Tot i el plugim que ha anat caiguent aquesta tarda, al final penjat de nou a la paret de les escaules d'una anella rovellada i un espit, per fi he posat la reunió i la última xapa del que segurament demà serà la meva primera via d'escalada equipada per a mi mateix.

Puges dalt la paret de roca, segueixes el marge fins a la ja anomenada anella que et serveix de punt de referència per rapelar i llavors comença el festival. De l'anella una baga d'onze mil·límetres que va a un espit "no-tant-robellat" del costat. Triangules i mosquetó de seguretat semiautomàtic al mig. D'allà surt la corda bloquejada amb un vuit cap al "tope" que tens en cas de caure: el terra. De reforç un camalot del 0.75 posat a una escletxa d'un lateral per si tot salta.

Reverso, shunt, el martell penjat, el trepant assegurat al talabard dins la motxilla, els parabolts i les xapes al porta material, la broca i la clau del disset, casc, ulleres de protecció,... t'ho mires tot dos o tres cops fins que t'hi tires de cap i comences un ràpel que pocs metres més avall et porta a la primera parada. Una marca feta amb permanent i mig forat que vas fer l'últim cop en un intent de posar un parablot amb un Milwaukee V28PD. Aprofites i protegeixes els punts on la corda frega amb la roca amb un tros de mangera per evitar "l'ensurt" de que es talli amb tant de moviment.

La cosa és ràpida: un forat es fa en menys d'un minut... sembla un ganivet calent tallant per gravetat un bloc de mantega. Un cop fet el forat deixes penjar la màquina trepanadora de "cinc-cents-i-pico-d'euros" de la teva cintura i a cops de martell introdueixes els nou centímetres de ferro d'un parabolt per expandir-lo després roscant-lo. Demà toca penjar-s'hi.

De moment sembla que ja té nom i grau, potser un 6a,... tot i que de segon les coses semblen sempre diferents. De nom "primera vegada", i la gràcia és que no estem parlant d'un re-equipament, tot i que ja s'ha escalat, no té ni una sola peça de metall des del seu primer metre fins que s'uneix a una via d'artifo del seu costat cap al final.

Pel que fa el nom és simple... la sensació d'estar penjat d'una corda a prous metres del terra com "per-fer-te-bastant-de-mal", amb quatre quilos i mig de trepant a les mans, una broca calenta "que-molt-bé-no-deu-anar-a-una-corda", i tot de material que et pot caure en qualsevol moment és bastant similar a la del primer cop que algú se't obre de cames i no tens massa clar com encarar el tema, mentre no et pots treure del cap que trenta segons potser no han donat per massa a la teva parella. En el cas de l'escalada la inquietud no és tant el temps, sinó la energia mínima i el màxim desordre al que tendeix l'univers,... i que en aquest cas afecta al teu cos i el material que portes amb tu.