San Jorge

Fa tants anys que vaig "creant" entrades en aquest bloc que ja no sé quants cops em puc estar repetint. Quantes voltes a les mateixes idees decadents puc estar donant en la magnitud creixent d'aquesta bèstia que intento mantenir viva en l'agonia. L'esperança que tinc que la maduresa que vaig adquirint amb el pas dels anys em porti a noves reflexions, noves entrades, que es van ajustant a l'edat que vaig acumulant, a la meva maduresa, evitant recaure sempre en els mateixos tòpics i temes... Intentar no acabar com qualsevol vell, qualsevol parent d'edat avançada, que a la sobretaula sempre ens explica les mateixes anècdotes de sempre, i que al final només sorprenen a la nova nova parella que entra a casa després d'una altra ruptura amorosa absurda i fugaç...

I aquí és on ara dubto si ja algun cop havia fet alguna entrada de Sant Jordi, San Jorge com diuen els subnormals que ens volen destruir com a poble intentant ajustar la història a la seva realitat de merda. Sé que això va sortir per alguna xarxa social meva, però mantinguen-se al marge del Blogspot que ara el corrector em marca com a falta i pel Google apareix com a Blogger!

I a part de tots els fills de puta que et desitgen un "feliç" Sant Jordi, perquè és molt difícil dir "bon" tal com hem anat aprenent a dir abans de "Nadal", una altra cosa que em treu molt de polleguera en aquestes dates assenyalades d'abril és els collons de pa de Sant Jordi...

No pel seu gust boníssim (si està ben fet), ni per ser quelcom efímer que només pots provar uns dies assenyalats de l'any, ni per la seva bellesa... El que m'empipa moltíssim d'aquest pa malxinat és la manera que té de trencar-se!

De com el fill de puta tendeix a separar-se per les diferents franges de colors convertint-se en una puta bandera espanyola!

Per què més enllà de la poètica del fet, de com ens recorda com n'estem de fotuts en el nostre petit país de merda destruït per aquells que l'havíe(m)n de salvar i fer gran, la desconstrucció d'aquest pa al final només ens crida de nou, allà sobre la taula, "qué pone en tu DNI"?

Com si als putos nyordos els preocupés què posa al DNI d'un subsaharià o sud-americà!

40ena

Potser és la quarantena, potser la decrepitud, una adolescència mal portada, el Tomatin Legacy, la 33 llunes del Portet... el YouTube que em recomana cançons de merda de la meva ESO, els hits del primer cotxe que sonaven pel radiocasset amb USB o jack de merda amb el disc-man de torn que saltava si no tenia la "memòria"... o com merda s'escrivís el nom del puto reproductor de cd portàtil.

Els Bloodhound Gang, els Blink, Green Day, Offspring, NOFX... Vídeos en resolució de merda que em transporten als 90! A una vida més simple on la guerra freda havia quasi desaparegut de les nostres ments. On tot es basava en lluitar contra un canvi climàtic "incipient". Evitable!

I ara, 20-25 anys més tard sembla que quasi t'hagis de disculpar amb els putus veïns per posar una mica de música a les 3h del matí. Que t'hagis d'amagar al teu "despatx" per estar tranquil gaudint de les cançons que van marcar la teva adolescència! Al gimnàs que t'has muntat com a bon burgès!!!

The Ballad Of Chasey Lain!

Recicla fill de puta que nosaltres ens matarem al costat d'una puta central nuclear i la farem rebentar si ens surt dels ous!

Rebentarem un putu conducte de gas natural per tocar els collons i guanyar més pasta gansa sense que ens importi que provoqui un efecte hivernacle vint-i-cinc vegades més gran que la mateixa emissió de CO2!

Que la protecció del planeta només m'importa si guanyo pasta fill de puta!

Apocalipsis nuclear a mig termini però tu recicla! Separa l'orgànic i no mengis peix que porta mercuri. Posa l'aire condicionat a 32 °C i la calefacció a 16! Del Fallout ens n'encarreguem nosaltres i si tens més de 40 anys el iodur de potassi ni el veuràs!!!

Ets un desgraciat que seguirà les nostres consignes com un imbècil pel bé comú tot i que nosaltres aturarem la guerra amb més armes i més inversió militar!

Som uns genis de la política internacional!!

Visca l'ESO i el metavers...

Però "the roof is on fire"!!!

AP-7 2022

Vas conduint relativament sol per l'autopista, a la tarda, ja de nit per la durada absurdament curta de les hores de llum que tenen les tardes de març, només acompanyat de tant en tant per algun cotxe aïllat que t'avança i algun gabatxo encigalat, que per sobre el límit de velocitat, va a la recerca de la seva ració setmanal de bufet lliure de paella i putes.

Interaccions esporàdiques que et retornen a la solitud. A la foscor que afavoreix la divagació de la ment que, anant per lliure, activa el pilot automàtic de la conducció que et transporta de manera inconscient a través dels tres carrils cada cop més degradats de la via ràpida, i que ara estan buits. Fins que llavors el veus davant teu.

A la llunyania.

Circulant a una velocitat relativament menor a la teva que provoca que t'hi apropis d'una manera lenta però constant.

Aconseguint que la separació es redueixi fins a tenir-lo just a davant.

A la distància suficient per posar l'intermitent esquerre, canviar de carril i avançar-lo.

Prou a prop per veure l'escut blau i groc de la matrícula just a sobre de les lletres UA.

Un instant, dos cotxes. 

El teu tornant a casa de la feina i el seu deixant-la enrere fugint de la guerra.

PAM!

Sempre em queixo del Facebook, de les xarxes "socials", de l'estupidesa humana i de la mena de "pellfinisme" que corre actualment pel món occidental tinctoteslesmevesnecesitatscobertesipucperdreeltempsfentelcapulloperl'internetqueixant-mequealgúemfaràcas... però he de reconèixer que hi segueixo entrant i, tot i que molt de tant en tant, encara em veig arrossegat com un yonki de tercera entre les pestanyes del navegador a les darreres "entrades", els "posts" per si "m'he perdut quelcom" de manera esporàdica. A posar-me al dia dels darrers safaretjos i les ximpleries del "docents en xarxa" i derivats.

