Ja sé que vaig dir que no escriuria res més fins al acabar l'any però veient que la meva situació d'avui no canvia de moment (veure blog de l'expe a 12/12/07), i que la conexió de l'alberg és "gratis", al quedar-t'hi a dormir, mato el temps aquí.

Si tingués un USB al pc penjaria alguna foto, potser d'Argentina o de la psp, qui sap potser la d'un parell d'Irlandeses de l'alberg, o de l'arbre de nadal que tenim, o de la gent prenent el sol a les places en bikini. Com si fos la platja però en una plaça d'aquestes amb herba.

Potser dels cotxes demacrats que tenen per aquí, de la gran velocitat d'internet, de la duresa de les tecles,...

D'un bitllet de 10 pesos, o de 100,...

Una foto dels dits del peu, on encara n'hi han cinc. De l'E.T. que et diu on hi ha el telèfon públic de l'hostel però que no va. De la gàbia on estic "tancat" ara mateix.

De la carn. La del super, la carniceria, del restaurant, de l'hostel, del carrer,...

La del "chino" on vam anar a dinar el primer dia pensant que era un buffet lliure de carn a muerte. Dels bolis que anem robant per on passem. Del full de permís per entrar al parc. D'un peluix "super feo" que vam veure a una botiga per guiris.

Del móvil que em comprat. De la mega-factura del supermercat. De la de vins que hi ha. Les cerveses de litre. Anuncis de la tele exclusius d'Argentina...

Potser seria més complicat, però si en fes moltes de seguides després podria enganxar-les amb el fireworks i tenir la animació...

¿Es podria fer una peli porno així?

No ho sé, jo m'en vaig a l'Aconcagua.

- ¿Quan marxes?

- Dissabte que ve...

- ¿I quants sereu?

- Dos...

Pim, pam, com si anessis a la fira medieval de Besalú o a fer una ferratilla a Montserrat. Set dies i a aquesta mateixa hora estarem tancats dins un avió amb milers de milions de metres cúbics d'aigua salada al nostre voltant, a uns vuit mil metres sota els nostres peus, direcció Buenos Aires.

Allà no hi vas a fer "res", no tens ni idea del que t'hi trobaràs i tot allò del que has estat parlant tot aquest temps simplement és una pel·lícula mental que t'has muntat amb tot el que has llegit, vist i sentit des de la comoditat de casa. Llavors simplement ho vas reproduint a un blog. Fredament, en comptes de titular-se "Blog de l'expe" el nom més adequat seria "La meva primera expe després de pujar l'Aneto a l'hivern i d'haver-me alimentat com un cabró milers de llibres de muntanya de gent que en sap un ou".

Diuen que diuen que hi pot fer fred, que si hi ha un “nuvulot” amb forma de "bolet" al cim la cosa és xunga i has de baixar cagant llets, que només un 30% de la gent que intenta pujar aconsegueix fer pic,...
...simplement saps que pillaràs un ou i encara tens aquella cosa que et diu "xaval ni t'imagines el que arribaràs a pillar..."

Motiva. El projecte és teu, tu t'ho has fet, desfet i et tocarà menjar-t'ho amb patates. Fa dies que estàs de "subidón". Nervis. De cop t'enfonses pensant que ja tindries mig cotxe nou pagat si no estiguessis emmerdat fins el coll. Joder cinc dies i 11 hores!
Saps que no és res més que un muntanyot, pedra amb aigua freda (bastant freda) per sobre i que té la mateixa utilitat que qualsevol altre muntanyot dels Pirineus o dels Alps. Però és el muntanyot on aniràs a pringar. El teu muntanyot.

Diuen que el que fa gran una muntanya o una altre al final és la gent. La història que té, tot allò que hi ha hagut abans d'anar-hi tu i que és el que t'ha atrapat. Aquí també s'hi afegiria totes aquelles paranoies que tens abans d'anar-hi, les que tens un cop ets allà i tot allò amb que després tornes a casa. Sense aquest pilot de merda les muntanyes no servirien de res més que per fer de frontera i per tenir més temari a classe.

