L'home del foc. El tercer o quart de carrera, potser el dos i mig ja que la cosa es va allargar un tant. Toxicologia, un alberg de valència i gent que la palma dormint amb una estufa en marxa. La cosa crema malament i s'allibera monòxid de carboni, punt i final.

CO pels col·legues, i al final tot es resumeix en que el monòxid s'uneix amb més facilitat a l'hemoglobina que l'oxigen i les artèries no transporten res massa útil per a la vida. Son etern. Portada de diaris.

Per poc no ens convertim en carn de canyó, treball de carrera per ambientòlegs, potser biòlegs o alguna branca sanitària, metges, infermers/eres, veterinaris,...

Paranoia, fred desmesurat potser degut a una ingestió mínima de calories, material desconegut, poca confiança i més paranoia. Llenya i foc. Plàstic, fum negre i compostos tòxics. Potser cianurs, clorhídrics,...?

¿Que et penses que en surt quan cremes un plàstic,... amor i teletubbies?

Mitjanit passada, els braços s'adormen, mala posició, la sang no raja com toca. Llum i escalfor acaricien les nostres cares. Caliu. La cosa sembla que marxa si no fos per...

...joder quin mal de gola. Irritació.

Què passa?

Els led's dels frontal il·luminen els pocs metres cúbics del refugi. Boira.

Boira? Què joder... fum. El foc apagat i del tronc només en surt un fum dens que ho impregna tot. Les parets, la roba, els nostres pulmons i la sang.

2x2 quaranta-set?

Sembla que les neurones resten intactes.

Els gats s'ho ensumen i s'aparten del nostre camí. Ens veuen i ràpidament fugen com un llamp, amb tot de records d'històries en ment que sentien quan eren joves. Històries que els explicaven els més vells sobre anys foscos on més d'un cop, massa sovint fins i tot, els seus companys felins acabaven venuts com a conills.

Venuts i rostits!

I ara de nou, la fi s'acosta. Els veus, ens veuen. Al creuar-nos les mirades coincideixen un instant desencadenant l'esgarrifança de la por que els recorre la columna vertebral fins al cervell on es dispara el tret de sortida... fuig! El rostre de la fam és aquí i no hi ha temps a perdre. Dubtar és acabar a la cassola i no hi ha moment de relaxació possible. Ni quan mengem. I tot i que duran aquests moments potser és quan hi ha menys perill, és quan la tensió disminueix, i fins i tot els més valents s'acosten amb prudència, res no canvia, ja que per molt que un s'alimenti, la carn és la carn i se'ns veu a la cara que fa temps que no la tastem.

Els gats ho tenen clar. Ens temen i és difícil agafar-los, o passar-los amb la roda per sobre, però sempre n'hi ha algun de més atrevit, agosarat, curiós,... i llavors: Nyac!

Tranquils gats, tranquils que en uns dies tot haurà acabat!

Dos dies i marxem... Sta Llogaia d'Alguema 0.9km. Girona.

I llavors?

Un cartell blau amb marques grogues? Un de verd en direcció contrària... ¿D'on ve i va a parar més enllà de St. Pere de Rodes?... Necessiteu el comodí del google?.

Així dons, i veient que la resposta cau uns 1300km a l'oest d'aquest cartell, la idea de començar l'aventura amb una mica menys d'un kilòmetre no sembla tant depriment. I no pel fet de pedalar i pedalar al sol amb alforges hores i hores, buscant l'auto suficiència, si no pel fet de suar i suar, anar brut i brut duran dies i dies.

Vint-i-tres dies exactament, tot i que el fet de sortir de davant de casa directament en bicicleta per creuar Catalunya i Espanya no et provoqui la mateixa sensació que començar un viatge travessant algun tros de mar amb avió. És com si de camí a l'aeroport el cervell s'anés preparant per la moguda, que tancat a 8000m ja no hi hagués possibilitat de tornar fins a la data establerta. Ja no hi hagués marxa enrrera. ¡Anem de viatge, d'aquí unes hores estarem a "tumar pel cul", flipa!...

Ara la bici està a punt, les alforges mig carregades i Diumenge a primera hora serà marxar cap a Girona com aquell que va fer una volta a Requesens vint o vint-i-cinc vegades més llarga.

Viatge? Més aviat sembla una excursió fins a Galizia, si no fos per la tornada amb Ryanair a Reus. Tot i que veritablement no sé si em canso més pensant en pedalar tota l'anada o tindre que tornar de Reus a Figueres, parant a Sants a canviar de "tren".

Vas un dia pel bosc, i de sobte et trobes un pou... "Joder un pou!", i amb aquell esperit curiós i aventurer, que ha permès la evolució de la nostre espècie fins a finals del segle XX, abans de que la ignorància fos recompensada i s'establis dins les aules del nostre país, el que et passa pel cap és:

-Ostres tu, quina profunditat deu tenir?

Com ho puc saber? Salto i ho veig per dins?, obrint de nou la porta a la selecció natural. Agafo un fil i el deixo caure amb una pedra lligada a l'extrem per després comptar la seva longitud? Hi tiro un gat i segueixo el meu camí?

Dons bé, suposem que agafem un gat que ronda pels voltants. El llancem i sentim un "pluf" o "xaf", en funció de si el pou acaba en aigua o està sec. Calculant el temps que passa podem deduir-la (la profunditat).

Per exemple, agafem el gat i el deixem caure, amb amor, des de l'inici del pou, i escoltem el pluf o xaf, 5 segons més tard...

Per una banda el gat cau amb un moviment rectilini uniformement accelerat (MRUA), amb una acceleració de 9.8 metres/segon cada segon, a causa de la gravetat. Per l'altre el so viatja a una velocitat constant de 340m/s, seguint un moviment rectilini uniforme (MRU). És a dir, en els 5 s que comptem el gat cau de forma accelerada i el so del pluf o xaf, puja pel pou a 340 m/s tota la estona.

Com que la profunditat del pou és la mateixa tant de pujada com de baixada (caiguda), tenim un sistema de dues equacions on el temps de caiguda serà t i el de pujada 5-t (o al revés):

Nutrients bàsics per a una festival punkarra, de droga i alcohol, per terres basques:

- Patates de pernil, doritos, estrelles, boca bits, els fantasmets cabrons,...
- "Crusants", donuts, bollicaos,...
- Empanades, napolitanes, red bull i similars pels 680km de viatge amb cotxe d'anada i els respectius de tornada.
- Olives
- Cafè soluble.
- Pasta i puré amb tonyina per fer algun àpat decent.
- 500g de gas.
- Aigua (una mica)
- Anticongelant del cotxe.
- Gasolina per si no fem prou amb el gas... i encenedor.

L'alè a cafè, la fortor a fum de tabac que desprenia la seva roba, les "ulleres" sota els ulls que demostraven un cansament crònic i la carpeta amb la calculadora sota el braç el delataven. Era el nou professor de matemàtiques sense cap mena de dubte... I aquest cop la cosa semblava fàcil, aquest individu feia temps que estava buit, que estava mort per dins. Les il·lusions, l'esperança, la transformació social a través de l'esperit crític i el pensament, tot havia desaparegut i ja no en quedava rastre. Allò que donava sentit al seu treball ja no hi era, i ara al seu interior no quedava res més que depressió i una cadena que el lligava a un futur absurd, fosc, monòton i infinit.

El que no comprenien els alumnes és perquè tenia una destral al seu costat...