I al final quan hi ets de nou et maleeixes per entrar-hi. Dels putus docents antivacunes que et vacil·len de llicenciats en ciències com si això els hi donés alguna autoritat. De com tanques la finestra abans de vomitar un "si ets un putu llicenciat en "microviologia" i creus que la vacuna de la covid és teràpia gènica, a part d'idiota, el que et cal fer és tornar el títol de la carrera a la universitat i demanar el reemborsament de la pasta que t'hi has gastat tots aquests anys!".

Dels "gilipolles" que s'ofenen per qualsevol merda, però que llavors et ploren per materials, ja que són uns inútils!!!

De la vergonya aliena que sento al saber que aquesta gent està davant una pissarra dins una aula educant els "futurs ciutadans de la nostra societat". Futurs ciutadans que un dia potser seran els teus fills!

Però al final de nou jo només soc un pobre imbècil, carn de centre privat que es va exiliar el 2009 després del col·lapse de la gran bombolla immobiliària, en veure que en acabar la carrera el món se n'havia anat a la merda per quatre malparits que es van forrar aprofitant-se dels altres. Un personatge que sembla que només es busca enemistats al no tolerar l'estupidesa dels cabrons que es dediquen a dir bajanades per la web, sabent que això un dia et pot explotar a la cara. Tornar-te en contra tot i que saps que la raó la tens tu, però que actualment la veritat ja no és un tema de qui té raó o argumenta millor, si no de qui plora més i fa soroll!

I llavors aquesta sensació és per tot arreu. Mires un documental de viatges a la teva plataforma de pagament preferida: +7, drogues, violència, sexe. I resulta que és un putu documental de merda on es foten  unes birres sopant i surt un cul de vell xaruc en anar a la piscina de banys termals del poble!   

De veritat que ens estem tornant tan estúpids? 

El futur és una plaga d'inútils que només tindran la competència d'ofendre's i plorar per tal d'obtenir les seves ximpleries sense cap impacte real a la societat?

Per quin motiu la gent no s'ofèn quan no es pot comprar una puta casa que li costaria al mes d'hipoteca menys que el lloguer que està pagant actualment? Per quin motiu el poble no s'ofèn en veure centenars de cases abandonades podrint-se en mans de fons voltor? De què el mercat aguanti com un cabró tot i fer anys que s'enfonsa. De com els especuladors continuen fent fortunes en aprofitar-se de la misèria aliena.

Però bé, és molt més fàcil plorar per les tonteries que no tenen cap impacte en els governs, en el dia a dia del ciutadà, de l'esclau obrer que agonitza per sobreviure... 

El meu cos obès heteronormatiu ha de ser acceptat per la societat i cal que morin els cànons de bellesa, els atletes "trans" estan rebentant tots els rècords de l'esport femení, però si no hi estàs d'acord ets un "transfòbic", soc un ésser nobinariasexuatbivegàanimalistaantiespecistaizoofílicdegènereneutre i m'ofèn que mengis carn! El gluten és el mal i les vacunes el dimoni!!!

Ens estem barallant per un munt de collonades, catalitzades per un govern que sap que no tindran cap impacte en el seu dia a dia. En el seu poder i els beneficis dels seus "xanxullos", i mentrestant ens tenen dividits barallant-nos per un concepte que és ben simple: "Fes el que et suï la polla amb la teva vida mentre no afectis la llibertat dels altres!!!". 

Però senyor jutge, tot això és culpa del Mortlach 12 anys, The WEE WITCHIE 2.81, jo no ho volia escriure!  

El vacunes 2.0

 

Dos exemples ràpids de notícies, si no recordo malament, d'aquesta setmana tot i que en podem trobar més de similars. 

I llavors escoltes el poble:

- Ui, aquestes vacunes s'ha fet molt ràpidament jo no me'n fio. Esperaré uns mesos a veure què passa amb els que s'han vacunat...

- És obligatori (i legal que t'obliguin a) vacunar-se?

- Uf, jo no em vacunaré pas, passo d'aquesta merda!

- I tu, te'n fies de la vacuna? Tu te la posaries?

- A mi que em donin medicaments si agafo la covid, però que no em busquin per vacunes!

- Ves a saber quins efectes secundaris tindran... Has vist quants morts ja hi ha després de vacunar-se?

I al final veus el poble queixant-se d'unes vacunes que ens han de permetre recuperar part de la nostra normalitat pre-dos mil vint, protegir-nos de la pandèmia mundial, i alhora veus totes les rates amb un cert poder que, a la que hi ha al voltant seu una xeringa, es munten el "xanxullo" per robar-la i xutar-se-la per la vena els primers!

Tota l'elit amb un mínim de poder s'està petant tots els protocols per ser els primers immunitzats, veient el percal que ens està venint a sobre amb les noves mutacions "britàniques" i no sé quines merdes hipermegainfeccioses i més mortals encara, amb les UCIs saturades i el sistema sanitari a punt de col·lapsar, catalitzat per una incompetència política crònica que ha marcat tota la història "moderna" del putu país de merda on vivim!

I ara tampoc és que des d'aquest blog s'estigui a favor de les farmacèutiques, de les grans empreses que han preferit fer crònica la SIDA en comptes de fer recerca en vacunes, perquè desenes de milers d'euros per tractament a l'any és molt més rendible que una "vacuneta" que ja ho arregla tot.

De la merda de la talidomida, el silenci d'alguns governs que la van permetre vendre tot i saber els seus efectes sobre els fetus, de la lluita que encara mantenen les seves víctimes cada cop més escasses!

Dels experiments de la puta Bayer a l'alemanya dels anys 30 i 40. 

De les clàusules secretes de la unió europea en comprar les vacunes i que hi podem trobar "perles" com aquestes:

"Una de les qüestions més polèmiques és la de la responsabilitat en cas d’incompliments, de problemes amb l’eficàcia de les vacunes o d'efectes secundaris. Brussel·les assegura que la responsabilitat recau en l’empresa. Alhora, però, “per compensar els riscos potencials que prenen les farmacèutiques a causa del poc temps per desenvolupar les vacunes, són els estats els que indemnitzaran les empreses si hi ha problemes de responsabilitat legal en certes condicions”.

