estanc on no hi ha lloc per altres merdes més enllà de tot el que envolta el món del tabac. No hi havia revistes, ni diaris, ni certificats diversos que alimenten el sistema a base de preus absurds i repagament... No! En aquest estanc només hi havia material fumable i per fumar a un nivell tan anadament de l'olla del  yonkisme addictealtabacafulldelmil que fins i tot hi havia una mena de màscara antigàs amb una puta catximba al lloc on hi hauria l'habitual filtre, per fumar-te tota la merda que volguessis fins a morir d'asfíxia. 35€ valia la puta merda aquella a mig camí entre un record de la primera guerra mundial i una disfressa de nit sadomasoquista. El somni del fumador l'hipoxifílic.

Encenedors, vaporitzadors, estris fumetes diversos, tabacs de tots els tipus, papers de liar infinits i fets amb milions de fibres vegetals diferents, pantalles amb més anuncis de tabac i documentals explicant "com n'és de sa" fumar a manta, dels beneficis homeopàtics del monòxid de carboni, la resistència del fumador a la covid, la mentida del càncer que ens vol vendre la societat per reprimir la nostra llibertat tabaquera fumadora...

Però no, més enllà de tota la merda pro addicció, la màscara "eyes wide shut" i la parafernàlia nicotinera, el que més m'ha impactat és la mena de vitrina que emplenava totes les parets de l'estanc amb centenars, o milers, de caixes de tabac. Desenes de milers de putes caixes de cigarretes que entapissaven les parets amb totes les fotos de merda que porten els paquets per llei mostrant els "avantatges" de fumar. Imatges de pulmons negres, forats a la gola, càncers de no sé què, nens amb els pares morts pel tabac plorant, Darth Vaders de segona, esòfags infectes, dents fastigoses, impotència sexual i derivats diversos. La campanya que havia d'evitar que la gent fumés, però que la gent va evitar comprant fundes per amagar-les!

Tot era com una puta escena de cinema de sèrie B, de gore de cinquena amb milers d'imatges repugnants que t'observaven des del darrere del collons de vidre que t'impedia accedir a la preuada droga, ja que segurament molt sovint era robada.

Una mena de sala dels horrors que et recordava una puta joieria, amb totes les peces d'or i diamants fent pampallugues als teus ulls, com una carnisseria d'aquestes modernes amb entrecots de Wagyu a 5000€ el quilogram, però en versió grotesca i repugnant. De mitges merdes que ploren perquè el preu del seu paquet de tabac puja 15 cèntims i l'addicció els surt més cara.

5 minuts per recollir dos paquets ronyosos on tota aquella porqueria infecta i gratuïta et queia a sobre, et trepanava el cervell tot i ser conscient que en el fons tot allò ni et va ni et ve, ja que el tabac és una cosa que mai t'ha enganxat, que et rellisca absolutament, i que els veritables afectats del tema entren allà dia sí i dia també pixant-se'n de tot plegat. Moments on no pots deixar de pensar en tots els cabronassos que es gasten la pasta dia darrere dia en aquesta merda. En com odiaries que la teva parella fumés. En la massa humana que entra allà sudant-l'hi la polla tot a infinit amb la pasta que necessita per mantenir el vici a les butxaques. Rolex rectangulars en unes estanteries de segona on només hi veus merda, dolor i mort.

Però total, "d'algo" ens hem de morir. 

La meva mare fumava durant l'embaràs i jo no he sortit tan malament!

L'avi va durar fins als 90 i fumava cada dia!!! 

8

Sovint sento la buidor, una buidor absurda i estúpida que ni l'últim CD d'Arpaviejas, ni el bourbon o la malta poden omplir... colors i ubicacions que s'amunteguen en els meus records. Oportunitats perdudes o en les que no es va saber estar a l'altura. Situacions marcades amb foc al cervell, al cor si sabés on ubicar-lo, que et recorren amb un calfred l'organisme quan hi penses. Que t'activen la sang cap al cos cavernós!

L'Escala, els Aiguamolls, Vic, Portbou, Girona, Barcelona, Deltebre, Sant Cugat, Perpinyà,... es podria fer un Google Maps amb la meva estupidesa. Amb la supèrbia que et fa pensar que sempre te'n sortiràs amb la teva. Amb els trossets "DEL MERDA" que ets.

"En la flor de la vida

y lleno de juventud

y estoy cansado como un viejo...

Sudando frente al espejo

me miraba a los ojos

y solo he visto en ello mirada de loco.

