Fotografia infraroja

Comencem el 2021 recuperant aquells filtres IR de la rèflex i l'editor d'imatges a base de tutorials d'Internet.

Live Fat, Die Young

No em toqueu els festius de desembre cabrons que al meu municipi no hi ha neu! FAT BIKE!!!

 

 

 

 

I per si la compartició del YouTube no funciona, aquí hi ha l'enllaç directe a la llista de reproducció:

 

https://www.youtube.com/playlist?list=PLA41738A5BF0F8AF1 

Insta-gram

Un cop han baixat pel teu esòfag uns quants whiskys, atrapat en el "caloret" i la solitud de les llargues nits de tardor, no hi ha res com cercar una "estoneta" fotos de ties fent "yoga" a l'Instagram. Gaudir de l'esport i la vida saludable, el "postureig" femení, el clímax de la flexibilitat articular/muscular, les possibilitats que ens ofereix el magnífic cos humà, les malles ajustades i les hamburgueses (suposo que veganes) marcades en les fibres elàstiques (que de vegades) els  leggins (o la roba interior directament) ens deixen veure.

Espectacular!

La resta de dosis ja us les cerqueu vosaltres o haurem de posar el "contingut per adults" al bloc. Us deixo que vaig a "fer feina"!

L'últim xava

Vas a la platja a les sis de la tarda per estar tranquil. Per gaudir del "final de l'estiu", la tornada a la rutina mentre el temps passa estirat a la tovallola entre remullada i remullada. Mentre el Sol es va ponent i la calor infecta d'aquests mesos deixa pas a la frescor d'un capvespre que ens avisa de l'arribada de tardor. 

Mentrestant, a poc a poc, l'ombra comença a aparèixer per una lateral de la cala i va consumint la llum que hi arriba fins que desapareix completament. El dia s'acaba i en aquest procés les quatre barques que hi havia van marxant, tornen a casa després d'estar tot el dia tocant els collons soroll de motor amunt pudor de gasoil avall.

És el moment de la foto, de captar la platja "salvatge" del cap de creus en tota la seva esplendor afegint el "plus" dels tons vermellosos del cel a l'horitzó... però no!

L'últim xava encara és allà fondejat. Amb el vaixell dels nassos. L'últim putu xava del dia encara està fent el gos al mig de la foto i no té cap intenció de marxar. De permetre veure per uns instants la platja "buida" més enllà de les tendes amuntegades als racons de la platja, amagades sota les roques que les deuen fer invisibles als agents rurals.

Per què xava de merda? Per quin motiu no has seguit tota la xurma que t'envoltava de nou a port? Per què fondeges la teva merda de "barco" a una platja que hi arribes baixant per un caminet a cinc minuts del cotxe? Cal ser tan malparit? Potser et vols quedar a dormir a la cala també? Te la posa dura navegar de nit seguint les llumetes del GPS mentre els fars et fan pampallugues al fons de la retina?

L'últim xava, l'útim putu xava, el camacu, l'escollit entre les legions de pixapins que "gaudeixen" del pont de l'11 de setembre fugint com rates de la seva ciutat per anar a l'Empordà, es manté inalterable en una de les caletes del Cap de Creus aferrat amb la seva àncora de merda a la foto per tota l'eternitat!

Acaba d'arribar a Jóncols i deixa d'emprenyar estúpid!!!

Bourbon

El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!

Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte! 

Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!

Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...

- Uh.... sembla que es gira mal temps.

- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!

- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!

- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver! 

- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?

- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"? 

I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res...  I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia  a dia!

I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica. 

Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!

Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!

I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema?  Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.

Abril de 2018 (Però a Terra Alta més!)

I un dia busques un geocaching per anar a fer la volta en bici i descobreixes que a 30 segons d'aquella carretera per la qual has pedalat i conduït desenes de vegades, hi ha un antic hangar republicà de la guerra civil.

Hi vas, fas el "geocaching", pedales més i en tornar a casa cerques més informació per si la teva font "amaga-catxés" te l'ha fotut... però no, la informació és verídica. Un camp, una estructura feta pols on només algunes columnes de ciment s'aguanten dretes, males herbes, ortigues i res més excepte un geoamagatall amagat en un racó, explicant què hi havia hagut allà fa uns anys. Ni una placa, ni un panell informatiu, res... només oblit.

I mirant més informació de nou a casa descobreixes que a la web del municipi sí que se'n parla. S'explica què hi havia en aquell camp i com va funcionar. Fins i tot que a pocs centenars de metres més enllà hi havia una altra part de l'aeròdrom, i com aquell que no vol la cosa també expliquen que n'han fet un llibre.