De les ajudes públiques que han rebut aquestes empreses privades, i que ara guanyaran milions a base de fer-nos repagar les vacunes que s'ha desenvolupat amb l'ajut dels nostres diners, i que ningú en parla ni coneix els diners que s'han mogut perquè són "acords confidencials".

ES-PEC-TA-CUL-AR... però jo no em vacunaré perquè no me'n fio. No veus que vacunen primer els vells perquè si surt malament no tenen gaire a perdre?!

Gener 2008: 10 entrades. Gener 2009: 16 entrades.

Em rellegeixo els geners que tenen més publicacions de la història del meu bloc (2008 i 2009 si no em falla la vista) i "flipo" bastant amb els textos que hi ha, tot i que en el fons no em sorprenen massa. I és que al final "la por" sembla que et frena una mica més cada dia a mesura que la teva vida es torna més estable. Que la cresta et baixa pel què pots perdre si això arriba un dia al teu cap, a algú que tingui ganes de tocar-te els "ous"... A qui et diu: "els dies on fem festes al col·legi cal venir a treballar totes les hores encara que les tinguis lliure!". El que et poden perjudicar quatre textos de qualitat literària dubtosa que no deixen de ser paranoies absurdes basades en la llibertat d'expressió.

- Oh no senyor jutge, jo només escric el bloc quan vaig borratxo!

- No són les meves opinions, són les veus dins el meu cervell que em diuen què cal escriure!!!

I amb aquesta mena d'autocensura que em va allunyar al seu moment d'altres xarxes socials més "automàtiques" on tot arriba a tothom ràpidament, fa pocs dies va començar a rondar pel meu cap una mena de "concurs" absurd i probablement altament ofensiu que amb el nom ja ho diu tot:

"Què és pitjor".

I la primera pregunta podria ser la següent (des del més profund respecte pel poble jueu i català, 100% lliure d'antisemitisme, racisme i catalanofòbia!):

Què és pitjor, qui és el més rata, un jueu o un català?  

I llavors començaria l'argumentació...

Jo personalment crec que el més rata és el català. Crec que no hi ha cap altre ésser al món capaç de pagar un casament a mitges amb el seu consogre, finalment pagar la festa amb la pasta robada d'un organisme públic (o entitat) i a sobre d'estalviar-se la pasta, pillar la del consogre per enriquir-se una mica més!

Espectacular...

Algun argument en contra?

Però com deia abans... senyor jutge (o ofesos d'Internet) qui va escriure tot això era el bourbon! Em van hackejar el blogspot!!!

Papapapa... ranoia!

Estirat al sofà, havent acabat unes "pelis" de divendres a la nit amb el "cubalitre" (que ja no saps si està mig ple o mig buit) a les mans, la teva ment comença a flotar en una mena de viatge astral de tercera. De distanciament del teu jo corpori que s'allunya de la massa d'àtoms que ets. Que s'imagina, que s'introdueix, en la pell dels teus "coneguts".

- Què deu estar fent en Fulanitodetal? Deu estar dormint, posant-se el pijama per endinsar-se entre els llençols del seu llit? Potser està mirant el seu Facebook? En un món preconfinament potser estava de festa, de concert? De viatge?

I mentre pel teu cap circulen totes aquestes preguntes retòriques no pots deixar d'imaginar-te l'escena, totalment irreal de la situació. Irreal per què no has vist mai l'espai físic on dorm en Fulanito, on viu exactament, per on es mou, o per què no coneixes els seus horaris ni la seva realitat actual. L'única certesa de la situació creada dins el teu cervell és la de la seva cara posada en l'escena produïda per la teva imaginació. 

- I en Manganito? Es deu estar tocant al lavabo de casa seu? Potser ha tingut més sort i ha aconseguit una mica de companyia? Potser també té un putu cubata a la seva mà i està pensant què polles dec estar fent jo en una mena de sincronització quàntica? Encara no ha acabar de veure la pel·lícula?

Imatges irreals que la teva ment genera per intentar uniformitzar el món del teu voltant. D'extrapolar la teva existència a la dels altres pensant que en certa manera tots seguim unes rutines i patrons similars... una mena d'empatia malentesa o idea de "comunitat" absurdament superficial.

T'imagino amb els llenços acariciant la teva pell, prenent la infusió d'abans d'anar a dormir, conduint, de bar en bar, estudiant, plorant, enfadant-te... Ves per on sempre acabes fent tot el que faig jo!

Som com set mil milions de persones al món i ara mateix tots els escenaris possibles són reals. Des de la felicitat més absoluta fins a la desesperació més profunda, a la pèrdua més gran. Tot això és i passa fora de les teves quatre parets, que t'aïllen de l'exterior i que només pots arribar i imaginar a base de quatre impulsos elèctrics que circulen pel teu cervell i que ni de bon tros t'aproximen a la realitat... que projecten les teves vivències en la dels altres i que no són, ni de bon tros, una mostra significativa de res!

Estanc

Avui m'ha tocat anar a un estanc "ParcelShop de no sé què" a recollir l'últim paquet de les meves compres absurdes per Internet. Feia com molts anys que no entrava en un d'aquests comerços, més enllà d'algun supermercat andorrà o l'estanc de torn que vas a cercar el típic paper per fer el putu certificat mèdic per l'administració.

Però no, aquest no era un estanc "normal", era un "mega estanc", un estanc on no hi ha lloc per altres merdes més enllà de tot el que envolta el món del tabac. No hi havia revistes, ni diaris, ni certificats diversos que alimenten el sistema a base de preus absurds i repagament... No! En aquest estanc només hi havia material fumable i per fumar a un nivell tan anadament de l'olla del  yonkisme addictealtabacafulldelmil que fins i tot hi havia una mena de màscara antigàs amb una puta catximba al lloc on hi hauria l'habitual filtre, per fumar-te tota la merda que volguessis fins a morir d'asfíxia. 35€ valia la puta merda aquella a mig camí entre un record de la primera guerra mundial i una disfressa de nit sadomasoquista. El somni del fumador l'hipoxifílic.