Del Bassegoda a un 7000m. Sembla que a casa nostre hi ha un procés evolutiu pel qual algú comença a aficionar-se a l'excursionisme i de manera gradual cada cop va entrant cap a altres modalitats de muntanya. Un dia puges un pic caminant, després alguna grimpada, una gelera, tot radera cau una hivernal, una ferrata o algu d'esportiva. Gel, canals, clàssica,... quatremils, etc. Si t'hi fixes bé hi ha un munt de llibres que es titulen del no sé on a un vuit mil que flipes, o a una muntanya de les punkys. Cadascú arriba allà on pot i "l'alpinisme" és dur. Qualsevol error pot acabar malament, i aguantar això hora a hora, dia a dia et fa plantejar si vols seguir jugant o no a aquest joc. Cerveses, sol, roca de puta mare amb parabolts de la mida d'una cigala,... i tu no et pots treure del cap que rellisques per una pala de neu de 45º, que el putu piolet no es clava i simplement llisques fins on acaba la pala i comença el buit. Tot és fins que acaba. Reconfortant però no suficient. Paranoies, merda, droga. Al final és acostumar-s'hi, assimilar-ho, metabolitzar-ho, evolucionar i pujar un nou esglaó o deixar-ho.

Això és la meva merda, una merda que varia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes,... i que quan llegeixi d'aquí un temps, a part de semblar-me un munt de merda, a sobre serà un munt de gilipollades. És com parlar de clavar-la quan encara vas per la segona base.

Xavals, aquesta és la meva última aportació al blog de l'any... i de regal la possible segona opció de disseny per les nostres samarretes.

Pots portar una càmera a sobre per vàries raons. Saps que vas algun lloc on hauràs de fer fotos, la portes per si un cas trobes alguna cosa que fotografiar, o per amortitzar un centenar d'euros que fa setmanes que es moren de fàstic a un calaix de casa.

Aquí trobem un clar exemple dels tres casos.

Després de setmanes sense fer cap foto al no trobar res mínimament fotografiable, l'he agafat per fer fotos de pedres on per algun dia potser i haurà una via d'escalada i de "casualitat" he passat per l'embassament de Boadella.

Un embassament, per qui no ho sàpiga, és un lloc on s'hi acumula aigua i evita que durant precipitacions intenses hi hagi grans crescudes del riu que podrien causar danys llera avall. A part també s'utilitza com a magatzem d'aigua (que més endavant ens beurem) i per obtenir electricitat de manera "neta" i "indefinida" o "renovable".

Ara mateix també serviria per muntar-hi un rocòdrom de puta mare.

Dibu-2

I un dia t'adormiràs, més o menys dolorosament, i de cop, de cap al forat, o cremat, o allà tirat perdut al mig de la muntanya,... i llavors passaran de nou milers de milions d'anys, tot rebentarà i la cosa seguirà el curs que tingui que seguir.

Seguirem igual d'ignorants, desconeixent que polles ha passat durant els milers de milions d'anys acumulats de passat i el mateix amb els corresponents de futur, exceptuant els 5, 20, 50, 80, 110 anys que haurem viscut i el que haurem après dels llibres d'història i física.

Tot i això, hi ha un grup d'irreductibles que es neguen a deixar d'existir i roben vilment a l'història un tros d'immortalitat. Noms de grans persones que dia a dia ens passen per la ment, amb monuments dedicats a ells, places, carrers,... un petit premi a una vida plena d'aportacions a l'espècie humana. Un record que els manté "vius" en el nostre dia a dia.

I què ens queda al altres? Com podem obtenir un troçet de vida eterna, sense tindre que fer res per aquests sis mil milions de persones que hi ha al món i que ens importen una merda?

A un grapat d'idiotes, després de pensar molt suposo, se'ls va acudir la brillant idea de deixar el seu putu nom allà on vagin, veient que la seva vida és tant inútil com la d'un gripau del desert i mai tindran un miserable paràgraf a cap llibre de text, dedicat a la seva vida i obra.

"Manolo 14/8/1996" a un pobre roure de l'Albera. "Edu" a les graderes del Croscat. "Xumi" al ciment fresc d'una obra. "Hygo puta kien lo lea, Marta" a la llitera d'un alberg.

Pim pam, vaig d'excursió a la fageda d'en Jordà i amb la navalla suïssa de la muerte de trenta-cinc euracus, que he anat amortitzant al robar els diners de l'esmorzà als xavals de primer de carrera durant els set anys que porto fent segon, escric al faig més gran que trobo "Aky estubo Paco, xupame la poya 658 25 65 44 ".

I duran les desenes de generacions següents, els milers de visitants anuals de la fageda, veuran que un cop hi va haver un Paco i que l'hi molava que l'hi mengessin. "Ostres en paco, tu! el truquem?"

Però clar, els arbres cauen, les roques s'erosionen,... i al final l'oblit t'atrapa de nou, fins que, poc a poc la pressa troba una nova manera d'escapar del seu depredador.