Joder! Un llibre dels aeròdroms republicans de la província de Girona que es veu que n'hi havia forces. I cercant cercant veus (descobreixes) que aquest llibre va sortir a finals del 2017, i que l'estan presentant per diferents pobles i ciutats. I mirant mirant veus que l'endemà mateix de totes les teves descobertes el presenten a Tortellà on també hi havia un aeròdrom... Atzar seria la paraula més adient a l'acumulació de fets que van començar preparant una miserable ruta en bicicleta.

I un cop a la presentació de Tortellà t'expliquen que aquestes ratllades de la paret (fotos adjuntes) de la casa que hi ha al carrer Besalú del poble són de les caixes que portaven els avions i que, segurament, muntaven dins l'església.

I ara potser, apreciat lector anònim habitant de l'Empordà o la Garrotxa, també sentiràs aquella mena de sorpresa i vergonya que, com habitant d'un territori per més de tres dècades i mitja, no sap massa res d'aquest tot i que et semblava que sí!

2007/13

Aquest colló de blog infecte va néixer el 2007 en l'auge de la Internet 2.0, decebut del Fotolog (o com nassos es digués, ja que després de desaparèixer només el recordem quatre gats), perquè només deixava pujar una foto al dia o alguna merda així... I ara mirant enrere fa gràcia veure com del motiu original de tot plegat, que era poder compartir les meves fotos de la "reflex" amb muntanyes, neu,  llarga exposició com ara imatges nocturnes, de llars de foc i espelmes,… amb els anys ha anat evolucionat per acabar transformant-se en una mena de poti-poti agònic i absurd a base de fotos fetes amb el mòbil.

Però bé, aquell esperit que de vegades encara ronda pel meu cervell i, sense que sigui cap precedent, avui sembla que torna amb dues fotos postllevantada i la mirada posada de nou en l'aventura i el dubte. Com el d'aquella magnífica primera foto impregnada amb la ràbia de no haver pujat un pedrot de merda, i que quasi tretze anys més tard em sembla pura poesia... ara amb menys faltes!

"Buscant una puta foto per inaugurar el "putulok" fart de les complicacions del senyor Kodak i la seva galeria. Un arbre mig mort, boira i clapes de neu a 10 min del refu de "miltrescentesestrelles" de Vallter. 

Mil quaranta excuses per no ser allà, per baixar... Fa fred, mig plou, roca difícil de protegir, granit de merda, líquens cabrons que només creixen en llocs poc contaminats, por a rebotar 12m paret avall, por a treure sang, al dolor,... 

Tornem. Escull el motiu que vulguis per baixar d'allà, tu decideixes. 

Embolica-ho amb el paper que et doni la gana, el millor que tinguis, posa-hi el llacet més xulu i guay del món... en el fons saps que totes aquestes gilipollades hippies no van amb tu, sents ràbia, tot és una merda i l'únic motiu de tot aquest turment és que no has sabut estar a l'altura de la situació en el moment que tocava. 

No Brain No Pain"

 

 

I en el fons què seria d'aquest bloc sense les fotos de cadires i la seva misteriosa màgia?

Rule # 32 Enjoy the Little Things

El viatge pel Regne Unit ha estat una mena de paròdia distorsionada per la malta de Zombieland, Harry Potter i Lesbian Vampire Killers, de tres setmanes i gairebé 7000km de cotxe, tot i que en el fons les comparticions etíliques metiladores de l'epigenètica a les xarxes socials no ha servit de res degut a una manca de cultura cinèfila prou preocupant: "likes" buits que en la majoria dels casos no arribaven a comprendre la profunditat del text o la foto...

...i és que deien que deien que als Tesco es venien els famosos Twinkies (una mena de pastissets fastigosos farcits de quelcom blanc fets amb organismes modificats genèticament i greix de vaca, entre d'altres ingredients, provinents del yanki) llançats a la fama al nostre país gràcies a la pel·lícula Zombieland (i més subtilment pels caçafantasmes). I és que al llarg d'aquests milers de quilòmetres conduint per l'esquerra, (tal com en Tallahassee durant tota la pel·lícula) gran part dels nostres esforços es van basar en trobar el maleït pastisset que semblava extingit.

I al final, a la fi! Per atzar, fent cua al supermercat de torn a Canterbury, a la caixa del costat, algú en portava. Algú estava comprant en directe una caixa d'infectes Twinkies el dia abans de creuar de nou a l'Europa continental a través del port de Calais! Eren allà i els calia trobar...

