I de cop, un dia al acabar d'estudiar, patada al cul i et veus immers en un món que et supera. No tens feina, tot allò que has aprés no et serveix de res, i per si no fos prou, dia a dia vas oblidant tot allò que has anant embotint en teu cervell duran els últims anys.

Ja ets llicenciat i ara et toca entrar al camp de joc, ser un individu útil a la societat: Casa, cotxe, viure amb una certa comoditat, vicis, parella i gos,... no tens res i ho vols tot, però per aconseguir-ho et toca currar.

Embriagat de futur i televisió agafes el primer que trobes per alimentar la bestia que et domina, per calmar aquella set consumista que et devora per dins, pensant que no pot durar massa, que no pot ser que t'hagis treballat un camí duran tants anys per assegurar-te un futur i que al final acabis darrera una barra... quatre anys de carrera no poden acabar d'aquesta manera. Sis-cents euros al mes, per servir cafés vuit hores seguides sis dies a la setmana.

Llavors, de sobte, un dia cansant de ser el gos d'algú plegues. Busques noves opcions però tampoc no són cap millora, mentre que poc a poc, cada una trentena de dies, veus com el teu compte corrent va minvant per tot allò que un dia vas adquirir i et va semblar bona idea pagar-ho poc a poc.

Ja no pots escapar, ets pres de la societat, dels diners que deus i que no tens.

Per uns moments entens que deu sentir un hikikomori i perquè un dia decideix tancar-se a la seva habitació per no sortir-ne. Total, una presó per gran que sigui no deixa de ser una presó. De cop penses marxar, seria genial deixar-ho tot, tot el que posseeixes i fugir. Sense res, una petita motxilla amb quatre coses per viatjar, sense ni un duro, simplement caminar per veure món i acabar morint sota un pont de qualsevol poble o ciutat perdut. Sol, brut, desnodrit, però lliure.

Es ven títol de llicenciat en ciències ambientals. 1200€ negociables. Venc per no utilitzar. Obtingut el Febrer del 2007 a través de la UdG (Universitat de Girona), especialitat en ciència i tecnologia.

Es pot recollir directament al campus Montilivi de Girona. Interessats envieu un correu a:

lamevacarreraNOemserveixd'unamerda@viscalauni.com

Putus "xinos" i putus "alpinistes" de merda! El passat 25 d'Abril a la web de Barrabes s'informava que havien expulsat del camp base de l'Everest un alpinista per portar una "pegata" de "free tibet" a la motxilla (http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=5719).

Et gastes milers d'euros per anar "d'expe", per passar entre un i tres mesos en un putu cul de món pillant com un cabró per fer el cim més alt del planeta, i de cop uns putus xinos fills de puta et carden al carrer per portar una pegata del tibet a sobre. A la merda, i la resta del món segueix girant i donant voltes a la seva puta bola.

Alpinistes fills de puta! Però no els alpinistes que es juguen la pell en vies que dius "uhala!, que cabró..." per muntanyes d'arreu del planeta, si no a tots aquells fills de puta que any "rera" any paguen per ser portats fins els 8848m del muntanyot més proper a l'espai de la terra, per seguir alimentant a un munt de pavus grocs menja-arrós.

S'estan follant sense cap mena de respecte a tothom qui troben per l'Everest per tal que la flama olímpica hi pugui arribar fins dalt, però en comptes de dir "hijosdeputa, l'any que ve aquí no ve ni Déu i us mengeu en patates aquest munt de pedra i neu que no serveix d'una merda", la penya apreta el culet, es ven i l'any que ve hi tornarà com si res.

Si tothom sudés de pujar vuit-mils xinos durant uns anys, deixant morir de gana sherpes,polítics, i tota mena d'escòria que viu d'aquest esport veuries com deixen de tocar tant els collons a la penya ràpidament.

El problema és que tota la púrria que corre per allà no deixen de ser unes rates egoistes que els suda la puta polla si el pavu de la tenda del costat va al carrer o no... que els suda la polla tot el que passa al seu voltant per tal de fer un cim de merda que no té cap mena de valor!

Una de les pitjors plagues que hi ha al món són les esquadres de gossos, i tot i que la teoria diu que aquestes alimanyes només surquen els mars, en els seus vaixells de paper, buscant pirates i altres individus "facedors-del-mal" al final sempre resulta que l'únic moment en que en pots tenir-ne un de inofenciu al costat és quan està sec.