Segur que molts usuaris del sistema de biblioteques públiques de Catalunya (una biblioteca és com una llibreria però en gran i on pots llegir "gratis") s'ha trobat amb la "marca del zorro" al obrir un llibre a alguna de les cantonades de la primera pàgina.

A figueres hi ha un parell de cabrons que signen amb una "m" o ona, i un altre amb una merda vermella.

Vas a pillar un llibre... la "m" de merda, marica o potser marc. Hòstia tu! el marica també ha llegit aquest llibre! Quin nivell tiu!

I a mi què polles m'importa si el marica llegeix o no, segur que només fot la marca per vici i ni tant sols sap de què va el llibre. Potser ni sap llegir.

A més, de què serveix? A l'epígraf del cementiri posarà "Jo era el de la "m" dels llibres de la biblioteca de Figueres, recordeu-me"... Xaval t'has parat a pensar mai que m'importes tant com un yonki de "Villarriba de las cebollas" i que només ets un putu guarro que no té cap respecte pel allò que és de tots.

I això no només va per la rata de biblioteca, penses que em mola anar a la muntanya i trobar els arbres rajats, les parets rascades, pintades,... Tiu, si vols rajar alguna cosa, raja't la polla així ens estalvies aguantar la teva descendència.

- Monitor... sota el llit d'en Miquel posa "fill de puta", ¿qui ho ha escrit?"

-Nen, ho ha escrit un gilipolles amb el cervell d'una ameba...

Però clar, has de callar perquè ets un educador i amb les millors paraules que trobes l'hi respons... "ho ha escrit un brètol, no l'hi facis cas".

Dibuix

Vas al "super" compres quatre pizzes, dos hagüen daz, setze ampolles de vi, dos de vodka, dos de güisky", una de jack i quan vas a pagar, al costat de la caixa, la gran paradeta amb coses inútils que sempre et mires mentres esperes a la cua.

Xiclets, llanternes, peluixos, DVD's, preservatius,... i piles! Paquets amb milers de piles!

Setze piles onze euros, "mega-pack de la muerte mp3-Frontal-PSP-Vibrador", vint piles amb cinc de gratis, "mega-pack ratlla-les als espaguetis i mata la sogra", i així amb milers de packs que varien en funció de la marca i de la qualitat del cilindre metàl·lic que ens dóna electricitat.

És absurd.

Potser les piles és la merda més inútil i a on més ens claven la polla de tots els objectes que poguem comprar a un supermercat.

Quantes piles gastes a l'any? I al mes?

Una de mp3 dura 11h, un frontal amb bombeta halògena quatres piles cada 12h, un gps de trekking dues per una altre dotzena d'hores,... "sigue i suma".

Val que amb el "pack super ahorro" per dotze "eurakus" tenim dotze piles AA, però ¿que ens duren?, tres sortides a la muntanya?, ¿amb tres euros tenim una setmana de música a la nostre butxaca?

És a dir un mp3 estàndard al mes es xupa 12 euros en piles. 142 euros l'any.

T'has parat mai a pensar que potser val la pena comprar una pila recargable? Amb els dotze euros que et gastes al mes tens dues bateries AAA recargables per mp3 que et duren mil vegades més, i un cop les has pagat, pràcticament no et costen res més. No has de pagar mai més una merda excepte la electricitat que hi poses a casa. Que mirat fredament, potser és un cost negligible de la factura, davant del consum de tres teles, dos pc's, forn, microones, nevera, congelador, estufes, aires acondicionats, XBOX 360 i tot de merdes que corren per casa alimentant-se d'electrons.

A part, el més graciós de tot, a part d'estalviar-te centenar d'euros a l'any, és que... ¡tiu, no contamines tant! No llences quilos de piles any rera any que acaben als abocadors, o en el millor dels casos, a una planta de tractament. De cop et tornes verd i et surten fulles de les orelles!

Fes el càlcul.

Paquets de piles consumides al mes x cost del paquet = Cost total

Cost piles recargables (inversió) / Cost total piles (despesa mensual) =PRI

(PRI: període retorn inversió)

Exemple:

8 piles AA/mes.... són dos paquets al mes x 4 € cada paquet= 8€ al mes

4 piles recargables AA són 12€/ 8€ mes (que ja ens gastem habitualment) = 1.5 mesos

És a dir, en un mes i mig em recuperat els nostres diners i a partir d'aquí és estalvi, que anualment seria:

12 mesos -1.5 (recuperem inversió) x 8€ en piles /mes= 84 euros

És a dir som més ecològics i tenim 84€ més el primer any i 96 (84+12 d'inversió que ja no cal fer) els següents per gastar en drogues, alcohol i dones...

I tu, ja la recarregues?