Encenedors, vaporitzadors, estris fumetes diversos, tabacs de tots els tipus, papers de liar infinits i fets amb milions de fibres vegetals diferents, pantalles amb més anuncis de tabac i documentals explicant "com n'és de sa" fumar a manta, dels beneficis homeopàtics del monòxid de carboni, la resistència del fumador a la covid, la mentida del càncer que ens vol vendre la societat per reprimir la nostra llibertat tabaquera fumadora...

Però no, més enllà de tota la merda pro addicció, la màscara "eyes wide shut" i la parafernàlia nicotinera, el que més m'ha impactat és la mena de vitrina que emplenava totes les parets de l'estanc amb centenars, o milers, de caixes de tabac. Desenes de milers de putes caixes de cigarretes que entapissaven les parets amb totes les fotos de merda que porten els paquets per llei mostrant els "avantatges" de fumar. Imatges de pulmons negres, forats a la gola, càncers de no sé què, nens amb els pares morts pel tabac plorant, Darth Vaders de segona, esòfags infectes, dents fastigoses, impotència sexual i derivats diversos. La campanya que havia d'evitar que la gent fumés, però que la gent va evitar comprant fundes per amagar-les!

Tot era com una puta escena de cinema de sèrie B, de gore de cinquena amb milers d'imatges repugnants que t'observaven des del darrere del collons de vidre que t'impedia accedir a la preuada droga, ja que segurament molt sovint era robada.

Una mena de sala dels horrors que et recordava una puta joieria, amb totes les peces d'or i diamants fent pampallugues als teus ulls, com una carnisseria d'aquestes modernes amb entrecots de Wagyu a 5000€ el quilogram, però en versió grotesca i repugnant. De mitges merdes que ploren perquè el preu del seu paquet de tabac puja 15 cèntims i l'addicció els surt més cara.

5 minuts per recollir dos paquets ronyosos on tota aquella porqueria infecta i gratuïta et queia a sobre, et trepanava el cervell tot i ser conscient que en el fons tot allò ni et va ni et ve, ja que el tabac és una cosa que mai t'ha enganxat, que et rellisca absolutament, i que els veritables afectats del tema entren allà dia sí i dia també pixant-se'n de tot plegat. Moments on no pots deixar de pensar en tots els cabronassos que es gasten la pasta dia darrere dia en aquesta merda. En com odiaries que la teva parella fumés. En la massa humana que entra allà sudant-l'hi la polla tot a infinit amb la pasta que necessita per mantenir el vici a les butxaques. Rolex rectangulars en unes estanteries de segona on només hi veus merda, dolor i mort.

Però total, "d'algo" ens hem de morir. 

La meva mare fumava durant l'embaràs i jo no he sortit tan malament!

L'avi va durar fins als 90 i fumava cada dia!!! 

8

Sovint sento la buidor, una buidor absurda i estúpida que ni l'últim CD d'Arpaviejas, ni el bourbon o la malta poden omplir... colors i ubicacions que s'amunteguen en els meus records. Oportunitats perdudes o en les que no es va saber estar a l'altura. Situacions marcades amb foc al cervell, al cor si sabés on ubicar-lo, que et recorren amb un calfred l'organisme quan hi penses. Que t'activen la sang cap al cos cavernós!

L'Escala, els Aiguamolls, Vic, Portbou, Girona, Barcelona, Deltebre, Sant Cugat, Perpinyà,... es podria fer un Google Maps amb la meva estupidesa. Amb la supèrbia que et fa pensar que sempre te'n sortiràs amb la teva. Amb els trossets "DEL MERDA" que ets.

"En la flor de la vida

y lleno de juventud

y estoy cansado como un viejo...

Sudando frente al espejo

me miraba a los ojos

y solo he visto en ello mirada de loco.

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber

Hoy he vuelto a beber, otra vez"

I al final la resposta a l'exposició dels fets ha estat més tèbia del que creia per la magnitud de la paranoia... Un exemple de manual del "que sigui simpàtica amb tu no significa que li agradis". La decadència postpujada a Sant Pere de Rodes. La pregunta oblidada transformada en retòrica a l'infinit digital. La resposta a la resposta a l'estil de Schrödinger: feta i no feta al mateix temps. 

I al final el meu ego infinit encara m'empeny a pensar que potser el motiu de tot plegat, de la indiferència, ha estat el distanciament social autoimposat que ha fet el seu efecte... Com un escalf de segona que evita enfonsar-me més en el fang, tot i que en el fons del meu ésser només puc pensar en com hauria estat la baixa laboral per contagi.

Abstinència, desintoxicació, el yonkisme de la primera dosis que va caure cap allà el 2001 encara dura i mai me'n podré desenganxar, la politoxicomania que es va anar acumulant a partir de llavors ja és més fàcil de suportar, tot i que aquesta darrera dosi encara la caldrà pair un temps. 

Ressaca alleugerida per la manca de xarxes socials.

"Papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, chutándome todos los días 

papá, estoy, enganchado a la heroína

papá, estoy, robándole al abuelo parches de morfina"

I en el fons el dubte, la por, és davant del "i si tot rebentés", sabria estar a l'altura de la situació? Començar de zero seria possible o només hi hauria solitud a l'horitzó? Veient l'última dècada de fets tot fa pensar que seria força complicat el fet de tirar endavant, la inèrcia, la resiliència de tot plegat que m'ha permès avançar fins on sóc ara potser ja ha arribat a la seva fi, i llavors què? De nou el buit, l'ansietat, el voler i no poder, l'intent fallit que em torna a la Terra, el qui, el què, l'on. El retorn a la realitat de l'escòria asocial que no podrà remuntar després de la caiguda. Sortir de la petitesa en què s'ha convertit el meu món. L'empatia, la comprensió del tot plegat amic meu...

A mi la cobertura!

L'addició et consumeix. Les alertes, les alarmes, les notificacions, els avisos, les icones, els colorins a la pantalla,...

Passes hores i hores pendent de la puta pantalla del mòbil, mirant les quatre mateixes webs de merda cada 15 minuts per veure si han actualitzat algun dels seus continguts. La nova entrada!

