A tots els bloggerackon-cauhakseguidoristes aquí una foto per anar fent boca i no "gastar" les poques bones que tinc, les qual les reservo per a fer una expo i una xerrada. A part també poso alguna imatge al blog que fa mazo que no n'hi ha cap i queda molt trist (suposo que és un dels desavantatges de només voler posar imatges creades per mi, "no hay manos, no hay galletas...").

Aixó és el camp base de "Plaza de Mulas" (4300m). És més ganso però aquest és el nostre sector (seria 1/3 de tot el camp). Les tendes blaves són les de la empresa amb qui vam contractar les mules. Concretament la que surt més del quadrat de tendes blaves, la que no és quadrada, seria el nostre menjador. Les caixes metàl·liques de la part superior a dins amaguen un forat on podíem depositar el que el nostre cos no acabava d'assimilar. L'iglú enorme vermell i blanc (el que està sol) és on hi havia conexió a internet via satèl·lit i que valia una pasta.

La tenda groga del costat inferior de les tendes blaves, la més groga i nova, era la north face on vam viure 9 dies.

Aquesta foto està feta des de la pujada que va al camp d'alçada 1 (Plaza Francia 4800m), i més endavant al pic, durant el nostre porteig de material i aliment al camp 2 (Nido Cóndores 5400m).

Es veu neu perquè els dos dies anteriors havia fet mal temps, però al dia següent ja no quedava res.

Amb aquesta entrada al blog complemento la anterior i espero poder aportar una mica de llum a un tema tant habitual com desconegut dins del món adolescent.
Tot i al que estem habituats a la tele, el veritable secret a la hora de tallar-se les venes, no és fer-ho horitzontalment amb un ganivet de menjador escolar o un full de paper, la tècnica és rajar la vena del canell al colze, obrint-la completament. No té més, és simple, punxes, braç estirat i cap avall... Zas!, la putada és per el que tindrà que netejar el merder després, però bé, si s'ha de fer... ja se sap. Per cert, si no ho veus clar, si el que prefereixes és el primer mètode, tu no et vols suïcidar,... simplement vols cridar la atenció, així que millor compra't uns gos "feo" i deixa't de tonteries que segur que així la gent et fa més cas pel carrer que no amb el braç ple de tallets.

