Em sembla que encara tinc sang de xai sota les ungles... i no sang d'aquella metafòrica per haver sopat costelletes arrebossades, o de la d'haver violat algun pobre mamífer llanut,... petit i suau.

Encara tinc sang sota les ungles d'haver pitjat un cor de xai. Fred, inert, sucós, tou i pudent amb les meves mans mentre una quinzena d'adolescents cridaven: SANG!!!!!!!!!!!!!!! i l'injectàvem aigua per les venes i les artèries tallades a un dit de l'òrgan, del múscul, i observàvem com sortia per un altre forat un tant més vermellosa.

Encara tinc sang a sota les ungles per haver tallat amb un bisturí el miocardi del xai fins arribar a veure l'interior d'una de les seves aurícules i el ventricle associat. Les fibres blanques que formen les vàlvules que permeten el pas de la sang d'un costat a l'altre.

Encara tinc sang de xai sota les ungles per haver penetrat el seu cor, a través de venes i artèries, amb tubs de plàstic per tal de millorar el flux d'aigua que introduíem amb xeringues.

"... (la sang) entra a l'aurícula dreta provinent del cos, pobre en oxigen, per la vena cava, passa al ventricle dret, surt per l'artèria pulmonar cap als pulmons, allà agafa oxigen, torna al cor per la vena pulmonar, entrant per l'aurícula esquerre, passa al ventricle esquerre i surt de nou cap al cos per l'artèria aorta ben plena d'oxigen..."

I al final que hem aprés?

SANG!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Que un bloc parli de sexe, drogues i senglars morts no vol dir que no pugui ser educatiu. Avui una de perímetres i àrees, més endavant potser parlarem de volums...

Del camí de sant Jaume, o camí de "Santiago" per la majoria, en tinc quatre grans "flaixos" que sovint es creuen pel meu cervell. El primer és el pop del bar-restaurant Ezequiel, de Melide (Galiza), on vam tastar un "pulpo a feira" del mil per sopar. Llavors vam acabar dormint en un (o potser EL) gimnàs del col·legi del poble amb desenes o centenes de persones estirades al terra amb matalassos. La densitat era tal que amb prou feines es podia caminar entre els espais buits que quedaven... Si ho hagués vist la OMS amb la paranoia H1N1 del moment...

L'altre moment estel·lar gravat a la meva retina és quan de camí a Fisterre, la peça metàl·lica que agafa el canvi de marxes a la roda de darrera de la meva bicicleta diu prou i es trenca, si no recordo malament, creuant un pont sortint d'un petit poblet/urbanització.

El tercer és la nit de "Pina de Ebro".

Imagineu-vos la situació: al matí sortim de Fraga, creuem els Monegros i al arribar a aquest poble de Zaragoza al vespre, després de pedalar entre 90 i 100km, en trobem que hi ha festa grossa. Busquem un lloc amagat per dormir fora de l'abast de yonkis, borratxos, folladors i mosquits i acabem en una zona infantil amb gronxadors i aquestes coses.
Mentre fem el sopar cauen gotes, recollim i ens aixopluguem en el cobert del centre mèdic que hi ha al costat. Són uns pocs metres quadrats però hi encabim les bicis, material i encara podem estar-hi asseguts sopant.

La pluja va a més, el vent ens la tira endins mullant-ho tot, fem una barrera amb les mantes tèrmiques i intentem dormir sense que res es mulli massa. La nit és llarga, incòmode, cau aigua per un tub i els llamps ens comprimeixen l'esfínter de tal manera que no hi passaria ni una agulla... mentre que la gent va i ve, passant-nos per davant en els seus cotxes ignorant-nos totalment.

L'últim flaix és de Logroño, punt on s'uneix el camí català amb el francès (el que fa la gran majoria de la gent). Tot està ple i al final ens deixen dormir dins una església. Descarreguem les coses i mentres fem cua per dutxar-nos es trobem amb un xaval de cabell curt embotit en una samarreta on s'hi podia llegir: "somos soldados, no ciudadanos", tot ben guarnit amb una creu dins una rodona i un alemany d'aquells-de-la-segona-guerra-mundial tot xulo.

Potser el flaix no hauria sigut tant impactant per si sol, com a fet aïllat, ja que en els fons ja sabíem que érem per les "Espanyes", amb esglésies pel mig, i anant a visitar un sant,... és a dir que l'element potser no desentonava del tot i la COPE n'estaria bastant orgullosa, però el comentari que va macar el moment va ser el d'un italià.

Mentre jo m'anava mirant la samarreta intentant buscar-li un significat "b", parlant en català als companys potser per provocar-lo de la mateixa manera que feia ell i fullejar revistes que parlaven d'un tal Déu, surt "L'italià" i girant-se al fatxilla l'hi diu "me gusta tu camiseta,... hoy ya no hay gente que luche...".

Com ho diuen... Déu els cria i ells s'ajunten?

Penetra'm. No saps com m'agrada sentir-te dins meu. Com et mous; com em fas moure... Com recorres el meu cos. Com regires el meu interior.

