La venjança és un plat que...

Avui el meu cos m'ha violat.

Potser ha estat una venjança contra algun àpat desproporcionat, o una mostra de la seva força davant el meu menyspreu vers ell, any darrera any, ampolla darrera ampolla, al anar ingerint quantitats desmesurades d'alcohol periòdicament...

Tot a començat en un moment de tranquil·litat quotidià, de descans, quan la seva força interior ha desencadenat un cilindre de matèria gegant, que baixant ràpidament per l'organisme ha blocat el meu recte.

Llavors és quan el temps s'ha aturat.

Un punt d'inflexió en la meva vida, una escena increïble d'equilibri de forces "gravito-anals", ajudades com no per una increïble fricció, que impedien fer baixar o pujar de nou el tap. Quants cop hauré pensat en Darwin i Mendel durant aquests infinits minuts de dolor, la seva evolució i perquè collons l'espècie humana no té una lubricació anal natural que ens faria a tots la vida més fàcil i divertida.

Tal com si em penetrés amb la meva pròpia polla, bloquejat, espantat fins i tot, davant la idea de quedar-me allà per sempre, o sense esfínter, en una última guspira de valentia i contracció abdominal aquell diàmetre enorme ha passat seguint el seu camí al mar, duent amb ell un rastre de sang, un fragment de la meva ànima i la poca innocència que em quedava.

Una...

entrada cada mig centenar de dies i sense punk... això és una merda com una casa. Me'n "foto" del blog, de tot en general. Treballo i visc amb el sou que em donen per "embotir" "ciència" als individus que pagaran la meva jubilació (o no...), faig vida a casa, amb la meva 3D i un 5.1 que podria tirar parets a terra.

Sóc un venut. Un classe-mitja-aburgesat-mileurista.

Desmotivat, sedentari i alcohòlic.

Es ven material d'escalada a 30€ el kilo...

Ereccions

De nou eleccions. Canvi polític a la vista. Ni millor ni pitjor... simplement diferent.

La pèrdua de fe en els polítics és palpable. La democràcia ha parcialment desaparegut. El poble ja no té veu, només el mercat. El capitalisme i l'intent desesperat de mantenir el nostre "sistema del benestar". Els socialistes espanyols no escolten al poble igual que els fatxes francesos. No és problema de dretes o d'esquerres, només de mantenir "viu" el sistema.

"Treballa, compra, paga impostos i amb el que et sobri tingues un detall, ves de vacances,...", "No et preocupis, com a molt et robarem un 50% del que guanyis...", "Tindràs carreteres, sanitat i una jubilació!".

Aquesta merda ja no funciona... "jo pago i tinc, tu no pagues i tens...", els números no surten per enlloc. Al final la nostre veu es queda en vull toros o no, i tonteries del mateix nivell. Si toca treballar 90h a la setmana perquè la societat no s'enfonsi ens tocarà passar pel tub i deixar-nos penetrar.

Els socialistes són tots uns fills de puta, el seu federalisme se'n pot anar a la merda. D'Espanya no en volem res! Esquerra ha tingut quatre anys per demostrar quelcom i no ha fet una merda, només emplenar-se les butxaques. De desgraciats que parlen castellà al nostre parlament no ens en calen. Els verds potser són els únics que poden tenir alguna paraula, de CIU ni en parlem...

Les seves paraules no valen res, prometen i prometen per pixar-nos a sobre. Ara mateix l'única esperança és la independència. Ens prendran per idiotes igual, però com a mínim serà en català.

Si cal, un cop lliures ja canviarem les regles del joc...

Escòria

Tallar em va fer deixar-ho, desenganxar-me. Tornar-hi veure quant d'absurd n'era tot plegat. Redescobrir el que veritablement m'era "necessari" i seguia amagat en algun racó immund del meu egoisme.

Totes...

Tot mirant la tele, fent un "zapping" d'aquells monumentals a la TDT (o TNT com en diuen més enllà del Pirineu) al final un arriba a tres conclusions. Aquí dalt no hi ha ni la tercera part de "telebasura" que al sud, en part gràcies a la falta de cobertura dels canals "españols". A la llarga un troba a faltar les "perles" d'intereconomia i la porqueria fatxa que escupen segon si segon també, que sempre són una parada obligatòria entre canal i canal. I per últim redescobrir el nivell d'estupidesa humana que hi ha al món, quan un es troba amb un programa com "l'ille de la tentation", que sempre et deixa una estona bocabadat.

Bàsicament es tracta de quatre parelles que se'n van a una illa, on separen els components masculins dels femenins, per posar a cada grup en una zona diferent del territori, envoltats/ades per solteres i solters d'aquells que flipes,amb l'únic objectiu de follar-se'ls i provocar la ruptura dels "enamorats".