Ahir estaven fent un programa per la 2 a la nit on hi sortia l'enciam aquell venut als "sociates" per poder estar al poder, el prim de les ulleres amb fulles de col a les patilles.
Putus ecologistes hipòcrites.
La situació era "peculiar" perquè el xaval tenia 59 segons per contestar a tot de gent, que també deuria tenir 59 segons de marge, que l'atacaven amb preguntes. Potser el terme "atacar" no seria el correcte, ni tampoc bombardejar, ja que implicaria algun perill per a la seva integritat física, i en aquest cas l'únic que podria fer és perdre la seva feina, però és una manera de parlar així com per entendre'ns. Com dèiem, l'hi feien preguntes.
Què polles passa amb les centrals nuclears?
Nuclears, no gràcies?
Canvi climàtic, tampoc gràcies.
I el microones on me'l enxufo... al cul?, la 360 al piercing... o ho rebento tot i me'n vaig a viure a una puta cova?
La majoria de coses que tenim a casa van amb una cosa que es diu electricitat, i la electricitat no la regala Déu. El molt cabró va fer el món de gratis, en una setmaneta curta de puta mare, però el va fer de tal manera que després ens tinguéssim que rebentar el cul currant per poder mantenir tots aquells bens que ens va oferir... Així ara ell viu del que l'hi donen les accions que té en companyies elèctriques, farmacèutiques, microsoft i petroleres.
Dons bé, un cop sabem que la electricitat no la fa Déu, seria bo saber que la podem "aconseguir" de dues maneres. Per una banda es pot rebentar el planeta, consumint-lo, per obtenir el apreciat aliment dels nostres aparells electrònics (energies no renovables), o per altre fer servir fonts "inesgotables" o renovables com la llum, el vent, les marees, la energia calorífica de la terra, feixistes,...
Com a no renovables tindríem el petroli, carbó, gas natural (metà),... cosa que com tots sabem al cremar tots aquests combustibles a part d'electrons també obtenim diòxid de carboni, que a hores d'ara és un dels principals causants de l'efecte hivernacle i del famós canvi climàtic (a part de les vaques).
La cosa és fàcil, al cremar el combustible fem servir la energia calorífica que es desprèn per escalfar aigua, aquesta bull, s'evapora i al passar-la per turbines aquestes giren i produeixen energia elèctrica.
Un entremig (aquest entremig me'l faig jo) seria la nuclear, no és renovable ja que l'urani un dia s'acabarà, però a escala humana casi casi seria renovable. A més, em sembla, que després podrien fer servir plutoni o algun altre material radioactiu... per tant encara tindríem energia per estona. Però clar, ningú "estima" la energia nuclear. Les nuclears maten, et tornen verd (del fluorescent) i amb extremitats de més o xungues. La veritat és que el problema més gran d'aquesta font d'energia són els residus (i no és pas petit), però a part d'un parell de "liades" grans, alguna d'elles en un context "especial", la cosa és segura i cada cop més. La gràcia és que són "netes" i l'únic que emeten per les xemeneies és vapor d'aigua (repeteixo que els residus són una putada).
Cal dir que el futur de les nuclears és la fusió, ara el que es fa és trencar un àtom i obtenir energia (fissió), la idea és fer el revés, agafar dos àtoms d'Hidrogen i ajuntar-los formant-ne un d'Heli. Tot i que això encara està en desenvolupament representaria la eliminació del problema dels residus, ja que cap dels dos és xungu, i tindríem una font d'energia puta mare.
Per altre banda a les renovables fem servir molins de vent, plaques solars, energia geotèrmica, les marees, amb l'avantatge que no s'allibera CO2. A part tindríem la biomassa, que bàsicament seria cremar merda orgànica diversa, que si que produeix gasos hivernacle, però com la merda és inesgotable, ja que cada any en llencem centenars o milers de quilos per cap, també entraria dins d'aquest grup. Cal dir que la merda o s'enterra, o es crema (la que no es recicla o reutilitza), per tant si s'ha de cremar també és interessant obtenir-ne algun benefici. (A l'Empordà la enterrem).
La cosa de les renovables és que van bé per una casa, bloc de pisos, quatre cases hippies al mig d'un muntanya, però si has de basar un país en el sol... malo. Potser podríem emplenar el Sàhara i el gobi de plaques solars i fer una mega-MAT fins a Europa pagant una merda a la gent dels deserts en qüestió i oferint-el's una casa a Austràlia, però segurament després els hippies també es queixarien... A part són molt variables, no sempre fa vent, hi ha dies amb núvols, marees n'hi ha dos al dia, si no plou no s'emplenen els embassaments... Per tant mai es podrà passar d'un cert percentatge d'energia consumida provinent de renovables (a part és més cara si no la fas tu), per tant fa falta una base de no renovables que mantingui una producció constant d'electricitat per fer funcionar el país.
Així dons tenim un conflicte. Nuclears no, renovables tant com puc (que no és massa) i la resta no renovables... però, i Kioto, la neu de Baqueira, el gel del Pedra?
No volem canvi climàtic però a la única font d'energia prou neta i potent per garantir el nostre nivell de vida actual i futur, sense complicar més el tema clima l'hi tanquem la porta. No volem més nuclears i a sobre la penya parla de desmuntar les que tenim, mentre ploren perquè no es compleix el protocol de Kioto.
No ho pillo, no volem nuclears, no volem canvi climàtic i tampoc volem viure en una puta cova... que fem, ens tallem les venes?