Actualitzant l'Instagram, el Twitter, el Facebook,... per veure el darrer post, ser el primer a comentar, en fer like, a enviar una emoticona de merda. La notícia de l'últim minut per ser el més cultureta del barri!

I llavors un dia apagues el mòbil, marxes "lluny" de la civilització, et perds per les muntanyes i estàs com 48 hores sense cobertura més enllà, si tens sort, de la ratlla aquella de "trucada d'emergència". 

Moments de paranoia... I si el món se n'ha anat a la merda? Si tot ha col·lapsat? 

No tinc cobertura i potser m'estan trucant!

Serà el del banc oferint-me la hipoteca al 150% per sortir del cau infecte on estic de lloguer i comprar aquella merda de casa que cal restaurar per 160.000€, que tot i ser una "basura", és prou barata i en un barri poc conflictiu?

Serà el del SOC per l'oferta de feina de l'altre dia?

L'escola del nen avisant-me que s'ha fet mal? Tindrà el coronavirus? L'haurà llepat un company que SÍ té coronavirus i els seus putus pares l'han portat a l'escola tot i estar tossint tot el cap de setmana i amb febre?

Serà la meva parella trucant per explicar-me que ha eutanasiat el gat, ja que feia una estona que miolava d'una manera "estranya"?  

Algun parent l'ha liat i cal anar a acomiadar-me?

Per fi es fa aquell sopar amb la colla i ara el faran sense mi? (i a sobre pensaran, encara més, que sóc un capullo).

L'empresa que m'acomiada i dilluns quedaré com un imbècil quan hi vagi a treballar?

La cita del Tinder que avui està disponible després de setmanes suplicant per una mica de caliu humà?

... (insereix paranoia a gust personal del lector)...

I llavors surts de la puta muntanya, de l'agonia, de la supervivència més bàsica on tot es basa a trobar aigua, sobreviure amb el què portes a l'esquena i no quedar-te sense aliment ni gas, a no morir de fred i trobar un lloc on dormir que no sigui gaire inundable, preocupar-te per no acabar triturat per una pedra o per l'energia potencial que has anat acumulant, les insolacions, les plantes tòxiques... decisions simples i bàsiques que deixen tota la resta en un segon pla. On tot es basa a avançar ignorant el mòbil mentre no necessitis aquella ratlleta intermitent de la "trucada d'emergència".

I finalment, al cotxe, havent purgat tots els teus fantasmes, desintoxicat, intentant donar la raó a les teves paranoies, engegues el mòbil i en el primer raig de cobertura veus que el món ha continuat girant i ningú s'ha preocupat gaire de tu, aprenent una de les poques lliçons realment útils del teu present: Apaga el colló de mòbil i deixa de malgastar el teu temps!!!

Pd.- Potser aquí ja em repeteixo més que l'all, però saps que pots posar el mòbil en blanc i negre (escala de grisos) i llavors ja no li faràs tant de cas? Abans calia fer no sé quina paranoia de procés, ara l'opció ja et surt al menú on tens la wifi, el GPS i similars... en el meu cas és a "mode hora de dormir". 

Final (de curs)

Tothom diu el que s'espera que digui. El que cal que s'expliqui i amb les paraules que són necessàries i imprescindibles. 

Al mateix temps, tothom escolta el que vol escoltar. El que cal escoltar. Allò que permet que tot continuï girant de forma inalterable. Que permet mantenir el sistema en l'autoengany i la mentida institucional.

Tothom a menjar-se la polla fins al clímax de l'absurditat! La masturbació sectària que et permet justificar el despotisme, la teva estupidesa, i que et permet autoconvèncer de que fas la teva feina bé! La fi que justifica els mètodes.

El "més que un club" adaptat a la nostra realitat. Al som una família. El som "especials". No hi ha un lloc millor a la Terra on anar a caure mort! A seguir cobrant i vivint del paperet que t'has muntat, del "xanxullo" i les ajudes. Però així i tot, som tan bons, que a la que algú pot en fuig com una rata!!! Salta del vaixell en flames a la que pot robar un salvavides deixant la resta tocant l'última cançó de la nit.

Fins i tot la part irònica de tot plegat és que des del nucli de poder de tot plegat s'incentiva la gent a fer el "concurs", a treure's les oposicions parlant clar, i quan algú les aconsegueix el primer que fa és marxar! Ser lliure per fugir. Allunyar-se de tota aquesta merda a la recerca de la normalitat i la dignitat!!! Som millors que els altres...  ens repeteixen.

- Vas plorar? 

Potser la quantitat (o no) de llàgrimes regalimant per les meves galtes afecta la teva felicitat. Marca el nivell de la teva autoestima?

- Ens estimes? 

... Jo només estimo el bourbon.

I en el joc cíclic, infinit, endogàmic, tots els tòpics es repeteixen. 

Oh fulanito que "guay" que ets. Manganito ets el millor i el més simpàtic. L'altre sempre em suspenia però ho feia de bon rotllo. Tu ets un merda i passo de tu! 

La primera bona nota de l'altre va ser súper emocionant. Orgàsmica!  Encara em toco pensant en el 8'5 marcat amb tinta de pilot vermella.

- Però avui ja hem acabat i no farem res, oi? Jo no vull mirar una peli! Ja hem acabat!!! Encara no m'has contestat a la pregunta. Vas plorar o no?

No, no vaig plorar, en aquell moment només volia un parell de putes dosis d'insulina!

I per aquests moments on el punk es queda curt: Metal en totes les seves dimensions, Nu, Doom, Industrial, Trash...!

El meu amor el descobriràs quan la puta realitat et faci explotar una crisi econòmica a la cara tot just acabis la carrera, quan t'hagis d'exiliar a un altre estat, quan et fotin una puntada de peu del què era fins aquell moment casa teva, quan l'ansietat et consumeixi en la rutina sedentària i decadent... quan treballis 12 hores en una feina de merda en una empresa on ets l'últim gos de l'estatus social.

Llavors pregunta al món si t'estima i si ha plorat amb el teu text!!! 

San Xuan!