Són una mena de vacances dins una illa tropical, de festa, fent activitats del mil i anant a dormir cada nit trempat o molla, mentres intentes seguir "fidel" a la relació que portes anys invertint temps, esforç, amor i aquestes merdes.

I el dubte que sorgeix és: quin preu deu tenir cada una de les ties del programa? És a dir, tu quant cobraries per anar a una illa dos, tres, quatre setmanes a mirar de follar-te el màxim de tius possibles, i fer que ho deixin amb la xicota, mentre ho graven les càmeres? O potser ets dels que pagaria per fer-ho?

En el fons és una mena de drama. Parelles plorant, donant cops de puny a les palmeres, engegant els càmeres a la merda, poca roba,... suposo que és una mena de "gran hermano" on de moment tots els concursants tenen 46 cromosomes, més enllà de les ganes de buscar-se problemes tenint zones com Vilamalla i la carretera de Girona dins el tractat d'Schengen, amb un afegit de morbo sexual.

I que recordes encara com era aquella cadira...?

Però bé, això no deixa de ser un joc de nenes comparat amb el que ha aconseguit internet i la indústria pornogràfica. Què hi ha més morbós que les "minisèries" on surt un "prota" càmera en mà pillant paves pel carrer i que a cops de bitllet es deixen penetrar per tots costats a qualsevol motel, furgoneta o lloc una-mica-allunyat-de-mirades-indiscretes.

Tot i que el més bo és quan la tia té parella i es ven per un parell de bitllets.

Fama, pasta fàcil, necessitat d'emocions fortes, ganes de sentir-se com una puta, bruta per dins i per fora després de mutar-s'ho amb un desconegut a pèl d'amagat,...?

En el fons tots tenim un preu.

Tralaralara-tra, tralaralara-tra...!

No sé on vaig llegir un dia, segurament en alguna entrada de bloc, que les amistats tenen un elevat component "d'interès". L'escrit girava al voltant de com un aguanta les paranoies dels "col·legues" en la mateixa proporció que els "col·legues" han d'aguantar les d'un, i cadascú se'n cuida de les amistats pel supòsit d'un dia trobar-se sol, tirat a qualsevol marge de camí, buscant una mà a la que agafar-se en un impuls de necessitar "calor humà".

La "teoria" és bona, "jo no t'aguanto si tu no m'aguantes", t'engego si no em compensa tenir l'espatlla més molla, que tu la teva, de tant que plores... però aquí es plantegen dos problemes.

Aquest vincle "empàtic" comporta que moltes vegades un oblidi que està sol, des de que es treu el cap d'un putu forat, fins que l'hi torna a posar... i llavors qualsevol dia, un cop et deixa la parella, es mor el gos, descobreixes que els reis mags són els pares,... acabes trucant a totes aquelles persones "amigues", que continuant amb les seves vides, molt amablement et comuniquen que no poden quedar amb tu i que et mengis la teva merda com més aviat millor, per metabolitzar-la el més ràpidament possible.

L'altre es podria veure com un sistema. Una persona té entrades i sortides de gent amb confiança. Mentre el sistema té una retroalimentació positiva no passa res, tothom és feliç. Quan aquesta tendència s'inverteix i el sistema es torna negatiu tornes a la premissa u, tot i que saps que tota la merda hipòcrita que abans t'envoltava segueix essent igual de feliç en les seves relacions mutualistes "d'empatia-espatlla-mullada", convertint-ho tot en una merda de dimensions encara més grans.

Sol després d'una patada a les pilotes, no hi ha res més repugnant que la hipocresia social del "hey hem de quedar algun dia... juas juas juas, que entre la novia, els col·legues nous i tota la felicitat que supuro pels porus de la pell ara me la sues!". "Per cert no em podries deixar...?".

Haurien de rebentar tots

 

Gafas de pasta!

És l'home dels milers d'anys d'evolució, de l'excel·lència biològica concentrada en els 46 cromosomes de l'interior de cada cèl·lula del seu organisme. L'ésser suprem que et mira pel clatell, mentre està girat, d'esquenes, mentre menja, mentre compta de cara a la paret tot jugant a fet i amagar,... 

És l'home que et vigila constantment. L'home que et controla a cada instant per evitar ser sorprès en un atac ninja "kamikaze-mortal-definitiu" contra la seva persona, al estar distret com per exemple, tot parlant del temps amb el veí a l'ascensor. Mentre recull el correu o obre la porta del cotxe per anar a treballar.

És l'home que et mira a través de la finestra del dormitori mentre penetra la seva dona, els fills dels seus fills, les amigues de les seves amigues i els amics dels seus amics. Junts, separats, en grups o un per un, és igual, ell sempre et veu, amb la mirada fixa, des de tots els angles possibles.

Pensatiu, meditant, desafiant. Agafar-lo per sorpresa és impensable. És l'home amb ulls a l'esquena.