Com m'alliberes d'aquest consciència que tant pesa de vegades i em retornes a la tranquil·litat del dia a dia. A la tranquil·litat que ens aporta aquesta tecnocràcia consumista. Consumisme mig, esporàdicament burgès potser, que a la llarga només desemboca en una supervivència sedentària. Apàtica, solitària,... depriment en el fons, però a la fi reconfortant. Tant reconfortant com la teva calidesa entrant de nou en el meu ser.

Escalfor que crema tot allò que al final només aporta despesa, esforç, dolor, decepcions i de tant en tant alguna alegria. Foc que destrueix aquest munt de bitllets que es podreixen al fons de l'armari de la individualitat...

...perquè a la fi alguns ho han deixat, altres millorat i desaparegut, o s'han buscat la vida en la seva mediocritat,... me'n foto, simplement dóna'm l'energia per regar-ho tot amb gasolina.

És molest saber que sempre hi haurà algú millor que tu, però és bastant més depriment saber que sempre n'hi haurà de pitjors. No pel fet de fer-nos sentir millor, que hi ajuda una mica, sinó pel fet de saber què tenen que suportar els altres...

"Feia temps que no actualitzava el blog" deia amb cara de sorpresa i tristor. Alegria potser de tornar-hi de nou! (això és la mateixa merda que es pot llegir a milers de blogs de tot el món quan el personatge /o personatges que el van crear es passen "pel forro" el tema, o fa temps que no tenen cap idea).

Per la meva banda de coses n'hi ha (per escriure), de whisky i nits no en falten, però bàsicament el problema que tinc són els francesos.

Els francesos cabrons als quals vaig contractar internet al setembre i fins ara no tinc, si no fos per una clau 3G d'aquestes "guarres", amb 1Gb de descàrrega que em van deixar fa uns dies, i que segurament no durarà massa.

Sabeu quant de "porno" us podeu baixar amb un "giga"? Res! una misèria... una peli ja són 600-700mb, només que miri el correu i faci quatre parides al blog la foscor tornarà de nou!

I el més fotut és la impotència de no poder-l'hi dir al tiu d'internet que és un gilipolles. Que tots els tècnics de la seva companyia són idiotes, i que fins i tot algun té un, o diversos, cromosomes de més.

I avui el millor de tot... els resultats dels referèndums per a "una major autonomia" de Guadalupe i Martinica, dues colònies sud-americanes que encara té França.

"Aplastant" "NO".

Putus francesos gilipolles! La gent ha votat "no" perquè el món se'n va anar la merda fa mesos, hi ha una "crisis" del mil, i val més ser un francès gilipolles dins la unió europea, que no un país tercermundista de pocs quilòmetres quadrats a la costa est de sud-amèrica en el millors dels casos, o quatre illes al mig de l'atlàntic en el pitjor!

Més info

http://www.martinique.org/
http://www.antilles-info-tourisme.com/guadeloupe/

Com voleu que ensenyi física a un individu que no pot entendre que seure significa tenir les quatre potes de la cadira al terra?

És quelcom instintiu? Veig una cadira, m'hi assec... i plas! a dos potes. Pim pam, com un balancí. A casa la gent seu a dinar mentre es belluga amb les potes de la cadira?

Tres, dos, una... terra i fora dents?

O potser només és amb les cadires verdes de l'institut? O degut a l'energia que desprèn l'institut? És a dir, no és culpa de la cadira sinó de l'edifici, les reixes, les pissarres. Qui sap potser el "coneixement" impulsa a alliberar del contacte amb el terra, de la pressió dels nostres cossos, a les dues potes de davant de les cadires.

És més fins i tot ara jo mateix ho provaria amb la meva, tot i ser d'aquelles amb el peu en forma de creu i rodes al extrems on tot gira... (tranquils que si no la visualitzeu més endavant fem una entrada discutint els tipus de cadires i si n'és viable balancejar-s'hi).

Així dons, si et tinc que repetir vuit vegades en quinze minuts, seu bé!, deixa la cadira quieta! Com vols que entri al teu cervell d'argila cuita que per calcular una rebaixa en tant per cent fem el "preu-per-(u-menys-el-tant-per-cent-de-descompte)? (preu · (1-% descompte).

"- Perdoni però... si el seu fill no entén coses bàsiques com "calla", "seu", "pota" (d'extremitat no de taja botellonera/garrafa),... com vol que trobi la capacitat d'un dipòsit sabent que 3/4 de la seva capacitat són 56 litres?"

Una altre de bona! Aplica la propietat distributiva a la següent expressió algebraica: (a+b)·(a+b).

És a dir a·(a+b)+b·(a+b).

Fem-ho amb números!... (2+3)·(2+3)

2+3= 5, per tant (2+3)·(2+3)= 5·5=25

Tachan!

I ara per l'altre mètode (allò de la propietat distributiva),
2·(2+3)+3·(2+3)= 2·5+3·5= 10+15= 25

Tachan, tachan!

De que et serveix això?... d'una merda ara mateix, tot i que de moment jo m'hi guanyo la vida com molts altres, però deixa la cadira quieta...

... i xapa la puta boca!