Al entrar per la porta les nostres mirades s'han creuat. Un rostre, una silueta familiar,... dubte. ¿Ens coneixem?
És poc probable. La tu que se't assembla "però-que-no-ets-tu" no viu aquí, no treballa aquí, no hi ha cap motiu per què sigui aquí,... i menys que coincidim en un lloc com aquest. No dic que no sigui possible, diguem que és poc probable, i per això segueix el dubte devorant-me el cervell.
¿La ets, no la ets?, ¿Si fos ella no m'hauria saludat?... ¿"Hola"? La veritat és que tampoc ens portem tant bé.
Impossible, definitivament no pot ser... Simplement tinc davant meu un petit doble amb un color de cabells un tant més fosc. Increïblement més fosc. Negre com el fons d'aquest bloc.
¿Has pensat mai tenyir-te de negre?, de veritat guanyaries un parell de punt de cop.
La cosa passa. Fa la seva tot i que més aprop del què m'agradaria, del que m'alliberaria definitivament de la incògnita que ara mateix em té atrapat en una cantonada.
Segon a segon, amb la rapidesa d'unes pedalades els minuts es van sumant fins que sobrepassen aquell límit mental que m'havia fixat. És hora de plegar, de deixar-ho, tot i que ara mateix no tinc cap altre alternativa que seguir.
Atrapat, sense opció d'escapar, el limit s'amplia fins l'hipotètic moment en què ella marxi. Fins a l'instant en què quedi prou espai entre els dos per evitar un contacte massa incòmode al dirigir-me a la sortida passant pel seu costat.
Un encreuament ràpid, llibertat, una pantalons una mica baixats, una mirada fugaç, un tanga blanc que ràpidament es perd dins la "raja" del cul saludant, donant-te la entrada a tot de llocs estranys i misteriosos, amor, una mà que el cobreix de nou, tristor i finalment, dubte.