Hi ha milers de gilipolles al món que es dediquen a escriure mails xorres i a enviar-los de forma indiscriminada a la gent. Alguns amb gràcia, però la majoria amb la idea base de tocar els collons.
"No obris el correu amb el títol "Filldeputaetrebentaréelpc" ja que té un virus mortal que et formatejarà totes les pelis porno que tinguis en DVD guardades al calaix de l'escriptori". El típic "a partir d'ara el hotmail costarà vuit mil milions d'euros al mes, però si no envies això a tres-centes persones et costarà el doble, és a dir setze mil milions mensuals. "Fes una llista amb quinze noms de persones, cinc-centes cançons i per on et mola que t'enxufin la polla... llegeix més avall. ¡Sorpresa!", i com no el "la generació del 72 era puta mare, la resta de gent posterior és una escòria".

Cal dir que aquest últims "molen mazo", i no perquè jo sigui dels vuitanta i pocs, sinó per les gilipollades que diuen.

"Los dibujos ahora no valen una mierda, solo pokemoñas, hijos de puta peludos con teles en la panza, violencia,... lo geniales que eran heidi, barrio sesamo,...".

"Todos los chavales de ahora son idiotas, solo beben, se drogan y roban para poder beber y drogarse".

"Antes las lechugas eran lechugas, los tomates, tomates y todo sabia a natural. Ahora todo lo que comemos tiene sabor a petróleo, aspirina y de noche brilla. Normal que los xavales sean idiotas, beban y se droguen mientras roban".

I així infinitat de tonteries que intenten justificar perquè ells tenen una vida i una feina de puta mare, guanyen milers d'euros al mes i nosaltres som uns yonkis de merda que vivim gràcies al que guanyem prostituint-nos... Tot i que, si ho pensem bé, potser si que es podria justificar un " a partir de l'any (X) tot és una merda".

Anys 70, 80, 90? 2025?

Reflexionem uns instants, ens estem carregant el món, som simples rates dins d'una gàbia que cada cop es fa més petita de la qual no podem escapar, i la veritat sigui dita, em mola bastant la idea de saber que, abans que rebenti tot, jo no hi serè.

És aquí on trobem el punt d'inflexió. En el moment que direm "tu xaval has pillat, això no durarà molt" és quan realment podrem dir allò de "tiempos pasados fueron mejores".

Sabem llegir, tenim internet i més de divuit anys, amb la qual cosa podem entrar a qualsevol web sense tindre que fer "trapitxeos" quan ens pregunten "ets major d'edat?" i, a alguns, ens faria molta "ilu" veure com el petroli s'acaba d'aquí cinquanta anys i com de cop, a tot homínid amb cotxe i/o calefacció a casa, se l'hi apreta el culet.

El problema és que tots, i totes, les que vinguin al món d'aquí cinc, deu, vint, trenta, seixanta anys, no només podran "disfrutar" del festival "hidro-carburo" sinó que sentiran tot de llegendes i contes fantàstics (que segurament els explicarem nosaltres), sobre un món que tenia llocs plens de gel, muntanyes amb neu que durava tot l'any, grans selves plenes d'arbres enormes, que abans els abocadors eren per llençar-hi les escombraries, no pas per fer-los servir de "mines" per extreure alumini, plàstic i altres coses que a nosaltres ens feia mandra reciclar, i que abans també hi havien guerres, però les que ells viuran són gràcies a un líquid transparent que nosaltres malgastem dia a dia.

Llavors si que serà una putada del mil el mail toca pilotes de torn on algú hi haurà escrit "a partir del 2064 tot és una merda, abans teníem pokémons, teletubbies i no ens feia falta la mascareta amb filtre i la protecció 80 per sortir al carrer"...

Vida dins d'una tenda "d'acampada", per dir-ho planer, ja que més que d'acampada és d'expedició.

Una paranoia, foto típica d'aprofitar el reflex de les ulleres,... hores mortes al costat de l'Aguille de Midi. Idea absurda que apareix després de llegir dos cops el "manual" del fogonet i les etiquetes que anava trobant de motxilles, sacs, jacketes i altres objectes que pul·lulaven pels pocs metres quadrats de lona groga ignífuga.

Petit aperitiu del que serà la nostre casa la trentena de dies que durarà la expe del Desembre.

Aquest póster és un dels molts que veus al arribar a l'aeroport de Ginebra, tot i que aquest potser és el millor.

Situació: Surts de Barna, puges a milers de quilos de ferro que volen perquè hi ha una ala a cada costat d'aparell i va molt ràpid. Arribes a un païs nou, del qual només saps que fan xocolata, navalles i tenen bancs de puta mare que mai arribaràs a fer servir. I de cop trobes tot de pòsters molt amables i graciosos que et situen.

On sóc? Suïssa? Què polles és Suïssa? Un lloc on els mafiosos guarden orelles a les caixes de seguretat dels Bancs que t'ofereixen una copa de cava cada cop que vas a visitar-la (la orella).