Jo sóc un cabró
Tu ets un cabró
Ell/a és un cabró
Nosaltres som uns cabrons
Vosaltres sou uns cabrons
Ells/es són uns cabrons
Aquest és el verb "ser un cabró", és de la 5ena conjugació després de "ser una puta" que és de la quarta. El problema d'aquest verb és que només té femení. Per exemple jo no puc ser una puta perquè sóc un home (per qui no ho sàpiga), però tu potser si, cosa que en cas afirmatiu t'ho hauries de fer mirar (o no).
Suposo que ara té més sentit lo de "jo sóc un cabró"...
Aquesta és la merda que he pensat en un moment donat mentre conduïa 1400km per Argentina de 10 a 1h del diumenge 6 i part de dilluns. Qui sap, potser la llibreta de pensaments que he anat omplint l'últim més no em donarà per un llibre (sobretot si són paranoies com les del principi), rotllo "mil un motius per no anar a l'Aconcagua", "Aconcagua ves a la puta merda!" o "Jo no torno sense guia", però aquí una petita reflexió després d'un parell de birrotes "hostel size" (950cm3).
Argentina és gran, molt gran. Casi seria com el 8è país més gran del món, i la veritat sigui dita de Mendoza cap abaix és tot igual (el nord no l'he vist). No té res. Només parcs naturals (i de puta mare), però a part de una desena de illes separades entre 200 i 1500km no té res més.
És com Marroc, si l'estiréssim centenars de vegades i teguessim la vida dels carrers i "l'encant" de les ciutats i els seus mercats (ara mateix penso en Marrakech). Potser tindria un grau més en l'escala del desenvolupament (de tercer passaria a segon món) però quan et veus en un poble de merda, perdut en el desert a 150km (per no dir 280) de radi de qualsevol altre forma de vida humana sense gent al carrer, tot tancat, simplement flipes per no plorar.
Potser és un país puta mare per visitar amb calma, potser per anar saltant en avió de "illa en illa", però després de conduir una setmana i poc 6150km del centre al sud per la RA 40 i pujar per l'Atlàntic (RA 3) només canvien dues coses: el to de verd i l'alçada dels arbustos en un parell de pams.
Calafate, el glaciar Perito, Chalten, Madryn, Valdés, Puente de Inca, Iguazú,... són petits exemples de puta mare que s'han de visitar, però és un percentatge tant petit de tant territori com tenen que mirat fredament per si sol no compensa. Apart al ser llocs turístics ja no són tant barats com Argentina...
La gràcia de tot plegat: tenen petroli, veus com el xuclen de la terra, hem vist centenars de pous. Potser no és per a ells i se'l emporten els espanyols, els americans, o qualsevol altre fill de puta que va aprofitar els anys en que el govern va vendre el país, però hi ha dies que arribes amb el teu quart de dipòsit a la gasolinera per emplenar i seguir el centenar de kilòmetres que et queden fins el pròxim poble i no hi ha gasofia! "No hay nafta". A joder-se, punt.
Això si, la carn és puta mare, fins al punt que no menges res més pràcticament, ja que en el tema cuina els immigrants italians no van acabar de transmetre bé el tema pasta i pizza. Hi ha llibreries de la hòstia a cada ciutat, i birra i vi per un tub.
A part d'això ens hem sabut follar de puta mare sud Amèrica...
Malvinas Argentinas!

Ja sé que vaig dir que no escriuria res més fins al acabar l'any però veient que la meva situació d'avui no canvia de moment (veure blog de l'expe a 12/12/07), i que la conexió de l'alberg és "gratis", al quedar-t'hi a dormir, mato el temps aquí.

Si tingués un USB al pc penjaria alguna foto, potser d'Argentina o de la psp, qui sap potser la d'un parell d'Irlandeses de l'alberg, o de l'arbre de nadal que tenim, o de la gent prenent el sol a les places en bikini. Com si fos la platja però en una plaça d'aquestes amb herba.

Potser dels cotxes demacrats que tenen per aquí, de la gran velocitat d'internet, de la duresa de les tecles,...

D'un bitllet de 10 pesos, o de 100,...

Una foto dels dits del peu, on encara n'hi han cinc. De l'E.T. que et diu on hi ha el telèfon públic de l'hostel però que no va. De la gàbia on estic "tancat" ara mateix.

De la carn. La del super, la carniceria, del restaurant, de l'hostel, del carrer,...

La del "chino" on vam anar a dinar el primer dia pensant que era un buffet lliure de carn a muerte. Dels bolis que anem robant per on passem. Del full de permís per entrar al parc. D'un peluix "super feo" que vam veure a una botiga per guiris.

Del móvil que em comprat. De la mega-factura del supermercat. De la de vins que hi ha. Les cerveses de litre. Anuncis de la tele exclusius d'Argentina...