Miro el cel... un cel absurd, opac. On són les putes constel·lacions que vèiem a Mas Gircós? Ja sé que a l'estiu no veurem Orió, però i la resta?  On és la imatge que el meu cervell recorda des de "l'era"?

I les quatre llums que es veuen des del meu poble on sou? Encara existiu? Vau desaparèixer fa milions d'anys? Estic observant un cel irreal que ja no existeix???

I és que aquesta bola espessa, etílica, absurda, plena de faltes d'ortografia ja no em deixa pensar amb claredat. El flux ha desaparegut en una mena de densitat absurda, de velocitat de merda al teclejar per l'estupidesa de crear quelcom en l'alcoholització. La literatura putrefacte i decadent de la revetlla. Del cava i el vi empordanès. 

I on sereu ara les estrelles que puc veure des del meu balcó infecte? Ja no existiu i els fotons enviats fa milions d'anys tot just ara ens arriben en un miratge absurd i mentider?    

Aquesta bola fastigosa de terra i atmosfera que ens manté presoners, atrapats per la gravetat, què significa per tot plegat? LA meva claustrofòbia s'ha d'activar davant la situació absurda de ser un presoner dins la decadència planetària?

El confinament ens ha fet despertar les nostres fòbies? No puc sortir de casa, del terme municipal, de la província, de la regió sanitària,...!!! I en el fons què importa això si tampoc pots sortir de l'estat, del continent, del puto planeta. Ets un esclau que no pot escapar de res! La teva presó és, i no importa la seva mida, ja sigui una cel·la de 8 metres quadrats, de cinquanta, de sis mil...  

Futur espès

Vòmit en oli i aquarel·la a 1r d'ESO. Representació d'un eclipsi agònic. Campanya pel canvi climàtic exposició de Tromsø any 2032. Ni el putu Bansky fart de Bruichladdich ho haguera fet millor!!!

Ho ha fet un alumne sense braços? Us estareu preguntant tots... 

Potser ho ha fet el soldat del qual parla l'Svetlana Aleksiévitx al seu llibre "els nois de zinc" (premi Nobel de literatura 2015), on explica com davant del trauma causat per la guerra d'Afganistan, mutilat per tots costats, la mare no té més opció que "fer-se'l" per evitar que es suïcidi?

O és que potser treballo en un centre d'educació "especial"?

No!

És la màgia de l'educació secundària! 

Tal qual!!!

La màgia del sistema educatiu actual.

I és que quan jo anava a l'EGB en van caure algunes d'espectaculars, i que ara serien la fulminació absoluta.

- Sabes que es un chaleco? Pues tu eres como las mangas de un chaleco! Lo sabes... No tienen mangas. ¡Eres igual de corto!

- Bo, bo, fa bobu! Burro!

- Aquest treball és una merda... txaaaaaassssss! Triturat pel mig! I ara hi tornes cabronàs!!!

I ara sembla que si et fan els deures, per molt "guarros" que siguin, o per inacabats, bruts, mal fets que estiguin, pel sol fet de lliurar-los ja és quelcom suficient per aprovar-los! Oh quin esforç que ha fet pobret!!!

Estem fent un munt de "merdes" que, quan surtin de la bombolla del sistema educatiu, no serviran ni per fer de caixer del Mercamujera. Del Mc auto... i llavors segurament ploraran! En els millors dels casos em recordaran i comprendran paraula per paraula la meva merda... Totes les paraules que en aquell moment els hi relliscaven!

I...

Sempre hi ha un "i llavors" en aquest puto bloc, la conclusió final, la "moraleja" que en diuen... la mateixa merda, l'estancament intel·lectual i la limitació literària!!!

I llavors jo només puc pensar en el meu passat. La merda que vaig menjar a l'aula. El Pennac que portem tots a dins. Els "mals d'escola". El record dels fills de puta que van repetir l'FP i els van posar a 3r d'ESO a fer el "capullo" un cop es va posar en marxa la secundària! 

Com quan parlem de projectes i competències i d'incompetències i de no sé què i no sé quantos!

Jo sóc producte d'un sistema educatiu "clàssic", sense projectes, sense merdes, sense competències, amb números, amb "bé", "notable", "insuficient"... i ara sóc un dels caps pensants que està al clímax de la seva vida, en el punt àlgid de la productivitat dins el sistema, pagant els seus impostos i consumint com un desgraciat vacances, oci, luxes, merda inútil, llibres, LEGO's, ofertes d'Internet, objectes materials diversos que omplen el buit de l'agonia del dia a dia, comandes de menjar a domicili...

Hem sortit tan malament?

És legítim que el nostre llistó sigui més baix encara pels que venen darrere nostre?  És que no seran explotats i utilitzats igual pel sistema, sense cap escrúpol, igual com fan amb nosaltres?

Sí, i molt segurament sí, però com a societat (i no com a govern) és el que volem? Ho acceptem? El Darwinisme social, que tant rebutgen alguns per Internet, on queda? És això?

Que un tiu que no té ni l'ESO acabi podrint-se fora del sistema als 32 és Darwinisme social? Els hi expliques tu als 25 tius que ha apunyalat abans per robar els hi els 5€ de la cartera per pillar heroïna. També és darwinisme social? Els nanos de 12 anys que han estomacat per robar-los-hi el mòbil i la paga del dissabte on queden? 

Saps com em poden arribar a "sudar el nardo" els pronoms febles un dijous a les dotze de la nit?

Sóc un  merda que no acaba ni el 2n d'ESO, el "macarra" de la barra de la puta capital de la meva comarca que vacil·lo a tothom... i què? A la merda fins que en trobi un de més fort que jo i em foti a flotar al putu riu!

M'encanta!!!

I tot per aquesta puta Terra vomitada!!!

Bourbon

El gust del bourbon em torna al passat. A les discoteques i als cubates de "principis" del 2000. Primer el "Jack" i després el "Jim", ja que sempre era una mica més barat i "igual d'efectiu". "Sense gel si us plau que avui tinc mal de coll..." I al final la distorsió volumètrica sempre feia que el resultat final fos una mica força més enriquit en destil·lat que amb la mesura habitual on s'incloïa el gel en l'alçada de combinat!