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber, otra vez"

I al final la resposta a l'exposició dels fets ha estat més tèbia del que creia per la magnitud de la paranoia... Un exemple de manual del "que sigui simpàtica amb tu no significa que li agradis". La decadència postpujada a Sant Pere de Rodes. La pregunta oblidada transformada en retòrica a l'infinit digital. La resposta a la resposta a l'estil de Schrödinger: feta i no feta al mateix temps. 

I al final el meu ego infinit encara m'empeny a pensar que potser el motiu de tot plegat, de la indiferència, ha estat el distanciament social autoimposat que ha fet el seu efecte... Com un escalf de segona que evita enfonsar-me més en el fang, tot i que en el fons del meu ésser només puc pensar en com hauria estat la baixa laboral per contagi.

Abstinència, desintoxicació, el yonkisme de la primera dosis que va caure cap allà el 2001 encara dura i mai me'n podré desenganxar, la politoxicomania que es va anar acumulant a partir de llavors ja és més fàcil de suportar, tot i que aquesta darrera dosi encara la caldrà pair un temps. 

Ressaca alleugerida per la manca de xarxes socials.

"Papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, chutándome todos los días 

papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, robándole al abuelo parches de morfina"

I en el fons el dubte, la por, és davant del "i si tot rebentés", sabria estar a l'altura de la situació? Començar de zero seria possible o només hi hauria solitud a l'horitzó? Veient l'última dècada de fets tot fa pensar que seria força complicat el fet de tirar endavant, la inèrcia, la resiliència de tot plegat que m'ha permès avançar fins on sóc ara potser ja ha arribat a la seva fi, i llavors què? De nou el buit, l'ansietat, el voler i no poder, l'intent fallit que em torna a la Terra, el qui, el què, l'on. El retorn a la realitat de l'escòria asocial que no podrà remuntar després de la caiguda. Sortir de la petitesa en què s'ha convertit el meu món. L'empatia, la comprensió del tot plegat amic meu...

A mi la cobertura!

L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...

Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!

Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!

I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència". 

Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat? 

No tinc cobertura i potser m'estan trucant!

Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?

Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?

L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?

Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?  

Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?

Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).

L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?

La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?

... (insereix paranoia a gust personal del lector)...

I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".

I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!

Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir". 

Resum ràpid

 Mou pasta, implica gastar-la o que algú en guanyi?

Implica que els pares/mares no han de tenir els nens/es a casa? (no sigui que calgui que els eduquin ells mateixos i tal...)

Doncs es pot fer sense màxim de persones i a "fondu"! Tot permès sempre que "es respectin les normes de no sé què".

Implica limitar la teva vida privada i tocar-te els collons en els moments on no treballes i pots gaudir dels instants "d'oci gratuït" de la teva miserable existència?

Doncs no pots! Et fots i si vols veure els teus amics o familiars ho fas en grups de 6. Total tampoc deus caure bé a tanta gent com per necessitar grups més grans!!!

San Xuan!

Miro el cel... un cel absurd, opac. On són les putes constel·lacions que vèiem a Mas Gircós? Ja sé que a l'estiu no veurem Orió, però i la resta?  On és la imatge que el meu cervell recorda des de "l'era"?

I les quatre llums que es veuen des del meu poble on sou? Encara existiu? Vau desaparèixer fa milions d'anys? Estic observant un cel irreal que ja no existeix???

I és que aquesta bola espessa, etílica, absurda, plena de faltes d'ortografia ja no em deixa pensar amb claredat. El flux ha desaparegut en una mena de densitat absurda, de velocitat de merda al teclejar per l'estupidesa de crear quelcom en l'alcoholització. La literatura putrefacte i decadent de la revetlla. Del cava i el vi empordanès. 

I on sereu ara les estrelles que puc veure des del meu balcó infecte? Ja no existiu i els fotons enviats fa milions d'anys tot just ara ens arriben en un miratge absurd i mentider?    

Aquesta bola fastigosa de terra i atmosfera que ens manté presoners, atrapats per la gravetat, què significa per tot plegat? LA meva claustrofòbia s'ha d'activar davant la situació absurda de ser un presoner dins la decadència planetària?

El confinament ens ha fet despertar les nostres fòbies? No puc sortir de casa, del terme municipal, de la província, de la regió sanitària,...!!! I en el fons què importa això si tampoc pots sortir de l'estat, del continent, del puto planeta. Ets un esclau que no pot escapar de res! La teva presó és, i no importa la seva mida, ja sigui una cel·la de 8 metres quadrats, de cinquanta, de sis mil...  

Bourbon

El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!

Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte! 

Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!

Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...

- Uh.... sembla que es gira mal temps.

- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!

- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!

- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver! 

- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?

- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"? 

I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res...  I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia  a dia!

I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica. 

Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!

Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!

I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema?  Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.