Potser seria més complicat, però si en fes moltes de seguides després podria enganxar-les amb el fireworks i tenir la animació...

¿Es podria fer una peli porno així?

No ho sé, jo m'en vaig a l'Aconcagua.

- ¿Quan marxes?

- Dissabte que ve...

- ¿I quants sereu?

- Dos...

Pim, pam, com si anessis a la fira medieval de Besalú o a fer una ferratilla a Montserrat. Set dies i a aquesta mateixa hora estarem tancats dins un avió amb milers de milions de metres cúbics d'aigua salada al nostre voltant, a uns vuit mil metres sota els nostres peus, direcció Buenos Aires.

Allà no hi vas a fer "res", no tens ni idea del que t'hi trobaràs i tot allò del que has estat parlant tot aquest temps simplement és una pel·lícula mental que t'has muntat amb tot el que has llegit, vist i sentit des de la comoditat de casa. Llavors simplement ho vas reproduint a un blog. Fredament, en comptes de titular-se "Blog de l'expe" el nom més adequat seria "La meva primera expe després de pujar l'Aneto a l'hivern i d'haver-me alimentat com un cabró milers de llibres de muntanya de gent que en sap un ou".

Diuen que diuen que hi pot fer fred, que si hi ha un “nuvulot” amb forma de "bolet" al cim la cosa és xunga i has de baixar cagant llets, que només un 30% de la gent que intenta pujar aconsegueix fer pic,...
...simplement saps que pillaràs un ou i encara tens aquella cosa que et diu "xaval ni t'imagines el que arribaràs a pillar..."

Motiva. El projecte és teu, tu t'ho has fet, desfet i et tocarà menjar-t'ho amb patates. Fa dies que estàs de "subidón". Nervis. De cop t'enfonses pensant que ja tindries mig cotxe nou pagat si no estiguessis emmerdat fins el coll. Joder cinc dies i 11 hores!
Saps que no és res més que un muntanyot, pedra amb aigua freda (bastant freda) per sobre i que té la mateixa utilitat que qualsevol altre muntanyot dels Pirineus o dels Alps. Però és el muntanyot on aniràs a pringar. El teu muntanyot.

Diuen que el que fa gran una muntanya o una altre al final és la gent. La història que té, tot allò que hi ha hagut abans d'anar-hi tu i que és el que t'ha atrapat. Aquí també s'hi afegiria totes aquelles paranoies que tens abans d'anar-hi, les que tens un cop ets allà i tot allò amb que després tornes a casa. Sense aquest pilot de merda les muntanyes no servirien de res més que per fer de frontera i per tenir més temari a classe.

Del Bassegoda a un 7000m. Sembla que a casa nostre hi ha un procés evolutiu pel qual algú comença a aficionar-se a l'excursionisme i de manera gradual cada cop va entrant cap a altres modalitats de muntanya. Un dia puges un pic caminant, després alguna grimpada, una gelera, tot radera cau una hivernal, una ferrata o algu d'esportiva. Gel, canals, clàssica,... quatremils, etc. Si t'hi fixes bé hi ha un munt de llibres que es titulen del no sé on a un vuit mil que flipes, o a una muntanya de les punkys. Cadascú arriba allà on pot i "l'alpinisme" és dur. Qualsevol error pot acabar malament, i aguantar això hora a hora, dia a dia et fa plantejar si vols seguir jugant o no a aquest joc. Cerveses, sol, roca de puta mare amb parabolts de la mida d'una cigala,... i tu no et pots treure del cap que rellisques per una pala de neu de 45º, que el putu piolet no es clava i simplement llisques fins on acaba la pala i comença el buit. Tot és fins que acaba. Reconfortant però no suficient. Paranoies, merda, droga. Al final és acostumar-s'hi, assimilar-ho, metabolitzar-ho, evolucionar i pujar un nou esglaó o deixar-ho.

Això és la meva merda, una merda que varia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes,... i que quan llegeixi d'aquí un temps, a part de semblar-me un munt de merda, a sobre serà un munt de gilipollades. És com parlar de clavar-la quan encara vas per la segona base.

Xavals, aquesta és la meva última aportació al blog de l'any... i de regal la possible segona opció de disseny per les nostres samarretes.