Feia com vuit anys que no et treia a passejar, i del retrobament al final només en va sortir fracàs. Un fracàs absolut i fastigós com en els pitjors dels meus temps! I si és que en el meu passat la forma física era capaç d'animalades inimaginables, en aquest present decadent i fastigós, tot encara va ser més agònic i infecte! 

Agonia putrefacte durant 16 miserables quilòmetres i 1000 m de desnivell absurds. Tornem als orígens, a les excuses, a les paranoies mentals que et fan recular. Al llaç rosa que ho maquilla tot quan és el teu putu cervell que ho engega tot a rodar!!!

Putu cervell de merda! Puta ansietat dels collons!!! Putes excuses infectes que justifiquen la teva mediocritat...

- Uh.... sembla que es gira mal temps.

- Uhhhh... el camí no estava en gaire bon estat i una pala de neu casi em fa girar enrere com va passar al Posets quan volíem fer la "Jean Arlaud" no sé quin putu any!

- Ohhhhhh... aquest putu clima tropical-canviclimàtic em fa suar com un fill de puta. Només he caminat 4 km i ja m'he begut un litre i mig d'aigua. El putu buff em regalima per la cara!

- Uauh... fa estona que no tinc cobertura al mòbil, i si em moro aquí de cop i volta, vés a saber quan trobaran el meu colló de cadàver! 

- Només necessito aigua per sobreviure dos dies i estic envoltat de rius però... i si plou molt i al final això es transforma en una mena de "Biescas" postconfinament¿?

- I si puja un putu mosso (o forestal) i em veu acampant al mig d'aquest prat ple de pintades de "no acampar"? 

I al final sembla que marxes d'allà justificant-ho tot però només ho fas per covardia, per les teves paranoies més absurdes, per una mena de por infecte a morir sol en l'oblit del no-res...  I llavors, quan tornes a casa, només recordes que en vas fugir per què ja estaves mort per dins en la rutina apàtica i miserable del teu dia  a dia!

I de nou et tornes a fer fàstic! Odies el teu putu cervell. La teva debilitat. L'estupidesa de la irracionalitat que ho arrossega tot com un tsunami. La dependència tecnològica. 

Diuen que diuen que no sé quin percentatge d'humans no se separen mai una distància més gran d'1m del seu mòbil, però tu ets un ésser especial capaç d'ignorar-lo unes hores. De deixar-lo a casa mentre voltes per evitar que et geolocalitzin, d'apagar-lo durant estones per sentir-te lliure. Menys addicte. Però allà, envoltat de verd i marmotes l'addicció es fa intensa. Et mina la moral. Les hores de solitud no s'alimenten de llibres. Estar amb tu mateix et consumeix per dins. Ho engega tot a rodar!

Ets un merda que va de punki, d'alternatiu, d'antisocial... i quan el Sol es pon i estàs massa allunyat del teu llit, de la Wi-Fi, la cobertura, el teu cotxe, la presència humana,... tot es transforma en angoixa. En una angoixa absurda, irreal, mentidera i limitadora!

I en el fons què seria el pitjor, palmar-la? Sovint en el meu dia a dia la sensació ja hi és... On és el problema?  Fent alguna canal de jove ja vam estar a punt de passar a l'altre barri i, més que tenir por, la sensació era de tranquil·litat, de saber que tota la merda que estàvem patint aviat s'acabaria i deixaríem d'agonitzar. El fred, el cansament, la lluita contra una cosa més gran que tu, aviat deixaria de ser i tot seria pau. Un somni etern indolor. Per què el problema apareix en la solitud de l'acte? En la paranoia de l'avorriment.

Fase 1

Setmana 10 de confinament?

Hi ha com dues imatges que no hauria imaginat mai veure en el meu present i que s'han fet realitat gràcies al confinament.

- Veure el collons de pàrquing de l'esclat lliure de les putes autocaravanes dels "sócunturistademerdaquevaigderataperlavidaiocupolesplacesdelsupermercatperquènovullpagarunputucampingdemerdaviscaelturismedequalitat".

- Tornar a pagar la gasolina per sota de l'euro com en els meus inicis de conductor ara fa com vint anys!

Anar a comprar alcohol a "l'outlet" de l'Escudero completament desert també ha estat divertit però tampoc com per entrar en aquest "rànquing".

Dimarts que semblen divendres

Aquest és el primer dimecres de la meva puta vida laboral postuniversitària on no em cal anar a treballar! I en l'opulència dels dimecres que semblen diumenges, el cafè de postres navegant per Internet, trobes de nou un article sobre com canviarà el món!!!

Què dèiem? 

Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals, professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos... i ara psicòlegs!

Tothom a dir la seva!!!

«Tras el coronavirus habrá menos sexo esporádico y más vínculo emocional»

No sé en quin univers la gent ha tingut "més disponibilitat de temps", però ja et dic jo que si ets un collons de professor de secundària "la major disponibilitat de temps" són els pares!

Però bé, tornem a la crítica gratuïta cap a l'article en qüestió, des del vessant més ignorant de la psicologia i sexologia (més enllà d'un nivell "d'usuari" esporàdic/habitual podríem dir), que és des del punt de vista on es fan millor les crítiques...

Si tornem enrere podem veure com els nostres hàbits reproductius vénen d'abans de ser "humans", primats i fins i tot mamífers. L'instint de reproducció i supervivència és anterior a qualsevol vertebrat, i estem programats per deixar el nostre ADN en forma de descendència per perdurar en el futur, parlar de com la situació "crítica" del virus és un inhibidor com a concepte general no ho veig del tot clar. Al contrari, la crisi crec que en molts casos ha servit de catalitzador per mantenir l'espècie davant la possible davallada poblacional. 