Els putus Twinkies!!!

Al darrer minut de la pel·lícula, després de visitar desenes de centres comercials, la cirereta del patís que dóna sentit a tot. Que acaba amb la constant recerca. Que ens allibera de l'apocalipsi zombie i ens retorna mentalment, per uns instants, a un passat on tot era més simple i innocent... Twinkies!!!

Castell!!!

Deeeeeeeeeeeeeeeeeuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu...!

I ara justament aquest mes d'abril farà exactament 9 anys que vaig creuar a l'altre costat, al costat fosc de l'educació, i per rar que sembli, en aquesta gairebé-una-dècada mai m'havia trobat en la vessant de client al 100% amb el pack complet ni-al-temps-lliure-del-migdia-em-cal-fer-res. Tot fet, tot lligat i hores de llibertat a manta, i ara cara a cara amb el meu-antic-jo(tot-i-que-ja-sé-que-no-sóc-jo) apareixen de nou les sensacions perdudes i les reflexions. I és que més enllà de recordar com odiava treballar durant el meu temps lliure de migdia, el meu cervell ha fet tres clics.

El primer és que aquest món no ha canviat gens en gairebé 10 o 11 anys, les mateixes consignes, activitats, normes, maneres de fer,... i això és curiós ja que si mirem aquesta última dècada des de l'altre costat, en deu anys han passat moltes coses, alhora que s'han fet moltes preguntes i han aparegut forces inquietuds... però en el fons suposo que quan una cosa funciona la innovació és absurda, i que no hagi canviat en tant de temps deu ser que la cosa funciona molt (massa?) bé.

L'altre és que la situació és molt estranya, i de cop i volta jo represento tot allò que era oposat al que fèiem, no diré que ara sóc l'enemic però gairebé, i tot i que res ha canviat, i sé el que fan (i faran), i era mitjanament bo fent allò que ara alguns altres fan, ja no és el meu món i ara sóc aquell enemic, necessitat alhora i cuidat fins a l'extrem, perquè al cap i a la fi és qui paga i et munta o no pollastres...

I per últim, la tercera, són les fotos. Al tornar no he pogut evitar recordar les fotos penjades en aquest bloc, les velles entrades, el flux de gent passat... i tot i que tot passava en una altra comarca, de la qual ara mateix només m'hi separa mitja muntanya, és com tornar a ser-hi: Recordo la reflex i els escrits que vaig publicar a base de robar Wi-Fi, de nit, d'anar a dormir tard, de purga etílica... mercenari de casa de colònies! havia arribat a vomitar pres pel bourbon. L'era i els capvespres. Va ser una època interessant i ara, des de l'altre costat, no puc deixar de pensar en tot el que està girant en una mena de remolí que em xucla a un passat on "no s'hi estava tant malament", i que cal reconèixer que de vegades enyoro força més del que voldria o m'agradaria reconèixer.

Veig i recordo en una mena d'empatia nostàlgica la fi de la carrera, l'entrada al món laboral més-enllà-dels-estius, aquell bar de merda on no vaig durar ni un mes, els màsters o estudis posteriors que van caure durant aquells anys, Argentina com a clímax del 2007-2008, les lliteres i els terratrèmols, la vida sense gaires preocupacions ni cadenes,...

...però ara des de l'altre costat ja no sé si hi ha tornada enrere.

I vosaltres que em veieu des de fora, m'he convertit en allò que tant vaig odiar dins l'educació formal?

Ets un... LLUS!!!

Històries de por a l'Empordà #2

Històries de por a la Catalunya Nord #5

Pobre Arnau!

I un dia tallant pebrots...

Senyals.

Des de la volta aquella per Llers amb el cartell de "perill indeterminat" feia temps que no veia una altra "senyal misteriosa"... "Área sense retorn"!

Futur, passat i present.

Foto.

Foto nocturna a una paret qualsevol, d'un poble qualsevol de l'Alt Empordà.

Coses que et venen al cap abans de veure que és una "bandera d'ESPAÑA"...

"¿Viva la hamburguesa?"

"¿Viva el Mc Donnalds del costat del Caprabo?"

I ara una de mots aleatoris...

Vagina

Dislèxia

Fatxa

Garrulo

Ignorant

Hamburguesa?

Vergonya aliena...

Espanya.

Històries de por a la Catalunya Nord #3

Aquesta vegada us donem una pista... el menú mexicà ple de faltes és el "menú especial" del dia 7 de novembre... l'arrel de la "commemoració" cau cap al 1659.

Històries de por a la Catalunya Nord #2