Back to the future

Terence Fixmer i un Macallan acabat d'entrar a la ESO, amb massa xerès pel meu gust, es barregen en el meu cervell fusionant-se i alliberant en la reacció una gran quantitat d'energia que activa les quatre neurones que encara em queden i les transporta al futur al accelerar-les a la velocitat de la llum... Diria, per la pinta que té el planeta i veient Dinamarca ja totalment submergida sota el mar, que la cosa deu voltar pel 2125.

Imatges, flaixos, instantànies,... que apareixen intermitentment a l'interior del meu crani a causa dels curtcircuits espai-temporals encefàlics... La cosa s'aclareix i mica en mica se'm permet veure-hi de forma més nítida. Apropar-me als carrers de les ciutats per veure-hi la vida que hi queda.  

Lluentor metàl·lica. Aquell color antigament anomenat "carn", i que la societat d'ofesos de principis del 2000 va eliminar per racista, ja no existeix. O com a mínim ja no existeix en la normalitat diària. La vida s'ha tornat més grisa, lluent,... la màquina és qui ara fa avançar la societat. Robots, autòmats, tot de trastos amb prou intel·ligència artificial per moure's amb llibertat circulen pels carrers. Pel que sembla els humans han desaparegut!

Mirant al "passat", la quarta revolució tecnològica no va acabar d'anar com es pensava. En ple debat de la renda mínima garantida, i després del fiasco de Noruega on semblava que els diners regalats per l'estat no dignificaven la persona, la cosa va anar perdent força mentre la indústria cada cop es robotitzava més i mica en mica part de la classe alta, així com la mitja i baixa, van acabar desapareixent. De forma constant mes rere mes les màquines anaven ocupant més llocs de treball, i a mesura que la IA avançava les feines on es podien substituir els humans anava en augment. Al principi van caure tots els treballadors de les fàbriques, després amb el cotxe autònom tots els transportistes, taxistes, conductors d'autobusos,... la cosa va continuar amb els caixers i caixeres dels supermercats, els reposadors, els carters. Mica en mica la cosa va anar a més i es van substituir els recepcionistes, els guies i operadors turístics, els professors, els advocats, secretaris. Fins i tot en un moment donat van ser els mateixos robots els qui van començar a construir els seus semblants, a programar-los, a arreglar-los tancant el cercle. Al final cap feina era realitzada pels humans, i només en els pocs alts càrrecs de les grans companyies hi quedaven éssers basats en el carboni del gènere homo. L'elit que es repartia el control de les indústries eren els quatre de sempre que portaven movent els fils des de feia segles.

El sistema industrial era totalment autònom, ja no hi havia cap despesa per pagar treballadors, tots els robots ho feien de manera gratuïta, eficient i amb uns temps de rècord. On era el problema? Qui comprava llavors els productes que sortien al mercat? Els humans, pobres com rates, no es podien permetre res, vivien en la més absoluta misèria... el diner calia que tornés a fluir però sense la necessitat de regalar-lo a la massa humana que ara s'havia convertit en escòria vivint al marge d'una societat inerta.

Amb la riquesa estancada calia trobar solucions ràpides, i la idea d'un jove del que en el passat podríem traduir en "enginyer en intel·ligència artificial i robòtica" ho va trobar prou aviat, en part motivat per l'elevat premi que s'oferia a qui trobés la clau del problema.

Tres línies de codi van ser suficients per tot plegat i una actualització massiva de tots els sistemes operatius de les màquines que hi havia al planeta. De cop i volta tot aparell amb IA es va convertir en un ésser consumista sense fre, ara només calia donar un sou a cada màquina i esperar a que se'l gastés com un desesperat en la segona funció per la qual havia estat creat en una mena d'actualització futurista de "l'ora et labora" transformada en "treballa i gasta". La quadratura del cercle.

La producció robotitzada havia tirat pels terres els costos de producció, i per tant el preu de les coses, cosa que permetia pagar un sou miserable als robots que es gastaven a l'instant quan aquest sortien de treballar i tenien algunes hores "lliures" per continuar movent l'engranatge a base de dinamitzar el consum!

El capitalisme guanyava de nou, les quatre elits veien circular la riquesa de nou, i els pocs milions d'humans que quedaven al món després de sobreviure a la pobresa més extrema només els calia desaparèixer mica en mica fins a la seva extinció.