I de cop, un dia al acabar d'estudiar, patada al cul i et veus immers en un món que et supera. No tens feina, tot allò que has aprés no et serveix de res, i per si no fos prou, dia a dia vas oblidant tot allò que has anant embotint en teu cervell duran els últims anys.

Ja ets llicenciat i ara et toca entrar al camp de joc, ser un individu útil a la societat: Casa, cotxe, viure amb una certa comoditat, vicis, parella i gos,... no tens res i ho vols tot, però per aconseguir-ho et toca currar.

Embriagat de futur i televisió agafes el primer que trobes per alimentar la bestia que et domina, per calmar aquella set consumista que et devora per dins, pensant que no pot durar massa, que no pot ser que t'hagis treballat un camí duran tants anys per assegurar-te un futur i que al final acabis darrera una barra... quatre anys de carrera no poden acabar d'aquesta manera. Sis-cents euros al mes, per servir cafés vuit hores seguides sis dies a la setmana.

Llavors, de sobte, un dia cansant de ser el gos d'algú plegues. Busques noves opcions però tampoc no són cap millora, mentre que poc a poc, cada una trentena de dies, veus com el teu compte corrent va minvant per tot allò que un dia vas adquirir i et va semblar bona idea pagar-ho poc a poc.

Ja no pots escapar, ets pres de la societat, dels diners que deus i que no tens.

Per uns moments entens que deu sentir un hikikomori i perquè un dia decideix tancar-se a la seva habitació per no sortir-ne. Total, una presó per gran que sigui no deixa de ser una presó. De cop penses marxar, seria genial deixar-ho tot, tot el que posseeixes i fugir. Sense res, una petita motxilla amb quatre coses per viatjar, sense ni un duro, simplement caminar per veure món i acabar morint sota un pont de qualsevol poble o ciutat perdut. Sol, brut, desnodrit, però lliure.