No!

És un lloc on hi ha xurris rosses amb pits descomunals. Simpàtiques i alegres, que viuen al mig de les muntanyes. Que tenen navalles suïsses, canten i són amigues dels nens. Nens que a mesura que es fan grans ja preparen per servir al país, que tot i que no sol buscar masses problemes, no està de més tenir algun "milicu" per si algú la lia.

Els diaris la lien, treuen vinyetes d'en Mahoma i es genera el caos dins del petit planeta blau.

Els islamistes salten i diuen que se'ns follaran a tots a base d'antrax i avions per gilipolles "tocacollons". Els occidentals diuen que "de que van" aquests extremistes, censuradors, terroristes i que no es follaran la llibertat d'expresió per quatre sonats morenus sense sentit de l'humor... però tots amb el culet ben apretat.

Pollo al cantu, tothom opina, gavatxos, europeus, catalans, americans, espanyols... tots cagant-se amb els "nomenjoporcqueanirèal'infernoonpollesvaginelsquemenjenaquestputu_
animaldemerda", tots super "rojos" i defensors del bé i les llibertats, i després... a demanar disculpes i a menjar polles.

Fins que llavors, uns mesos més tard,... vinyeta del rei (o parents) a una revista i vinga,... pollo de nou, tot i que sense terroristes, ni queixes internacionals.

Simplement quatre fatxes de merda la lien, però no opina ningú. Tots els defensors de la llibertat d'expresió "callen la boca" , retiren les revistes i a pagar o anar a la presó.

El rei és intocable però ens podem partir la caixa amb en Mahoma perquè som super liberals.

Tots són uns terroristes, ja sigui per por a sortir triturat i cremant cap a l'espai o per por a ser tancat per expressar-se lliurement, no hi ha massa diferència... tot i que a mi em fan més por els de casa que tenen la policia al darrere.

Amb "C" de gos de cartabó, repressió i hipòcrita.

Focs artificials de Vilafant. La veritat és que no sé si és el primer any que en fan, el segon o el vint-i-tresè... però no em sona d'haver-ne vist cap altre any. Suposo que es podria saber, però tampoc em treu el son.

La única cosa que no entenc d'aquests espectacles és que dels deu minuts que solen durar, amb la pasta que valen, i els milers de milions de kilos de pólvora que cremen, hi ha ven pocs instants aprofitables, no només per fotografiar, si no també per veure els focs en si, les seves formes, i no simplement tenir al cel ple de llums, tot barrejat, sense sentit i que al final només t'enlluernen.

Foto d'un home del poble marroquí on van rodar escenes de "Gladiator" i que, com molts altres homes marroquins, ens va demanar "dirhams" a canvi de fotografiar-lo.

Estava allà sol, amb el seu forn, o el que sigui que és, i s'el veia bastant demacrat.

Ves a saber si encara es viu.

Una imatge, una persona que desconeix coses tant abstractes com una fotografia digital, un pc, internet,... per no dir milers de coses íntimament lligades a la nostre vida quotidiana. Zeros i uns que tenen com a resultat infinitat de formes, colors, accions,... que, tot i que ens tenen bastant habituats al veure-les a través de pantalles, no són res fora d'elles.

Llavors, de cop, un dia aquest home passa a formar-ne part guanyant una mica d'inmortalitat.

Ell no sabrà mai on ha entrat, la seva vida no canviarà en res, seguirà tancat a la seva realitat, però ara el món té al oportunitat de saber que ell ha existit, que vivia en un petit poble marroquí, on van rodar escenes de gladiator i que tenia una mena de forn fet de terra.

Foto del cim del Calder (2493m) després d'haver pujat per la clàssica de l'Estasen, al massís del Pedraforca. 600m de calcari descompost, amb passos de IV i una aresta on has de tenir molt clar una cosa: si el company cau, ja et pots tirar daltabaix...!!!
...El problema és que de tant ample que és no sabíem ben bé com fer-ho i segurament haguéssim acabat tots dos rodolant pendent avall.

Molta roca, moltes hores i una mica de decepció al acabar.

De nou xutats de ressenya "made in Dalmau" fins al cul no acabem de veure la realitat tal i com ell la veu, i allò que trobem no acaba de encaixar amb el que esperàvem que trobaríem. De seguida es passa el pas clau i la resta és anar fent xino-xano amb algun pas de roca aïllat.

De la foto del costat en podem treure tres coses:

-De tot el material penjat que portàvem només em fet servir el friend del 1, el 2 i alguna baga (la resta es troba bastant equipada amb pitons).

-La via es pot fer amb xancletes (tot i que això és relatiu perquè el company és un animal).

-Hi ha un munt de marques verdes que indiquen la via.

En resum, via puta mare per veure com va la clàssica, amb unes vistes brutals de "paredón" i bastant llargota (5h sense aproximació i descens), però que un cop l'has fet segurament no hi tornes.