Vas conduint relativament sol per l'autopista, a la tarda, ja de nit per la durada absurdament curta de les hores de llum que tenen les tardes de març, només acompanyat de tant en tant per algun cotxe aïllat que t'avança i algun gabatxo encigalat, que per sobre el límit de velocitat, va a la recerca de la seva ració setmanal de bufet lliure de paella i putes.
Interaccions esporàdiques que et retornen a la solitud. A la foscor que afavoreix la divagació de la ment que, anant per lliure, activa el pilot automàtic de la conducció que et transporta de manera inconscient a través dels tres carrils cada cop més degradats de la via ràpida, i que ara estan buits. Fins que llavors el veus davant teu.
A la llunyania.
Circulant a una velocitat relativament menor a la teva que provoca que t'hi apropis d'una manera lenta però constant.
Aconseguint que la separació es redueixi fins a tenir-lo just a davant.
A la distància suficient per posar l'intermitent esquerre, canviar de carril i avançar-lo.
Prou a prop per veure l'escut blau i groc de la matrícula just a sobre de les lletres UA.
Un instant, dos cotxes.
El teu tornant a casa de la feina i el seu deixant-la enrere fugint de la guerra.