Tot i això avui en dia encara no està massa clar el tema "enviar-los-al-forat". Tot i que la cultura popular diu que el millor seria foradar-els-hi el cervell amb una bala de plata, o passar-els-hi un parell de cops amb la roda per sobre, al final tothom s'en desdeix, ja sigui per llàstima o per evitar-se problemes amb les associacions protectores d'animals... fins que el que acaba passant és que un dia en veus un, o vàris (cal recordar que sempre van en grup), t'atures per veure que vol l'animalot, (que si donar la pota, una galeta, olorar les pilotes a la gent,...) i llavors et mossega.

Bla, bla, bla, bla, bla...

I de cop, un dia tornant de festa els fills de puta et paren. Control. El següent cotxe també pilla. Un pavo que no coneixes surt del cotxe que tens al costat. De cop desapareix. Crits, més crits, mentre passen els quinze minuts entre bufada i bufada... Penses "joder!". No surts del cotxe per no acabar en el mateix forat negre, apartat de les mirades de tots, cridant amb el desconegut. Putes rates! Marxes tot i que saps que tot continua. Que algú està pillant per culpa de uns fills de puta que no valen res. Crits que et resonen pel cervell constantment tot i que fa estona que pels forats de les teves orelles només hi circula música.

Fa temps, molt de temps, aquella meva idea inicial de penjar al bloc només fotos fetes per mi per tal que el món pogués gaudir de llocs més o menys inhòspits va morir, alhora que s'anava fent cada cop més gran una mena de "ràbia-antisistema" motivada bàsicament pel fet que al món hi ha molts més gilipolles que fotos meves d'una mínima qualitat per penjar. Tot i això avui torno a compartir una imatge, concretament la cara sud de l'Aconcagua.

Una polla.

Vull actualitzar el bloc i la merda que estava escopint no m'acaba de motivar ara mateix, potser demà quan l'Evan Williams deixi de posseïr-me.

Tot plegat és una puta paranoia.

Tanco els ulls i pel meu cap passen milers de imatges. Imatges passades, del present i tot acaba en un putu forat negre de la mateixa manera i forma que quan penso en què diantre devia passar fa tres-cents anys. De vegades és angustiant pensar que ja he gastat una tercera part de la meva miserable vida i que encara hi han un munt de coses massa lluny del meu abast.

Després t'adones que a tots ens mola follar i drogar-nos... normal.

Paraules, frases, converses,... entren per una orella i amb una mica de sort surten per l'altre creuant el cervell, de vegades van directament al nas i es perden. Vas lent, reacciones tard i al final tot ha passat. ¿Ara que faig? Moment incòmode... això en els meus temps es matava a lo físic. ¿Què tal?

Tres a zero, pallissa del mil al got buit.

Ser monitor és com ser un putu pària dins l'esglaó més baix de la societat, i el problema no és ser-ho, el problema és que a sobre et vagin clavant polles arreu.

Plas, plas, plas!

Rectorràgia.

Ja des d'un primer moment, al entrar dins d'aquest món, el primer que et diuen és... "ja ho sabem tots, no? els monitors no estem aquí pel sou només... és pels nens, per tot allò que t'aporta". I el final el que t'aporta és acabar cridant un divendres a la tarda: Whisky!!!!!!! avui la tajo, ALCOHOL!!!!!!, mentre plores per no poder pagar el pis i el cotxe a final de mes.

Putamadre...

És tot, la gent que ens pren per gilipolles, nosaltres per ser-ho,... i tot i que al final sempre la conclusió és "aquest nen necessita dues hòsties" els que de veritat les necessites són els seus putus pares.

Ja se sap que els nens per naturalesa són idiotes, la lien, mosseguen i escupen, però allò que més rebenta és que siguin uns putus "mal educats". Que un "possiblefuturadult" et digui que té gana i vol menjar és normal, que l'hi diguis que s'ha d'esperar i la seva resposta sigui que una merda que tu cobres per aguantar-lo i alimentar-lo és per pillar-lo i fotre'l al contenidor més proper... i llavors de nou podem simplificar el món en dos grups.

Els pares que un dia pillen el seu fill i l'enxufen a un cau per no veure'l els caps de setmanes i jugar més sovint a "ferfills", i els que cada putu diumenge van a la comissaria a pagar la puta fiança del seu "nen" que la lia.

Aquesta és la veritable merda que hem d'aguantar dia si dia també, nens malcriats que no tenen por de les conseqüències de les seves accions perquè sempre tenen els seus putus parents traient-te'ls-hi les putes castanyes del foc. Fiança aquí, cotxe nou quan el rebenta per allà, pasta perquè el pobre xaval pugui sortir de fiesta i pillar drogues,...

...fins que un dia el gilipolles la lia, apallissa un pavu (o l'apunyala) i torna feliç a casa perquè el seu papa el traurà del marrón per tornar-hi el "finde" següent.