Els dies passen mentre veus que la teva vida fa temps que només és un bucle estúpid que es repeteix cada cert temps. Mes a mes et toca treballar dia a dia en la mateixa merda. En una cosa que et va desquiciant mica a mica fins que, al veure la llum del final del túnel cada cop més aprop teu, simplement intentes aguantar per acabar el contracte i cobrar la liquidació.

Llavors entres de nou al següent bucle, el de tornar a buscar una nova feina o el d'esperar a reincorporar-te a l'antiga empresa. El circ comença de nou. Quatre anys de carrera i al final ni a les ofertes per mosso de magatzem que t'inscrius et truquen. Aturat, podrint-te dins la teva habitació, el dies es clonen un darrera l'altre amb poques variacions. Potser la única cosa que canvia és l'horari. De llevar-te a les vuit o a les nou del matí com havies fet els últims mesos treballant, cada cop la cosa s'allarga a mesura que també es distancia l'hora en que te'n vas a dormir. Hi ha un moment que et lleves simplement per anar a dinar, fer una migdiada i gastar les següents hores amb sèries i programes de la televisió.

Et veus desbordat per un món en el que et sents sol, atrapat per lleis i normes en les que no creus, per diners que no tens i uns cànons que simplement et fan sentir com una merda. Joder a tots ens molaria un cotxe de la muerte, el casalot del mil, tot de ties que te cagues de vint anyets, amb tangues minúsculs, ben humides, amb pel únicament al cap i amigues liberals amb drogues per parar un tren.

Llavors et despertes i veus que tot això ho pots tenir. Seus davant el sofà i poses la tele. Sèries, pel·lícules,... tot allò que volies ho tens, ho vius a través d'un actor que et fa sentir tot allò que desitges a mesura que les hores s'allarguen temporada a temporada, mentre que el son es desplaça per la matinada i de nou et tornes a sentir com un animal nocturn acabant els dies a les quatre per començar-los de nou a les dotze de l'endemà.

Et tenen atrapant encara donant menys sentit al poc contacte que mantenies amb la realitat. "Hola són en Nico Belick, passo droga, mato penya, follo a pinyón i cada quinze minuts tinc un cotxe nou,... ¿Què passa?". Fins que hi ha un moment en què dubtes de què has viscut i que no. Què ha sigut real i què ho sembla i prou pel simple fet de pensar-hi una i altre vegada.
Sense cap prova física arriba un punt en que el límit de la realitat desapareix i l'únic filtre que et queda és el de la racionalitat... "¿És possible que hagi passat, puc haver-ho fet?".

Hi ha un moment en que els dies ja no t'aporten res, el que està passant és idèntic a l'anterior i serà idèntic al que vindrà demà. Hi ha un moment en que sents que ja no vius. Que has mort si no fos per quatre projectes estúpids que tens entre mans i que seran un parèntesis entre bucle i bucle.