L'altre punt que em sona a fantasmada és tot això de què tot canviarà, ja que ara (aquests dies) es fa molt de cibersexe i autoestimulació per la situació d'aïllament. En part estic totalment d'acord en la segona premissa, tot i que en la vida del casat dubto que hagin canviat molt els rituals onanístics habituals, però dubto que això perduri en la societat. Que sigui real el canvi d'hàbit. Qualsevol individu en la seva plenitud sexual, un cop pugui sortir de casa i trobar tot de femelles i mascles sexualment desitjables dubto que sigui feliç estimulant-se ell mateix a través d'una pantalla... Si fer-s'ho amb un mateix fos suficient per ser feliç, faria molt que ens hauríem extingit com a espècie! Que els divorcis haurien augmentat de forma exponencial!!!

Com a punt positiu cal dir que l'únic lector "regular" del blog és del "ram" i suposo que podrà debatre (o donar la raó) a l'article (o a l'entrada) amb arguments sòlids de titulat universitari mentre es fa unes papiroflèxies del mil amb el penis.

I per parlar de por al contagi com a motiu pel qual la gent no estarà tant en contacte, que es fixin amb els fills de puta que fan cua al Pertús el primer dia de desconfinament, un al costat de l'altre, per comprar tabac i alcohol! L'estupidesa humana està per sobre de la por o la racionalitat... i ja no parlem d'unes bones ganes de sucar el melindro (o que et freguin la paret interna de la vagina)!!!

Diaris de quarantena #4

Novena setmana de confinament.

Jo em foto.

Ell es fot.

Nosaltres ens fotem.

Ells es foten.

Llavors tu també et fotràs.

Cada dia llegeixo articles d'autors diferents als diaris de com canviarà el món després del virus i tot això. Filòsofs, economistes, doctors (metges), escriptors, intel·lectuals, professors d'universitat de no sé què, ambientòlegs i pollosos diversos amb els seus grans titulars: "L'abans i el després de la humanitat!". "Les lliçons apreses durant la pandèmia". "La humilitat del confinament". "El ressorgir de la quarantena". "La recuperació del planeta davant el seu crit agònic!". "Res mai més serà com abans!!!".

I al final, d'aquest món tan canviat, renovat, transformat, només veig que quan els hospitals es dessaturen una mica, quan comencen a haver-hi de nou llits lliures a les UCI i  la palma menys (MENYS!) gent de la que ho feia fa uns dies, la primera llibertat que recuperem és l'obligació d'anar a treballar per tornar a engegar la roda. 

Total, si tornen a pujar els morts ja tirarem enrere!

Diaris de quarantena #3

"Setena" setmana de confinament.

Des del dia 2 que no podia aixecar-me del llit. Aprofitant el desconfinament vaig sortir a fer esport a les 9h, i 500 metres després de començar a córrer alguna cosa dels meus genolls va petar. Avui m'he pogut arrossegar fins a l'ordinador per seguir amb el meu diari del confinament.

Crec que la gent del meu poble no acaba d'entendre (o no vol saber) que som més de 5000 habitants al municipi. També tenen dificultat per contar fins a dos però això ja és un altre tema...

Memòria

Cada record, vivència, imatge, situació, moment, aventura, història, instant,... cada cop que és rebuscat i reviscut per la nostra ment és modificat. Manipulat. Recordat de manera diferent i emmagatzemat amb alguna variant. Alterat. Distorsionat per l'autoconvenciment, l'autoengany, la distorsió voluntària o no del passat, la lliure interpretació del nostre cervell o l'acció d'agents externs com ara l'entorn, les versions donades per les nostres amistats, familiars, coneguts, actors del moment,... fins que al final d'aquell fet tangible, veraç, ja no en queda res!

Vaig fer aquella truita de patates a l'Argentina? Vam pujar aquell cim? Ens vam enrotllar a les muralles de Girona? Era a Paris que anàvem a comprar vodka al "paki" del costat de l'hotel?

Què queda del meu passat, del meu jo actual, si no puc recordar les coses? Si les que recordo ja no són certes i tot és una mena de somni absurd? Un matrix de segona on en comptes de despertar d'un somni manipulat, a mesura que avances per la realitat tot es torna un somni difús...

Quan recordo algun dels meus viatges, davant el dubte, sempre sé que tinc les llibretes que porto a sobre, per fer el balanç del dia, al calaix de l'armari. Quan rebusco entre la merda del meu bloc puc recordar els moments de picat a l'ordinador i el catalitzador del text força ràpidament, els detalls de les nits i els dies passats, per tant són fets que haurien de ser relativament reals un cop passat el filtre de la meva subjectivitat. Una mena de "memento" de baix pressupost a la catalana.

Però què queda de la resta? Veritablement va existir aquell anell de la sala del cel? Aquell V.I.P. que va estar molts anys a la meva cartera i que, el dia que va tocar cercar-lo a la caixa metàl·lica dels records, ja no hi era? Hi havia sigut mai?

Els dos que "éreu" amb mi aquella nit encara el teniu per demostrar que tot no va ser una technoparanoia alcohòlica? Vosaltres encara el guardeu o ens vam influenciar tant els uns als altres que ho vam acabar imaginant tot?

Aquell concert dels Not Available a Pedret?

Tu dius que el control dels mossos va ser a barraques i jo al "festa conèixer" de la UdG... en què quedem?

Mirar enrere espanta, em crea pànic, i no pel fet de veure que el meu camí cap a la fi eterna és inevitable, sinó perquè quan penso en les meves vivències ja no sé ni si són reals. Ja no sé si el passat que he tingut, i que he guardat com un dels tresors més preuats amb tots els moments i experiències, són certs o un simple engany. Una mentida producte de la distorsió. Un vulgar somni que per casualitat recordes un cop despertes!

La meva vida ha estat real?

Ara mateix aquells puntals que fixàveu els records en el temps ja no existiu en el meu present, per tant tots els dubtes es converteixen en preguntes retòriques que només alguna foto aleatòria que reapareix d'alguna caixa abandonada, calaix, àlbum analògic, web perduda que encara apareix als navegadors, pot respondre o semireafirmar. 

Diaris de quarantena #2

Sisena setmana de confinament.

Les provisions acumulades durant el saqueig del 13 de març han anat morint a poc a poc. Fa una setmana i mitja que em vaig acabar l'últim fuet, els Doritos i les Volls-Damm del rebost. Des de llavors només m'alimento de Ratafia. 

Quina mandra que em fa sortir de casa per anar a comprar...