Tanco els ulls i veig el "petate" vermell ple, sol, tancat amb el candau al menjador de casa esperant a ser enviat per correu de nou a un país desconegut, inhòspit.

Penso en tot el que hi he posat, la tenda, menjar, quatre merdes,... vint quilos que per menys de cent euros haurien d'esperar-nos el cinc de setembre a Reykjavik i que ens haurien de permetre disminuir substancialment el cost del viatge. La veritat és que no he estat mai a cap supermercat islandès, però si tot el que em comprat, un cop allà, supera el cost d'aquí més el de correus podríem dir que ha sigut una bona idea el tema... suposo que sempre espanta el fet que diguin que Islàndia és el país més car del món (sinó el segon o tercer després de Japó).

De nou tanco els ulls i només veig gel. Coca-cola... cubates de wisky arreu. Glaçons quadrats surant dins un mar marronós mentre els piolets es van clavant, un sobre l'altre a mesura que guanyo alçada i m'allunyo de d'alcohol que tant trobo a faltar en aquests moments.

La glacera de Vatnajökull i els túnels que hi han fet rius d'aigua termal a la zona del Kverkfjöll. Aurores boreals, bistecs de Puffins (frarets), guèisers, volcans,... la cosa és simple, càmera, ganivet i forquilla, banyador i tovallola,... però el gel és diferent. Piolets, grampons, botes. Els tècnics o els normals? Cargols de gel i corda. La cosa es complica i el pes puja a mesura que augmenta la salivera.

Amb el límit de pes de l'avió potser amb els semiautomàtics, un parell de piolos i les botes cutres ja farien el fet per alguna sortida pel gel i alguna cosa simple més vertical. Rotllo boulder. El mínim per calmar aquest "mono" que em devora per dins al viatjar a la "terra del gel".